El decliu nord-americà?

 L’article de Christoher Caldwell, La desfeta d’Occident? (Ara.cat, 11/3/24)

Joe Biden

L’articulista, fa una reflexió sobre el decliu d’EE.UU al món. Les contradiccions nord-americanes son cada vegada més flagrants. Així, s'encoratgen a l’OTAN per ampliar els seus membres, l’últim a incorporar-se ha sigut Suècia. Biden ha dit que “Europa està en perill”. Però, immediatament, ha subratllat que no pensa enviar-hi tropes terrestres a Ucraïna. Rússia, sap que Europa no intervindrà amb efectius, la disparitat d’opinions en sí de l’OTAN ho fan impossible i potser convenient. A més l’ajuda no acaba d’arribar-hi. Ucraïna no pot guanyar aquesta guerra, perquè Rússia està ficada a mig gas. I malgrat tot, Rússia no ha aconseguit el que volia, una rendició sense condicions. No s’ha està en les mateixes condicions que va propicia la conquesta de Crimea. Ucraïna està empipada, la paraula no és exacta, amb tots els seus presumptes aliats. Perquè aquests aliats volen contrapartides, és a dir, que el material bèl·lic no surt de franc, vet ací el problema de fons. I Ucraïna, no pot pagar-ho. 

L’autor fa referència al llibre de Emmanuel Todd, “La desfeta d’Occident”, llibre que s’ha convertit en un best seller a França. Todd, al parer de Caldwell, fa una declaració emfàtica: EE.UU està en decliu. Es crític contra l’expansió de  l’OTAN. Pensa que aquest imperialisme “ha posat en perill la resta del món”. Una constant de la política de intervencionista nord-americana ha sigut, entrar-hi –Iraq, Afganistan, i sortir-se'n de mala manera, deixant al darrera la destrucció del país. El síndrome de Vietnam, pesa com una llosa en el subconscient nord-americà. En aquest context, Rússia i Putin, han vist una excel•lent coartada per rearmar-se ideològica i militarment amb una deriva autocràtica evident. Per Todd, l’era global comença a tenir un balanç negatiu, envers l’altre actor a escala global, Xina. Todd, veu el decliu nord-americà en el fet que EE:UU “formen menys enginyers que Rússia, no només per càpita sinó en xifres absolutes”. Els ideal de llibertat, de democràcia han estat en contradiccions flagrants depenent del país què volia què entrés a la seva esfera de influència. Exportar valors que no combregen amb bona part de països del món, no és precisament, el que ha fet la Xina. Una dada important que dona llum sobre com funcionen els països es “la  mortalitat infantil, el paràmetre revelador que el va portar a predir el col•lapse soviètic fa mig segle, és més alta a l’Amèrica de Biden (5,4 per mil) que a la Rússia de Putin, i tres vegades més alta que al Japó del primer ministre Fumio Kishida.” Aquesta dada és molt més potent que el PIB. Demostra que alguna cosa no funciona, que hi ha un dèficit enorme de cara al futur d’EE.UU.

Cadwell, veu en l’arrogància Occident un mal profund que afecta al bon criteri i a tenir present el principi de realitat, per sobre del principi dels desitjos que masses vegades es confonen. EE.UU té un problema molt greu amb la polarització de la societat que Trump encarna a la perfecció. I aquesta polarització és un autèntic perill per l’estabilitat d’Occident en primer lloc, però també a la resta del món. Xina està en millors condicions per assolir el regnat de nova potencia mundial, perquè en el seu cinisme pragmàtic, busca influencia sense ficar-se en les dinàmiques pròpies de cada país. I Rússia, vol tornar a ser el que no ha sigut des de la caiguda de la Unió Soviètica. No ho podrà fer, però l’aliança amb Xina –ni que sigui conjuntural i tàctica- li permet augmentar la seva autoestima malmesa per la guerra a Ucraïna i les repercussions dels atemptats de Moscou de fa uns dies. 

Un món gris

 

L’article de Josep Ramoneda, Política sense grisós, dins del seu espai, Apunts al natural, parla una vegada més de les idees-força que des de fa temps, parla en els seus interessantíssims articles. Parla la necessitat del gris en política: “ mentre no s’hagui pensat i parlar en gris no es pot ser un bon polític”. Posa l’exemple, d'Àngela Merkel, que Peter Sloterdijk, ja va elogiar-la. L’autoritarisme postdemocràtic, és l’altre idea-força. Trump i amb ell, totes les dretes extremes, s’han deslligat de qualsevol contacta amb la realitat, apel•lant a forçes irracionals que com diu Michel Feher: El ressentiment s’ha imposat ràpidament com un efecte formidablement mobilitzador”. La indignació, és un sentiment boirós, imprecís, sense perfils concrets, per donar-li forma i per tant per fer-li front. Per això les dretes extremes ho volen capitalitzar. [Però, què ens indigna? El què passa a Gaza? Sembla que no. No hi ha mobilitzacions al carrer. En canvi, si maten a la Núria, llavors, hi ha una flamarada de indignació que vol que tothom pagui. És aquí on les dretes extremes, oloren sang, visceralitat, odi, ressentiments, de tota mena. La Núria no és més que un catalitzador. Com nens petits, els sindicats i no solament ells, volen dimissions, quant més alt sigui el dimissionari, millor. ]

