El dissabte a la nit vaig anar a veure un "Matrimoni de Boston" de David Mamet*. La platea estava plena de gent. Tothom volia veure a Emma Vilarasau. Al programa de mà diu que un “Matrimoni de Boston” era l’eufemisme victorià per referir-se a dues dones que vivien juntes com a amants.
De veritat que les protagonistes Anna i Claire -son tant progressistes com diu el programa de mà? Des de Emily Brontë, Jane Austen, i les seves novel·les, el paper de les dones en el segle XIX, tenia un paper secundari enfocat exclusivament al matrimoni. Però tant Anna i Claire no han pogut o volgut fer-ho. No queda gens clar. Podem fer de la necessitat virtut? Parlar del amor dins del mateix sexe, era naturalment tabú. A hores d'ara també. Què poden fer Anna i Claire per sobreviure en un món on el patriarcat omple totes la esferes de poder social, econòmic o cultural? Quin paper juguen dues dones que no tenen solvència econòmica -independència- i que no volen el paper assignades en el joc sexual?
La cataracta de diàlegs entre les protagonistes és impressionant. Anna i Claire tenen dues manera de veure el món. Cadascuna ha intentat sobreviure en un món d'homes. Anna té un protector que fa que la seva solvència econòmica estigui momentàniament resolta. En canvi Claire, no sembla que estigui en aquesta situació. Esta enamorada d'una noia molt més jove que ella. Com en una comèdia de situació hi ha embolics que fan que tots els plans se'n vagin en orris.
Entre Anna i Claire hi ha el contrapunt de la minyona. Aquesta fa el seu paper de les classes populars. Anna i Claire no son gaire diferents respecta a la minyona Caterina, envers al seu comportament ple de superioritat moral. Tant Emma Vilarasau (Anna) com Marta Marco (Claire) i Emma Arquillué (Caterina) fan els seus paper amb solvència. L'escenografia és minimalista, això és un eufemisme per dir que així s'estalvien molts diners en un decorat més decent del que ofereixen. Els diàlegs estan plens de dobles intencions. Hi ha un catàleg ple sentiments que es van desenvolupant en els diàlegs dona fer del fet del desempara de les dones que no entraven en el joc de la societat. Però, hi ha alguna cosa que grinyola. L'obra la va escriure el 1999, calia que la narració la trasllades a Nova Anglaterra del segle XIX**? He dit que grinyola perquè tot plegat sembla un joc de focs artificials, ple de llums i ombres, però que amaga una veritat amarga: quin paper tenen les dones en aquest món convuls que vivim?. Es evident que les vides de l'Anne i la Claire no son cap mirall per les dones d'avui. Hi ha talent literari en Mamet, però no sembla que hi hagi emancipació en el seu text.
