Dolomites (III): Bolzano-Llac de Dobbiaco- LLac Misurina-Cortina Ampezzo-Llac Braies (i II)

 II

Hem seguit la carretera, molt sinuosa i revirada que ens ha portat a Cortina d'Ampezzo, seu del propers Jocs Olímpics d’Hivern 2026. La ciutat és un mar de segones residències, plena de plomes de la construcció, per omplir encara més d’hotels i restaurants. Sembla mentida que encara avui, és facin aquests esdeveniments gegantins, amb uns costos elevadíssims per quinze dies de competició. M’he assabentat que el llac Misurina va ser seu de les competicions de patinatge sobre gel (1954)!

Hem anat a dinar al restaurant Cristalino, un dinar correcta, però gens memorable. Totes les taules eren nostres. Quan sortíem un petit xàfec ha caigut a Cortina. Hem estat esperant que la pluja parés per poder passejar.  Les muntanyes envolten la ciutat que s’ha fet exclusiva, gràcies a la neu. Hem fet una petita passejada pel carrer principal  Corso Italia,  moltes botigues d’esports, restaurants i hotels de tota mena, flors a cada recó dels hotels, i per descomptat l’omnipresent Basilica dei Santi Filippo e Giacomo, la seva torre s’eleva fins els 62 m, avui és el símbol visible de la ciutat de 5400 habitats. Una companya a caigut al sortir de l’església, l’ensurt i alguna raspada ha sigut el preu que ha pagat per acostar-se a la casa del Senyor.

Memorial Angelo Dibona a Cortina d'Ampezzo

Hem anat fins el lloc que l’autocar podia estar-s’hi, i un altra cop cap a la carretera, hem vist la vil•la olímpica, que volen que sigui desmuntable i ecològica. Hem tornat per on havíem vingut. Hem arribat al famós llac Braies, que en Sendo ens ha dit que per el matí hi ha moltíssima gent  i que potser a la tarda hauria menys. Hi ha pàrquing, tot ple, sort que l’autocar tenia lloc. Hi havia molts turistes com nosaltres. Una pila d’embarcacions recreatives omplien el llac, el paisatge era bonic, però no superava el de Misurina. El Llac de Braies es troba entre les localitats de Monguelfo i Villabassa. El llac és capaç de reflectir-hi tot l’espectre cromàtic dels verds i blaus. A la guia que segueixo diu que la muntanya que reflexa el llac, la Croda del Becco (2810 m), hi ha una petita església. En aquest indret, va ser refugi de presoners que venien de Dachau. També va ser el lloc on els nazis van retenir a personalitats diverses**. Ací és va gravar la sèrie Un pas al cel , protagonitzada per Terence Hill, filmada a les seves ribes i emesa per la RAI des del 2011*. 

Cal dir que amb tanta gent, part del seu encant, s’esfuma. Sembla que el lema actual es: ves on la gent va! I, naturalment, tothom s’hi troba en el mateix lloc. Ha de ser molt bonic a la tardor i els seus arbres vestits per resistir al hivern.

    

Tornar agafar l’autocar i cap a Bolzano. El trajecte s’ha fet llarg, perquè hi ha hagut un accident a l’autopista. A uns 20kms ha caigut un diluvi impressionant. Com alternativa en Rocco ha sortit de l’autopista i hem anat per la carretera, estreta, també hem tingut que estar estones parats. A les 20:10h hem arribat al hotel.

    

A les 20:30 el sopar. Tot el sopar era massa per la nit. Estava força bo. Ara son les 10:45h quan estic acabant d’escriure aquesta llarguíssima crònica. 

Recomanacions musicals

 

Dolomites (III): Bolzano-Llac de Dobbiaco- LLac Misurina-Cortina Ampezzo-Llac Braies (I)

Dia 3 

I

Avui hem arribat a l'hotel a les 20:20h. El dia s’ha fet llarg. L’autocar ha tingut que bregar per l’autovia i carreteres plenes perquè era dissabte. Moltes hores de viatge i poca estona els llacs. A més, aquests llacs icònics estan a les voreres de la carretera, no tens que caminar res i això vol dir que hi havia moltíssima gent, es a dir, turistes. A cada llac està habilitat zones de pàrquings plens de cotxes.

A les 7:00 ha començat el dia, amb la rutina habitual. He pres el mateix que ahir al matí. He afegit fruita tallada i pelada, quina mandra fer-ho a casa! A l’hora convinguda 8:30h sortíem cap els llacs.

Hem agafat l’autocar, en Rocco al volant, el dia era molt bo, la temperatura ideal, la nostra guia Petra començava a indicar-nos els indrets que calia mira a ritme d’autocar, és a dir, vist i no vist. Així hem vist el Castell de Trostburg. Poblets carregats d’història, ha parlat d’Albert Dürer que va estar per aquests indrets. Florència i Venècia van ser llocs on s’hi va estar. També a Trento, potser va dormir alguna nit en aquests poblets, no he sabut determinar el lloc.  Diré una obvietat, però  a l’època de Dürer (1471-1528), els viatges eren perillosos i sobretot molt llargs i feixucs. 

