dimarts, 2 de juliol del 2024

Perú (7): Cusco-Cusco (III)

 

Una mica d'història...


Leyendas*


La campana María Angola

(Cusco)

La famosa campana denominada María Angola que actualmente se halla en la torre de la catedral del Cusco, tuvo un hermano llamado Mariano. Ambos vinieron volando por el espacio, cada cual con una cadena de oro, previa apuesta: quien llegase primero a la milenaria ciudad y lograra colgarse en la torre de la catedral, debía tocar para anunciar su triunfo. Así fue que, emprendiendo el vuelo juntos, María Angola ganó a Mariano, dejando oír por primera vez su potente voz en la capital de los incas; entonces, Mariano, que recién se encontraba a la altura de la laguna de Huaypo, escuchó la voz de su hermana, avergonzóse profundamente de ser menos que ella y, desesperado, se arrojó violentamente a las aguas de dicha laguna,- haciendo crujir su cadena de oro. Y dicen que, en cada Luna nueva o cuarto menguante, sale al camino la hermosa campana de brillantes reflejos, y que cuando algún transeúnte se aproxima, vuelve a arrojarse a la laguna."



1716

Cuzco**

Los imagineros

Diego Quispe Tito, el maestro de Holguín, murió poco después de que se le murieran los ojos. En las primeras nieblas de la ceguera, alcanzó a pintar su propia imagen camino del Paraíso, con la borla imperial de los incas en la frente. Quispe fue el más talentoso de los artistas indios del Cuzco. En sus obras vuelan los papagayos entre los ángeles y se posan sobre san Sebastián acribillado a flechazos. Caras, aves y frutas de aquí asoman, de contrabando, en los paisajes de Europa o del Cielo.

Mientras los españoles queman quenas y ponchos en la Plaza Mayor, los imagineros del Cuzco se las arreglan para pintar fuentes de paltas, ajíes rocotos, chirimoyas, frutillas y membrillos sobre la mesa de la Última Cena, y pintan al Niño Jesús brotando del vientre de la Virgen y a la Virgen durmiendo, en lecho de oro, abrazada a san José.

Alza el pueblo cruces de maíz, o las adorna con guirnaldas de papas; y al pie de los altares hay ofrendas de zapallos y sandías.

(138 y 300)


++++++++++++


III


L’autocar ens ha baixat des de la fortalesa de Sacsayhuamán fins el centre històric de la ciutat de Cusco. Hem anat a la Catedral. Una llarguíssima explicació del nostre guia Rubén, ha explicat el mètode que tenien els dominics per arreplegar propietats a través de la confessió. De fet ens ha dit que bona part dels locals de la Plaça d’Armes son propietat de l’església. També hem vist una concentració de sants, perquè totes aquestes imatges son passejades el dia del Corpus. Resultava estrany veure aquella munió de figures, sense espai, una al costat d’altra, com si estiguessis en les falles valencianes. L’aglomeració feia que aquelles figures quedessin descarregades de cap poder sacra. El catolicisme és molt fort al Perú. I ha sincretisme, però la voluntat dels conqueridors és va imposar, això si, amb sang i foc. També va explicar la figura d’un sant Crist negre o “Señor de los Temblores”.



* Lluis 







A la nostra guia de mà(3) diu el següent de la Catedral: “Fou construïda  en 94 anys, a causa de reiterades paralitzacions. L’obra fou iniciada el 11 de març de 1560, i finalitzada el juliol de 1654, amb pedres extretes del temple inca de Sqsaywaman i del Kiswarkancha, el palau inca sobre el qual fou edificada.

Està dedicada a la Nostra Senyora de l’Assumpció. Conserva molts llenços, així com obres d’art en orfebreria, argenteria, escultura, etc.

Destaquen les imatges del Crist Moreno; Patró Jurat del Cusco, també conegut com el Senyor dels Temblors, i la Verge de la Immaculada Concepció o La Linda”.






