Sense sostre

 

Què es pot dir d'aquestes noticies? A les grans ciutats, per exemple, Barcelona, hi ha massa gent vivint al ras, sense sostre. Amb el fred extrem d'aquests dies, el perill per aquestes persones és ben real. Què fa l'Administració amb aquest problema? El problema de fons, és la precarietat extrema d'una part de la societat. La marginalitat no és producte de una voluntat pròpia, arribes aquestes situacions, perquè el sistema econòmic -capitalisme- et fa fora del sistema. Si us plau, no criminalitzen, encara, a les víctimes. La marginalitat, té moltes causes, però culpabilitzem sempre els mes dèbils. Així, no calen buscar responsables. Quan ens fiquem al llit, ben calent, a les nostres ciutats, hi ha persones que no tenen on anar. On estan els serveis que paguen entre tots amb els impostos? Per què a Barcelona, es gasten més de 10 milions d'euros em propaganda. Potser caldria invertir-ho en alguna cosa més que eslògans buits. També la Generalitat, tindria assumir responsabilitats, la Taula del Tercer Sector, porta temps criticant la falta de finançament.  I per suposat, l'Estat què deuria per vetllar per els més dèbils, sempre està amb altres assumptes. Cap dimissió per aquests fets? La pregunta no vol ser retòrica, però ... ara si, ara tenen l'excusa perfecta, estan lluitant contra el Covid-19. 

Adrià Carrasco

Criada massa l’atenció que la GC i la Fiscalia vegin terrorisme on ningú ho veu? Perquè aquesta dèria per unir terrorisme i independentisme? Tot el desplegament mediàtic desapareix quant els presumptes – no ho diuen mai- son absolts o alliberats per instàncies judicials de rang més proper els judicables? La llei, ho indica com un dret fonamental, però l’anomalia de la AN, ho trastoca tot. El propi TS, és va saltar aquesta norma constitucional 24.1 i 24.2. Jordi Cuxart i Jordi Sánchez, no eren aforats, i malgrat tot, varen ser jutjats per l’última instància (TS). Això, és un autèntic disbarat jurídic, què sembla que a ningú hagi preocupat gaire. 

 El “A por ellos” policial-jurídic-mediàtic segueix en peu. De la mateixa manera que el govern del PP va insistir-hi que els atemptats del 11 de març del 2004 eren obra d’ETA, malgrat que hores desprès ningú avalava la tesi del govern, ells vàrem mentir i mantenir el seu relat, ajudats per els mitjans afins, ara, el relat de la dreta extrema i tots els que hi donen suport, mantenen el relat del terrorisme per referir-se al moviment independentista. La guerra bruta, segueix el seu curs. Sort en tenim què el govern més progressista de la història està fent el que cal per aturar-ho !

Incerteses en els EUA

 En l’article de Paul Krugman, L’apaivagament ens ja dut fins aquí, (Ara.cat, 10/1/21), l’articulista explica perquè hem arribat on hem arribar, referint-se al fets del 6 de gener al Capitoli. Critica a tothom que per acció u omissió han apuntalat a Trump, durant la seva estada a la Casa Blanca. Espacialment, al partit republicà que ha patit una escissió en el sí de les seves files. El personatge Trump, se li ha deixat fer de tot, passar totes les línies vermelles, perquè els ha donat poder i ha sigut capaç de enlluernar a prop de 74 milions de ciutadans. Un Trump que ha utilitzat la mentida sistemàtica per dir el que ha volgut sense cap mena de fre. Així, entre altres coses ha pogut dir i fer el següent: “ aplaudir  i encoratjar les milícies suprema-cista racistes que protagonitzen actes violents fen més profundes les esqueres i les ferides del racisme. O quan va separar famílies immigrants i refugiades que anhelaven trobar als Estats Units la seguretat que sempre ha promès la terra de les oportunitats. O quan va menysprear l’ús de la mascareta i va ignorar la virulència d’un virus que ja ha matat més nord-americans en un any dels que van morir durant tota la Segona Guerra Mundial. La seva falta de responsabilitat i la seva obstinació en qüestionar experts i erosionar les institucions ha minvat lentament i inexorablement la legitimitat del sistema fins a un punt de difícil retorn” (Mónica García Prieto, Els trumpistes ja s’han emborratxat de poder, Ara.cat, 19/1/21).

