Adéu al 2021...

Feliç Any Nou

 

Aquest any també s'ha fet llarg !!!

 

Benvingut 2022 !!!

Reseña: Cataluña, una piedra en el zapato de la política exterior española (II)

 Leyendo el libro de Emilio Lamo de Espinosa, Entre águilas y dragones. El declive de Occidente*. En el apartado Epílogo para españoles, trata como de pasado lo sucedido en Cataluña. El autor hace un repaso histórico acerca de nuestra posición en el mundo y como tres vectores han sido eje de nuestra política exterior: el eje Europa-EEUU, América Latina y el Magreb. Teniendo en cuenta el análisis que hace, se entiende que la cuestión catalana, sea un engorro y un fastidio para la buena marcha de la política exterior. Una de sus ideas-fuerza es que la solución a los problemas de España no vendrán de dentro sino de fuera, es decir, de Europa. A pesar de que Europa ha perdido posición en el nuevo escenario global con la irrupción de China.

Transcribo lo que dice sobre la cuestión:

“Desde entonces, el posible liderazgo español en la política de la UE se ha visto deteriorado. Pues si primero fue la Gran Recesión, luego fue la crisis catalana de 2017, con su notable impacto negativo en la opinión pública. Una crisis que fue muy mal gestionada en términos de comunicación (y el Gobierno español hizo bien poco por proyectar nuestra visión y mensaje en los medios de comunicación relevantes), aunque muy bien gestionada por la diplomacia española, de modo que el intento separatista por internacionalizar el procés (sic) fracasó rotundamente, tanto en el marco de la UE como fuera. (...) Pero los favores se pagan y la diplomacia española ha estado fagocitada por la gestión del separatismo catalán, que consumió energía, tiempo y oportunidades (...) (pág.313-4)

(...) Al hablar de la “reputación internacional” , nos dice lo siguiente: “En esa tendencia de continua recuperación desde 2014, la crisis provocada en 2017 por la declaración unilateral de independencia en Cataluña supuso un ligero frenazo, pero no un retroceso, y su impacto desapareció en los años siguientes. Habrá que esperar para ver cómo los indultos y la reemergencia del procés (sic) han podido afectar a la reputación. (pág.323-4)

(...) Así pues, tenemos un problema objetivo que se ve agrandado por otro subjetivo. Los españoles muestran un marcado desinterés por la política exterior (...), actitud que se ha visto reforzada por el Estado de las Autonomías, que ha venido a provincializar la política y a generalizar un marco de referencia localista y endogámico (la pandemia de la COVID-19) lo ha acentuado. Si ya la propia España resulta exótica y ajena, qué decir del resto del mundo . (pág.331)

(...) “la creciente dependenci de España del apoyo de los socios europeos, primero con la Gran Recesión, después con la crisis catalana, (...)” pág.356)

+++

La lectura de los párrafos anteriores podemos comprender que el autor aboga por la homogeneización del Estado. El Estado Autonómico le parece a día de hoy superfluo o en el peor de los casos, contraproducente. En cuanto a Cataluña, le parece que la cuestión está solucionada. Desde una perspectiva, europea, la cuestión es interna, que es una manera de mirar para otra parte. Pero, el conflicto tiene ramificaciones que el gobierno español no puede controlar y es la deriva judicial internacional. Si en el plano diplomático, la cuestión catalana está “controlada”, aunque como el propio autor reconoce, los apoyos europeos no salen de gratis, otra cuestión es en el orden judicial, donde los pronunciamientos contra las euro-órdenes  son rechazadas por los distintos estados, sea Alemania, Bélgica, Italia. La cuestión catalana –no era el tema del libro- seguirá. 

Putin, el nou Stalin.2

El autoritarisme s'imposa a Rússia. Poder executiu, legislatiu i judicial van de la mà.  No hi ha separació de poders i tot el poder per Putin en el Stalin postmodern. Per això és coherent amb la prohibició  de Memorial. La societat russa mai ha tingut llibertat per crear les bases d'una societat oberta i plural. La perestroika va acabar en el vell sistema, però no va tenir temps per construir-ne una de nou. I la inèrcia del sistema va començar a imposar-se un altra cop, de la mà de qui van estar al poder. Una cleptocràcia va ocupar tots el càrrecs sense la participació de la ciutadania. El enfonsament del sistema, la destrucció del teixit industrial, especialment, el del sector serveis, va portar a la pobresa a milions de ciutadans desesperats. Va emergí un capitalisme sense rostre humà. La llei de la selva. La societat civil sense capacitat per influir va deixar que els antics beneficiaris del poder soviètic, es transformessin en prínceps de la democràcia. Una democràcia en el que hi ha eleccions i partits "opositors", però en el tot ja està dat i beneit. 

 

A Bèlgica cantar rap contra la Monarquia no es delicte

 

El més comentat (1) permet visualitzar com és la Judicatura espanyola en les seves altes instancies. Tant l’AN com el TS. Un per condemnar i l’altra per ratificar a “tres anys i mig de presó per les lletres de les seves cançons.” La Fiscalia de la AN el va imputar a Valtònyc per tres delictes: injuries a la Corona, enaltiment del terrorisme i amenaces, es a dir, el pack complet. Quina classe de Fiscalia tenim a Espanya? Ja sabem que l’AN es un despropòsit jurídic. I avui, els seus magistrat frisen per pujar al TS i això vol dir que la seva percepció encara està instal•lada amb ETA que va ser la seva principal raó de ser, segueix sent el seu modus operandi.

Un rei emèrit pot haver fet tot i més, però està fora del abast de la justícia perquè la CE diu que “La persona del Rei es inviolable i no està subjecte a responsabilitat. Els seus actes estaran sempre referendats en la forma establerta en el art.64, mancant de validesa sense la seva ratificació, excepte el que disposa en el art.65.2” (art.56.2 CE).

Es veritat que es el President del Govern qui recau la responsabilitat per els fet del Rei, però això sembla que ningú volgui fer cas. En canvi, una cançó –dolenta i poc-solta- és capaç de mobilitzar a la justícia per donar un càstig exemplar. La llibertat d’expressió s’han va a norris davant de les institucions del Estat. El mal gust no pot ser criminalitzat. Per mal gust el que el rei emèrit feia “negocis”, per què algú creu què els sàtrapes de l'Aràbia Saudí, van donar els milions d’euros per què son com germans de l’ànima? Tota la colla de mitjans de la extrema dreta no han dit ni piu. En canvi, son molt bel·ligerants perquè un raper canta cançons, en català, i fa befa de la monarquia. Aquesta es una de les cares d’Espanya. L’altra sembla que està amagada i atemoritzada per el què diran. La dignitat de la Magistratura ja hem vist fins a on arriba. Sort que la Corina s’ha embutxacat els milions per els serveis prestats!

