Israel canvia de pantalla: Gaza és seva

 

Parlar de guerra sembla una mica massa. Perquè en aquest cas, hi ha un estat, Israel amb un exèrcit entrenat i molt ben equipat que lluita contra milicians que el 7 de novembre van atacar la frontera israeliana a Gaza fent la matança més gran que es recorda a Israel (1.400 morts i 222 ostatges). Des de llavors, l'ofensiva israeliana no ha parat de pujar de actes de defensa a una venjança sense aturador. Més de 11.470 morts del quals 4.407 infants i més de 29.000 ferits, unes xifres molt més elevades que a la Guerra de Ucraïna.

Ni els ostatges han estat alliberats, ni el problema de la població civil de Gaza resolt, però segons el govern d'Israel, ara comença una "segona fase" que vol dir, transformar el sector conquerit i reconvertir-ho en territori jueu. I què passa amb els habitants de Gaza? La resposta del govern extremista de Israel és que la Comunitat Internacional s'encarregui, i què els països àrabs és facin càrrec d'ells. Sense infraestructures, sense hospitals sense res de res, la població palestina de Gaza, és troba en el pitjor moment de la seva història, mentre la Comunitat Internacional no sap com reaccionar davant d'un govern israelià que està fruint del càstig el seu enemic, mentre Hamàs no sap que fer amb els ostatges. Si fos com el ISI, tindríem retransmissions en directe de execucions a diari, potser ho han pensat, però poden fer-ho o volen fer-ho?

  

La clarividència de Montserrat Roig

 

Llegint els articles de la Montserrat Roig (1946-1991), en Un pensament de sal, un pessic de pebre*. Tinc la sensació que malgrat els seus articles escrits al 1991 semblen fet per ara mateix. Sembla que hi ha coses que no canvien o en tot cas, sempre poden anar a pitjor. Diu: “(...) Però la imatge d’un home vençut ens retorna l’única veritat: les guerres serveixen perquè el nombre de derrotats es faci més gran. Mai no en sabrem el nom, ni les històries familiars, ni si alguna vegada s’han sentit estimats. Aquesta història només surt a les novel•les, això si encara queden novel•listes que batallen pel cor dels homes."

"(...) Que ens hem convertit en addictes del petroli i que el nostre benestar un pèl minso però benestar al capdavall, s’ha aconseguit a costa de la depredació de tres quartes parts del món. (...)"

"Vicençs Fisas diu que la cultura de la pau ha de substituir la cultura de la violència. Un programa que durarà segles. Potser és urgent aprendre a viatjar d’una altra manera. (...) Viatjar amb el pensament al Perú, on l'epidèmia de còlera s’hauria eradicar només estalviant les despeses d’un dia d’aquesta guerra - [parla de la guerra contra Saddam Hussein per part d’Estats Units i els seu aliats, gràcies a les seves mentides]-. Viatjar amb el pensament per tot el món, convertint-nos en habitants que sospitem sense parar d’aquestes mentides, tan dolces, que ens han pretès contar**. Ho sabíem, ho dèiem. Però enraonar d’aquests afers era demostrar un excessiu sentimentalisme, sempre considerat de mal gust. I vam acabar per triturar tots els sentiments dins la batedora, amb l’esperança que no augmentés el nostre colesterol, l’únic fet de rellevància durant deus anys d’aquest segle.” (28-II-1991) (pàg.234-5)

Assalt israelià al hostipal Al Shifa

 

Israel pot estar satisfet de la gesta increïble que ha aconseguit, no destruir directament l'hospital Al Shifa. Segons els servis d'intel·ligència, aquells que no va advertir del atac de Hamàs, tots els milicians de Hamàs s'amaguen com malalts del hospital. Tots els llits no son plens de persones ferides per els bombardejos de l'aviació o per l'artilleria, allà dins del hospital  els membres de Hamàs fan la comèdia de fer-se passar per ferits civils, inclús porten bandatge per fer més verosímil el seu engany, però compta, l'exèrcit israelià, ja sap com detectar aquests malats de pega, primer un tret al cap i desprès preguntar amablement si és o no cap terrorista.  Un petit detall,  cap imatge que no sigui de propaganda surt d'aquesta carnisseria que està realitzant el exèrcit israelià i el que fa Hamàs amb els ostatges.

