El G-20 no vol embolics: 1,5º? No, què siguin 3º !!!

 

Barça-Alabès: El Barça no sap ficar-les dins

 Barça-1, Alabès-1. Ufff. El Barça s’ha convertir amb l’equip més empàtic de la Lliga. Deixa que la resta puguin fer gols amb una facilitat inabastables per els altres. Arriben a dalt un cop, i el gol esdevé una realitat feta somnis. Tenim una defensa de gentlemans, amables amb els rivals, que saben que sempre podran fer-nos gol. Lents, sense contundència, mal ubicats, somiadors que s’ha adormen quant no toca. Això és la defensa del Barca. He dit defensa? No hi ha de defensa! Tenim a Dest, que ara ja no s’ha sap on juga, però quant juga de defensa no està mai al lloc on caldria. Piqué, juga perquè li agrada, però ja no ho necessita. És molt lent, i els davanters ho saben. El nou fitxatge, Eric García, no ha donat cap sensació que amb ell, podem estar més segurs. I desprès Alba. A recorregut més que ningú per les bandes, però al final del túnel sempre hi havia Messi. Però ara no hi és. Per la seva banda també hi ha una senda de contraris que volen entrar fins la porteria del Barça. Sort tenim que la Lliga, es molt fluixa, i malgrat tot, sempre podrem aspirar a la Champions amb la cinquena posició i a deu o dotze punts del primer. O potser no!

PD: Sort que hi ha molts joves al equip, amb ells, hi ha esperança que dins un temps, dos o tres temporades, és comenci a veure un equip. Però caldrà molta til·la o molta meditació (in)trascendental per acostumar-nos a perdre, perquè l'equip és inexpert i li falta contundència. Algú es pensava que sense Messi tot aniria com si ells no fos?

Recomendaciones musicales

 

Mike Dawes té un doble

Arte y música: Gao Xingjian

 

Gao Xingjian (1940-)

Reseña: El infinito en un junco (II)

 La Segunda parte del libro* nos adentra en “Los caminos de Roma”.

Mérida. Teatro romano

Nos cuenta su historia y sus mitos fundacionales. Su pasión por el legado griego. Nombres y fechas se dan de manera amena y entretenida hilvanando historia y semejanzas entre el mundo clásico heleno y el imparable ascenso de Roma. De la especulación a la acción. Roma conquistó los reinos helenísticos. Conquistó el mundo. A sangre y fuego. Pero los también fueron capaces de integrar a su imperio todas sus conquistas. Atenas siguió siendo el santuario de la sabiduría antigua. Las élites romanas acudían a la antigua Atenas para absorber el conocimiento. Todo el bagaje de conocimientos y sabiduría helena fue transmitió al nuevo Imperio. Todas las parcelas del saber, fueron transformadas a una lengua, el latín, que sentía reverencia por el griego. De hecho, las clases altas romanas tenían dos bibliotecas: la griega, mucho más vasta que la que aparecía escrita en latín. La pasión por adquirir bibliotecas griegas se hizo proverbial. Después, la necesidad de mantener dichas bibliotecas, dejó pasó a la labor de copia de los rollos. La autora nos da la historia de la etimología de libro (liber) (pág.276).

Nombres como Cicerón, Marcial, Plinio el Viejo, Ovidio, Séneca, Ausonio, Juvenal, Tito Livio,Horacio     aparecen con sus respectivas historias. El mundo antiguo reservaba a las mujeres un papel invisible, fuera del hogar. La autora del texto, trata de recordarlas, de hacerlas visibles a través de los pocos nombres que nos ha llegado. Sea Caerelia, Cornelia, Sempronia, Tulia.  

Una de las aportaciones de los romanos en la historia de los libros es la invención de códices. Un retrato del método de escritura romano a aparece en el capítulo 11 (pág-283 y siguientes). La enseñanza se amplía, pero la pedagogía se centraba en la expresión siniestra de que “la letra con la sangre entra”. La violencia se ejercía contra unos seres bajitos y atrabiliarios. 

Hay un capítulo, el 32  que lleva por título: Herculano: la destrucción que preserva.