PD: Llibertat per Pablo Hasel !!! Què fa el govern més progressista de la galàxia?

Reseña: Excesión. Una novela de “La Cultura” ( y II)

 

Es el modelo clásico de una civilización más avanzada que “coloniza” a otra menos avanzada. El choque de “civilizaciones” tiende a ser catastrófico para las menos evolucionadas en términos tecnológicos, pero también en términos de etnocentrismo. En la película Avatar, nos encontramos con ese modelo. La cuestión está que una civilización como la humana, que ha empezado a viajar a otros planetas, cree que los habitantes de dicho planeta son inferiores y que necesitan lo que a nosotros nos parece que más les conviene, sin preguntarse ni por un momento, si aquello que le ofrecemos les puede interesar. Es verdad que a los humanos, solo les interesa la explotación de sus recursos, incluyendo la destrucción de su hábitat. Así que su propia visión de las cosas obstaculiza cualquier comprensión verdadera de las necesidades de sus habitantes. Que sean diferentes no necesariamente significa que sean peores.

Hemos dicho que una de las protagonistas es Dajeil Gelian, que está almacenada en la UGC Servicio durmiente. Pero, ¿qué es exactamente el Almacenamiento? ¿Para qué sirve? 

“El Almacenamiento era el destino escogido por algunas personas cuando alcanzaban una edad determinada o se cansaban de vivir. Era una de las posibilidades que se ofrecía a los humanos de la Cultura hacia el final de los entre tres y medio y cuatro siglos que duraban sus artificialmente extendidas vidas. Podían optar por rejuvenecimiento y/o inmortalidad completa, podía sumarse a una mente colectiva, podían sencillamente morir al llegar su momento, podían abandonar del todo la Cultura, aceptando valientemente una de las invitaciones en esencia inescrutables que dejaban ciertas civilizaciones Ancestrales, o podían ser Almacenados con criterios de resurrección dispuestos a su gusto.” (pág.86-87)

Iain M Banks, nos ofrece un abanico de posibilidades que la biotecnología sólo puede soñar y que Banks, con su imaginación hiper fértil nos proporciona una pinceladas de las posibilidades que podría ofrecer la tecnología en un futuro, eso sí, muy lejano. Los protagonistas humanos, Genar-Hofoen como Dajeil Gelian han gozado de una vida extensa e intensa. Trescientos años da para muchas vidas, y eso es lo que han hecho. Gracias a un control total de su metabolismo, pueden a voluntad convertirse en mujer/ hombre según su voluntad. 

Al lado de los habitantes que pertenecían a La Cultura, también se hallaban los “ sublimados Ancestrales, convertidos en dioses a todos los efectos, parecían desatender los deberes que las sociedades más ingenuas y menos desarrolladas a las que dejaban atrás asociaban con tales entidades. Con ciertas excepciones muy limitadas, las especies Ancestrales no mantenían el menor contacto con el resto de la vida en la galaxia, cuyas limitaciones físicas trascendía inevitablemente. Los tiranos se permitían, las hegemonías no se desafiaban, los genocidios no se impedían y civilizaciones jóvenes sufrían la aniquilación completa por la sencilla razón de que su planeta topaba con un cometa o se encontraba demasiado próximo a una supernova, a pesar de que estos sucesos tenían lugar delante de las mismas y metafóricas narices de las civilizaciones sublimadas.” (pág.87-88)

Así que unos indolentes dioses se permiten contemplar las miserias de las diferentes civilizaciones y contemplar con una pasividad galàctica su destino, aciago o venturoso. No deja ser inquietante esa hipótesis. En una situación así, tal vez muchos pensaran que era mejor almacenarse y dejar que las cosas ocurriesen sin el desasosiego que conlleva la existencia. Algo así como unos abstencionistas vitales en huelga contra los avatares de la vida.

En la descripción de protagonistas de la novela  aparecen los del Elenco Zetético, que exploraban el Remolino Foliar Superior. “El Elenco había formado parte de la Cultura. Se habían separado hacía mil quinientos años, cuando los pocos hábitats y los numerosos drones, Rocas y humanos implicados habían optado por seguir una línea ligeramente diferente a la que predominaba en el seno de la Cultura. La Cultura aspiraba a permanecer más o menos inmutable y cambiar, al menos en cierta medida, a las civilizaciones menores que descubría, al mismo tiempo que ejercía como intermediario honesto entre los Implicados: las sociedades más desarrolladas que desempeñaban el papel de participantes en el gran juego de las civilizaciones galácticas.

El Elenco quería modificarse a sí mismo, no a los demás. No investigaba lo desconocido para cambiarlo sino para ser cambiado por ello. El ideal del Elenco era que un miembro de una sociedad más estable –la propia Cultura era un ejemplo perfecto– pudiera topar con el mismo elenquista –Roca, nave, dron o humano– en sucesivas ocasiones sin encontrarse dos veces con la misma entidad. Entre cada encuentro habrían cambiado porque en el ínterin se habrían encontrado con otras civilizaciones y habrían incorporado algún avance tecnológico a sus cuerpos o alguna información a sus mentes. Era una búsqueda del tipo de verdades pan-relevantes que la visión monosófica de la Cultura tenía pocas probabilidades de alcanzar. Era una vocación, una misión, una llamada.” (pág.94)

El Elenco y su nave “La paz trae plenitud” descubrió el artefacto cerca de la estrella Esperi. El artefacto parecía una conexión entre el tejido espacio-tiempo. Nada parecía poder acceder al artefacto, y lo imprevisible sucedió, pues, la nave “La paz trae plenitud”, lanzó una sonda-dron al objeto misterioso. El efecto causado por la invasión de la sonda-dron fueron desvastadores para la nave y su IA. Gracias a su sistema “gemelo” la sonda-dron Sisela Ytheleus 1/2, pudo sondear a su gemelo para acceder a sus datos. El mecanismo que había permitido salvarse se denomina “Desplazador”.

