Viatges, Llibres, Reflexions, Imatges, Musica, Filosofia, Literatura, Política, Miscel·lània, Blog de Viatges
diumenge, 31 de desembre del 2023
dissabte, 30 de desembre del 2023
divendres, 29 de desembre del 2023
Ucraïna existeix i la guerra també!
dijous, 28 de desembre del 2023
Israel amplia territori a l'antiga Franja de Gaza
Israel s'annexiona una bona part de la Franja de Gaza. El govern de la dreta extrema de Netanyahu vol nous assentaments, per el colons, que voten els partits de coalició de Netanyahu, oferint nous horitzons. I aquesta invasió és una excusa perfecta per fer-ho realitat. A Israel el dret internacional, com la resta de països grans, se'l passen pel forro. El nombre de mort és absolutament una matança sense precedents a prop e 16.000 persones. I no totes poden ser milicians de Hamàs com Israel vol fer-nos creure, sense massa convicció, perquè les proves ho desmenteixen. Que Israel deixi sense feina a 100.000 palestins sense feina, explica l'abast de la venjança per els fets del 7 de novembre. Més de 8.000 nens i nenes morts, però la Comunitat Internacional, encara no sap que fer. Egipte, tanca portes els palestins. Estan sols davant d'un exèrcit que té com objectiu la població civil. Estem davant de crims de guerra contra la població palestina, però el món no vol saber res d'ells, son uns autèntics paries, com els kurds i tants altres pobles d'aquest mon deshumanitzat.
dimecres, 27 de desembre del 2023
Ressenya: El temps de la promesa
Marina Garcés, El temps de la promesa, nous quadernes anagrama 65. Editorial Anagrama. Barcelona, 2023.
Un llibre en format petit, però amb un contingut força més potent. Parla de la promesa i el seu potencial per anar una mica més enllà del actual atzucac on estem ficats tots plegats. No hi ha un manual per la insurrecció. Estem en un temps postmodern i això vol dir, que substituïm història per narracions. Vivim temps on sembla que tot està diluït sigui la revolució, la revolta o la manifestació. Hi ha frustració perquè aquells que vàrem escoltar les seves promeses han sigut incomplertes o pitjor, traïdes. Estem en un mode desanimat sense alè, Byung-Chul Han parlava directament, de depressió, perquè el nostre jo, era incapaç de fer front a la negativitat o la frustració de les promeses que havíem cregut, sia, el progrés, la llibertat, la solidaritat. Això, s’ha acabat. Però, perquè s’ha d’acabar, pregunta Marina Garcés? A la revolució cultural del segle passat, al 1968, hi havia pintades que deien demanar l’impossible – la felicitat, la pau, el benestar, la democracia, l’autodeterminació personal, allò que per unes generacions molta gent va donar-ho tot, inclòs la vida-, allò sembla que està clausurat per el nou ordre de la globalització. Sembla que Marina Garcés, també és conscient d’aquesta pèrdua i per això reivindica el possible, perquè: “La veritat de la promesa és molt singular: no parteix del reconeixement de la realitat (del que és cer o verídic), sinó de la invenció d’un possible que potser, fins i tot, no hi estava previst. No se sotmet a l’imperatiu de la predicció, perquè no prediu futurs probables sinó que prefigura futurs desitjats.” (pàg. 90)
Aquesta imprevisibilitat del futur, contra la lògica del model algorítmic, li sembla a l’autora del text, una escletxa contra aquest món que no més pot fer-nos falses promeses i la impossibilitat de cap alternativa.
dimarts, 26 de desembre del 2023
Recomanacions musicals: Sant Esteve
dilluns, 25 de desembre del 2023
diumenge, 24 de desembre del 2023
dissabte, 23 de desembre del 2023
divendres, 22 de desembre del 2023
Gaza l'infern a prop de casa
"Què et deia la gent allà?
— Creuen que es moriran. I senten que Occident ha oblidat la guerra i s’ha oblidat d’ells. Et pregunten: "Què hem fet per patir tant? Per què no ens ajuden?" Només demanen aturar la guerra.
I tu què els dius?
— Sento vergonya de ser occidental i no poder-hi fer res.
Com has viscut sortir d'allà?
— Em sento un covard, com si hagués abandonat aquesta gent. Però també necessitava tornar amb la família.
dijous, 21 de desembre del 2023
Gaza: 20.000 morts, 8.000 nens/nes, un èxit del exèrcit israelià!
dimecres, 20 de desembre del 2023
Barça- Almeria: demanant l'hora, així és el Barça avui!