A mig camí hem fet una parada tècnica, donar temps per anar als lavabos i prendre un cafè. El indret, una cafeteria a la vora de la carretera, tenia el nom de Sigmund, a prop de Bruneck (Brunico). El paisatge era d’estampa bucòlica, però ací la natura, posa la matèria, però és l’home, no el abstracte, sinó el camperol que fa la feina. Una primera part del viatge ple de vinyes i arbres fruites, cases pairals, prats verds, ací el verd sempre sembla més verd, com si volguéssim evidenciar que estem a l’Alt Adige i no pas a Itàlia. La Petra va explicar el procés per italianitzar aquesta regió porten tant si com no, a gent del interior d’Itàlia. Una tècnica que ací a Catalunya també coneixem.

 Seguint la carretera SS49, hem passat per diferents poblacions, Percha, Nessano/Nasen, Welsberg-Taisten, Niederdorf, Dobbiaco/Toblach i un desviament SS51, fins arribar al Llac di Dobbiaco, el trajecte dura a prop de dues hores. Estem a la Vall de Pusteria/ Pustertal.

Arriben al llac Dobbiaco, a la vora de la carretera, un llac molt bonic amb força gent passejat per les seves voreres. Gustav Mhaler va conèixer aquest indrets al juliol de 1897. Al juliol de 1907 va tornar a buscar refugi per la mort de la seva filla Maria de 4 anys. Per últim de 1980 a 1910 amb la seva dona Alma i la seva filla Anna, s’ha allotjaran a Toblach, construint-se una “casa de compositor”*.

Un verd que volia reflectir els arbres que vesteixen les muntanyes i com sempre la mà del home organitza de tal forma la natura que sempre és pot reconvertir en un lloc turístic com aquest. Restaurant, embarcacions tot per el turista que s’acosta aquests indrets formidables. Ànec, passejant tranquil•lament per aquestes aigües en un dia ideal. Els núvols donaven efectes interessants a les fotografies. Amb una profunditat de 3,5mt està rodejada de búnquers construït per Mussolini al 1939. Nosaltres no els van veure. Al costa de la carretera i ha una pista per ciclistes que anava molt plena. Hem estat a prop de 30’. 

Desprès hem seguit el nostre camí per la SS49 cap a el segon llac el Misurina, m’ha agradat moltíssim, és un llac espectacular pel seu entorn. Aquests indrets impressionat està enmig de la vall de Landro i Val Pusteria amb Ampezzano. A la primera Guerra Mundial és va construir un ferrocarril entre Dobbiaco-Cortina. Avui hi ha al costat del llac grans hotels, un remuntador i sobretot destaca de manera espectacular les Tre Cime di Lavaredo.  Un color verd molt suau encabit dins de muntanyes, on cons de dejecció deixa veure com l’aigua arrastra sediment de roca cap el llac. Si mires cap els  hotels pot veure la serralada de Sorapiss (3.025 mts.). El llac està situat a 1758 mts d’alçada. El llac, amb una mica de sort, dependent del temps, és pot veure reflectida una plèiade de muntanyes espectaculars: el Sorapiss, la Marmarole, los Cadini, les Tres Cimes de Lavaredo, la Croada dei Rondoi i el Cristallo*.

Hi havia molta gent, el fet de poder arribar amb cotxe ajuda molt a omplir de gent aquest llocs on la naturalesa expressa  la seva grandiositat. He agafat el trípode per fer fotografies. Les seves muntanyes et deixen sense alè, a qui els agrada la muntanya, esclar. Malgrat la magnificència del lloc, en tingut que anar contrarellotge. No podíem encantar-nos, malgrat que ell era per fer-ho.

Nagasaki 80 anys!

Nagasaki, a les 11:02 del 9 d'agost de 1945

Qui guanya les guerres, reescriu la història i a més hi ha una legió d'historiadors que li fan la feia per justificar el que calgui. De fet, la bomba atòmica de Nagasaki, va ser més poderosa que la de Hiroshima, no va acabar amb la Segona Guerra Mundial, perquè de fet l'imperi japonès, s'havia rendit, sinó que va començar una nova fase en la història de la humanitat. Va començar la Guerra Freda (1945-1991). Ara mateix, estem en una nova fase de la perpetua guerra que es lliure arreu del món.