[En el artículo de Paul Krugman, El apaciguamiento nos ha llevado hasta aquí, (Ara.cat, 10/1/21), el articulista explica porqué hemos llegado donde hemos llegado, refiriéndose a los hechos del 6 de enero en el Capitolio. Crítica a todo el que por acción u omisión han apuntalado a Trump, durante su estancia en la Casa Blanca. Espacialmente, el partido republicano que ha sufrido una escisión en el seno de sus filas. El personaje Trump, se le ha dejado hacer de todo, pasar todas las líneas rojas, porque les ha dado poder y ha sido capaz de deslumbrar a cerca de 74 millones de ciudadanos. Un Trump que ha utilizado la mentira sistemática para decir lo que ha querido sin ningún freno. Así, entre otras cosas ha podido decir y hacer lo siguiente: "aplaudir y alentar las milicias supremacista racistas que protagonizan actos violentos haciendo más profundas las fracturas y las heridas del racismo. O cuando separó familias inmigrantes y refugiadas que anhelaban encontrar en Estados Unidos la seguridad de que siempre ha prometido la tierra de las oportunidades. O cuando despreció el uso de la mascarilla y ignoró la virulencia de un virus que ya ha matado a más estadounidenses en un año de los que murieron durante toda la Segunda Guerra Mundial. Su falta de responsabilidad y su empeño en cuestionar expertos y erosionar las instituciones ha disminuido lentamente e inexorablemente la legitimidad del sistema hasta un punto de difícil retorno "(Mónica García Prieto, Los trumpistes ya se han emborrachado de poder, Ahora. cat, 01/19/21).]

I malgrat tot això, Trump, voldrà presentar-se en les properes eleccions, i el que és pitjor, podria guanyar-les, segons com vagin les coses d’aquí quatre anys.  Cóm és possible això? L’exaltació del individualisme més extrem, és el cas de Trump, la falta de xarxa de protecció d’una part molt important de ciutadans que viuen ofegats per la por a la malaltia, la desconnexió amb la família, el rebuig al fracàs com estigma social, genera una societat, sobretot a les grans ciutats, molt desequilibrada. S’ha d'afegir, el racisme instituciona-litzat, la marginació de les minories, especialment, negra que omple el sistema carcerari més punitiu del món. “Els Estat Units, hi ha 2.121.600 persones recloses al sistema penitenciari, front el 1.710.000 persones a la Xina. Els EUA tenen el 5% de la població mundial, però el 24%  de la penitenciària. La població negra representa el 12% de total al EUS, però el 35% de tota la població reclusa, en canvi, el blancs que representen el 60%, nomes es el 30% de la població reclusa, en front de la hispana amb un 16% de la població y un 23% de la població reclusa*.” (Esther Giménez-Salinas, No és violència, és racisme, Ara.cat, 10/1/21).

[Y a pesar de todo esto, Trump, querrá presentarse en las próximas elecciones, y lo que es peor, podría ganarlas, según como vayan las cosas dentro de cuatro años. ¿Cómo es posible esto? La exaltación del individualismo más extremo, es el caso de Trump, la falta de red de protección de una parte muy importante de ciudadanos que viven ahogados por el miedo a la enfermedad, la desconexión con la familia, el rechazo al fracaso como estigma social, genera una sociedad, sobre todo en las grandes ciudades, muy desequilibrada. Hay que añadir, el racismo instituciona-lizado, la marginación de las minorías, especialmente, negra que llena el sistema carcelario más punitivo del mundo. "Los Estado Unidos, hay 2.121.600 personas recluidas en el sistema penitenciario, frente el 1.710.000 personas en China. EEUU tiene el 5% de la población mundial, pero el 24% de la penitenciaria. La población negra representa el 12% de total al EUS, pero el 35% de toda la población reclusa, en cambio, el blancos que representan el 60%, sólo es el 30% de la población reclusa, en frente de la hispana con un 16% de la población y un 23% de la población reclusa *. " (Esther Giménez-Salinas, No es violencia, es racismo, Ara.cat, 01/10/21).]

Cal recordar que és el país amb més armes amb mans de particulars, a prop de tres-cents milions d’armes de foc. Un racisme incrustat i cultivat per la demagògia més mesquina que s’ha fa creus quan hi ha aldarull, perquè la policia mata sense masses manies a un home negre desarmat. Biden té per davant una missió especialment, molt difícil. La era d’Obama va començar amb moltes il•lusions, però de fet el seu mandat no va ser molt diferent a d’altres Presidents. Per exemple, sota el mandat d’Obama, els atacs amb drons és van incrementar de manera molt substancial. 

[Hay que recordar que es el país con más armas en manos de particulares, cerca de trescientos millones de armas de fuego. Un racismo incrustado y cultivado por la demagogia más rastrera que se ha hace cruces cuando hay alboroto, porque la policía mata sin demasiadas manías a un hombre negro desarmado. Biden tiene por delante una misión especial, muy difícil. La era de Obama comenzó con muchas ilusiones, pero de hecho su mandato no fue muy diferente a otros Presidentes. Por ejemplo, bajo el mandato de Obama, los ataques con drones se incrementaron de manera muy sustancial.]