En ella nos cuenta lo sucedido un “24 de octubre del año 79, bajo el Imperio de Tito, el tiempo se detuvo en Pompeya y Herculano, dos ciudades de moda en la bahía de Nápoles.” (pág.342). Nos cuenta la catástrofe geológica que sucedió ese día y que sepultó a esas dos ciudades, convirtiéndolas  en cápsulas del tiempo. La autora nos pinta con efectividad, lo que debió suceder a los desprevenidos habitantes del Vesubio. El fuego y la ceniza lanzada por el volcán, envolvieron los frágiles rollos y códices de las bibliotecas de los patricios romanos. Un autor,  Plinio el Viejo, autor de una “Historia natural”, como “prefecto de la flota romana” observa lo que está sucediendo en la montaña lleva de nubes y ceniza. Plinio el Viejo, como explica su sobrino, Plinio el Joven, se embarca en u navío allí donde los demás intentan huir. El sabio quiere saber, también quiere escribir y describir lo que está sucediendo. Escribe Plinio el Joven, “Apoyándose en dos jóvenes esclavos pudo ponerse en pie, pero al punto se desplomó, porque, como yo supongo, la densa humareda le impidió respirar y le cerró la laringe, que tenía de nacimiento delicada y estrecha y que con frecuencia se le inflamaba” (Plinio el Joven, Cartas). El fragmento aparece en la obra de Víctor Gómez Pin, El honor de los filósofos, Acantilado 407,   Barcelona, 2020.

El saber también tiene un precio. Como dice Gómez Pin, acerca de Plinio el Viejo, “prefirió el conocimiento a la vida”. Hubo supervivientes, pues, explicó el final de Plinio el Viejo. No se dice si fue uno de sus esclavos u otra persona. También en esta situación dramática, lo sucedido nos ha llegado desde ese pasado improbable, rescatado por un libro. 

Cuando tenemos un libro en las manos, un fragmento del pasado se condensa. Al decir de Taleb**, los libros los encuadra dentro de la categoría de robusto, frente la libro electrónico que es frágil y a la tradición oral que la coloca en la categoría de antifrágil. Esa triada: frágil-robusto-antifrágil, le permite elaborar un marco para pensar el desorden, propio de todo sistema complejo. ¿Por qué el libro electrónico es frágil? La respuesta es muy sencilla, si se corta la luz, adiós al libro electrónico. Cualquier apagón, nos muestra las debilidades de nuestro mundo interconectado en redes. Todas nuestras comodidades se esfuman en un abrir y cerrar los ojos. Volvemos al siglo XIX, antes de la aparición de la luz eléctrica.Esa debilidad del libro electrónico, hace que el libro de papel, tenga aún camino por delante.   

Un lector se acerca a un autor que sólo conoce por el nombre, pero no sabe, ni tiene que saber sus peripecias personales, aunque muchas podrían ser útiles. La fragilidad de los libros son un recordatorio de nuestra propia fragilidad, que a pesar de todo se obstina por mantener la memoria de los que hicieron posible la aventura de lo que nos hace humanos. Así. "los libros nos han legado algunas ocurrencias de nuestros antepasados que no han envejecido del todo mal: la igualdad de los seres humanos, la posibilidad de elegir a nuestros dirigentes, la intuición de que tal vez los niños estén mejor en la escuela que trabajando, la voluntad de usar  -y mermar- el erario público para cuida a los enfermos, los ancianos y los débiles. Todos estos inventos fueron hallazgos de los antiguos, esos que llamamos clásicos, y llegaron hasta nosotros por un camino incierto. Sin los libros, las mejores cosas de nuestro mundo se habrían esfumado en el olvido." (pág.397)

 *Irene Vallejo, El infinito en un junco. La invención de los libros en el mundo antiguo.  Biblioteca de Ensayo 105 (serie Mayor) Siruela, Madrid, 2019.

** Nassim Nicholas Taleb, Antifrágil. Las cosas que se benefician del desorden. Trad. Genís Sánchez Barberán y Albino Santos Mosquera. Divulgación/Actualidad 3428, booket, Barcelona, 2016.

Reseña: El infinito en un junco (I)

 Irene Vallejo, El infinito en un junco. La invención de los libros en el mundo antiguo.  Biblioteca de Ensayo 105 (serie Mayor) Siruela, Madrid, 2019.