A la pàgina  (https://es.wikipedia.org/wiki/ Anexo: Guerras_y_conflictos_actuales) dona una idea que la propaganda no es preocupa gens dels conflictes actuals, alguns tenen origen tant antics com 1948 al conflicte Rahían (Birmania) o el conflicte israelià-Palestí, a Gaza amb més de 60000 morts i més de 150.000 ferits. D'altres conflictes invisibles, excepte que hi hagi algun mort occidental o interessos a la regió, destaquen els conflictes des de 2002, al Shael, amb 21992 mort en els darrers dos anys. El Sudan, des de el 2008, amb més de 29.429  morts. La Guerra de Ucraïna, des del 2014 amb 125.306 morts, o Etiòpia, des de 2018 amb 12903 morts. La llista no s'ha acaba ací, perquè altres conflictes al annex parla de guerres menors (1000-9999 morts): Colòmbia-Veneçolà; Afganistan-Pakistan,  Somàlia-Kenia, Nigèria-Camerun, Conflicte al Congo, Mèxic- Càrtel, Síria-Israel, Camerun-Nigèria, Iemen- Aràbia Saudí, EAU, Israel, Crisi a Haití. Encara hi ha dos grups de conflictes (entre 100-999 morts) i un altre grup (menys de 100 morts).

Aquest panorama desolador -el número de víctimes son del 2024-2025)- permet fer-se una idea del desgavell mundial i on els fabricants d'armes -els estats- i els seus intermediaris, tant legals com il·legals, fan una feina colossal. Cap nació no vol perdre's aquest lucratiu negoci, més enllà de la retòrica buida que ens tenen acostumats.

Si abans havíem tingut la Guerra Freda, ara sembla que la guerra te a la població civil, com objectiu prioritari. Àfrica, Àsia, Amèrica del Sud, Europa, Orient Mitjà son l'escenari del nou desordre internacional. Semblava que l'ordre econòmic -globalització- imposaria la seva  agenda, però no ha estat així del tot. Hi ha qui vol fer coincidir globalització amb l'estat-nació, amb Trump.

Desprès del 11-S (2001) el món va entrar en una nova era. La crisi financera (2007-2012),  amb la Pandemia del Covid-19 (2019-2022), el món , es va paralitzar.  Malgrat el toc d'atenció d'aquestes autèntiques revolucions, el nostre model insostenible -el capitalisme financer-, segueix endavant. La plutocràcia segueix drenant la riquesa per el 1% de la població. Tothom treballa per ells, governs inclosos, per descomptat.  

Havia començat amb l'aniversari tràgic de Nagasaki, vuitanta anys desprès el món és encara més perillós del que era. No aprenen res de la història i el pitjor és que la població no te memòria i els seus governants no tenen escrúpol, i malgrat tot això seguim votant-los, demostrant que la democràcia, no és solament anar a votar cada quatre anys, sinó alguna cosa més.

Art i musica: George Stubbs (1724-1806)

 

George Stubbs

Hiroshima: 80 anys i un dia (I)

 

"Al Kaiser Guillermo II se le atribuye una carta dirigida al emperador austríaco Francisco José, en los días iniciales de la primera guerra mundial, en la que se expresaba como sigue: "Mi alma se siente atormentada, pero todo debe ser incendiado y destruido; hay que matar a hombres y mujeres, a ancianos y niños, y no debe dejarse en pie un árbol ni una casa. Con estos métodos de terrorismo, que solamente pueden afectar a un pueblo tan degenerado como el francés, se ganará la guerra en dos meses, mientras que si admito consideraciones humanitarias se prolongará durante años. A pesar de mi repugnancia, me he visto obligado consiguientemente a optar por el primer sistema".

"Esto mostraba su despiadada política, y esta política de asesinato indiscriminado para acortar la guerra fue considerada un crimen. En la guerra del Pacífico sometida a nuestra consideración, si algo se aproxima a lo señalado en la anterior carta del emperador alemán es la decisión de las potencias aliadas de emplear la bomba atómica. Las generaciones futuras juzgarán esta terrible decisión. La historia dirá si es irracional y solamente sentimental un estallido del sentimiento popular contra el empleo de semejante arma, y si ha pasado a ser legítimo conseguir la victoria por medio  de tan indiscriminada matanza, destruyendo la voluntad de toda una nación para seguir combatiendo. No es necesario que nos detengamos a considerar aquí si es cierto o no que "la bomba atómica nos obliga a un examen más profundo de la naturaleza de la guerra y de los medios legítimos para la consecución de objetivos militares". Para mis propósitos será suficiente decir que si la destrucción indiscriminada de la vida y las propiedades de los civiles sigue siendo ilegítima en la guerra, entonces, en la guerra del Pacífico, la decisión de emplear la bomba atómica es lo único que se acerca mucho a las directivas del emperador alemán durante la primera guerra mundial y de los dirigentes nazis durante la segunda." (pág. 170-171) 

Les paraules  anteriorment citades provenen del jutge indi Radhabinod Pal, la  veu asiàtica més destacada en el Tribunal de Tokio que jutjà els crims de guerra japonesos*. 

Per descomptat, qui guanya una guerra, sempre jutge a qui la perduda. Malgrat els mètodes emprats per guanyar-la.