Marató Vies verdes: Llagostera-Platja d'Aro

 

2:06:33

La cursa de les vies verdes mai defrauda. Tota la setmana pendent del temps, i a l'hora de la veritat no plovia. El camí, estava en perfecta estat per córrer. Aquest any m'he agafat 21 km, des de Llagostera. Sortida des de l'antiga estació de tren, i cap a Santa Cristina d'Aro. He anat seguit a unes nois que anaven al seu ritme, elles xerraven i jo al darrera.

Cap el kilòmetre 8 a un ritme de 5:30 estàvem a tocar  a la llebre de 2h. I elles no paraven de xerrar. Era una mena de combustible a les seves cames. El recorregut tenia una petita variant, què a l'hora de seguir el ritme m'ha costat. He deixat a les noies els seu ritme i jo he baixat el meu. La volta al Parc dels Estanys es fa molt dura. Al arribar al Passeig Marítim, el onatge del mar imposava per la seva bellesa salvatge. Al arribar al Pavelló Esportiu, no hi havia l'arribada, era dins del pavelló. 

PD: A la tornada a casa, a començat a ploure amb ganes!

Recomendaciones musicales

 

 

 

Arte y música: Aleksandr Yevguénievich Yákovlev

 

Aleksandr Yevguénievich Yákovlev

(1887-1938)

Guerra a Ucraïna: 16 dia de Guerra

 

Urbanicidi, aquest neologisme, -el dissident serbi Bogdan Bogdanovič, va parlar d’urbicidi per referir-se a l’anorreament de la ciutat de Vukovar i els bombardeigs i setge despietat de Sarajevo- [Carles Torner,El filòsof que torna a Kíiv per resistir (Ara.cat], explica el que està passant a Ucraïna i les seves ciutats. La destrucció de les ciutats com objectiu de guerra. La Segona Guerra Mundial va aportar aquest objectiu a la màxima expressió. Hiroshima, com experiment nuclear, Dresden, Varsovia o Londres van ser destruïdes . Cal recordar que la precisió d’aquells bombardejos era incomparablement menor que els actuals. Les tropes russes, tenen objectius fàcils, destruir edificis, siguin blocs de habitatges, escoles, hospitals, res de objectius estratègics, perquè en el món on vivim, és a les ciutats on s’ha amaga el nucli dur de les societats: les persones.

No sé si veurem una guerra casa per casa, estil Stalingrad, on el setge podria durar molt de temps, mentre la Comunitat Internacional, no sap que fer, per no entrar en guerra amb Rússia, i la por a un conflicte nuclear, tenint en compte el inquilí del Kremlin, que l’únic que vol ara mateix, es guanyar una guerra que ja ja perdut. Manel Elies, corresponsal de TV3 a Moscou ha dit:  "Putin és avui un líder molt més afeblit que fa un mes. Molt més dèbil: els objectius que s’havia proposat estan caient un a un. L’únic que li pot quedar —i això és el que em fa molta por— és la destrucció total. És a dir, una guerra que la perdi tothom, sabent que no la pot guanyar. Això és el que em fa por, i el veig capaç de fer-ho".  I això ho diu qui ha sigut molt de temps corresponsal a Rússia. 

Barça-Galatasaray: ZZZZZZ

 

Una nit que volia ser reivindicativa, s'ha acabat amb un empat sense gols. Avui no era la nit. Cap ocasió clara de gol, malgrat que tots els davanters han jugat. Un Frenkie de Jong diluït, sense capacitat per fer mal al rival, molt be organitzats en defensa, ha fet que el Barça no ha pogut marcar gol. Hi ha poca cosa a explicar. Xavi havia tingut la sort de cara amb les substitucions, però avui, no ha funcionat. Un equip molt discret, sobretot perquè no ha volgut jugar al ataca, ha fet que el Barça s'estavellés a l'àrea del Galatasaray. Queda el partit a Estambul, potser allà el Barça poguí fer el que avui no ha estat capaç, marcar gols.

La CUP vol la pau!

 

Què li passa a la CUP amb la Guerra d’Ucraïna? Son l’esperit de la contradicció. Ara son els campions del pacifisme absolut. “NO a la guerra”. Aquest pacifisme, no es gens desinteressat. L’obsessió per les diferències fa que sempre vagin a la contra. No volen armes perquè els ucraïnesos es puguin defensar. Creuen, què això, farà que hi hagi més morts. I tenen raó. Però, la llibertat d’un poble està en joc. Volen dir que s’han de rendir al enemic? No volen l’OTAN, reparteixen culpes a banda i banda, ells, els nous arbitres de la justícia i la pau. Son l’herald d’una pau que res més ho veuen ells. Tots son culpables, menys ells, es clar. No els agrada que hi hagi una unanimitat en una qüestió com la invasió del exèrcit rus a Ucraïna. La CUP demostra una vegada més la seva absència de sentit comú, i això els fa un interlocutor inútil i perillós. 

Ressenya: Mai, de Ken Follet

Una novel•la al seu estil, on la intriga, la versemblança dels fets, la descripció dels personatges: espies, terroristes, diplomàtics, caps d’estat, son analitzats per Follet amb un estil cinematogràfic. Un in crescendo de situacions cada vegada més conflictives on la política de la força sempre te aspirants i on el seny escasseja. 

La novel•la té diferents escenaris, propi d’un món globalitzat. Així, veiem el Txad, Washington, Pequín, Pyonyang, cadascun defensen interessos propis i aliens. El Txad, hi ha el terrorisme islamista. Els migrants què han d’anar de la mà de traficants de persones sense escrúpols, què et poden deixar a qualsevol lloc. L’episodi de Hufra , és potser un dels més intensos de la novel•la.

 Washington i Pequín, representen avui les potencies principal d’aquest món global. Els seus interessos podrien arribar a ser antagònics. La capacitat de Pequín de posicionar-ne a qualsevol país, sigui qui sigui el seu règim, li permet anar omplint forats que les democràcies occidentals,  li costa de fer. Malgrat que no te cap problema per ser interlocutor de dictadures, siguin teocràtiques o no. 

Un del problemes que es planteja en la novel•la es Corea del Nord. Un soci difícil, però que malgrat tot, el mantenen contra tota lògica. Qui mana a la Xina? Es evident que mana el exèrcit i el partit comunista. Però, el comunisme s’ha esfumat del segle XXI. La retòrica oficial es parla de comunisme, malgrat ser la fàbrica del capitalisme. Com és pot parla d’aquesta contradicció tan evident? Potser fan com els filòsofs averroistes, amb la seva teoria de la doble veritat: Hi ha una veritat absoluta: el comunisme de Mao, i hi ha una veritat per el poble: el capitalisme de consum. Aquest fet, és el que ha permès a la Xina, sobreviure al col•lapse de l’antiga Unió Soviètica (1989).

Per què mantenir una Corea del Nord? La resposta es històrica. Xina no vol que Corea del Sud absorbeixi Corea del Nord, com va fer Alemanya amb l’antiga RDA. Corea del Nord es un tap. El volen mantenir, malgrat totes les incomoditats que puguin tindrà. A la novel•la aquesta incomoditat arribarà al paroxisme.

Un final previsible, què permet reflexionar-hi sobre com és pot governar el món global amb les obsessions nacionals? El canvi climàtic, la revolució tecno-biològica, la guerra nuclear, la governança global*, aquest problemes son reals, a la novel•la, en Ken Follet, parla de guerra nuclear. Un dels problemes d’aquesta novel•la per passar-la a la gran pantalla és que el final s’hauria de canviar, a la gent no li agraden els finals apocalíptics.