El PSC vol oblidar el 1-O

 

Fotografia coral, que demostra que tots ells poden ser intercanviables, per qualsevol i no ho notaríem. Aquest és el problema de les llistes tancades dels partits polítics. Com no tinc una bona visió, no veig ve ni el candidat per Barcelona, ni de cap altre circumscripció. Una fotografia de grup molt llunyana i deshumanitzadora. Desprès, a l'hora de la veritat, hi ha un nom, és Illa, un candidat tant poc atractiu per el seu tarannà gasiu, què amb un lema encara més gasiu, dona molta mandra anar a votar per ells. De fet el PSC és la terminal pedrosanchista de Madrid. Diu el seu lema: "Ara Toca Catalunya". Fa de mal dir aquest eslògan de campanya, perquè  llavors sorgeix la pregunta, és que no toca fins ara? A tots els partits, caldria preguntar-li'ls amb  quins partits estan disposats a fer pactes i amb quin no. 

   

Recomanacions musicals

 

Musica emotiva y brillant. Como títol del tema, en honor a Ramsès II, la musica flueix amb energia y vitalitat, mínim desplegament de mitjans i màxima sonoritat: Excepcional.

Art i musica: Berthe Morisot (1841-1895)

 

Berthe Morisot

Iran es fa petit davant de Israel

 

Des de l'arribada dels aiatol·làs, a Teheran els  agrada fer funerals multitudinaris, que son els únics que valen la pena. Aquestes multituds no son precisament espontànies. En tot cas, és manifesten per l'assassinat de membres de la Guàrdia Revolucionària a Damasc (Síria), per part de l'aviació israeliana. Israel no és conforma amb massacrar Gaza, amplia la seva oferta de destrucció i mort allà on faci falta.  Iran, una teocràcia de la pitjor espècie -al nivell d'Aràbia Saudí, però en aquest cas, sota la protecció d'EE.UU i la resta de la Comunitat Internacional-, té la costum de fer amenaces que no van enlloc, afortunadament. Això si, tota aquesta Guàrdia Revolucionària, serveix per reprimir a les dones i els dissidents del país. Iran no pot embarcar-se en cap conflicte amb Israel, perquè seria la seva fi, almenys tal com avui la coneixem.  Iran sap que es la guerra, va tenir una amb Irak i alenada per Occident 1980-1988. Sadam Hussein era l'heroi occidental. La xifra de mort entre ambdós països arribà al milió de morts. La diferència de població  a favor de Iran, feia impossible que Irak pogués guanyar-la.

Avui, el règim teocràtic de Iran segueix intacte, mentre Irak, s'ha convertir en un estat en reconstrucció desprès de la seva victòria contra el Daesh, malgrat que encara queden reductes aïllats. Iran necessita fer-se propaganda, necessita un enemic extern per silenciar la dissidència interna. El aiatol·là Alí Khamenei , líder suprem d'Iran, no vol cap enfrontament contra Israel. No és perquè no volguí destruir a Israel, sinó perquè sap que no té els mitjans per fer-ho.  I seria la fi dels aiatol·làs. 

 

Israel enfangat en la seva inhumanitat

         

     

La crònica de Marc Español, sobre Gaza permet fer-te una idea de la devastació i la destrucció que han patit la gent que viu a Gaza. Hi han un parell de fet inqüestionables:

1.- La mort de més de 33.000 palestins, dels quals 40% son infants. 

2.- La destrucció del mitjans per permetien viure a la gent, els habitatges, l'aigua, llum, gas, escoles, hospitals, mesquites, tot destruït.

3.- Hamàs no ha sigut destruït, malgrat la destrucció salvatge del exèrcit israelià.

4.- Israel, i el seu govern infame, no sap ara que fer amb tota aquesta destrucció. La fam és la conseqüència volguda per Israel, una venjança miserable i mesquina contra una població indefensa. 

5.- La constatació que la Comunitat Internacional, prefereix veure com Israel destrueix, una vegada més, totes les lleis internacional, i tota una població civil.

PD: Trobo a faltar veus com la de Yubal Noah Harari, què des de fa molt de temps no diu ni piu. 

 

Israel no vol que mengin els palestins de Gaza

 

No hi ha un missatge més clar que el que explica amb convicció i sentiment José Andrés, president de la ONG World Central Kitchen. Finalitza el seu missatge amb aquestes paraules:

"Alimentar els desconeguts no és un senyal de debilitat; és un senyal de força. El poble d’Israel ha de recordar, en aquest temps funest, en què consisteix realment la força."

Aquestes paraules contrasten amb el que va dir Netanyahu sobre les mort del cooperants: Saifeddin Issam Ayad Abutaha, John Chapman, Jacob Flickinger, Zomi Frankcom, James Henderson, James Kirby i Damian Sobo. El govern israelià ha demostrat una i un altre vegada que desconeix que la força no és destruir un poble ni aquells que intenten ajudar-hi. Donar menjar també s'ha convertit en una missió d'alt risc o garanteix el govern extremista de Israel.

Israel acusa a tothom de antisemitisme!

 

Llegint aquest titular, sembla que tot plegat no és més que comèdia. I malgrat tot, estem davant d'un autèntic drama humanitari de proporcions gegantines, on la mort de 32.000 palestins i a prop de la meitat menors d'edat. Però ací, el problema és què Israel té carta blanca per fer i desfer sense amoïnar-se gens del que diran, perquè hi ha dos socis preferents, EE.UU i el Regne Unit, que deixaran fer. I per què deixen fer? La resposta és que els palestins no son considerats víctimes respectables. S'hi imaginen Cuba, per exemple, fent el que fa Israel? O qualsevol estat "paria" fent el mateix? La mort dels cooperants de la WCkitchen, tenen més repercussió que les mort -400- al hospital Al-Shifa. Quant el sanguinari Netanyahu diu què aquestes morts, son "coses que passen en una guerra", demostra fins a quin punt li importa la mort dels altres.  Segur que si tirés una bomba atòmica, solucionari el problema immediatament, EE.UU i el Regne Unitat, posarien el ulls en blanc i poca cosa més. Espanya, com a comparsa del tauler mundial, no té la decència del que va fer Sud-Àfrica i demanar el TIJ portar a judici els autors d'aquesta matança indiscriminada que porten a terme el govern israelià.