dissabte, 30 de març del 2024

Barça-Las Palmas: A què jugan aquesta gent?

 


Barça-Las Palmas (1-0)

Si la primera part, han hagut diverses oportunitats per obrir el marcador, l'expulsió directa del porter de Las Palmas, Valles (24'), a canviat la dinàmica del partit. A partit de llavors, el Barça jugava amb un jugador més, però això no ha estat suficient. Malgrat les oportunitats i el VAR.

João Félix que havia sortit feia molt poc (55') ha donat una passada mil·limètric a  Raphinha (60') què ha batut a Aarón que havia substituït a Valles. A partir d'ací, els partit s'ha anat desdibuixant fins arribar al final, amb la sensació que Las Palmas podia fer-nos mal en qualsevol moment. No s'entén massa bé, perquè el Barça s'ha deixat anar. Sense cap perill, i amb la sensació que els canvis no han servit per dinamitzar l'equip. Ni Ferran Torre, ni Vitor Roque, no han aportat res de res. Així, és molt difícil de mantenir la tensió que requeria el partit. Jugàvem amb l'avantatge d'un jugador, però no s'ha notat. No és deixar anar els partits d'aquesta manera. Perquè si juguen així amb el PSG la derrota està assegurada. 


Art i musica: Georges Seurat (1859-1891)

 


dijous, 28 de març del 2024

Morir de gana a Gaza

 


Imatges com aquestes, et deixen sense paraules i amb una impotència absoluta. El què està passant a Gaza és intolerable des de qualsevol punt de vista. Els governants d'Israel son els causants d'aquesta destrucció sistemàtica de la població infantil de Gaza. Mentre Israel ataca els hospitals que encara queden malmesos, els nadons sofreixen un càstig bíblic. Per què Israel pot fer el que està fent? Perquè hi ha tant còmplice satisfet? Si, el TJI té el deure de portar davant de la justícia a qui està condemnat a tota una població civil a morir de gana. Si això no és un genocidi, llavors que és ?

El decliu nord-americà?

 L’article de Christoher Caldwell, La desfeta d’Occident? (Ara.cat, 11/3/24)




Joe Biden


L’articulista, fa una reflexió sobre el decliu d’EE.UU al món. Les contradiccions nord-americanes son cada vegada més flagrants. Així, s'encoratgen a l’OTAN per ampliar els seus membres, l’últim a incorporar-se ha sigut Suècia. Biden ha dit que “Europa està en perill”. Però, immediatament, ha subratllat que no pensa enviar-hi tropes terrestres a Ucraïna. Rússia, sap que Europa no intervindrà amb efectius, la disparitat d’opinions en sí de l’OTAN ho fan impossible i potser convenient. A més l’ajuda no acaba d’arribar-hi. Ucraïna no pot guanyar aquesta guerra, perquè Rússia està ficada a mig gas. I malgrat tot, Rússia no ha aconseguit el que volia, una rendició sense condicions. No s’ha està en les mateixes condicions que va propicia la conquesta de Crimea. Ucraïna està empipada, la paraula no és exacta, amb tots els seus presumptes aliats. Perquè aquests aliats volen contrapartides, és a dir, que el material bèl·lic no surt de franc, vet ací el problema de fons. I Ucraïna, no pot pagar-ho. 

L’autor fa referència al llibre de Emmanuel Todd, “La desfeta d’Occident”, llibre que s’ha convertit en un best seller a França. Todd, al parer de Caldwell, fa una declaració emfàtica: EE.UU està en decliu. Es crític contra l’expansió de  l’OTAN. Pensa que aquest imperialisme “ha posat en perill la resta del món”. Una constant de la política de intervencionista nord-americana ha sigut, entrar-hi –Iraq, Afganistan, i sortir-se'n de mala manera, deixant al darrera la destrucció del país. El síndrome de Vietnam, pesa com una llosa en el subconscient nord-americà. En aquest context, Rússia i Putin, han vist una excel•lent coartada per rearmar-se ideològica i militarment amb una deriva autocràtica evident. Per Todd, l’era global comença a tenir un balanç negatiu, envers l’altre actor a escala global, Xina. Todd, veu el decliu nord-americà en el fet que EE:UU “formen menys enginyers que Rússia, no només per càpita sinó en xifres absolutes”. Els ideal de llibertat, de democràcia han estat en contradiccions flagrants depenent del país què volia què entrés a la seva esfera de influència. Exportar valors que no combregen amb bona part de països del món, no és precisament, el que ha fet la Xina. Una dada important que dona llum sobre com funcionen els països es “la  mortalitat infantil, el paràmetre revelador que el va portar a predir el col•lapse soviètic fa mig segle, és més alta a l’Amèrica de Biden (5,4 per mil) que a la Rússia de Putin, i tres vegades més alta que al Japó del primer ministre Fumio Kishida.” Aquesta dada és molt més potent que el PIB. Demostra que alguna cosa no funciona, que hi ha un dèficit enorme de cara al futur d’EE.UU.