El objeto misterioso, fue bautizado como Excesión: “así llamaba la Cultura a cosas como aquella. Se había convertido en un término peyorativo y por esa razón el Elenco no solía utilizarlo, excepto a veces, informalmente, en conversaciones privadas. Excesión: algo excesivo. Excesivamente agresivo, excesivamente poderoso, excesivamente expansionista. Lo que sea. Cosas así aparecían o eran creadas de cuando en cuando. Topar con una de ellas era uno de los riesgos que uno corría cuando salía en una misión de exploración.” (pág.100). La Excesión no era un objeto natural, y eso dejaba la opción de un objeto artificial y por tanto, construido por alguien, pero ¿quién? 

En la búsqueda de la Excesión, otra civilización entraba en juego, era la Afrenta. La Afrenta tiene en Genar-Hofoen un puente entre La Cultura y su civilización. Como diplomático acreditado, conoce –todo lo que se puede conocer- al coronel Confraternizador de Alienígenas (de primera clase) Cinco Mareas Añúmedo VII de la tribu de los Cazadores Invernales rodeó al humano con cuatro de sus extremidades y lo apretó con fuerza contra su masa central, al mismo tiempo que fruncía las frondas de sus labios y pegaba su pico frontal a la mejilla del humano–. (pág.30). Gener-Hofoen llevaba un Traje de Gelcampo para poder sobrevivir a la atmósfera de los Afrentas. Una raza alienígena en expansión, brutal para los estándar de La Cultura. Ellos si querían colonizar mundos para esclavizarlos. Su visión del mundo era imperial, apoderarse de todo por la fuerza. Por eso la aparición de la Excesión llevaba la posibilidad de adquirir un poder aún más grande y desbancar a La Cultura de su preeminencia en la Galaxia.

¿Por qué la Excesión puede ser tan valiosa? La respuesta nos la da un dron –Churt Lyne- que le explica el significado del descubrimiento a Ulver Seich, de CE. Dice el dron:

"En teoría, nos permitiría abandonar la hebra temporal de nuestro universo con tanta facilidad como una nave abandona el tejido espacio temporal. Entonces tal vez fuera factible viajar por el hiperespacio superior hasta universos más viejos que el nuestro, o por el inferior hasta universos más jóvenes que el nuestro.

–¿Viajar en el tiempo?

–No, pero nos proporcionaría la capacidad de escapar al tiempo. Al paso del tiempo. En teoría, uno podría descender consecutivamente por universos anteriores... bueno, para siempre.

–¿Para siempre?

–Para siempre, en realidad, tal como nosotros lo entendemos. Podrías elegir el tamaño y por consiguiente la edad del universo en el que quisieras permanecer y/o visitar tantos universos como te viniera en gana. Podrías, por ejemplo, dirigirte a universos más viejos que este con el propósito de acceder a una tecnología que tal vez en el nuestro fuera inaccesible. Pero no menos interesante sería el hecho de que ya no estarías ligado a un universo, a una corriente temporal, no te verías involucrado en la muerte térmica de tu universo original cuando le llegara la hora. O en su evaporación, o su big crunch, dependiendo del caso." (pág.123)

Las Mentes y sus mensajes, es clave para desentrañar esta historia de intriga y mentiras que las propias Mentes tejen entre ellas. No explico nada más porque ya es suficiente. Transcribo la comunicación Destino susceptible de cambio:

ºº UGC Destino susceptible de cambio.

ªª VGS Gradiente ético

& estrictamente tras la aprobación de CE:

Excesión advertida @c18519938.52314

Constituye Advertencia formal de Nivel 0 para Todas las Naves

[(temporalmente secuestrado) –nota textual añadida por el VGS Sabiduría como silencio @ n4.28.855.0150.650001].

Excesión.

Precedente-brecha confirmado. Tipo K7^. Clase auténtica imposible de estimar. Su estatus: Activo. Consciente. Contactófila. No invasiva hm. LocEstare: Esperi (estrella).

Primer InCom (suyo, seguido de inmediato por un contacto a través de mi escáner primario @ n4.28.855.0065.59312) @ n4.28.855.0065.59487 en M1-a16 & Galin II por haz estrecho, tipo 4. Emisión de PPA & saludo en el apéndice, x@ 0.7A. Señal sospechosa recogida por ComHaz E-Z/lalsaer, 2ª Era. XContacto bautizado como "I". Única señal registrada.

Mis acciones ulteriores: mantener curso y velocidad, activar escáner primario rasante-desembragado al 50% de aproximación máxima, iniciar un examen pasivo HE completo (sinc./ comienzo de la secuencia de señal tal como se indica más arriba), enviar mensaje preforma solicitando confirmación de recepción a punto de contacto, escáner dedicado @ 19% de potencia y 300% de dispersión de haz en punto de contacto @-5% de punto de salida de escáner primario, instigar una maniobra lineal de aminoramiento y detención exponencial dirigida a punto del tejido @ 12% del alcance del escáner de seguimiento, realizar una comprobación completa de los sistemas, ejecutar una vuelta lenta/4 y a continuación rehacer la trayectoria anterior hasta el punto de aproximación más cercano y detenerme @ curva estándar 2ex. Donde ahora me encuentro.

Características físicas de la Excesión: rad. Esférico 53.54 km, masa (imposible de estimar por influencia del tejido espaciotemporal –localidad ambientalidad planar– estimada por las normas de densidad material locales) 1.45x8^13t. Superficie de cuerpo negro, punteado granular, interior fractal distancia .0012-1344mm, abierto al vacío (filtrado por campo), presencia de campo anómalo inferida por filtración de 8^21 kHz. Categoría K7^ afirmada por topología HE y vínculos Re (inf. & ult). detalles de vínculos Re indeterminados. Archivos de DiaGlif adjuntos.

Presencia de materiales anómalos: varias nubes de detritos altamente dispersos en un radio de 28 minutos, tres de ellas coherentes con destrucción de entidad de nivel tec-casi-equivalente >.1.m3, otra de aprox. 3^8 cartuchos de SAAD-M de calibre .1 parcialmente agotados, otra consistente en restos asociados al interior (atmósfera de O2) de una nave. Esta última se alejaba directamente de la posición actual de la Excesión. Un cálculo del perfil de expansión de las nubes de detritos indica una edad de 52.5 días. Implícitamente, los resto podrían originarse @ en un punto situado a 948 milisegundos de la posición actual de la Excesión. Archivo de DiaGlif adjuntos.

