Perú (9): Aguascalientes-Machupicchu- Waynapicchu

 Dia 9

Una mica d'història...

1536

Machu Picchu*

Manco Inca

Harto de ser rey tratado como perro, Manco Inca se alza contra los hombres de cara peluda. En el trono vacío, Pizarro instala a Paullo, hermano de Manco Inca y de Atahualpa y de Huáscar.

De a caballo, a la cabeza de un gran ejército, Manco Inca pone sitio al Cuzco. Arden las hogueras en torno a la ciudad y llueven, incesantes, las flechas de yesca encendida, pero más castiga el hambre a los sitiadores que a los sitiados y las tropas de Manco Inca se retiran, al cabo de medio año, entre alaridos que parten la tierra.

El Inca atraviesa el valle del río Urubamba y emerge entre los altos picos de niebla. La escalinata de piedra lo conduce a la morada secreta de las cumbres. Protegida por parapetos y torreones, la fortaleza de Machu Picchu reina más allá del mundo.

(53 y 76)

1544

Machu Picchu

El trono de piedra

Desde aquí ha reinado Manco Inca sobre las tierras de Vilcabamba. Desde aquí ha dado larga y dura guerra, guerra de incendios y emboscadas, a los invasores. Ellos no conocen los laberintos que conducen a la ciudadela secreta. Ningún enemigo los conoce.

Solamente el capitán Diego Méndez pudo llegar al escondite. Venía huyendo. A las órdenes del hijo de Almagro, su espada había atravesado la garganta de Francisco Pizarro. Manco Inca le dio refugio. Después, Diego Méndez clavó el puñal en la espalda de Manco Inca.

Entre las piedras de Machu Picchu, donde las flores encendidas ofrecen miel a quien las fecunde, yace el Inca envuelto en bellas mantas.

(53)

++++++++++++++++

M’ha despertat sobre les 5:45h, m’havia ficat al llit sobre 23:00h. Es nota la baixada d’alçada. Com en vaig dutxar a la nit, aquest matí he acabat de presa. Esmorzar a les 6:20h, el menjador és petit, hi havia un bon grapat de turistes francesos. 

 Vistes des del hotel

Hem fet temps per a anar tots plegats a buscar el bus que està a uns 5’ del hotel, al costat de les vies del tren. La primera sorpresa, hi havia una gentada immensa fent cua per agafar els busos per anar fins a Machupicchu (Muntanya vella). Hi ha un topall de gent, uns 5000 persones per dia. Nosaltres tenien assignada una hora per poder accedir-hi. Teníem a les 8h. Hem agafat l’autobús tot el grup, més altres turistes. Una carretera sense asfaltar, sembla que l’UNESCO, no vol l’asfalt, i amb el nom de Hiram Bingham, ell va portar la noticia de l’existència de Machupicchu a Occident (1911), desprès de ser oblidada per tothom.   

El trajecte dura aproximadament uns 30’ fins l’entrada al complex. La carretera molt sinuosa amb rèbols de tota mena i rodejada de vegetació selvàtica dona èmfasi per quan baixes del bus i veus que tot plegat estàs en un lloc de turisme global. Lavabos, restaurants, tothom porta les entrades des de casa., perquè la demanda és molt alta. Els ciutadans peruans entren de franc (?). Era diumenge.  Cal pujar unes escales per accedir-hi i comprovar el teu passaport i l’entrada està a nom teu. I desprès, el recorregut clàssic, juntament amb una pila d’altres turistes. No hi havia cap mena de rastre espiritual, potser no tinc aquesta capacitat per detectar-ho.

Machupicchu

 

Turistes!

Machupicchu és un lloc icònic. Des de fa molt de temps, hem vist a la TV imatges del lloc, avui, el dia era magnífic, un sol espectacular, sense boira, ideal per passejar-te per tot el recorregut obligatòria que pots fer. Sense aquest bombardeig d’imatges icòniques, que fan que la teva retina s’hagi acostumat a veure-les infinitat de vegades, com seria no haver-les vist mai? Quina reacció tindries? Potser els únics que poden gaudir d’aquesta mirada primigènia siguin els nens. Estem tant condicionats per les imatges que sembla que anar-hi és simplement, constatar el que ja has vist moltes vegades, potser per això la gent no para de fer-se selfies, com si no acabés de creure el que veu o que no estar segur que estiguis on estàs. 