¿Qué decir de un libro aclamado por todos? Un libro que habla de los libros. Un ejercicio de metalenguaje, como son todos los lenguajes. Una narración amena, entretenida, llena de informaciones valiosas, de reflexiones llenas de sentido común, críticas.

Un despliegue de conocimiento no para deslumbrar, que también, sino sobre todo, para que el lector, sienta lo que siente la escritora, cuando hablamos de los libros. 

En el capítulo I en la sección 86, la autora habla del acoso que sufrió en la escuela. Un apartado lleno de contención, que pudo superar gracias a los libros. Dice: “ descubrí que podía almacenar fantasías acogedoras y guardarlas en mi habitación interior para buscar refugio cuando allá fuera arreciase el granizo. Esa revelación cambió mi vida”. (pág.244)

 Un recorrido histórico sobre la historia y prehistoria de los libros. Desde las tablillas mesopotámicas, la revolución que supuso la aparición de los papiros (Egipto), la invención del alfabeto en Grecia. Toda una etapa histórica donde no existió la escritura. El lenguaje oral era el mundo natural de las culturas antiguas. El lenguaje y la memoria que recitaba las historias que se contaban los habitantes de las polis en Grecia. Homero (VIII a.C) es el punto de arranque donde cristaliza la tradición oral con la escritura. 

Tendemos a pensar toda la historia desde nuestra perspectiva, pero está no es un buen método para hacernos una idea de lo que significó el fenómeno Homero. Un mundo remoto, que la perspicacia y la audacia de los arqueólogos ha intentado reconstruir el pasado.  M.IFinley, historiador británico del mundo antiguo, dice: “nos pone en guardia acerca de la facilidad inconsciente que nos permite saltar siglos de distancia como si de un ayer cercano se tratara”. El peligro del anacronismo se hace inminente. Este peligro se ve potenciado visualmente por las películas al estilo de hollywood que quieren recrear el pasado. Nuestra autora, trata de evitar esa tendencia.

Imposible hacer una síntesis de todas las cuestiones que aparecen en los diferentes apartados. En la primera parte se habla de Grecia –es un anacronismo- pues, no existía como tal, sino del Hélade, lleno de ciudades-estados, donde todos estaban en guerra con todos. Como esas ciudades, especialmente, Atenas alumbró una nueva manera de encarar lo que nos rodeaba. La escritura tuvo un papel fundamental, pero sobre todo, la irrupción de los rollos de papiro donde se escribían. Platón, planteó el problema de la escritura frente a la tradición oral, es su famoso mito de Theuth (Fedro): “El rey Thamus –rey de Egipto- le preguntó  entonces qué utilidad tenía escribir, y Theuth –dios de Egipto, inventor de los dados, el juego de damas, los números, la geometría, la astronomía y las letras-, le replicó: -Este conocimiento, ¡oh rey!, hará más sabios a los egipcios; es el elixir de la memoria y de la sabiduría. Entonces Thamus le dijo: -¡Oh Theuth!, por ser el padre de la escritura le atribuyes ventajas que no tiene. Es olvido lo que producirán las letras en quienes las aprendan, al descuidar la memoria, ya que, fiándose de los libros, llegarán al recuerdo desde fuera. Será, por tanto, la apariencia de la sabiduría, no su verdad, lo que la escritura dará a los hombres; y, cuando haya hecho de ellos entendidos en todo sin verdadera instrucción, su compañía será difícil de soportar, por qué se creerán sabios en lugar de serlo” (pág.124)

El mito del Fedro, sigue siendo evocador y da que pensar. No basta leer, además es necesario entender y hacerlo nuestro. De lo contrario, nos convertiremos en pedantes vacíos, que como en el mito, buscamos la apariencia de la sabiduría. Pero, además, la escritura puede disolver lo que se vivió. Si la memoria de los que vivieron un hecho, desaparece, solo quedará lo que se ha escrito, pero lo escrito, puede ser alterado, modificado, tergiversado y falseado. Es lo que sucede en la novela de Orwell, 1984. Reescribir el pasado para hacerlo coherente con el presente. 