No se han encontrado otras presencias en un radio de 30 años luz.

Mi estatus: H&H, inTacto, L8 seguro tras registro del sistema (100%).

CPADT activados. CPDTCR activados.

Repito:

ERed (inf. & ult.) de Excesión confirmada.

Detalles de vínculo de eRed imposibles de estimar.

Clase imposible de estimar.

Esperando.

@ n4.28.855.0073.64523...

...PD:Gulp. (pág.121)

Parece que la capacidad de rapacidad y violencia es universal, la posibilidad de que en un futuro inimaginable nuestros instintos puedan ser modificados, conlleva la pregunta acerca de los que somos y seremos y su podremos llamarnos humanos. Las Mentes tienen consciencia y una capacidad imposible de comparar con la humana. La IA (Inteligencia Artificial) abre un campo de especulación acerca de los límites de la biológico y artificial. Tal vez en ese futuro –si es que somos capaces de no autodestruirnos- lo humano, o lo que queda de él, pueda afrontar unos retos que se nos escapan, pero que con los estándar actuales, fuésemos capaces de actuar con responsabilidad y humanidad, retos que hoy nos cuesta compartir con los habitantes que pueblan nuestro pequeño planeta Tierra.

Reseña: Excesión. Una novela de “La Cultura” (I)

 Iain M.Banks, Excesión. Una novela de “La Cultura”. Trad. Manuel Mata Álvarez-Santullano, ed.La factoria de Ideas, Madrid, 2004.

Excesión es una novela llena de excesos, imaginativos, narrativos, descriptivos. Una novela colosal envuelta en una maraña narrativa que no siempre es fácil seguir, y mucho menos resumir. Se podría calificar una novela donde la presencia humana es colateral. Lo que no significa que no sea esencial. El núcleo duro de la novela se encuentra en los diálogos entre las Mentes. Una catarata de diálogos entre IA que asombra por su imaginación. Los nombres de las naves son un ejemplo del ingenio de Iain M.Banks. He contado en otra reseña que la M es el distintivo como escritor de ciencia ficción. 

La novela explica los sucesos que genera la aparición de una esfera junto a la estrella Esperi. Esta esfera no tiene comparación con nada que se haya visto nunca. Bueno, si había aparecido, pero durante mucho tiempo fue ocultada por Circunstancias Especiales y posteriormente, olvidada, aunque no para las IA. La búsqueda y eventual apropiación por parte de la Cultura, pero no sólo ella, dará lugar a toda la trama de la obra. Una serie de enredos, trampas y pugnas por conseguir algo que intuyen puede cambiar la correlación de fuerzas en toda la galaxia. Es decir, estamos ante un juego de poder. Lo interesante y novedoso es que ese juego de poder estar en manos de IA. 

La primera descripción de la estrella nos dice que :” la estrella muerta era al menos cincuenta veces más antigua que el universo.” (pág.70). Pero además, había otra sorpresa, un artefacto “Un cuerpo negro perfectamente esférico de cincuenta kilómetros de diámetro, en órbita alrededor de una estrella tan antigua que no podía existir.” (pág.72). Se explica que la siguiente expedición para averiguar qué significaba todo aquello, estrella y artefacto se evaporan incomprensiblemente. Quien estuvo en la primera toma de contacto fue la VGS Niño problemático, que desapareció sin dejar rastro. Después de mil quinientos años, ha vuelto a aparecer, y dentro de la nave está su capitana. Está almacenada en el VGS Servicio durmiente. 

La Cultura dispone de un grupo especial denominado Circunstancias Especiales, algo así como un servicio secreto galáctico, que cree que la capitana –su memoria- puede indicarnos algo del artefacto. El contacto de CE es Genar-Hofoen. Si todo aquello ocurrió hace dos milenios y medio, ¿por qué tanta prisa? La respuesta se encuentra cerca de la estrella Esperi, en el Remolino Foliar Superior. Allí ha aparecido un artefacto que parece similar al descubierto hace dos milenios. A Genar-Hofoen se le pide que hable con “la representación mimética de la mujer” (pág.75). 

Genar-Hofoen se va a desplazar con la UGC llamada Zona gris para abordar a la VGC Servicio durmiente. La Zona gris: “ La nave que hacía lo que las demás deploraba y despreciaban: asomarse a las mentes de otras criaturas utilizando sus efectores electromagnéticos –en cierto modo los muy, muy lejanos descendientes de los sistemas de contramedidas electrónicas de que disponían las civilizaciones medias de fase tres y el arma más sofisticada, poderosa pero al mismo tiempo precisa y controlable que poseía la típica nave de la Cultura– para sumergirse en el horripilante sustrato celular de la consciencia animal y tratar de encontrarle sentido a lo que encontrará allí para utilizarlo en beneficio de sus propios –y normalmente vengativos– fines.” (pág.76).

La aparición del artefacto tiene que ver con la idea del Cisne Negro (Nassim N.Taleb). En la novela, se denomina Un Problema de Contexto Exterior. “Un Problema de Contexto Exterior era una de esas cosas con las que la mayoría de las civilizaciones se encontraba solo en una ocasión, más o menos del mismo modo que una oración se encuentra con un punto y aparte. Para ilustrar los Problemas Fuera de Contexto se suele pedir al interlocutor que imagine que es una tribu en una isla extensa y fértil. Ha domesticado la tierra, ha inventado la escritura o la rueda o lo que sea, los vecinos se muestran cooperativos o han sido esclavizados pero en cualquier caso son pacíficos y están ocupados erigiendo templos en tu honor con todo su excedente de producción. (…)... cuando de repente aparece en la bahía un pedazo de hierro erizado de púas y escupiendo humo y unos tipos con palos de curioso aspecto echan pie a tierra y anuncian que acabáis de ser descubiertos, a partir de ahora sois todos súbditos del Emperador, a quien debéis hacer unos regalos que se llaman impuestos, y a esos hombres santos de mirada luminosa les gustaría mantener una charla con vuestros sacerdotes.