Com bons turistes que som, hem anat seguit al nostre guia Rubén, també estava la Katy. Hem d’anar per rutes preestablertes amb la resta de turistes que fan el mateix recorregut.  Es feia difícil seguir la seva explicació, perquè els ulls et transportaven per  tot arreu. Jo anava mirant el Waynapicchu (Muntanya jove) que estava allà davant de nosaltres com si estigues esperant-nos d’una vegada. Hi havia llocs que estàvem tancats al públic, i això feia que tothom anés els mateixos llocs amb la conseqüència lògica de les aglomeracions. Un dels companys va agafar un camí que va resultar una odissea per ell, perquè va anar a parar al començament. No hi havia manera de trobar-lo, precisament, per la gentada que hi havia. A la guia de mà explica tot i més de Machupicchu. 

La història queda enfonsada per l’èxit turístic que converteix un símbol en una icona a escala global. La seva existència te a veure amb la seva inaccessibilitat, enmig de la selva. Va ser una ciutat “multifuncional”. “Principalment fou un nucli màgic-religió i un santuari de culte a més de observatori solar . A més, fou un centre administratiu eficient, amb espais públics, llocs de culte religiós, punts de especialització artesanal, zones residencials i agrícoles. Fous un centre de poder, un lloc clau de trànsit, control d’accés , de nexe e intercanvi entre els territoris andins i l’Amazònia*.”

La seva construcció data entre 1450 i 1460. Va ser dissenyada i construïda per l'inca Pachakuteq. La seva construcció va ser un autèntic desafiament per la seves dificultats i les solucions que hi va aportar. Una construcció de pedra per assentar les bases dels edificis, varen construir  un canal d'aigua, van construir terrasses amb fonaments amb basalt . Sembla que van arribar a viure 500 persones, bona part d'ella, l'elit inca, també hi van haver altres tribus (Qolla, Chimú, Lupaca) dedicades al culte i a la investigació*.

El vídeo te la virtut que no pretén espantar ni fer volar coloms

El nostre grup ha fet el recorregut fins a apropar-nos fins a l’entrada que dona lloc per pujar al Waynapicchu. Hem fet la pujada cinc companys. Ho havíem reservat amb molt de temps, especialment, perquè un dels companys tenia aquest objectiu des de feia molt de temps. Sobre les 10:45h hem començat la pujada. Hi ha una entrada, i al cap de 2’ hi ha un control, on s’ha apunta el nom, l’edat, la nacionalitat, la firma, ensenyant el passaport. Desprès comences a baixar, però al cap d’una estoneta, la direcció et porta amunt.

El nostre grup, ha sigut l’últim per accedir-hi, hi ha un topall de 400 persones que poden pujar per dia. La pujada és intensa, amb escales irregulars que de tant en tant tenien que parar per deixar baixar els que tornàvem. Hem preguntat per el trajecte i en general les respostes eren una mica evasives. Dues dones, que parlaven en castellà, havien arribat al dalt, parlaven de la respiració com a clau del seu èxit. Una mica OM!

Hi ha molts trams que ajuda els cables de ferro per pujar en revolts molts pronunciats. Com estàs dins d’un paisatge semi tropical, els arbres i les plantes que omplen el recorregut, no et deixen veure els precipicis. Vas agafant alçada, mentre la pujada seguia. Havia moment que no baixava ningú i això anava d’allò més be per agafar-te els cables. Sort que no plovia, perquè llavors, si que deu ser perillós per les relliscades. 

Mentre nosaltres seguien la pujada, han baixat uns que ens han dit que quedava 15’. No saps mai si son per donar-te ànims, on son 15’ al estil de Kílian Jornet. Del 5 companys, hi havien dos que anaven amb una marxa més, i ens han donat la bona noticia, ja es veien les primeres construccions. Per arribar-hi les escales s’han filaven de mala manera. 