Ressenya: Història dels avis que no vaig tenir (i III)

 

“(...) El búnquer 1 deixa de fer-se servir l’estiu del 1943, quan els quatre Krematorium funcionen a ple rendiment, i es desmantella completament: avui només en queda aquest tros d’herba. El búnquer 2 es reactiva la primavera del 1944, quan la successió de combois d’Hongria obliga al camp a funcionar a tota màquina. Un rectangle de pedres a la planta baixa en recorda avui els contorns, a la vora del bosc de bedolls” (pàg.324)

Als camps, als guetos, a Occident, els primers historiadors del genocidi són les seves víctimes. A Birkenau, alguns homes del Sonderkommando* escriuen d’amagat. Ajudants del crim per la força, resisteixen, abans de la revolta armada del 7 d’octubre del 1944, i relaten la destrucció des de l’epicentre. (...) Abans de ser assassinat el dia de la revolta del Sonderkommando, als trenta-tres anys, Gradowki amaga el seu manuscrit a prop del Krematorium III, la cambra de gas del qual es fa servir per exterminar desenes de milers de jueus hongaresos a la primavera. Trobat uns mesos després de l’alliberament d’Auschwitz, el text no es publica fins als anys setanta, amb el títol In Harz fun Gehenen (‘Al cor de l’Infern).” (pàg.326-7)

(...) Potser el meu avi mor durant aquest període –juliol del 1943 a novembre- una mort anònima entre tots aquells que cauen “per malalties” o simplement perquè són “abatuts cada setmana.” (pàg.331)

“Pel que far a mi, vacil•lo. Aquest nadir de la condició humana em fa venir mareig. Em pregunto què pot sentir un activista d’esquerres, que té el somni de construir un món millor, de fer advenir una societat curada de l’opressió, i és capaç de passar diversos anys a la presó en nom d’aquests ideal, veient entrar a la cambra de gas, despreocupats, les mares i els fills els ossos dels quals apilaran al cap de poc.” (pàg.334)

“(...) Matès Jablonka ja no hi és. 1909-1943 0 1909-1944, no ho sabem. En qualsevol cas, tant és: no hi ha cap marbre per gravar aquests anys, i l’únic document que tenim és un ridícul certificar de defunció que el fa morir “a Drancy (Sena)”. El van matar per no res? Va pensar que el capitalisme feixista l’esclafava perquè era comunista, l’antisemitisme hitlerià perquè era jueu, i la bogeria humana perquè era un ésser humà? Va entrar a la mort amb els ulls oberts?” (pàg.336)

La sala del forn de David Olère. 1945, 58x38 cm, Ghetto Fighters House, Israel*.

“(...) La meva investigació no m’ha portat la pau. Soc capaç de mirar de cara la seva vida i la seva mort, però sempre continuaré sent aquell nen petit estirat a la seva tomba, amb els déus que el vetllen. La seva mort em corre per les venes, no com un verí, sinó com la meva vida mateixa. Per a les meves filles, m’agradaria una altra cosa: proclamat la dignitat d’un home i una dona la mort dels qual és una fita, no un destí. Per a mi, és massa tard.” (pàg.343)

Voldria acabar en un fragment terrible, però necessari per ensumar el que volia dir un lloc com Auschwitz:

“Les seves morts només pertanyen als desapareguts. Ni tan sols Gradowski, assignat al Krematorium II, líder de la revolta del Sonderkommando i autor d’un colpidor “manuscrit sota les cendres”, no els pot acompanyar fins al final. Només pot explicar això: “Els cabells són el primer que es crema. (...) El cap triga més a cremar-se. Dues petites flames blaves brillen a les òrbites: els ulls cremen amb el cervell al fons, i a la boca encara es calcina la llengua. Tot el procés dura vint minuts. I un cos, un món, queda reduït a cendres”. (pàg.348-9)

Èxode 11,5: Israel te un mandat diví

 

Director-General of the World Health Organization. Retweets are not endorsements

Èxode  11,5. El que està passant a Gaza és simplement la venjança nua i crua d’un govern israelià que vol la destrucció de Gaza. I amb ells, a tothom. Més de 11.000 persones des de el inici del atac de Hamàs a Israel el 7 de octubre. 