I malgrat tot això què hem dit, en el article de Jordi Muñoz, La salut de la democràcia americana, (Ara.cat, 10/1/21), pensa que aquesta situació límit, potser una bona conjuntura per redreçar la situació malmesa que ha deixat Trump. Apunta que “els propers anys seran, en aquest sentit, un nou cicle d’avenç en la perspectiva multiètnica de la democràcia americana”.

[Y a pesar de todo esto que hemos dicho, en el artículo de Jordi Muñoz, La salud de la democracia americana, (Ara.cat, 01/10/21), piensa que esta situación límite, tal vez sea una buena coyuntura para enderezar la situación dañada que ha dejado Trump. Apunta que "los próximos años serán, en este sentido, un nuevo ciclo de avance en la perspectiva multiétnica de la democracia estadounidense".]

Així, tenim, un mosaic polièdric de primer ordre per fer-ne conjectures de tota mena. Com vivim, en una etapa de incertesa profunda, és molt arriscat fer pronòstics, perquè sembla que l’atzar s’ha foti de nosaltres. Tants experts, per dir el què no passarà, ni preveure el que és  important, donen  a aquest quatre anys en el marc de la Presidència de Biden, un espai molt difícil de preveure.  El què es segur, és què no hi res segur. Almenys tenim una petita certesa, i això ja és molt.

[Así, tenemos, un mosaico poliédrico de primer orden para hacer conjeturas de todo tipo. Como vivimos, en una etapa de incertidumbre profunda, es muy arriesgado hacer pronósticos, porque parece que al azar se ría de nosotros. Tantos expertos, por decir lo que no pasará, ni prever lo que es importante, dan a estos cuatro años en el marco de la Presidencia de Biden, un espacio muy difícil de prever. Lo que es seguro, es que no hay nada seguro. Al menos tenemos una pequeña certeza, y eso ya es mucho.]

Nota:

* El llibre de Loïc Wacquant, Castigar els pobres. El nou govern de la inseguretat social, Trad.Lourdes Bigorra,  Edicions de 1984, Barcelona, 2006. Explica el mecanisme de càstig que es tradueix en empresonament extraordinàriament llarg que pateixen les minories pobres, i el sistema penal com a fàbrica de crear presoners. Les dades què son antigues no s'ha reduït, al contrari, han augmentat.  

Demagogia a punta pala

 

Siempre va bien hacerse una foto de campaña. En la fotografía, se ve como cuatro esforzados ciudadanos hacen una labor meritoria delante de un centro de salud. Ahora bien, ¿se ha fijado en la dirección que apuntan sus palas?  Una puerta metálica que tiene la capacidad para poder entrar, como máximo un Aixam y gracias. ¿No sería más lógica abrir brecha delante de la puerta que entra la gente?

[Sempre va bé fer-se una foto de campanya. A la fotografia, es veu com quatre esforçats ciutadans fan una tasca meritòria davant d'un centre de salut. Ara bé, ¿s'ha fixat en la direcció que apunten les seves pales? Una porta metàl·lica que té la capacitat per poder entrar, com a màxim un Aixam i gràcies. ¿No seria més lògica obrir bretxa davant de la porta que entra la gent?]

Como en política no hay nada nuevo bajo el sol, los expertos tienen una palabra para calificar el trabajo herculano que hacen estos cuatro esforzados. Se llama efecto  Schröder, amén, de la palabra demagogia. En el pie de la fotografía, los otros tres esforzados, desaparecen para poner en énfasis al político. Muy mal por el periódico ABC, por no dar a cada uno lo suyo.

[Com en política no hi ha res de nou sota el sol, els experts tenen una paraula per qualificar el treball herculà que fan aquests quatre esforçats. Es diu efecte Schröder, a més, de la paraula demagògia. Al peu de la fotografia, els altres tres esforçats, desapareixen per posar en èmfasi al polític. Molt malament pel diari ABC, per no donar a cadascú el seu.]

Una imagen, no vale más que mil palabras. No sabemos cuánto tiempo estuvo ayudando en esta  puerta, el PP informa que le dio tiempo a realizar en total tres intervenciones. No indica el total de tiempo que tuvo que invertir en ayudar al prójimo. ¡Es  una lástima! Aunque si nos fijamos atentamente en la fotografía, no parece que estuviera ni muy sudado ni cansado ni fatigado ni nada por el estilo, más bien parece que de un momento a otro está a punto de salir para hacer el vermut. ¡Espero que los otros compañeros de fatiga no sean, ni escoltas ni becarios del PP!

[Una imatge, no val més que mil paraules. No sabem quant de temps va estar ajudant en aquesta porta, el PP informa que li va donar temps ha realitzar en total tres intervencions. No indica el total de temps que va haver d'invertir en ajudar el proïsme. És una llàstima! Encara que si ens fixem atentament en la fotografia, no sembla que estigués ni molt suat ni cansat ni fatigat ni res per l'estil, més aviat sembla que d'un moment a l'altre està a punt de sortir per fer el vermut. Espero que els altres companys de fatiga no siguin, ni escortes ni becaris del PP!]