Cadwell, veu en l’arrogància Occident un mal profund que afecta al bon criteri i a tenir present el principi de realitat, per sobre del principi dels desitjos que masses vegades es confonen. EE.UU té un problema molt greu amb la polarització de la societat que Trump encarna a la perfecció. I aquesta polarització és un autèntic perill per l’estabilitat d’Occident en primer lloc, però també a la resta del món. Xina està en millors condicions per assolir el regnat de nova potencia mundial, perquè en el seu cinisme pragmàtic, busca influencia sense ficar-se en les dinàmiques pròpies de cada país. I Rússia, vol tornar a ser el que no ha sigut des de la caiguda de la Unió Soviètica. No ho podrà fer, però l’aliança amb Xina –ni que sigui conjuntural i tàctica- li permet augmentar la seva autoestima malmesa per la guerra a Ucraïna i les repercussions dels atemptats de Moscou de fa uns dies. 


dimecres, 27 de març del 2024

Un món gris

 


L’article de Josep Ramoneda, Política sense grisós, dins del seu espai, Apunts al natural, parla una vegada més de les idees-força que des de fa temps, parla en els seus interessantíssims articles. Parla la necessitat del gris en política: “ mentre no s’hagui pensat i parlar en gris no es pot ser un bon polític”. Posa l’exemple, d'Àngela Merkel, que Peter Sloterdijk, ja va elogiar-la. L’autoritarisme postdemocràtic, és l’altre idea-força. Trump i amb ell, totes les dretes extremes, s’han deslligat de qualsevol contacta amb la realitat, apel•lant a forçes irracionals que com diu Michel Feher: El ressentiment s’ha imposat ràpidament com un efecte formidablement mobilitzador”. La indignació, és un sentiment boirós, imprecís, sense perfils concrets, per donar-li forma i per tant per fer-li front. Per això les dretes extremes ho volen capitalitzar. [Però, què ens indigna? El què passa a Gaza? Sembla que no. No hi ha mobilitzacions al carrer. En canvi, si maten a la Núria, llavors, hi ha una flamarada de indignació que vol que tothom pagui. És aquí on les dretes extremes, oloren sang, visceralitat, odi, ressentiments, de tota mena. La Núria no és més que un catalitzador. Com nens petits, els sindicats i no solament ells, volen dimissions, quant més alt sigui el dimissionari, millor. ]

La correlació de forçes, s’expressa en democracia, mitjançant eleccions. Però vivim temps de polarització, cada vegada més radicalitzades. L’altre és elevat al rang d’enemic, o ells o nosaltres, sense cap mena de mediació, cap mena de pont per arribar-hi a consensos. La lògica del amic i enemic s’ha està consolidant. Cadascú, vol ser l'intèrpret de l'interès general, que com bé diu Ramoneda, “es converteix en arma perillosa perquè fàcilment s’utilitza com a argument per negar la pluralitat.” 

El pas de la societat sòlida –capitalisme industrial, i la seva projecció política, burgesia/ proletariat-, s’ha acabat. En el nou sistema, la societat líquida, amb el capitalisme financer/ digital, els marcs conceptuals, s’esborren. Des de el enfonsament del comunisme, i la “fi de la història”, el pensament únic, és a dir, el capitalisme global, s’ha descentrat l’equilibri que des de 1945-1989, havia estat clau per el desenvolupament d’Europa. Avui, aquest capitalisme financer/digital,  s’ha deslligat de la política. És la política la que treballa per aplanar qualsevol obstacle que poguí tenir l’economia. Avui, tothom treballa per el 1% més ric. També hi ha una lluita entre els gegants geopolítics. EE.UU i Xina, son ara mateix, les superpotències que volen dominar el context geopolític. Una mira més enllà del soroll mediàtic, en el fons, aquest món, molt inestable, ho és sobretot per les classes mitjanes d’Occident. A la resta del món, Europa, no és més que un lloc per treballar en millors condicions que a qualsevol altre lloc del món. I de retruc, les nostres societats, que s’han omplert la boca de grans ideal, tanca barreres, posa obstacles perquè les riuades de immigrant no arribin a les costes. 

Diu el premi Nobel d’economia Abhijit Banerjee: “Una part important del malestar es deu al fet que la vida ha perdut sentit.” És això cert? El capitalisme líquid, fa creure a tothom, que la sort de cadascú està en les nostres mans i què si ets un perdedor, la culpa no és la societat, sinó de tu mateix que no estàs a l’alçada. El mecanisme de poder han generat l'estratègia d’externalitzar allò que les estats deurien oferir –seguretat, sanitat, educació, etc-, a una lluita de tots contra tots, al millor estil hobbessià.  La paradoxa de tot això, és que les dretes extremes son més “sensibles” a cultivar espais de “sentit”, ja sigui mitjançant la xenofòbia, el rebuig del altre en totes les seves formes i a visualitzar el boc expiatori: negre, dona, homosexual, musulmà, l’altre en general. Mentre això continua, la democracia és transforma o pot anar cap a  l’autoritarisme postdemocràtic.


dimarts, 26 de març del 2024

EU, el nou espàrring de Rússia

 

L’article de Carme Colomina, L’Europa de la defensa (Ara.cat, 25/3/24), dona un marc mental i polític poc engrescador. A part de la fotografia de Macron lluitant no se sap amb qui o en què, val per mesurar Europa. Europa s’ha convertit en un espàrring d’EEUU, Xina i Rússia. Som potència econòmica, però això avui, cal reforçar-la amb capacitat disuasoria, i Europa depèn exclusivament d’EE.UU. No hi ha possibilitat a mig termini d’un exèrcit de l UE. I ha masses reticències històriques. A més, tenir un exèrcit operatiu surt molt car, i no tenim masses ganes d’embarcar-nos en expedicions militars, per exemple, a Ucraïna. Cap país d’Europa, més enllà de la retòrica patriòtica, vol cap enfrontament amb ningú. Som reactius. I mentre, Israel pot destruir Gaza, sense que cap Estat sigui capaç d’aturar la massacre. I desprès Rússia i la seva creuada a Ucraïna. Putin crida venjança per els atemptats a Moscou. L’exhibició de brutalitat envers els presumptes autors, expressa el que és avui la Rússia de Putin. Efectivament, som el sac de boxa on tothom pot fer guant amb nosaltres. No m'estranya què anem sonats tot el temps.