Un partit que semblava que deuria ser un bàlsam per apaivaga els malson d'aquesta temporada, ha estat a punt de tornar-se un despropòsit per les errades en defensa i el desencert cada vegada més preocupant de la davantera blaugrana. Una primera part horrorosa amb empat a un quan el Barça ha controlat el partit, però sense cap efectivitat i sense energia. Lamentable. A la segona part, gols i ensurts a parts iguals. Sort hem tingut d'un Sergi Roberto que ha marcat dos gols (60' i 83') que ha permès un respir davant del últim classificat de la lliga. Errada de Iñaki Peña que xoca amb Araujo i permet a Edgar rematar a porta buida el empat a 2. Així és molt difícil de guanyar afició i sobretot, dona els rivals esperances de treure profit de la visita al estadi Lluís Companys. Amb equips amb més talent, la Champions, el Barça patirà de valent.
La UE sap el què vol?
dimarts, 19 de desembre del 2023
Netanyahu i la neteja ètnica
El primer ministre Netanyahu, segueix per el seu compte el pla de destruir i sobretot matar tants palestins com poguí. De moment, està fent una bona feina. Primer mates i desprès pots preguntar-te si eren ostatges, o milicians de Hamàs disfressats d'ostatges, o simplement, civils palestins. No compten els nens i nenes que s'ha assassinat des dels bombardejos intel·ligents o per l'artilleria què llancen bombes amoroses contra els edificis i habitatges de Gaza, tot això destruït de manera sistemàtica. El que ha estat passant, destrucció massiva d'habitatges, desallotjament massiu de la població civil de casa seva, això te un nom i és neteja ètnica, si les víctimes fossin jueves, és parlaria de pogrom, però no és el cas. Desitjo que el responsable polític d'Israel poguí ser jutjat per els seus crims. Ah si, també els de Hamàs, però les comparacions son odioses.
diumenge, 17 de desembre del 2023
dissabte, 16 de desembre del 2023
València-Barça: Pólvora mullada
Un partit que tenia controlat el Barça, en una jugada absurda, s'ha deixat empatar per un València que no ha generat perill i que s'ha vist amb un punt caigut del cel. La primera part del Barça ha estat bona, ha controlat el joc i Lewandowski s'ha fet un far de intentar rematar sense perill. Un empat a la primera part que no reflectia el joc d'un i altres. Un àrbitre que ha deixat jugar, una mica massa. A la segona part, el Barça ha mantingut la tensió alta fins el gol de Joao Félix (54'), a passada de Raphinha que el portuguès no ha tingut res més que empenya la pilota a la xarxa de la porteria del València. Quan semblava que el Barça podia rematar el partit, una jugada que no semblava massa perillosa, s'ha embolicat per la desídia de la defensa que ha permès marcar al València (70') empatar un partit que fins llavors tenia perdut. El Barça s'ha ressentit del gol hi no ha tingut convicció ni fe que el partit el devia guanyar. El Barça sembla que fa mèrits per no guanyar la lliga.
divendres, 15 de desembre del 2023
No queden llàgrimes per els soldats
dijous, 14 de desembre del 2023
Putin comença la seva campanya electoral
dimecres, 13 de desembre del 2023
Anvers-Barça: Fer el ridícul no costa gaire
El Barça ha jugat els últims 20' com el reflexa de la seva crisi particular. Oriol Romeu deu pensar perquè va marxar del Girona. El Barça deixa l'últim tram del partit en mans de jugadors juvenils. Han fet el què han pogut. Inclòs el gol del empat (2-2) obra de Marc Guiu (90'). Semblava que podia acabar en un empat, un resultat enganyós, però almenys era un punt. Però no, calia fer més el ridícul. La defensa del Barça està en crisi profunda, i Ilenikhena marca el gol (92') (3-2) davant de porteria, malgrat el deficient remat, no havien passat ni un minut que el Barça havia fet el miracle, que en dos passades deixen sol a Iñaki Peña. Decepció i desfeta és la sensació que hi ha alguna cosa que no funciona al Barça de Xavi. Sembla que la Champions li ve mentalment massa grand.