La escritura se va desarrollando gracias a la aparición de poetas, historiadores, dramaturgos, comediógrafos. La pasión por la escritura se hace cada vez más fuerte. En Atenas y en otras partes del Hélade, aparecen lugares de enseñanza donde se aprende a leer y escribir, más allá de la Academia o el Liceo. En este proceso aparecen las bibliotecas. Si hablamos de bibliotecas debemos hablar de la Biblioteca por antonomasia, la Biblioteca de Alejandría, asociada al Museum, debido a la labor de los Ptolomeos. 

La Biblioteca de Alejandría, también sucumbió a la destrucción. Sea por obra de la naturaleza, o por la mano del hombre, las bibliotecas son tesoros muy frágiles, porque en su interior alberga cuerpos que tienen el inconveniente de ser ignífugos. 

Llengües minoritzades

 

“No me lo puedo creer”, això ho diu Isabel Rodríguez, a la qüestió de les plataformes audiovisuals amb altres llengües del estat, quant ERC hi posa una línia vermella! La Ministra pensa que no és pot comparar l’aprovació del Pressupostos del Estat amb això de la qüestió lingüística. 

Per els intel·lectuals espanyols monolingües, els resulta incomprensible que es poguí parlar un altra llengua, malgrat el que diu la sacra santa Constitució en torn de les altres llengües. Anem al passat.

“Se m’acut, ara, que fa cinc anys, el juliol de 1954, en van convidar [Josep Maria Castellet] al Congreso de Poseía de Santiago de Compostel•la. Hi havia poetes de totes les llengües de l’Estat. (...) vaig anar preguntant a alguns congressistes castellans què farien en una situació com la nostre, és a dir, de prohibició de la llengua. La resposta va ser pràcticament unànime, és a dir, que no podien imaginar un món on la llengua els fos prohibida. (...) No tenien resposta a les meves preguntes”. (...) el problema no rau solament en el fet que ens trobem en una situació de dictadura. El difícil és establir un “diálogo” entre situacions tan diferents. (...) Què passarà en el futur si algun dia arriba la democràcia? Estimularà la imaginació? O seguirem com sempre des de fa segles? Com que ni tu ni jo no ho veurem, ja s’ho faran!” (pàg. 439-440) 

Aquest “ja s’ho faran” es de Joan Fuster i apareix al llibre de Josep M.Castellet, Retrats literaris. Els escenaris de la memòria. Seductors, il•lustrats i visionaris. Tres escriptors amics, Pròleg de Jordi Herralde. Biografies i memòries, 96. Edicions 62, Barcelona, 2018.

Sembla que malauradament, la segona opció segueix sent la corrent principal del pensament espanyol en la qüestió lingüística, sigui de la dreta o de la esquer(d)a.

Zombis-1-R.Madrid-2

 

Ahir el Barça-Madrid va està decebedor per els barcelonistes. Un equip sense ànima, perdedors des del principi al final. Un equip, que té sort de jugar a una lliga molt discreta, on sempre manen els mateixos, i sense sensació d'equip. Hi ha nous jugadors, molt joves, però falta conjunt, estratègies per capgirar un partit. Un entrenador qüestionat des de la pròpia directiva, què va tenir que suportar uns energúmens quant va sortir del camp. 

L'entrenador té que saber administrar el que hi ha. Te que manar i dirigir els seus. No pot esbroncar els de sempre, i deixar que Piqué jugui de davanter centre  perquè altra dia va marcar un gol. Jugadors que es fa difícil entendre perquè jugant. No ha de ser fàcil gestionar un vestidor amb tants egos, però per això està l'entrenador. Per posar-hi ordre i ganes de mossegar, per exemple, Gavi. Ansu no va estar fi, encara li tremolen les cames desprès de firmar el nou contracte. Sembla absurd aquestes clàusules delirants, quant tothom sap, què si un jugador vol marxar, acaba  marxant.

Un Busquests omnipresent al centre no ho pot fer tot, perquè hi ha jugadors que juguen sense saber què ha de fer. Una defensa que sempre fa aigües per tota arreu. Ara no tenim Messi per arreglar-ho, ni Suárez, per cert, perquè va marxar? Un Madrid, sense massa personalitat, va ser capaç de guanyar sense la sensació de haver fet res del altra món, davant del etern rival. Ni l'excusa del àrbitre pot ajudar.