Arribats a la primera franja de construcció, hem fet el camí per uns dels bancals mentre es veia algú que encara baixava per una pendent d’escales que donava angunia. Hem anat pujant, per escales sense mirar enrere, amb les mans m’ha ajudava assegurar la pujada. Amb aquesta tècnica tant poc brillant he pogut arribar a la plataforma on indica el ròtol de la muntanya. L’alçada 2600m. Nosaltres havíem estat a 4900 no semblava massa, però el fet d’haver arribat dona un plus de felicitat. Hem fet les fotografies de rigor, semblava que l’objectiu s’havia complert, però amb l’adrenalina disparada, ha acabat d’impulsar-nos més a dalt, fins l’última construcció. Hem estat 5’ per arribar-hi, no hi havia cap dificultat.

Hi ha un revolt de pedres enormes, hi un grup de joves argentins, s’estaven recreant fent-se fotografies. Nosaltres –Albert, Josep, Luis, Lola i Antoni-,  hem pujat a la pedra que permet observar des de les alçades tot el complex del Machupicchu. El precipici era impressionant, hem parlat amb el grup de joves argentis, també un noi peruà. Ens han fet una pila de fotografies, la pedra on estàvem, relliscava molt i era incòmoda asseure’s. En aquell moment, l’eufòria era evident, una satisfacció personal i del grup per haver arribar sense entrebancs.  Hem parlat amb ells, i ens han preguntat si ens coneixien, devia de sobtar el grup i l’edat, la resposta els ha deixat –aquesta és la meva impressió- perplexos, perquè molts és coneixen des de fa molt de temps, i això no és gens fàcil en el temps que corrent.

Desprès la baixada, imaginava una baixada difícil i perillosa, però la percepció que he tingut, ha estat més fàcil que la pujada, sobretot, més descansada. La baixada és diferent del tram final de la pujada. Hi ha un primer tram que tens que donar un salt per anar a una pedra enorme que indica que cal anar per allà, baixant et trobes per un forat estret que has de anar reptant una mica, fins que surts a una espai que espera unes escales amb pendent molt pronunciada, hi havia una noia que li estava entrant vertigen.  Nosaltres hem baixat a molt bon ritme, mentre baixaven t’ha dones del que realment has tingut que pujar, ens acompanyava un noi peruà, que treballa al sector de la mineria. Volia visitar Espanya i preguntava per llocs per anar. Nosaltres els hem donat una llista de llocs: Barcelona, Girona, Costa Brava, Màlaga, difícil escollir.

Quant estàvem acabant la baixada hem trobat a una senyora de 73 anys que baixava l’havíem vist quant nosaltres començaven. La tornarem a trobar el tren d’ Aguascalientes. Hem arribat al control per signar i posar l’hora i la firma. Sembla que això ho fan perquè hi havia gent que es quedava a dalt a passar la nit, també com a mesura de seguretat.

Al costat de la caseta del Waynapicchu un grup de mexicans es feien fotografies i un del nostre grup ha volgut ficar-se en la fotografia.

Hem caminat amb molts turistes que també anaven a buscar el bus de tornada. Hem pogut agafar el bus de les 14:15h. Al cap de 25’ arribàvem al poble d’Aguascalientes. El grup havia anat a dinar. Hem pogut trobar el restaurant, “El Indio feliz” –quin nom, mare meva!-.  Quant hem entrat, encara hi havia una part del grup dinant. Salutacions efusives, hem pres el menú,  que estava força bo, hi havia gana, desprès del esforç. Mentre dinàvem un dels companys ens ha explicat com funciona el món del futbol professional , atés que ell havia estat president d’un club de la segona divisió. 

Desprès hem marxat del restaurant, el cap de 10’ estava al hotel. M’he dutxat, ho necessitava. Sobre les 18:00h hem anar a donar un volt per el poble. El poble sembla Salou o Platja d’Aro, tot ple de restaurants i hotels, la musica a tot drap donava la sensació d’estar dins d’una fira. Nosaltres hem anat a la part del poble on la gent i viu, hem passat per un pont ple de cadenats, hem passat al costat d’un camp de futbol entre blocs de pisos, hem comprat en una tenda petita, fruita. Hem anat desprès cap a el centre del poble, a la Plaça d’Armes. Hem assegut davant d’un quiosc  informatiu de turisme. Al costat hi havia un noi que explicava a una noia, una història al•lucinant. Te ha veure amb una nova llei sobre transsexualitat que la qualificada de trastorn mental. No reproduiré les seves elucubracions. 