Eso es un Problema de Contexto Exterior. Al igual que la versión notablemente modernizada que les sucedía a civilizaciones planetarias enteras cuando alguien como la Afrenta topaba con ellos antes que, digamos, la Cultura.”(pág.77)

Valtònyc es queda a Bèlgica i no viatgera a Espanya per Nadal

 

In Memòriam: Miquel Barceló García

 

Miquel Barceló García

(1948-2021)

Aquest novembre (23) ens va deixar Miquel Barceló García, impulsor de la col·lecció Nova de Ciència Ficció de la Editorial B, S. A (Barcelona). El seu impuls va portar a Espanya una plèiade de escriptors i escriptores d'aquest gènere, considerat durant massa temps, menor i amb uns lectors considerats frikis (estranys, estrafolaris). Veien el catàleg de la col·lecció hi apareixen el bo i millor d'un gènere estimulant i sorprenent per les seves visions d'un futur que no sempre son massa engrescadors. La seva feina amb aquest àmbit literari i les seves Presentacions dels llibres explicant tant el seu contingut -sense fer d'espòiler- com el context del autor i la seva obra son fonamentals per conèixer la evolució de la ciència ficció.  El trobarem a faltar, i un desig, que la col·lecció no desaparegui, perquè estic segur que la seva feina te continuadors. 

In Memòriam : Desmond Tutu

 

Desmond Tutu

(1931-2021)

El temps és inexorable, també per Desmond Tutu, un dels referents de la lluita contra el apartheid a Sud-Àfrica. La seva mort, no ha sigut en va. La seva lluita i determinació va ajudar a fer desaparèixer un règim polític avalat per totes les nacions occidentals que va donar suport al règim racista de Sud-Àfrica. El aliat més ferm va ser EEUU. Que sempre va fer tot el possible e impossible per mantenir en el poder a aquella colla de racistes. El seu coratge i capacitat per dialogar amb tothom, va ajudar a canviar el seu país. 

Recomendaciones musicales

 

Arte y música: William Hogarth

 

William Hogarth

(1697-1764)

"He intentado -declaró- tratar mis temas como un escritor dramático; mi cuadro es mi escenario, y los hombres y mujeres mis actores, los cuales, mediante ciertas accones y gestos, deben representar "un espectáculo mudo*"

Bon Nadal, malgrat tot!

 

Bon Nadal, malgrat tot!

 

La rifa de Nadal arriba a Pachà !

 

"(...). El dret inalienable del poble és l'enveja i, gràcies a l'enveja, tota la democràcia civilitzada rutlla! D'aquesta manera el poble somnia, i la gent es presenta als concursos, i compren números  de totes les loteries i rifes, estatals, nacionals i comarcals... El poble ha de tenir les seves fantasies, sí senyor, i creure fermament que un dels seus, potser un dia i gràcies a la sort, serà un privilegiat. Per això els mostrem, en imatges, tanta bellesa*...(pàg.176) (...)"

El Covid torna a guanyar la rifa d'aquest any !

 Ahir va haver la rifa de Nadal. Un impost què surt de gratis al Estat, en aquests temps pandèmics. Un Nadal que sembla que ja no serà el que volíem. Restriccions. Sembla que las vacunes no acaben de immunitzar a la població. A les UCI hi ha molta gent que no s’ha vacunat. Però malgrat el “passaport Covid” molta gent no acaba de vacunar-se, ja sigui per conviccions i altres per pors. El resultat es un nou rebrot que es tradueix en un augment de malats els hospitals i a les UCI. 

Rifa de Nadal (2021)

Bones paraules dels Governs, però no arriben les ajudes per els sectors més sensibles a aquests tancaments preventius. La restauració especialment, però també a tots aquells que veuen com aquestes restriccions comporten menys clients i per tant menys facturació. Sense mesures addicionals, rebaixa d'impostos, ajuts directes que no arriben o be son molt restrictives, aquest final d’any pot ser un polvorí social què els únics beneficiats seran l'extrema dreta i la dreta extremada.

Per què, quina diferència hi ha entre els negacionistes de les vacunes i aquells que no s’ha la volen posar perquè addueixen tota mena de explicacions –racionalitzacions- per no  posar-se-la? Si parlem de drets, per què el dret de qui no vol posar-se-la ha de prevaldre per de munt d’aquell que si s’ha la posada? En un cas, posa en risc la salut dels que l’envolten i a ell mateix. No s’ha de fer res, en aquests casos? Ja sé que això es molt delicat. La llibertat ha de tenir prioritat, però també la salut. Com vivim en societat, i no en una illa aïllada, s’ha de posar en valor el be més ampli, potser això es una visió molt utilitarista (J.S.Mill), però no es menor les conseqüències de cridar llibertat a costa que la resta es posin en risc, perquè un volgui gaudi de la seva llibertat.

Sevilla-Barça: El Sevilla dona una mica d'oxigen al Barça

 

Ahir un partit devaluat, amb dos equips molt diferents i amb trajectòries desiguals. Un Barça que va ser capaç d'empatar a un camp difícil com es el Sevilla. Però aquest empat, molt valuós per l'estat anímic del equip, va ser possible per l'expulsió de Koundé. El Sevilla sent el segon de la classificació de la Lliga, ja li va anar be aquest empat. 

El Barça va poder guanyar el partit, però està negat per el gol. Un tir al pal de Dembélé els últims instants va poder capgirar el partit. Al final empat. Si veiem la fotografia sembla que hagin guanyat no sé sap què. Injecció de moral. 

Un altra cop l'heroi del equip es diu Gavi, un noi tot cor, ganes i ambició, precisament, el que falta a bona part del equip.  Luuk de Jong, va tornar a sortir quant quedava uns minuts per acabar el partit. No sé quin sentit té això. Així, és molt difícil que un jugador que no té minuts, que va ser fitxat, no sé ben be perquè, té que estar a la banqueta veien com juguen els juvenils del Barça. Deu ser molt depriment i poc engrescador per ell. 

Un cas a part va ser l'àrbitre Del Cerro Grande. Sense cap criteri, va deixar que els jugadors del Sevilla repartissin estopa sense mirament, mentre l'àrbitre s'ho mirava tranquil·lament. Quan eren els joves del Barça, falta immediata. Va treure una vermella a un jugador del Sevilla, merescuda. Quant deixes de castigar entrades a destemps, sense ensenyar la groga, el llisto mental puja a nivells estratosfèrics. Un autèntic disbarat d'arbitratge. Un camp moll, i unes sobreactuacions del jugadors -de totes les bandes- generen teatre i confusió. Aquest tipus de comportament, tindrien que castigar-se, per exemple, amb el VAR. 

  

Destitució o Substitució?