El llenguatge mentirós
dilluns, 11 de desembre del 2023
Argentina s'encamina cap a l'abisme
Milei ha dit:
“Avui enterrem dècades de fracàs i disputes sense sentit que han destruït el nostre país i l’han deixat en la ruïna. Comença una nova era de pau i prosperitat, creixement i desenvolupament, llibertat i progrés.” Boniques paraules que després rebaixa, doncs les mesures econòmiques que vol implantar "impactarà de manera negativa sobre el nivell d’activitat, l'ocupació, els salaris reals i la quantitat de pobres i indigents". I al final de tot això: “Després del reacomodament macro, la situació millorarà i veurem la llum al final del camí”.
Receptes caduques que faran que els rics siguin sent més rics i els altres que els bombin. Un clàssic d’aquesta era global desequilibrada per major gloria del 1%, la resta el 99% s’ha de esforçar perquè aquest 1% no perdi pistonada. Milei, és l'apòstol d’aquest 1%. En la frase que parla de la destrucció de activitat, treball i augment dels pobres, Milei no parla dels rics, ells han de heretar la terra!
La vinyeta d'en Ferreres
diumenge, 10 de desembre del 2023
Barça-Girona: L'equip de moda demostra perquè és el líder
Un partit que crea afició, a tingut gols, oportunitats i sobretot, s'ha vist una de les mancances del Barça, una defensa que dona moltes oportunitats els rivals, i un Girona que ha sapigut aprofitar-les totes. Per contra, un Barça que no ha jugat malament, s'ha vist superat, per la falta d'encert dels davanters. A la primera part, el Girona hauria pogut sentenciar el partit, però la sort ha fet que el resultat fos un 1-2. A la segona part, el cansament dels jugadors ha fet baixar la intensitat del joc. Els canvis del Girona han estat molt efectius, perquè Valery al 81' i Stuani al 95' han marcat la diferència. Un gol de Gündogan (90') que feia el 2-3, semblava possible l'empat, però un altra cop la defensa massa tova, ha deixat a Stuani per rematar a porta. El Girona, ha demostrat perquè és líder de la primera divisió. El Barça te que reflexionar sobre aquesta defensa que dona tantes facilitats els equips rivals. No potser, que la línia defensiva estigui a 25 mts. de porteria, sàpiguen que aquests jugadors son molt lents. Quan aprendre'n la lliçó?
Recomanacions musicals
dissabte, 9 de desembre del 2023
El samarità que ajuda a continuar la matança de civils a Gaza
divendres, 8 de desembre del 2023
Assassinar contrarellotge: Israel el bon occidental
dijous, 7 de desembre del 2023
En quin món vivim!
PISA: Desastre educatiu!
Cinc consideracions al fil de l’Editorial del Ara:
La primera, l’alumnat nouvingut. Molts tenen un nivell molt baix de escolarització. La transició és fa han més bona voluntat per part del professorat d'acollida –parlo de l’ensenyament d’ESO-. És fa difícil incorporar l’alumnat a mig trimestre, i les dificultats de la llengua no ajuda. No tothom entén l'àrab, per exemple. Molts d’ells, parlen francès, i el professorat necessita coneixements que el Departament ignora. Un altra problema greu és a quin nivell educatiu comença. La regla era l’edat, però, això no és cap bona idea, és com si un tingués 15 anys i per això ha de calçar de sabata un 40. No hi ha regles fixes. Voler culpabilitzar del mals resultats PISA al alumnat nouvingut és no voler assumir que s’ha estan fent les coses malament.
Segona. El mètodes d'aprenentatge. Això d'aprendre a aprendre i eslògans similars, valen per això. No pot fer-se generalitzacions. Els alumnats d’ESO, porten una dinàmica des de primària. Uns hàbits, unes rutines, una forma de treballar. Al institut, la transició era més o menys fluida, segons el professorat. Cada professor/ra, té la seva particular manera de fer. Si porta molts anys, ha sentit a dir moltes coses, però segurament, farà la seva, què és la que se sent segur, i anava a dir còmode. Sempre hi ha hagut professors/res més estrictes que d’altres. El to que doni a la classe, és reflectirà en ella.
La tercera, l’horari. No sé que dir, segurament, al batxillerat sigui més adient l’horari intensiu, mentre que a l’ESO, especialment a la primera etapa, aniria millor l’horari partit. Tenint en compte, les dificultats d'atenció i el seu correlat de concentració, desprès de quatre hores seguides, el resultat, és nul. Però això voldria dir, canviar estructures de centre.
