Deportar a camps de concentració

 

L’ extrema dreta guanya posicions dins de la UE. Von der Leyen vol copiar el model de Meloni per la immigració il•legals. Adéu els drets humans. Instal•lar camps de concentració a països tercers on ficar el nouvinguts en un espai sense cap cobertura legal. L’obsessió del immigrat com a figura del enemics ha fet forat per obra i gràcia de l’extrema dreta, que atia la por en unes societats cada vegada més desnortades i amb dubtes existencial sobre el seu futur, en un món on el futur és cada vegada més incert, especialment, per les classes mitjanes. L'espantall del immigrant que ve a treure’l del seu lloc de treball, de les seves ajudes, dels seus serveis. Per això, son els nou paries sense cap suport ni nacional ni supranacional. Externalitzar la immigració, el països receptors no ho fan de gratis. Però la UE pagarà per no veure els immigrats. Ja és fa amb Turquia, Líbia –un estat fallit-, Marroc, Tunisià, i el que faci falta. Ara a Albània, un país que te que fer el que li manin, per somiar entrar-hi  a la terra promesa de la UE. Tots els nostres polítics que s’omplen les boques de retòrica buida estan ara mateix respirant tranquils perquè pensen que la extrema dreta no tindrà arguments per seguir el seu pla de buidar de contingut el model de valors democràtics. Estem dins del autoritarisme postdemocràtic, però encara no volem reconèixer. El nostre nihilisme farà que encara no hem vist el que es dibuixa al horitzó.

Obiturari: Ismaïl Kadaré (1936-2024) (I)

La mort de Kadaré (1/7/24)permet pensar en un autor desconegut, d'un país Albània que va l'últim bastió del estalinista quan tots els països de l'est s'han anaven a norris. El final del règim no va surrealista i llastimós. És dins d'aquest context de dogmatisme intransigent i repressió brutal del règim de Enver Hoxha, on Ismaíl Kadaré cultiva una literatura plena de metàfores per expressar el que estava prohibit dins d'un país on tothom era marxista-leninista i posteriorment, amb la relació de la Xina de Mao. Una societat en el pitjors índex de benestar de tota Europa.

El llibre que vaig llegir de Kadaré va ser Spiritus*. Recordo que en va colpir, una estranya barreja de irrealitat i malson acompanyen la seva lectura. Transcric alguns fragments de l'obra:

"(...) Al final acabamos por expresar   con palabras lo que veníamos sospechando tiempo atrás: que la historia del comunismo, con independencia de la variedad de países y de pueblos que lo habían experimentado, era uniforme. Lo mismo que aquel invierno... Y agora que el primer velo del olvido comenzaba a caer sobre ella, destacaba con mayor nitidez esa estéril uniformidad."

Ahora, en el último tramo de nuestro itinerario, empezabamos a comprender que habíamos despositado excesivas esperanzas en el terror.

2

(...) Los hechos se tornaban cada vez más singulares. Un hombre, tenido por muerto durante largo tiempo, había vuelto a aparecer, exactamente lo mismo que en las viejas baladas. Pero todos habían comprendido perfectamente que la muerte que se lo había llevado para hacerlo regresar después no ea más que una invención de la policía secreta. Para no desalentarles, nosotros no les decíamos que se trataba de un procedimiento empleado repetidamente por todos los servicios secretos comunistas.

(...) No sabñeis más que quejaros. Por eso habéis permitido que vuestro país llegue a esta terrible situación. Por eso vuestro dictador, cura, hoxha o como vosotros queráis, os degeneró a todos emdiante la opresión y la embriaguez, para acabar cargando sobre vuestras espaldas, como si fueran huevos de cuco, medio milló de casamatas".