El dissabte a la nit vaig anar a veure "Un matrimoni de Boston" de David Mamet*. La platea estava plena de gent. Tothom volia veure a Emma Vilarasau. Al programa de mà diu que un “Matrimoni de Boston” era l’eufemisme victorià per referir-se a dues dones que vivien juntes com a amants.
De veritat que les protagonistes Anna i Claire -son tant progressistes com diu el programa de mà? Des de Emily Brontë, Jane Austen, i les seves novel·les, el paper de les dones en el segle XIX, tenia un paper secundari enfocat exclusivament al matrimoni. Però tant Anna i Claire no han pogut o volgut fer-ho. No queda gens clar. Podem fer de la necessitat virtut? Parlar del amor dins del mateix sexe, era naturalment tabú. A hores d'ara també. Què poden fer Anna i Claire per sobreviure en un món on el patriarcat omple totes la esferes de poder social, econòmic o cultural? Quin paper juguen dues dones que no tenen solvència econòmica -independència- i que no volen el paper assignades en el joc sexual?
La cataracta de diàlegs entre les protagonistes és impressionant. Anna i Claire tenen dues manera de veure el món. Cadascuna ha intentat sobreviure en un món d'homes. Anna té un protector que fa que la seva solvència econòmica estigui momentàniament resolta. En canvi Claire, no sembla que estigui en aquesta situació. Esta enamorada d'una noia molt més jove que ella. Com en una comèdia de situació hi ha embolics que fan que tots els plans se'n vagin en orris.
Entre Anna i Claire hi ha el contrapunt de la minyona. Aquesta fa el seu paper de les classes populars. Anna i Claire no son gaire diferents respecta a la minyona Caterina, envers al seu comportament ple de superioritat moral. Tant Emma Vilarasau (Anna) com Marta Marco (Claire) i Emma Arquillué (Caterina) fan els seus paper amb solvència. L'escenografia és minimalista, això és un eufemisme per dir que així s'estalvien molts diners en un decorat més decent del que ofereixen. Els diàlegs estan plens de dobles intencions. Hi ha un catàleg ple sentiments que es van desenvolupant en els diàlegs dona fer del fet del desempara de les dones que no entraven en el joc de la societat. Però, hi ha alguna cosa que grinyola. L'obra la va escriure el 1999, calia que la narració la trasllades a Nova Anglaterra del segle XIX**? He dit que grinyola perquè tot plegat sembla un joc de focs artificials, ple de llums i ombres, però que amaga una veritat amarga: quin paper tenen les dones en aquest món convuls que vivim?. Es evident que les vides de l'Anne i la Claire no son cap mirall per les dones d'avui. Hi ha talent literari en Mamet, però no sembla que hi hagi emancipació en el seu text.
He llegit la sèptima entrega de la saga de James S.A. Corey*, El alzamiento de Persépolis. Trad. David Tejera Expósito. Nova. Penguin Random House. Barcelona, 2024.
Els llibres de Corey han servit per fer-n'hi una sèrie The Expanse**. Aquesta sèptima entrega segueix el fil del últim capítol de la sèrie.
Un llibre entretingut, amb molta acció, girs inesperats, i sobretot, l’aparició de un nou actor estel·lar, l’imperi Laconia. Resumir no sempre és fàcil, perquè no pots fer d'espòiler. La idea es llegir el llibre (en aquest cas, els llibres).
A la contraportada del llibre hi ha una bona pinzellada de la història. Ací va una pinzellada més d’aquesta història:
El sistema solar ha trobat una porta a altres mons. Hi ha una estació per vigilar les entrades i sortides a aquests nous mons que va sent colonitzats per els humans. Els antic herois de la nau marciana Rocinante, han atracat a l’estació de Medina. La cap de l’estació és la Drummer, coneguda dels tripulants de la nau Rocinante, amb el seu capità i heroi de mil batalles, en James Holden. Però Holden vol deixar aquesta vida de holandès errant. Deixa la nau a la nova capitana, la seva amiga Bobbie Draper, antiga soldat del exèrcit marcià. La tripulació de la Rocinante, és plena de personatges amb una idiosincràsia particular. Al llarg de la novel•la és van perfilen les seves filies i fòbies.
Com diu el tòpic, en els capítols anteriors, la Terra va està exposada a una amenaça letal i vital per tothom, una protomolècula capaç de destruir la vida. La Roci, va ser l’encarregada de destruir l’última mostra del virus. Però no ho van fer.
L’expansió a nous mons, planteja múltiples problemes. Les lluites per el control del tràfic a altres mons és clau per controlar i supervisar el que es fa més enllà del sistema solar. Hi ha un precari equilibri de forçes, entre cinturians –gent que ha viscut sempre fora de l'influencia de la Terra i Mart. Tot aquests equilibris, esclaten quan senten una transmissió a l’estació Medina que diu això:
“-Ciudadanos de la coalición humana, soy el almirante Trejo de la armada laconia. Vamos abrir nuestra puerta. Detro de ciento veinta horas, cruzaremos a la zona lenta en dirección a la estación Medina con personal y apoyo suficientes para que Laconia asuma el papel que le corresponde de ahora en adelante. Tenemos la esperanza de que nuestro recibimiento sea amistoso. Repetición del mensaje. (pág. 126-7)”.
El missatge era prou ambigú per saber si venien en so de pau o era una amenaça. Caldria estar preparats. Laconia era una colònia en el que s’havien refugiat una escissió de Mart amb la guerra contra la Terra. El seu cap era un vell conegut, Winston Duarte. Pel que sembla, s’ha tornat el home fort de Laconia. I Laconia tenia en el seu poder la protomolècula. Hi havia trobat tecnologia alienígena. El seu sistema polític havia esdevingut una dictadura militar. No hi havia cap límit moral per explorar totes les possibilitats de la protomolècula, a través del desafectes al règim.