 

Sembla que si el Govern fa alguna cosa, be o malament, sempre es motiu per desencadenar un allau de critiques. Aquestes crítiques no son mai neutres, totes porten un esbiaix ideològic. Què un govern, canviï a Trapero de la cúpula del Mossos, tindria que ser un acte normal, però, desprès del 1-O (2017) res ja es normal a Catalunya. Trapero va ser portat els Tribunals per destruir-lo a ell i la Institució. La seva defensa va ser una bufetada contra els que el volien destruir, Pérez de los Cobos i companyia. Va ser absolt. Però el mal estava fet. El van restituir del càrrec. Les seves afirmacions de què tenia un pla per detenir al Govern de la Generalitat, si calia, va ser el detonant. I ara, el Conseller Elena, el destitueix segons uns i el substitueixen segons el Govern (ERC i Junts) i posa el seu lloc a Josep Maria Estela com nou Cap dels Mossos d’Esquadra.

Pensar que aquesta substitució es per fer feliç a la CUP és inversemblant, perquè la CUP mai estarà contenta amb res. Mai a aprovat uns Pressupostos, mai donarà el seu vist-i-plau a res. Així què voler relacionar-los simplement, es voler posar llenya al foc, munició per el PSC.  

Ressenya: La societat pal·liativa de Byung-Chul Han

 

Byung-Chul Han, La societat pal•liativa. El dolor avui. Trad. David Torres Sanz. Herder Editorial. Barcelona, 2021.

El llibre, és una instantània, una més, que Han, a través dels seus llibres vol fer de la nostra societat actual. Han interpreta el dolor com allò que ens fa humà. Al llarg del breu assaig (88 pàgines) interroga a diferents autors, per explicar què vol dir el dolor avui. Per les seves pàgines, apareixen Heidegger, Nietzsche, Jünger i d’altres, per parlar del dolor i el seu significat.

La tesi de Han és que la nostra societat no vol parlar del dolor. Li fa pànic la sola idea de poguer sentir dolor. I es per això que la nostra societat postmoderna, voldria abolir-les de totes les esferes el dolor. Per això, el títol de l’obra: La societat pal•liativa. Anestesiar-se és millor que patir dolor. El nostre sistema neoliberal, exalta la positivitat, mentre el dolor suposa negativitat. Una societat que nega el dolor, podrà dir Han: “Qui pretengui eradicar tot dolor haurà d’eliminar també la mort” (pàg.88). Aquesta es la promesa de biotecnologia actual. Han sentencia el que vol dir això: “Però una vida sense mort ni dolor ja no és una vida humana, (...)” (pàg.88).

En aquesta societat del rendiment i la positivitat a tota costa, el dolor, la malaltia i la mort son la triada malèfica que cal esborrar de qualsevol equació. El rendiment, la productivitat, el consumisme, son la triada virtuosa. Per això, la medicina actual té com objectiu eradicar aquella triada malèfica. El empresari de la pròpia vida, es a dir, cadascun de nosaltres, no podem aturar-nos per res, i menys per el dolor. La paradoxa de tot plegat és que qualsevol persona, veu al seu televisor una quantitat ingent de gent que mort per accidents, guerres, conflictes de tota mena, a les pel•lícules, els morts ja no conten, les males notícies, son rebutjades passant a un altra canal més amable. 

Tant dolor que hi ha al mon i el resultat no es més solidaritat amb aquells que pateixen, si no, un replegament a dins d’un mateix. Voldríem blindar-nos contra allò que ens dona por. L’altre s’ha convertit en l’enemic. Qualsevol pot infectar-nos. Cal establir separacions, la nova biopolítica –G.Agambe-, troba aliats inesperats a la societat. Quarantenes preventives son acollides de la millor manera possible. 

El neoliberalisme, ha trobat un filo inesperat i profund. La nostra societat te por. Una por què abans, amb allò que dèiem “societat sòlida”, podíem reconèixer fàcilment, malgrat que l’enèmic cal construir-lo. Però ara en aquesta “societat líquida”, l’enèmic està per tota arreu. Es com diu Z.Bauman, una societat assetjada. Les nostres pors no poden ser curades amb píndoles. Si amb aquella societat sòlida, hi havia un horitzó d’emancipació, ara mateix, sembla que l’horitzó és el de la submissió.     

Alsàcia: Estrasburg- Obernai- Eguishem- Barcelona

 Dia 4

M’he llevat a les 6.30h. Hem acabat de preparar la maleta, l’altre ja estava feta. Preparar la maleta vol dir què és ella qui la fa. Desprès del ritual habitual, hem anat a esmorzar (7.15h). Croissant i caputxinos. Poc desprès s’han afegit altres companys. Estàvem al espai ample que el dia anterior va inaugurar la cap. Hem pujat a la habitació per acabar de tancar la maleta i repassar de no deixar-nos res. Hem fet temps fins a les 8.45h. Hem anat a peu fins a la parada del nostre autocar. Hem anat arrastrant les maletes, no podíem dir què no érem turistes que ja marxàvem.

Hem pujat al bus, hem pogut fer una visita amb bus per les institucions europees. Els edificis son colossals i volen representar el poder de la UE. Sense baixar del autocar, es fa difícil fer fotografies com deu mana. 

El nostre primer objectiu a sigut Obernai. Un poblet molt bonic, amb les típiques cases “Hans-Gretel”. Tots els aparadors estàvem en estat de revista. La decoració demostrava bon gust, al igual que la presentació del seus productes. Hi havia una reivindicació de productes de proximitat. Hi havia un munt de pastisseries, totes amb molt bona pinta. També van trobar una pastisseria “sens gluten”! Van comprar un pastís (petit). 

Hem passejat per el poble (11 mil habitants), queia pluja fina i un escamot del exercit (3) amb els seus fusells d’assalt, advertien de què la seguretat no està assegurada.

Hem pogut reservar el dinar en un lloc molt bonic i amb encant. Hem dinat molt be. He menjat civet. Estava molt bo. Algú és deu pensar que soc no sé sap què, perquè explico que he dinat, simplement, ja no m’ha agrada menjar entrepans, això ho deixo per els mes joves, si és el què li ve de gust. A les 15h marxen cap el últim destí d’aquesta marató per Alsàcia. Plou suaument. El autocar en ha donat un recorregut alternatiu, per veure els camps, ple de vinyes, en paral•lel a l’autovia A-35. 