Ara son les 19:35h de la tarda. Ací és nit tancada. Al hotel acabo d’escriure tot el que ha passat en un dia intens i extens. I si, estic cansat, l’edat no perdona.

Demà tornem a Cusco, sembla que no dinarem! Això en sembla absurd i contraproduent. Perquè no fer-ho el mal humor augmenta exponencialment.  Sembla que la idea és arribar a Cusco per disposar de la tarda lluiré. 

Alsàcia: Estrasburg- Obernai- Eguishem- Barcelona

 Dia 4

M’he llevat a les 6.30h. Hem acabat de preparar la maleta, l’altre ja estava feta. Preparar la maleta vol dir què és ella qui la fa. Desprès del ritual habitual, hem anat a esmorzar (7.15h). Croissant i caputxinos. Poc desprès s’han afegit altres companys. Estàvem al espai ample que el dia anterior va inaugurar la cap. Hem pujat a la habitació per acabar de tancar la maleta i repassar de no deixar-nos res. Hem fet temps fins a les 8.45h. Hem anat a peu fins a la parada del nostre autocar. Hem anat arrastrant les maletes, no podíem dir què no érem turistes que ja marxàvem.

Hem pujat al bus, hem pogut fer una visita amb bus per les institucions europees. Els edificis son colossals i volen representar el poder de la UE. Sense baixar del autocar, es fa difícil fer fotografies com deu mana. 

El nostre primer objectiu a sigut Obernai. Un poblet molt bonic, amb les típiques cases “Hans-Gretel”. Tots els aparadors estàvem en estat de revista. La decoració demostrava bon gust, al igual que la presentació del seus productes. Hi havia una reivindicació de productes de proximitat. Hi havia un munt de pastisseries, totes amb molt bona pinta. També van trobar una pastisseria “sens gluten”! Van comprar un pastís (petit). 

Hem passejat per el poble (11 mil habitants), queia pluja fina i un escamot del exercit (3) amb els seus fusells d’assalt, advertien de què la seguretat no està assegurada.

Hem pogut reservar el dinar en un lloc molt bonic i amb encant. Hem dinat molt be. He menjat civet. Estava molt bo. Algú és deu pensar que soc no sé sap què, perquè explico que he dinat, simplement, ja no m’ha agrada menjar entrepans, això ho deixo per els mes joves, si és el què li ve de gust. A les 15h marxen cap el últim destí d’aquesta marató per Alsàcia. Plou suaument. El autocar en ha donat un recorregut alternatiu, per veure els camps, ple de vinyes, en paral•lel a l’autovia A-35. 

A les 16.20h –podria dir que per fer més efecte, poso les hores exactes, val més que ho pensin, dona rigor a la narració- hem arribat a la nostre última parada, és diu Eguishem (mil set-cents habitants). Un poble què està inclós a la ruta del Nadal a Alsàcia, un lloc, què la millor paraula que se li escau és pintoresc. Tot molt cuidat i engalanat de Nadal, amb les típiques cases estil “Hans-Gretel”. La infraestructura turística està molt ben pensada. Hi ha uns aparcaments i uns lavabos a 5’ del centre turístic, a més d’un directori amb els llocs d’interès.   A partir de les 17h s’ha fet fosc, les llums omplien la foscor i els turistes gaudien d’aquest nou parc temàtic nadalenc. 

Reproduction d'une gravure (1885) se trouvant à la bibliothèque nationale représentant le château d'Eguisheim au temps de Hugues IV (1027-1048).