Quart. L’avaluació dels docents. Un dels problemes és quins requisits cal valorar del professor/ra. Al batxillerat, una mesura era les proves de selectivitat. Un perill evident, és que si suspens massa, seràs assenyalat, llavors, la lògica et diu que tindràs que aprovar a tothom, com molts feien. Això dona peu a la distinció entre profes “guai” –no cal dir com avalua aquesta mena de professorat- i els “durs”. En tota la meva experiència d’ensenyament, mai cap inspector d’ensenyament va anar a parlar amb mi. I si, hi ha professors/res que son un desastre a l’aula i com expliquen i desenvolupen la classe. No tothom serveix per aquesta tasca. Potser seria hora de dir-ho. El problema de les direccions i sobretot la precarietat del professorat, interins, és que les direccions volen tenir un bon feelin amb el Departament, això fa que no siguin crítics, i acabi sent terminals del Departament. Sense crítica ni debat, la por a no renovar-te el contracte –interins- fa que el professorat en aquesta situació sigui molt dòcil. Vols un professor/ra gens problemàtic? Aprova a tothom, malgrat que a l’aula no puguis viure.
Cinquè: La protecció del alumnat. Això comença a casa, segueix a l’escola i culmina al institut, on molts professors/res volen ser el “col•legues” dels alumnes. I així malament rai. Cal establir regles, simples, però clares sobre els límits, respecta al professor/ra, els companys/nyes, i anvers al material i espai del centre.
Definitivament, l’educació no és gens fàcil, perquè l’altre “escola”, al carrer, juga amb avantatge, així com la televisió i les xarxes socials a les que estan connectats. Hem creat una generació de egòlatres -propi de la adolescència-, però que s’eleva al rang de model deformat de la nostra societat.
dimecres, 6 de desembre del 2023
Ressenya: No te veré morir
Una vegada més, Muñoz Molina, demostra el seu mestratge en aquesta novel•la minimalista on l’amor i el temps, també, la distància mostrant els estralls que l’acompanyen. Un llibre on es perfila com el temps esborra allò que una vegada semblava indestructible. Els éssers humans, tenen contra el temps, un arma molt potent, la memòria. Cert, aquesta no és sempre molt fiable, perquè és selectiva. Recorda allò que vol. Uns protagonistes que es tornen a retrobar desprès d’una vida de separació. Gabriel Aristu i Adriana Zuber són els protagonistes d’aquesta història trista. Retrobar aquell amor de joventut, quan ha passat massa temps, que queda d’aquell foc de passió? La causalitat vol que el nom de Adriana sonia a l’oïda de Aristu mitjançant Julio Máiquez el confident accidental de Gabriel Aristu, el nom resulta ser el de la filla, però Aristu no sap que te una filla, de fet, no sap res d’ella des de que va marxar als Estats Units.
Aristu i Adriana Zuber, tenen un altra cita, però el temps no ho arregla tot, com diu Julio Máiquez: “Pero el tiempo no cura nada. El tiempo mata. El tiempo empeora y destruye.” (pág.132)
Cal llegir el llibre, una escriptura precisa, fluida, sense eufemismes, cap sentimentalisme, cap concessió al melodrama, en aquest cas, seria molt fàcil. Tot va començar: “empezaba en un aula del Instituto Británico de Madrid hacia 1956 y pareció haber terminado con un viaje a América en 1967: pero se reanudaba de pronto, cuarenta y tantos años después, por puro azar, por intervención mía, solo unos meses atrás, en Madrid, (...)” (pág.230)
Adriana en la seva entrevista amb Aristu: “Acerco los labios a los de Adriana y estaban ásperos, a pesar del carmín, y ella los apartó. Tardó un poco en darse cuenta de que lla le estaba hablando al oído, y le costó al principio entender sus palabras,porque sonaban muy fuerte su respiración. Temió que ella le estuviera diciendo algo muy valioso y no podía oírla, no entender lo que le decía, como le había pasado en algún sueño.
-Ayúdame-dijo-, ayúdame- Y él al principio no comprendía.
-A qué quieres que te ayude.
-Ayúdame a morir. No puede ayudarme nadie más que tú.” (pág.209)
Deixo al lector la finalització d’aquesta novel•la on els somnis son un altre recurs per reviure el passat. Records que marquen, com li va passar al seu pare, els records de Pau Casals, de la Residència d’Estudiants, de la Guerra Civil, dels seus estralls, del perquè marxar d’una Espanya fosca i sense futur. Un llibre imprescindible.
dimarts, 5 de desembre del 2023
La Franja de Gaza: Gueto.23
dilluns, 4 de desembre del 2023
El TPI té que aturar la massacre d'infants a Gaza