Santiago matant inques

Les pintures pertanyen a l’escola cusquenya, així vol dir anònima, els pintors europeus (espanyols, italians) podien posar la seva firma, però els pintors d’origen inca no podien fer-ho. Al apartat Los imagineros, s’explica la seva manera de introduir elements natius dins de la iconografia cristiana-catòlica. També s’explica els murals sobre terratrèmols. Destaca “l’últim sopar” de Marcos Zapata que el plat principal es el cuy.  A mesura que el rellotge avançava hi havia més turistes per tot arreu. Estava prohibit fer fotografies, però malgrat la prohibició, la gent les feia. No cal dir que hem acabat esgotats. 




“Ingresamos al templo, y el Viejo se arrodilló sobre las baldosas. Entre las columnas y los arcos, rodeados del brillo del oro, sentí que las bóvedas altísimas me rendían. Oí rezar desde lo alto, con voz de moscardones, aun coro de hombres. Había poca gente en el templo. Indias con mantas de colores sobre la cabaeza, lloraban. La catedral no resplandecía tanto. La luz filtrada por el alabastro de las ventas era dinstinta de la del sol. Parecía que habíamos caído, como en las leyendas, a alguna ciudad escondida en el centro de una montaña, debajo de los mantos de hielo inapagables que nos enviaban luz a través de las rocas. Un alto coro de madera lustrada se elevaba en medio del templo. Se levantó el Viejo y nos guió hacia la nave derecha.

-El Señor de los Temblores- dijo, mostrando un retablo que alcanzaba la cima de la bóveda. Me miró, como si no fuera yo un niño.

Un bosque de ceras ardía delante del Señor. El Cristo aparecía detrás del humo, sobre el fondo del retablo dorado, entre columnas y arcos en que habían tallado figuras de ángeles, de frutos y de animales.

Yo sabía que cuando el trono de ese Crucificado aparecía en la puerta de la catedral, todos los indios del Cuzco lanzaban un alarido que hacía estremecer la ciudad, y cubrían, después, las andas del Señor y las calles y caminos de flores de ñujchu, que es roja y débil.

El rostro del Crucificado era casi negro, desencajado, como el del pongo. Durante las procesiones, con sus brazos extendidos, las heridas profundas, y sus cabellos caídos a un lado, como una mancha negra, a la luz de la plaza, con la catedral, las montañas o las calles ondulantes, detrás, avanzaría ahondando las aflicciones de los sufrientes, mostrándose como el que más padece, sin cesar. (...)

Renegrido, padeciendo, el Señor tenía un silencio que no apaciguaba. Hacía sufrir; en la catedral tan vasta, entre las llamas de las velas y el resplandor del día que llegaba tan atenudado, el rostro del Cristo creaba sufrimiento, lo extendía a las paredes, a las bóvedas y columnas. Yo esperaba que de llas brotaran lágrimas. Pero estaba allí el Viejo, rezando apresuradamente con su voz metálica(4). (...).”



Era l’hora d’anar a dinar. Hem a travessat la Plaça d’Armes fins a una plaça on està l’Ajuntament, en mig de la plaça Kusipata (Regocijo) hi ha una font d’aigua en plena activitat. El local escollit era d’estil colonial, és diu Artisano, abans es deia el Truco. Havia estat residència d’un virrei i desprès Casa de la Moneda. 








Un lloc molt colonial, semblava que els conqueridors volien estar-hi a casa. Sembla massa barroca en la seva decoració. Hem menjat molt bé. Un dels companys de viatge feia anys i els pastís “sorpresa” a aparegut en el moment oportú, els postres, una pastís que tot s’ha dir estava boníssim. El homenatjat ha tingut que improvisar unes paraules que li costaven sortir, parlar amb públic, ni que sigui conegut no  és fàcil. Com hi ha d'haver de tot, hi ha qui te la paraula fàcil i no li costa gens improvisar.