Què un poblet petit, arribi tanta gent, és mèrit del poble, dels seus habitants i de les Autoritats corresponents. Això falta a casa nostre, com a la resta d’Espanya. Durant la visita, no plovia hi hem fotografiat el lloc amb insistència. Com els horaris del vols son malauradament molt estrictes, a les 18h hem agafat el autocar per anar al aeroport de Basel (Basilea) que està a 66 km d’Equishem. A l’autovia no hi havia enllumenat, tot fosc, sort què l’autocar si tenia i per això puc escriure sobre aquest dia. Al poblet d’Equishem hi havia molts turistes espanyols. Ara els milmil•lionaris, no tenen que creuar-se amb els turistes, és compren illes per ells sols. 

 Hem arribat al aeroport de Basilea (Basel). Des del moment què entres ets sospitós. Hem facturat maletes al mostrador de la companyia que hem volat. Hem tingut que anar com ovelles per les cintes ben recargolades, simulant meandres d’un riu inexistent, però en aquell moment no havia ningú més. És una manera de dir-t’he qui mana allà.  Ensenyar el bitllet de viatge i el DNI. Un altra porta i el control de escàner per les bosses de mà i el arc de la sospita. El arc a xiulat en honor de les meves botes, ací no he tingut que treure-me-les, perquè tenien una màquina on posaves la bota o sabata i et marcava si esta be o no. Semblava una andròmina del servei secret del “super-agent 86”. La corretja del cinturó imprescindible treure-la per la seguretat del avió i passatges. Teníem a prop d’una hora abans d’embarcar. La cafeteria estava al començament, desprès tot estava tancat. Hem caminat per els passadissos mig buits. Hem arribar al costat de la porta d’embarcament. Carregar el mòbil i llegir una estona. A l’hora han cridat per el embarcament, un altra cua. Nou control per accedir-hi al avió. El meu lloc com a l’anada al costat de la finestra que mira les ales del avió. L’espai es estret. Hem sortit a l’hora en punt (21.15h) i a les 22.45h arribaven a Barcelona. Hem passat un nou control de Covid què ens havien enviat des de la Meva Salut, però un dels mòbil ja no tenia bateria, moment de pànic. Hem tingut que endollar el mòbil a un lloc habilitat per aquestes emergències. Una mena de purgatori aeronàutic. Afortunadament, el mòbil encara li queda un 12% i hem pogut resoldre aquesta contingència inesperada. Quant  hem passat aquest control, les maletes estaven varades a les cintes. Les hem recollit com la resta dels companys i ens han fet la fotografia de grup. Afora la temperatura  era relativament bona, havia plogut, perquè el terra estava humit. El autocar a arribat al cap d’uns minuts. Pujar i cap a Sabadell. El so de les maletes ha inundat els carrers on passàvem. Agafar el cotxe i a casa. El viatge a Alsàcia havia acabat.

    

Alsàcia: Riquewihr- Kayserberg-Colmar- Estrasburg (II)

 

La següent parada es Kayserberg, un altre poble, ple de vinyes, el lloc es terra viticultora. Està dins la ruta del vins al llarg de tota Alsàcia. A les 12.10h hem arribat a aquest poblet. Desprès de dos intentes per reservar taula, a la tercera hem tingut sort. El lloc és diu “Caveau du Schloosberg”. Hem dinat molt bé. Un del cambrers parlava castellà i uns parents seus, viuen a l’Escala. He dinar galtes de porc, estava molt bo, i l’acompanyament era un mena de pasta, que omplia el plat, sense aportar res. La carn estava molt tendra i melosa. Hem pres vi un pineau blave. Les nostres companyes de taula han begut el justet. Eren taules llargues per omplir-les amb una bona colla. Al restaurant hi havia molta gent, apart de nosaltres. Bon ambient, dinàvem a les 13.40h, desprès a aparegut la Galatea que tampoc menjava amb nosaltres. Jo m’he he pres un cafè ligueaux.

Hem sortit com si vol mon s’ha acabés en aquells mateix instant i nosaltres volguéssim contemplar-ho. Un grup hem pujat al castell, plovia sense fer soroll. Hem fet fotografies del poble i les vinyes. El carrers estaven engalanats, però no hi havia el enllumenat. Les cases estil “Hans-Gretel” omplien carrers i comerços. També hi havia altres turistes. Com dos pobles no sembla massa cosa, calia un tercer lloc per anar-hi. I aquest és Colmar ciutat que te a prop de setanta mil habitants i la tercera ciutat més important d'Alsàcia.