A les 16.20h –podria dir que per fer més efecte, poso les hores exactes, val més que ho pensin, dona rigor a la narració- hem arribat a la nostre última parada, és diu Eguishem (mil set-cents habitants). Un poble què està inclós a la ruta del Nadal a Alsàcia, un lloc, què la millor paraula que se li escau és pintoresc. Tot molt cuidat i engalanat de Nadal, amb les típiques cases estil “Hans-Gretel”. La infraestructura turística està molt ben pensada. Hi ha uns aparcaments i uns lavabos a 5’ del centre turístic, a més d’un directori amb els llocs d’interès.   A partir de les 17h s’ha fet fosc, les llums omplien la foscor i els turistes gaudien d’aquest nou parc temàtic nadalenc. 

Reproduction d'une gravure (1885) se trouvant à la bibliothèque nationale représentant le château d'Eguisheim au temps de Hugues IV (1027-1048).

Què un poblet petit, arribi tanta gent, és mèrit del poble, dels seus habitants i de les Autoritats corresponents. Això falta a casa nostre, com a la resta d’Espanya. Durant la visita, no plovia hi hem fotografiat el lloc amb insistència. Com els horaris del vols son malauradament molt estrictes, a les 18h hem agafat el autocar per anar al aeroport de Basel (Basilea) que està a 66 km d’Equishem. A l’autovia no hi havia enllumenat, tot fosc, sort què l’autocar si tenia i per això puc escriure sobre aquest dia. Al poblet d’Equishem hi havia molts turistes espanyols. Ara els milmil•lionaris, no tenen que creuar-se amb els turistes, és compren illes per ells sols. 

 Hem arribat al aeroport de Basilea (Basel). Des del moment què entres ets sospitós. Hem facturat maletes al mostrador de la companyia que hem volat. Hem tingut que anar com ovelles per les cintes ben recargolades, simulant meandres d’un riu inexistent, però en aquell moment no havia ningú més. És una manera de dir-t’he qui mana allà.  Ensenyar el bitllet de viatge i el DNI. Un altra porta i el control de escàner per les bosses de mà i el arc de la sospita. El arc a xiulat en honor de les meves botes, ací no he tingut que treure-me-les, perquè tenien una màquina on posaves la bota o sabata i et marcava si esta be o no. Semblava una andròmina del servei secret del “super-agent 86”. La corretja del cinturó imprescindible treure-la per la seguretat del avió i passatges. Teníem a prop d’una hora abans d’embarcar. La cafeteria estava al començament, desprès tot estava tancat. Hem caminat per els passadissos mig buits. Hem arribar al costat de la porta d’embarcament. Carregar el mòbil i llegir una estona. A l’hora han cridat per el embarcament, un altra cua. Nou control per accedir-hi al avió. El meu lloc com a l’anada al costat de la finestra que mira les ales del avió. L’espai es estret. Hem sortit a l’hora en punt (21.15h) i a les 22.45h arribaven a Barcelona. Hem passat un nou control de Covid què ens havien enviat des de la Meva Salut, però un dels mòbil ja no tenia bateria, moment de pànic. Hem tingut que endollar el mòbil a un lloc habilitat per aquestes emergències. Una mena de purgatori aeronàutic. Afortunadament, el mòbil encara li queda un 12% i hem pogut resoldre aquesta contingència inesperada. Quant  hem passat aquest control, les maletes estaven varades a les cintes. Les hem recollit com la resta dels companys i ens han fet la fotografia de grup. Afora la temperatura  era relativament bona, havia plogut, perquè el terra estava humit. El autocar a arribat al cap d’uns minuts. Pujar i cap a Sabadell. El so de les maletes ha inundat els carrers on passàvem. Agafar el cotxe i a casa. El viatge a Alsàcia havia acabat.

    

Recomendaciones musicales

             

Barça-Elx: Lluitan per sobreviure

 

Un Barça B, jugant amb un Elx què tindrà dificultats per eludir a Segona divisió, ha acabat amb un petit miracle, amb gol de Nico que havia sortit feia cinc minuts abans. Un Gavi fent de Messi, sense ser-ho, amb cor i ànima ha connectat amb Nico i rematant el gol salvador, desprès d'una segona part absurda i plena de despropòsits. Dos gols de l'Elx en menys de cinc minuts, a la segona part, ha tornat a demostrar que aquest Barça i masses jugadors es queden adormits. Un defensa sempre mal ubicada ha permès un segon gol d'escàndol, perquè ningú vigilava a Pere Milla, que ha marcat a plaer. Dembélé se li fa molt llarg un partit. Desencertat i sense criteri, i un Frenkie de Jong, desdibuixat. Un equip amb jugadors amb uns salaris estratosfèrics, molts dels quals no jugant, tenen que ser rescatats per aquest joves què posen almenys l'ànima. 

Ara mateix, el Barça (B), no té un horitzó massa encoratjador, tindrà que lluitar amb equips que ara saben que poden guanyar-lo, i uns equips, la part alta de la classificació, que veuen amb esperança jugar amb un rival que ara mateix, es molt fàcil batre. 

Arte y música: Zinaida Serebriakova

 

Zinaida Serebriakova

(1884-1967)

Casado defensor del alumnat de Catalunya

 "Es pot tolerar que hi hagi professors amb instruccions de no deixar anar al lavabo a nens perquè parlen en castellà?" El líder del PP, Pablo Casado,

"Es pot tolerar que hi hagi nens que per parlar castellà al pati els posessin pedres a la motxilla?", s'ha preguntat.” (Ara.cat, 17/12/21)

Es diu fake news, Casado deu inspirar-se en el seu ídol, José María Aznar, què desprès del atentats de Madrid al 11 de març de 2004 no va voler reconèixer  què va ser el terrorisme gihadista qui va cometre els atentats. El Mundo el va secundar en les seves mentides miserables.

Ara arran d'una Sentència d'uns pares a una escola a Canet, obliga a tothom, què ha d'haver un 25% de classes en castellà. La nena fa P5. Tota la resta de nens i nenes tindran que fer el que volen uns pares amb catalanofobia. Sembla estrany què una Sentencia pugui esmenar la plana a una Llei d'Educació. Quaranta anys de immersió sembla que ara ho volen esborrar. El "a por ellos" en versió lingüística. 

I què fa un candidat a ser President amb aquesta qüestió? Fer de portaveu de Vox. S'ha assabentat de la realitat catalana? Es veritat que el PP català amb 3 diputats no té res a dir, perquè no té cap força parlamentaria. A Catalunya té una plataforma formidable: els tribunals. Cap dels tres diputats li a explicat el que passa a casa nostra?