dilluns, 1 de juliol del 2024

Obiturari: Ismaïl Kadaré (1936-2024) (I)


La mort de Kadaré (1/7/24)permet pensar en un autor desconegut, d'un país Albània que va l'últim bastió del estalinista quan tots els països de l'est s'han anaven a norris. El final del règim no va surrealista i llastimós. És dins d'aquest context de dogmatisme intransigent i repressió brutal del règim de Enver Hoxha, on Ismaíl Kadaré cultiva una literatura plena de metàfores per expressar el que estava prohibit dins d'un país on tothom era marxista-leninista i posteriorment, amb la relació de la Xina de Mao. Una societat en el pitjors índex de benestar de tota Europa.

El llibre que vaig llegir de Kadaré va ser Spiritus*. Recordo que en va colpir, una estranya barreja de irrealitat i malson acompanyen la seva lectura. Transcric alguns fragments de l'obra:

"(...) Al final acabamos por expresar   con palabras lo que veníamos sospechando tiempo atrás: que la historia del comunismo, con independencia de la variedad de países y de pueblos que lo habían experimentado, era uniforme. Lo mismo que aquel invierno... Y agora que el primer velo del olvido comenzaba a caer sobre ella, destacaba con mayor nitidez esa estéril uniformidad."

Ahora, en el último tramo de nuestro itinerario, empezabamos a comprender que habíamos despositado excesivas esperanzas en el terror.

2

(...) Los hechos se tornaban cada vez más singulares. Un hombre, tenido por muerto durante largo tiempo, había vuelto a aparecer, exactamente lo mismo que en las viejas baladas. Pero todos habían comprendido perfectamente que la muerte que se lo había llevado para hacerlo regresar después no ea más que una invención de la policía secreta. Para no desalentarles, nosotros no les decíamos que se trataba de un procedimiento empleado repetidamente por todos los servicios secretos comunistas.

(...) No sabñeis más que quejaros. Por eso habéis permitido que vuestro país llegue a esta terrible situación. Por eso vuestro dictador, cura, hoxha o como vosotros queráis, os degeneró a todos emdiante la opresión y la embriaguez, para acabar cargando sobre vuestras espaldas, como si fueran huevos de cuco, medio milló de casamatas".

Perú (7): Cusco-Cusco (II)

 

Una mica d'història...


1546

Potosí

La plata de Potosí*

Cincuenta indios caídos por haberse negado a servir en los socavones. No hace un año que apareció la primera veta y ya se han manchado de sangre humana las laderas del cerro. Y a una legua de aquí, las peñas de la quebrada lucen las manchas verdinegras de la sangre del Diablo. El Diablo había cerrado a cal y canto la quebrada que conduce al Cuzco y aplastaba a los españoles que pasaban por allí. Un arcángel arrancó al Demonio de su cueva y lo estrelló contra las rocas. Ahora las minas de plata de Potosí tienen mano de obra y camino abierto.

Antes de la conquista, en tiempos del Inca Huaina Cápac, cuando el pico de pedernal se hundió en las venas de plata del cerro, ocurrió un espantoso estruendo que estremeció al mundo. Entonces, la voz del cerro dijo a los indios:

—Otros dueños tiene esta riqueza.

(21)


1566

Madrid

El fanático de la dignidad humana

Fray Bartolomé de Las Casas está pasando por encima del rey y del Consejo de Indias. ¿Será castigada su desobediencia? A los noventa y dos años, poco le importa. Medio siglo lleva peleando. ¿No están en su hazaña las claves de su tragedia? Muchas batallas le han dejado ganar, hace tiempo lo sabe, porque el resultado de la guerra estaba decidido de antemano.

Los dedos ya no le hacen caso. Dicta la carta. Sin permiso de nadie, se dirige directamente a la Santa Sede. Pide al papa Pío V que mande cesar las guerras contra los indios y que ponga fin al saqueo que usa la cruz como coartada. Mientras dicta se indigna, se le sube la sangre a la cabeza y se le quiebra la voz que le queda, ronca y poca.