L'era post Messi, és això, un conjunt de jugadors, què saben que l'entrenador està a la corda fluixa, i la falta de lideratge per imprimir caràcter a un equip zombi.

PD: Ansu Fati, es un bon jugador, almenys fins ara, però malauradament, no és Messi, perquè d'aquests jugadors son l'excepció, i el Barça ha pogut gaudir del seus joc i els seus gols.

 

El Camí de Sant Jaume a Catalunya (I): Coll de Panissars a Biure

 

Camí groc

*

Le Perthus

Muntanyes del Canigó

*

Torre de Panissars

Fort de Bellaguarda

Lloc arqueològic de Panissars

La Jonquera

L'Estrada

Biure

* Cortesia d' Estebe

Recomendaciones musicales

 

Arte y música: Sanford Robinson Gifford

 

Sanford Robinson Gifford (1823-1880)

Les veus del Oracle

 

L'article de Joan Burdeus, "És país per a vells" (Ara.cat, 20/10/21) planteja per començar el lloc de la trobada:  "És paradoxal que al Círculo Ecuestre estiguin tan contents pel final de les restriccions de la pandèmia quan la seva raó de ser és la distància social". 

En el seu article comenta que la paraula que varen repetir els interlocutors de la xerrada fos "descontextualitzar". Així és podia reivindicar a tots aquells que ara estan passant per dificultats, sigui Joan Carles, Kohl o Andreotti. És veritat, tendim a eliminar allò positiu i ens queden en el negatiu. El problema és que els governants, tenen un plus de exemplaritat envers de la ciutadania que els ha votat.

"Descontextualitzar" és una paraula estranya per aquests vells governants que no saben anar-se'n a casa a cuidar bonsais. Varen tenir el seu temps i van fer moltes coses bones i també dolentes. Però sobretot, van acabant sent guardians de les essències pàtries. I d'això encara viuen, i per aquest motiu poden passejar-se a donar lliçons de bons patriotes (nacionals).

Otegui reconeix a les víctimes d'ETA

 

Ara fa deu anys que ETA va deixar de matar. Otegui va dir que: "Sentim el seu dolor i afirmem que mai s'hauria d'haver produït. A ningú el pot satisfer que tot allò passés, ni que s'hagués prolongat tant en el temps". Costa d’entendre perquè es va perllongar tant. Però això, és molt, algú diria què històric. Penedir-se del què s’ha fet malament, és un fet crucial per Euskadi, però també per la resta d’Espanya, malgrat que la dreta extrema no tindrà mai suficient, malgrat que els seus patrocinadors mai ha demanat perdó, ni ho faran mai, per tot el patiment de 40 anys de franquisme. I si com diu Sánchez Ferlosio, la legitimitat la dona les armes, llavors, tota la resta és retòrica.

Mitja Marató a Barcelona: 59:39

 

Baixar de l'hora a la mitja marató és a l'abast de molts pocs corredors. El record absolut es de 57:32 a càrrec de Kibiwot Kandir (Kènia) a València al 2020. Com cada carrera és un món, i els circuits s'han d'adaptar a l'orografia del lloc, aquest  59:39 son dignes de recordar. En un altre lloc, ja vaig dir que fer aquestes marques son purament estratosfèriques per els comuns dels mortals. Per fer-se una idea del què significa, s'ha de pensar que caminant la mitja és de 12 minuts per kilòmetre, corrent a nivell de mitges maratons populars, es de 6 minuts, sols a partir de 5.30 es baixa de las dues hores en mitges maratons. Enhorabona a Haftu Teklu i a la guanyadora femenina Sandrafelis Tuei, per aquestes marques impressionants. 

Recomendaciones musicales

 

PSOE: La despolitització de clase

 

El PSOE és el partit institucional, monàrquic fins on sigui necessari per el be del país. La fotografia mostra a tres presidents de govern. González el president de la Transició, també el que la va trair per no molestar al establishment franquista, ho va aconseguir per satisfacció de les institucions del estat. Al altre extrem, Rodríguez Zapatero, va recolzar l'Estatut per desprès deixar-ho en mans del TC i tota la maquinaria jurídica del Estat.  I desprès està Pedro Sánchez. Segons ell, el 1-O no compte, cal posar el comptador a cero. Per ell, la perifèria es innecessària, però està on està per aquesta perifèria. Al PBN té el que ja vol, però ERC, no li donen rés i està en una situació molt precària, i  Sánchez ho sap. A parlat de pluja de milions, però ja sabem el que vol dir això. La fotografia representa a l'esquerra espanyola, però ja en diran on podem anar amb aquesta gent que l'únic que vol  es mantenir-se a les institucions eternament.