S'ha de estar molt malament, per llançar acusacions genèriques, sense aportar cap prova, no es prova un tweet, utilitzant a una nena de P5 com arma llancívola contra el govern és d'un miserable i mesquí comportament impropi d'algú que vol ser President de Govern. El pares de la nena no tenen res a dir?

La Generalitat té que fer tots els esforços per què la Llei d'Educació es compleixi. El TC, durant dècades va establir la constitucionalitat de la immersió lingüística. Cal lluitar amb les lleis què els Tribunals no poden fer. 

Alsàcia: Riquewihr- Kayserberg-Colmar- Estrasburg (II)

 

La següent parada es Kayserberg, un altre poble, ple de vinyes, el lloc es terra viticultora. Està dins la ruta del vins al llarg de tota Alsàcia. A les 12.10h hem arribat a aquest poblet. Desprès de dos intentes per reservar taula, a la tercera hem tingut sort. El lloc és diu “Caveau du Schloosberg”. Hem dinat molt bé. Un del cambrers parlava castellà i uns parents seus, viuen a l’Escala. He dinar galtes de porc, estava molt bo, i l’acompanyament era un mena de pasta, que omplia el plat, sense aportar res. La carn estava molt tendra i melosa. Hem pres vi un pineau blave. Les nostres companyes de taula han begut el justet. Eren taules llargues per omplir-les amb una bona colla. Al restaurant hi havia molta gent, apart de nosaltres. Bon ambient, dinàvem a les 13.40h, desprès a aparegut la Galatea que tampoc menjava amb nosaltres. Jo m’he he pres un cafè ligueaux.

Hem sortit com si vol mon s’ha acabés en aquells mateix instant i nosaltres volguéssim contemplar-ho. Un grup hem pujat al castell, plovia sense fer soroll. Hem fet fotografies del poble i les vinyes. El carrers estaven engalanats, però no hi havia el enllumenat. Les cases estil “Hans-Gretel” omplien carrers i comerços. També hi havia altres turistes. Com dos pobles no sembla massa cosa, calia un tercer lloc per anar-hi. I aquest és Colmar ciutat que te a prop de setanta mil habitants i la tercera ciutat més important d'Alsàcia.

Sempre en preses hem arribat a Colmar a les 15.30h. Ens han deixat a la parades de bus i autocars, i caminant estaven a 6’ del centre. El centre històric és molt bonic i espectacular, ple de llum i decorats per embadalir a tothom. Botigues plenes de  tot, moltes parades amb figures de Nadal, però també per menjar. El fred fa aquestes combinacions, a moltes parades venien “vin chaud”. 

Un passeig per el monuments clàssics de Colmar, Galatea volia desplegar tot els seu coneixement, jo li he deixat fer, mentre feia fotografies. Se suposa que teníem temps per nosaltres, però a l’hora de la veritat, no ha estat així. Hem estat al costat del Museu August Bartholdi. Tanta pressa i no hem anat a cap Museu, tot ho hem vist des de fora. Al pati del Museu hi ha una estàtua al•legòrica on està representada el mon i els seus pilars fonamentals per segons quina ideologia: la justícia, el treball i les armes. Hem anat a la Catedral, hem entrat. Hem vist cases senyorials, barrejant estils de tota mena. La riuada de turistes es feia evident a cada estona que passava. Hem tingut sort i durant una bona estona no plovia. A les 18.10h nosaltres i altres turistes enfilaven el camí per anar a buscar el autocar.

                                     

El autocar a enfilat un altra vegada el camí de tornada a Estrasburg, per l’autovia A-35. He pogut escriure una part del que hem fet aquest dia. La memòria es un mecanisme molt estrany i selectiu. Li agrada barrejar imatges i llocs, i si no vas en compte, els noms, els pobles, els monuments, va adquirint una tonalitat gasosa i etèria. Parlant en plata: s’ho oblida.

Molt a prop d’Estrasburg, hi ha una presó, o millor dit, un centre de detenció, on hi ha a prop de 535 persones, entre homes, dones i joves. Un centre de detenció és un lloc, on s’espera judici i la sentència corresponent. AL 2014 va haver un escàndol per les deficiències del lloc.

Plovia una mica quan de sobte al entrar a Estrasburg, l’autocar a parat en un lloc desconegut per a nosaltres, a prop de les vies del tren i ens ha conduït durant 10’ fins l’hotel! El conductor s’ha estalviat el caos circulatori habitual. Hem entonat l’hora dels adéus, perquè demà ja no ens a companya en el nostre últim dia a Alsàcia. 

Desprès de treure pes a les motxilles, hem sortit al carrer, volíem acomiadar-nos de la ciutat que malauradament hem vist poc. Hem sortit plovent i a mesura que anàvem cap el centre plovia més. Al cap d’uns 5’ hem vist a un grup de companys. Però s’han desviat per un altra avinguda i nosaltres volíem prendre un últim “vin chaud”. Hem arribar a la plaça del arbre de Nadal gegant –Kléber-, plovia amb ganes i les parades començaven a tancar (20h). Hem arribat a temps per prendre un got per nosaltres. A la cantonada hi havia tres gendarmes (CRS) un amb fusell d’assalt i altres dos amb pistoles. La mesura de tres és per seguretat dels policies. Malgrat la presència de la policia, no pot haver una seguretat absoluta. Hem passat per la plaça on està l’estàtua d'en Gutenberg i hem enfilat la Rue Mercière què permet veure la Catedral il•luminada a aquella hora. En aquells moments, la pluja havia parat i he pogut fer algunes fotografies. Hem donat una última volta per els carrers al voltant de la Catedral i ens enfilàvem un altra poc cap a el hotel. Torna a ploure. Els sense sostre ocupen llocs estratègics per passar la nit. Sembla que aquesta imatge desoladora acompanya a totes les ciutats d’aquest primer mon. Com és pot eradicar aquesta pobresa extrema? 

Hem arribat al hotel, acalorats, anàvem equipats per fer la travessia al Pol Nord, Roald Amundsen, no anava tan abrigat com nosaltres. Hem sopat una “truita francesa”. Ara preparem les maletes perquè demà marxem. Estrasburg és mereixia un dies més, però som turistes i tenim horaris que complir i llocs a visitat, es la llei del turisme de masses.