Súbitamente, cae al suelo.

(70 y 90)


1571

Madrid

¿La culpa es del criminal o del testigo?

¿Del espejo o de la cara? El rey no lo piensa dos veces. Por decreto ordena laincautación de todos los manuscritos que ha dejado fray Bartolomé de Las Casas, para que no lleguen a manos de los malos españoles y los enemigos de España. Sobre todo preocupa a Felipe II que pueda publicarse o de alguna manera difundirse la muy voluminosa Historia de las Indias, que Las Casas no pudo concluir y que vive, prisionera bajo llave, en el monasterio de San Gregorio.

(70 y 90)



1572

Cuzco

127

Túpac Amaru I

Viene arrastrando los pies por el empedrado. A lomo de un burro enano, la soga al cuello, Túpac Amaru marcha al degolladero. Adelante, el pregonero lo proclama tirano y traidor.

En la plaza mayor, crece el alboroto.

—Inca, ¿por qué te llevan a cortar la cabeza?

Los murmullos de la multitud indígena se vuelven griterío. ¡Que manden matarnos a todas!, piden los alaridos de las mujeres.

Desde lo alto del tablado, Túpac Amaru levanta una mano, la apoya sobre el oído y la deja caer parsimoniosamente. Calla, entonces, el gentío.

No hay nada que no sea silencio cuando el sable del verdugo parte el cuello del nieto de Huaina Cápac.

Con Túpac Amaru acaban cuatro siglos de dinastía de los incas y casi cuarenta años de resistencia en las montañas de Wilcabamba. Ya no bajarán sobre el valle del Cuzco los vendavales de la guerra, al ronco ritmo de los pututus.

(76)


+++++++++++++

Des de l’autocar petit hem anat per les carrers fins arribar a la fortalesa de Sacsayhuaman al costat del Mirador de San Cristóbal. Cal pujar per una carretera costeruda i plena de revolts. Des d’aquesta perspectiva una vegada pagués el tiquet d’entrada la grandiositat del escenari deixa bocabadat. Un espai que sembla un camp de golf et dona la benvinguda  a la història tràgica del imperi inca i per extensió de tota la conquesta d’Amèrica per part del Imperi espanyol*.



[Aquest vídeo te la virtualitat que no fa aparèixer extraterrestre, no res d’aquestes històries fantàstiques que tan agraden a molta gent.]




El nostre guia Rubén ha fet una llarga explicació sobre els diferents reis inques. Semblava una lliçó dels reis visigots. Un llista tan inútil com la del inques. La memòria és fluixa i potser si estàs molt interessat pots accedir-hi els llibres de història per assabentar-te. Com tot poder és manté per els mites, no pots tocar-los perquè llavors s’esvaeixen en la nit dels temps, el nombre de reis (inques) son 13, una xifra incòmode per el món occidental que te el 12 com  valor simbòlic. 








Hem anat passejant per les diferents espai que es conserven, malgrat la destrucció que els espanyols van infligir-hi. Des de l’atalaia és pot veure els edificacions de Cusco pujant per els turons com si volguessin trobar el cel. Mirant cap  a el centre de Cusco, és pot contemplar la majestuositat d’una muntanya nevada que sembla contemplar els afers humans sense cap interès. 







Les enormes pedres que composen el que avui és la fortalesa, dona idea de la grandiositat d’aquella civilització que va ser aniquilada per la força del món occidental, expressió del Renaixement amb la col•laboració dels Estats naixents i els coneixements tecnològics, més el factor humà, amb el clàssic: “Mire, vuesa merced, que es extremeño*”. El propi Cervantes, explica quina mena de gent anava a l’aventura americana**.



Cusco en miniatura









Una de les característiques d’aquestes construccions son la monumentalitat de les pedres. La seva construcció està basat en el esclavatge. L’imperi inca no descobrir la roda, i malgrat tot, va ser capaç d’edificar al llarg del tot el imperi, construccions gegantines. Entre les pedres no hi espai per ficar res.  