Més enllà de Filomena i la pandemia

 Les properes eleccions del 14-F, diuen que no seran plebiscitàries, però en penso que això no és veritat. Això és així, perquè encara estan a la presó l’anterior govern de la Generalitat. Sembla que s’oblida aquest detall, què alguns els agradaria obviar. Mentre hi hagi presos i exili, no hi tenim gaires opcions. El transvasament de vots d’unes opcions a unes altres, té límits. No puc votar els del art.155. (PSC), ni aquells que fan esforços per ser equidistants (Comuns), ni per descomptat, la dreta extrema (PP i Cs) i l’ultra dreta (Vox). Així, què tinc poques opcions: ERC, Junts per Catalunya i la CUP. Potser si tingues vint anys, votaría CUP, però sóc massa vell per suportar la puresa dels desitjos. Masses decepcions, per somnis que no s’han acomplert. Ara, sabent que tots plegats hem perdut, val la pena, assumir les pèrdues, perquè després de tot, encara son valuoses. Al 1-O del 2017, varem ser massa fràgils (Nassim N.Taleb), malgrat que tothom sabia el què acabaria passant-nos. Els catalans, en agrada fer volar coloms, i no sempre toquen de peus a terra. 

[Las próximas elecciones del 14-F, dicen que no serán plebiscitarias, pero pienso que eso no es verdad. Esto es así, porque todavía están en prisión el anterior gobierno de la Generalitat. Parece que se olvida este detalle, que algunos les gustaría obviar. Mientras haya presos y exilio, no tenemos muchas opciones. El trasvase de votos de unas opciones a otras, tiene límites. No puedo votar los del art.155. (PSC), ni aquellos que hacen esfuerzos por ser equidistantes (Comunes), ni por supuesto, la derecha extrema (PP y Cs) y la ultra derecha (Vox). Así, que tengo pocas opciones: ERC, Juntos por Cataluña y la CUP. Quizás si tuviera veinte años, votaría CUP, pero soy demasiado viejo para soportar la pureza de los deseos. Demasiadas decepciones, por sueños que no se han cumplido. Ahora, sabiendo que todos hemos perdido, vale la pena, asumir las pérdidas, porque después de todo, son valiosas. Al 1-O de 2017, fuimos demasiado frágiles (Nassim N.Taleb), aunque todo el mundo sabía lo que iba a pasarnos . Los catalanes, nos gusta hacer cortinas de humo, y no siempre tenemos los pies en el suelo.]

  

Ho volíem tot, però no estaven preparats per perdre, van tirar d’un voluntarisme insensat. Així que cal prendre’ns amb calma aquest nou repte. Mantenir el sobiranisme a la Generalitat, aquesta és el mínim comú denominador, però també, exigir, els governants, més eficiència a la gestió del dia a dia, i ser capaços de dir les coses per el  seu nom. No tot és culpa del altres, també nosaltres som incapaços de fer les coses bé. Assumir-ho sense retòrica els fracassos, pagant, això si un preu, per exemple, dimissions, un acte extraordinàriament exòtic al món de la política.

[Lo queríamos todo, pero no estaban preparados para perder, tiramos de un voluntarismo insensato. Así que hay que tomarnos con calma este nuevo reto. Mantener el soberanismo en la Generalitat, este es el mínimo común denominador, pero también, exigir los gobernantes, más eficiencia en la gestión del día a día, y ser capaces de decir las cosas por su nombre. No todo es culpa de los otros, también nosotros somos incapaces de hacer las cosas bien. Asumirlo sin retórica los fracasos, pagando, eso sí un precio, por ejemplo, dimisiones, un acto extraordinariamente exótico en el mundo de la política.]

Jugant sobre la neu

Tothom esperava la nevada, si no del segle, si la del 2021. Però de moment, afortunadament, no ha nevat perquè no fa tan fred com altres dies. Les imatges de Madrid i la resta d'Espanya, ple de neu, poden ser bonica i per els nens i nenes aquest record, potser seran uns del més recordats, jo encara m’han recordo del any de la “meva” nevada, 1962, però apart de la memòria, els mals de caps  per la circulació i la mobilitat son un autèntic problema.

[Todo el mundo esperaba la nevada, si no del siglo, si la del 2021. Pero de momento, afortunadamente, no ha nevado porque no hace tanto frío como otros días. Las imágenes de Madrid y el resto de España, lleno de nieve, pueden ser bonita y para los niños y niñas este recuerdo, tal vez serán unos de lo más recordados, yo todavía me han recuerdo del año de "mi" nevada, 1962 , pero aparte de la memoria, los dolores de cabeza por la circulación y la movilidad son un auténtico problema.]

 

Recomendaciones musicales