Arte y música: Fritz Taulow

 

Fritz Taulow (1847-1906)

El "Cercle d'Economia" vol la quadratura a Catalunya

El "Cercle d'Economia" es preocupa per el creixement de la economia catalana. Sembla que ells si tenen solucions els problemes estructurals que pateix Catalunya. Tenen por que Extremadura, per posar un exemple, pugui avançar a Catalunya en el PIB. Veuen preocupant que la Catalunya que vol un estat independent, sigui "irrellevant". Potser és això el que els fa nosa, perquè la seva cantarella màgica és que a Catalunya va molt malament, però, en canvi a la resta d'Espanya, es dibuixa un radiant avenir. No els veig massa engrescat per fer campanya a Madrid, per la manca de finançament, els traspassos de Rodalies, ni el corredor del Mediterrani, ni possar-se d'acord amb l'aeroport, ni res semblant. Tenen tendència a tirar cap un sol cantó, el més dèbil, es clar. 

PD: El cas Pandora, i Xavier García Albiol (PP), ho deixem, de moment, també ell, deuria estar a l'empara de la presumpció d'innocència. 

 

1492

La visión simpática del PP

1492

Guanahaní*

 Colón

"Cae de rodillas, llora, besa el suelo. Avanza, tabaleándose porque lleva más de un mes durmiendo poco o nada, y a golpes de espada derriba unos ramajes.

Después, alza el estandarte. Hincado, ojos al cielo, pronuncia tres veces los nombres de Isabel y Fernando. A su lado, el escribano Rodrigo de Escobedo, hombre de letra lenta, levanta el acta.

Todo pertenece, desde hoy, a esos reyes lejanos: el mar de corales, las arenas, las rocas verdísimas de musgo, los bosques, los papagayos y estos hombres de piel de laurel que no conocen todavía la ropa, la culpa ni el dinero y que contemplan, aturdidos, la escena.

Luis de Torres traduce al hebreo las preguntas de Cristóbal Colón:

-¿Conocéis vosotros el Reino del Gran Kahn? ¿De dónde viene el oro que lleváis colgado de las narices y las orejas?

Los hombres desnudos lo miran, boquiabiertos, y el intérprete prueba suerte con el idioma caldeo, que algo conoce:

-¿Oro? ¿Templos? ¿Palacios? ¿Rey de reyes? ¿Oro?

Y luego intenta la lengua arábiga, lo poco que sabe:

-¿Japón? ¿China? ¿Oro?

El intérprete se disculpa ante Colón en la lengua de Castilla. Colón maldice en genovés, y arroja al suelo sus cartas credenciales escritas en latín y dirigidas al Gran Kahn. Los hombres  desnudos asisten a la cólera del forastero de pelo rojo y piel cruda, que viste de capa de terciopelo y ropas de mucho lucimiento.

Pronto se correrá la voz por las islas:

-¡Vengan a ver a los hombres que llegaron del cielo! ¡Tráiganles  de comer y de beber!" (pág.54-5)

(49)

* Guanahaní, está en las Bahamas, y fue bautizada con el nombre de San Salvador, según nos cuenta Carlos Fuentes en "El espejo enterrado", ed.Taurus bolsillo, Madrid, 1997.

Eduardo Galeano. Memoria del fuego I. Los nacimientos. Siglo veintiuno de Espala Editores, Madrid, 1982. (49) Colón, Cristóbal, Diario del descubrimiento (Anotado por Manuel Alvar), Las Palmas, Cabildo de Gran Canaria, 1976. 

Recomendaciones musicales

 

"Reconquista"

Diuen els llibres de història que la Reconquesta va durar 800 anys. Això vol dir que s'ho van prendre amb molta calma. A la Reconquesta, va haver una cosa bona que desprès és va fer malament. El feudalisme va tenir ací, un aspecte molt diferent a Europa. El paper que van jugar els pobles (burgos) en els nous assentament de la frontera, i amb ells els camperols que vàrem viure entre la llibertat de senyor feudals i reis. Tot allò va acabar malament. Però això és història.