Mentre anaven cap a la sortida, llames i alpaques anaven passejant per ell escenari grandiós, on els turistes imaginàvem els inques dins aquell recinte fet per demostrar el poder que tenien també dels déus. T’ha dones que el temps destrueix totes les bogeries dels homes, i allò que diem “Història Universal” és una manera de explicar allò que Walter Benjamín va descriure de manera definitiva: “ Una pintura de Klee anomenada ''Angelus Novus'' mostra un àngel que sembla com si estigués a punt d'allunyar-se d'alguna cosa que contempla fixament. Els seus ulls estan mirant, la boca oberta, les ales obertes. Així és com es representa l'àngel de la història. El seu rostre mira cap al passat. Allà on percebem una cadena d'esdeveniments, ell veu una única catàstrofe que no para de acumular restes sobre restes i les llança davant dels seus peus. A l'àngel li agradaria quedar-se, despertar els morts i reparar el que s'ha destrossat. Però una tempesta bufa des del Paradís; el vent omple les seves ales amb tanta violència que l'àngel ja no les pot ni tancar. La tempesta l'impulsa irresistiblement cap al futur al qual gira l'esquena, mentre la pila de runes que hi ha davant seu creix cap al cel. Aquesta tempesta és el que anomenem progrés.”[1]




Llegint aquestes paraules és el millor antídot contra l’exaltació acrítica del que els homes han fet, perquè malauradament, s’ha fet sempre acosta d’altres homes. Si, les llames i alpaques tenen la sort de no ser conscients del que vol dir ara Sacsayhuaman. Des de aquestes runes hem anat a la Catedral. Ella – l’església catòlica- és la causa principal de la destrucció de tot vestigi del imperi inca, inclòs precisament Sacsayhuaman.



dissabte, 29 de juny del 2024

Art i musica: Gertrude Fiske (1879-1961)

 


American way of life ?


Un debat caduc


Els EEUU tenen un problema greu. Que els únics candidats hagin passat amb escreix allò de pertanyé a la tercera edat- l’eufemisme per dir que son vells de solemnitat-, diu molt (poc) d’un imperi en hores baixes. Xina puja i els EEUU reculen, i així, en el tauler mundial les diferents peces és mouen en direccions oposades. La democracia cau, l’espectacle de votacions al Iran fan pensar que la farsa de les urnes no és més que una coartada dels autoritarismes, també a Rússia la fan servir per encumbrar a Putin.

Sembla que la democracia s’ha està buidant de contingut i en el seu lloc què vindrà a substituir-la? El autoritarisme postdemocràctic? (J.Ramoneda). Aquest li val tant a Trump com a Marie Pen, tots van en la mateixa direcció.  

 

divendres, 28 de juny del 2024

Tirania de Israel a Gaza

 




El món te una sensibilitat molt esbiaixada. A Gaza, qualsevol cosa que faci Israel, es dona per bo. L'exèrcit israelià és coautor del genocidi que és practica en un lloc tancat per tothom. No hi ha imatges el bloqueig és efectiu i la Comunitat Internacional no diu res de res. "Yoav Gallant, ha assegurat que l’exèrcit del seu país és capaç de causar "danys massius" al Líban i de fer-lo tornar "a l’edat de pedra" si esclata una guerra oberta contra el moviment libanès Hezbollah." (Ara.cat, 27/6/24). L'expressió subratllada no és retòrica. A Gaza és exactament el que han fet amb el suport incondicional de la Comunitat Internacional. No fan servir forns, però l'aviació israeliana, ha massacrat tota Gaza. Ni la ONU, ni la UE ni cap institució internacional pot anar sobre el terreny per assabentar-se del que realment està passant. Netanyahu vol mantenir la seva particular creuada per fer oblidar els seus problemes legals. Matar palestins dona sempre vots.