Sempre en preses hem arribat a Colmar a les 15.30h. Ens han deixat a la parades de bus i autocars, i caminant estaven a 6’ del centre. El centre històric és molt bonic i espectacular, ple de llum i decorats per embadalir a tothom. Botigues plenes de  tot, moltes parades amb figures de Nadal, però també per menjar. El fred fa aquestes combinacions, a moltes parades venien “vin chaud”. 

Un passeig per el monuments clàssics de Colmar, Galatea volia desplegar tot els seu coneixement, jo li he deixat fer, mentre feia fotografies. Se suposa que teníem temps per nosaltres, però a l’hora de la veritat, no ha estat així. Hem estat al costat del Museu August Bartholdi. Tanta pressa i no hem anat a cap Museu, tot ho hem vist des de fora. Al pati del Museu hi ha una estàtua al•legòrica on està representada el mon i els seus pilars fonamentals per segons quina ideologia: la justícia, el treball i les armes. Hem anat a la Catedral, hem entrat. Hem vist cases senyorials, barrejant estils de tota mena. La riuada de turistes es feia evident a cada estona que passava. Hem tingut sort i durant una bona estona no plovia. A les 18.10h nosaltres i altres turistes enfilaven el camí per anar a buscar el autocar.

                                     

El autocar a enfilat un altra vegada el camí de tornada a Estrasburg, per l’autovia A-35. He pogut escriure una part del que hem fet aquest dia. La memòria es un mecanisme molt estrany i selectiu. Li agrada barrejar imatges i llocs, i si no vas en compte, els noms, els pobles, els monuments, va adquirint una tonalitat gasosa i etèria. Parlant en plata: s’ho oblida.

Molt a prop d’Estrasburg, hi ha una presó, o millor dit, un centre de detenció, on hi ha a prop de 535 persones, entre homes, dones i joves. Un centre de detenció és un lloc, on s’espera judici i la sentència corresponent. AL 2014 va haver un escàndol per les deficiències del lloc.

Plovia una mica quan de sobte al entrar a Estrasburg, l’autocar a parat en un lloc desconegut per a nosaltres, a prop de les vies del tren i ens ha conduït durant 10’ fins l’hotel! El conductor s’ha estalviat el caos circulatori habitual. Hem entonat l’hora dels adéus, perquè demà ja no ens a companya en el nostre últim dia a Alsàcia. 

Desprès de treure pes a les motxilles, hem sortit al carrer, volíem acomiadar-nos de la ciutat que malauradament hem vist poc. Hem sortit plovent i a mesura que anàvem cap el centre plovia més. Al cap d’uns 5’ hem vist a un grup de companys. Però s’han desviat per un altra avinguda i nosaltres volíem prendre un últim “vin chaud”. Hem arribar a la plaça del arbre de Nadal gegant –Kléber-, plovia amb ganes i les parades començaven a tancar (20h). Hem arribat a temps per prendre un got per nosaltres. A la cantonada hi havia tres gendarmes (CRS) un amb fusell d’assalt i altres dos amb pistoles. La mesura de tres és per seguretat dels policies. Malgrat la presència de la policia, no pot haver una seguretat absoluta. Hem passat per la plaça on està l’estàtua d'en Gutenberg i hem enfilat la Rue Mercière què permet veure la Catedral il•luminada a aquella hora. En aquells moments, la pluja havia parat i he pogut fer algunes fotografies. Hem donat una última volta per els carrers al voltant de la Catedral i ens enfilàvem un altra poc cap a el hotel. Torna a ploure. Els sense sostre ocupen llocs estratègics per passar la nit. Sembla que aquesta imatge desoladora acompanya a totes les ciutats d’aquest primer mon. Com és pot eradicar aquesta pobresa extrema? 

Hem arribat al hotel, acalorats, anàvem equipats per fer la travessia al Pol Nord, Roald Amundsen, no anava tan abrigat com nosaltres. Hem sopat una “truita francesa”. Ara preparem les maletes perquè demà marxem. Estrasburg és mereixia un dies més, però som turistes i tenim horaris que complir i llocs a visitat, es la llei del turisme de masses.