 

Recomendaciones musicales

 

Art y música: Martin Johnson Heade

 

Martin Johnson Heade (1819-1904)

Unidad de España- 1000- Pablo Hasel- 0

En el millor dels món possibles, el rei emèrit per la gràcia del dictador Franco, va pujar al tron de la més absoluta impunitat per fer el que va voler. Hi ha un mecanisme per demanar responsabilitats els governs que varen donant suport al ara emèrit. El art. 64.2 CE parla els actes del rei son referendats per el President del Govern. Sembla que el emèrit vol tornar a casa i la Fiscalia ho vol de tot cor. Ací cal passar pàgina per el bé de la monarquia. A Espanya hi ha mesures diferents segons els casos. Al altra costat, Pablo Rivadulla (Hasel) què està condemnat a vuit mesos de presó, la Fiscalía de la AN si oposa al indult. Tant comprensiu amb el emèrit (un lladre que diu que no ho tornarà a fer) i el cantant raper. És castiga al cantant mentre el lladre li donen tot el que vol, pagat amb els fons públics. 

 

London Gramar

 

Toni Cantó aficionat a la història

El president de l'Oficina de l'Espanyol de Madrid, Toni Cantó, també vol dir la seva en la creuada per canviar la història. La nova bona de la dreta extrema és que Amèrica, la que parla castellà, va tenir molta sort i deuria estar agraïda eternament. Dir que no van "conquerir" Amèrica és una bajanada com moltes altres que s'han dit aquest últims dies. El xoc de civilitzacions que va ser la descoberta dels europeus a Amèrica, va canviar el món. La convulsió entre els pobles indígenes i els europeus -espanyols- va ser un xoc cultural, i com sabem, la combinació de "armes, gèrmens i acer*"   van fer el miracle de la "conquesta", què segons la RAE  vol dir operació militar per guanyar territoris i població. La resta, i no és poc, és un gresol de corrents que ha fet d'Amèrica -per be i per malament- el que és avui. 

   

 *Jared Diamond, Armas, gérmenes y acero. Traducción, Fabián Chueca, Editorial Debate, Barcelona, 2016

Le mort saisit le vif

 “No solament ens fan patir el vius, sinó també els morts. Le mort saisit le vif -Els morts s’apoderen dels vius-*.”(pàg.31) 

Allà on diu morts, és pot substituir amb profit, un fet passat, una idea, un nom, una societat. Llavors, si pensem amb l’1-O i amb tot el que no va passar-  i aquest "no va passar" és converteix ell mateix en una nova fita en el imaginari col·lectiu- deuríem ser capaços de mirar el futur, què és l’únic espai de possibilitats, perquè el passat ja no pot tornar, excepte si com diu Marx no volem: “ Hegel diu en alguna part que tots els grans fets i personatges de la història universal si produeixen, com si diguéssim, dues vegades. Però s'oblida de afegir: una vegada com a tragèdia i l’altre com a farsa*”. Sembla que escoltant alguns del protagonistes d’aquells fets, volguéssim convertir –ho en farsa. 

Si com deia Santayana: ««Aquells que no poden recordar el passat estan condemnats a repetir-ho», ací el que sembla segur es què si tenim memòria. Però poden caure en els mateixos errors. La CUP demana alegrament tornar a caure en la farsa. No podem seguir el seu full de ruta cap al desastre. Si escoltem a la dreta més extrema, el PP, la possibilitat d’un futur govern espanyol amb PP i Vox, possibilitat gens descartable, tindríem que anar amb compte a ignorar la taula de diàleg amb el PSOE de Sánchez. No és massa engrescador, però l’altre alternativa és simplement la repressió i el buidatge de la Generalitat.

*Karl Marx, Pròleg a la primera edició (1867). El capital I, Clàssics del pensament modern. Edicions 62/Diputació de Barcelona, Traducció i edició a cura de Jordi Moners i Sinyol. Pròleg de Manuel Sacristán. Barcelona  2º ed.1984)