 L'Hospital Al-Shifa de Gaza,  és la representació de la barbàrie que està cometent el govern  de Israel. Les xifres de morts de infants és simplement incomprensible, més de 4.500 infants han perdut la vida amb els bombardejos intel·ligents. Segons fonts de la ONU, a la guerra de Ucraïna han mort 1500 nens/nenes i més de 1047 ferits des del inici de la guerra (2022)*

Com és possible que Israel en 38 dies des de l'inici d'aquesta carnisseria, hagin mort 4500 nens i nenes? El assetjament del hospital Al-Shifa i la falta de subministrament d'energia ha posat en perill de mort els nadons de les incubadores. Les excuses de sempre no serveixen. Realment, sembla que la dita en què iniciava aquestes línies és fa realitat, davant d'una comunitat internacional que no sap com aturar a una bèstia que sembla tenir el monopoli absolut de la impunitat. 

PD: Per entendre'ns, tens dret a defensar-te, però quan desprès de haver matat al teu agressor, comences a matar a la seva dona, els seus fills, els avis, els tiets, i a tots els amics, segueix sent legitima defensa? Per acabar-ho d'adobar, la casa on vivia la família es destrueix per les excavadores que sempre porta l'exèrcit israelià.  

Barça- Alabès: Una victòria pírrica

 

Una victòria pírrica és el resum d'un partit que ha començat de la pitjor manera possible per el Barça. Desprès de dos partits calamitosos, avui tocava redimir-se, però els 18"  Samu ha marcat el gol que deixava glaçat els barcelonistes. I el pitjor és que la primera part Samu ha pogut sentenciar el partit amb dues remates que no han trobat la xarxa. Un jugador molt jove i amb una constitució física que Koundé no ha sapigut controlar en cap moment, fins que Araujo ha intercanviat la posició a indicació de Xavi. Una primera part on tots els mals del Barça tornaven. Quin sentit te jugar amb la defensa al mig del camp quan tots ells son lents? Cancelo jugant a la banda contraria on normalment juga, un Fermín gens precís, i tota la resta sense cap encert, Pedrí inclòs que s'ha fet un fart de passades dolentes.

La segona part, Araujo ha desactivat Samu, l'Alabès s'ha vingut a baix, malgrat alguna oportunitat més, però quan no tens encert, ho acabes pagant massa car, que és el que li ha passat a l'Alabès. El gol de cap de Lewandowski (50')ha fet pujar la fe amb l'equip. Un penal a Ferran Torres claríssim al 77', transformat per Lewandowski, semblava que ho deixa clar per encarar el tram final amb tranquil·litat, però no, el Barça li  agrada embolicar-se tot sol, sort que era l'Alabès, amb un altre equip més contundent, el resultat hauria estat un altre.

El canvis del Barça, més enllà de Ferran Torres, no han estat massa efectius. Especialment Raphinha, pràcticament no ha tocat pilota ha substituït a Lamine Yamal, que ha fet un bon partit al seu nivell. En definitiva, el Barça ha tingut la sort de cara, tot el contrari del Alabès que podia haver-se anat a la primera part amb dos o tres gols de avantatge. Cal molta teràpia per adreçar a l'equip. També estaria bé que els jugadors fossin menys teatrals amb les jugades dubtoses, perquè amb les noves tecnologies, l'únic que pots treure és que et diguin, i amb raó, que fas massa teatre. 

 

Recomanacions musicals