La correlació de forçes, s’expressa en democracia, mitjançant eleccions. Però vivim temps de polarització, cada vegada més radicalitzades. L’altre és elevat al rang d’enemic, o ells o nosaltres, sense cap mena de mediació, cap mena de pont per arribar-hi a consensos. La lògica del amic i enemic s’ha està consolidant. Cadascú, vol ser l'intèrpret de l'interès general, que com bé diu Ramoneda, “es converteix en arma perillosa perquè fàcilment s’utilitza com a argument per negar la pluralitat.” 

El pas de la societat sòlida –capitalisme industrial, i la seva projecció política, burgesia/ proletariat-, s’ha acabat. En el nou sistema, la societat líquida, amb el capitalisme financer/ digital, els marcs conceptuals, s’esborren. Des de el enfonsament del comunisme, i la “fi de la història”, el pensament únic, és a dir, el capitalisme global, s’ha descentrat l’equilibri que des de 1945-1989, havia estat clau per el desenvolupament d’Europa. Avui, aquest capitalisme financer/digital,  s’ha deslligat de la política. És la política la que treballa per aplanar qualsevol obstacle que poguí tenir l’economia. Avui, tothom treballa per el 1% més ric. També hi ha una lluita entre els gegants geopolítics. EE.UU i Xina, son ara mateix, les superpotències que volen dominar el context geopolític. Una mira més enllà del soroll mediàtic, en el fons, aquest món, molt inestable, ho és sobretot per les classes mitjanes d’Occident. A la resta del món, Europa, no és més que un lloc per treballar en millors condicions que a qualsevol altre lloc del món. I de retruc, les nostres societats, que s’han omplert la boca de grans ideal, tanca barreres, posa obstacles perquè les riuades de immigrant no arribin a les costes. 

Diu el premi Nobel d’economia Abhijit Banerjee: “Una part important del malestar es deu al fet que la vida ha perdut sentit.” És això cert? El capitalisme líquid, fa creure a tothom, que la sort de cadascú està en les nostres mans i què si ets un perdedor, la culpa no és la societat, sinó de tu mateix que no estàs a l’alçada. El mecanisme de poder han generat l'estratègia d’externalitzar allò que les estats deurien oferir –seguretat, sanitat, educació, etc-, a una lluita de tots contra tots, al millor estil hobbessià.  La paradoxa de tot això, és que les dretes extremes son més “sensibles” a cultivar espais de “sentit”, ja sigui mitjançant la xenofòbia, el rebuig del altre en totes les seves formes i a visualitzar el boc expiatori: negre, dona, homosexual, musulmà, l’altre en general. Mentre això continua, la democracia és transforma o pot anar cap a  l’autoritarisme postdemocràtic.

EU, el nou espàrring de Rússia

 

L’article de Carme Colomina, L’Europa de la defensa (Ara.cat, 25/3/24), dona un marc mental i polític poc engrescador. A part de la fotografia de Macron lluitant no se sap amb qui o en què, val per mesurar Europa. Europa s’ha convertit en un espàrring d’EEUU, Xina i Rússia. Som potència econòmica, però això avui, cal reforçar-la amb capacitat disuasoria, i Europa depèn exclusivament d’EE.UU. No hi ha possibilitat a mig termini d’un exèrcit de l UE. I ha masses reticències històriques. A més, tenir un exèrcit operatiu surt molt car, i no tenim masses ganes d’embarcar-nos en expedicions militars, per exemple, a Ucraïna. Cap país d’Europa, més enllà de la retòrica patriòtica, vol cap enfrontament amb ningú. Som reactius. I mentre, Israel pot destruir Gaza, sense que cap Estat sigui capaç d’aturar la massacre. I desprès Rússia i la seva creuada a Ucraïna. Putin crida venjança per els atemptats a Moscou. L’exhibició de brutalitat envers els presumptes autors, expressa el que és avui la Rússia de Putin. Efectivament, som el sac de boxa on tothom pot fer guant amb nosaltres. No m'estranya què anem sonats tot el temps.

Torturar els culpables

 

Els presumptes autors de la matança a Moscou, detinguts, i presentats a un Tribunal, amb evidents signes de tortura,  seran exposats a l'espectacle de la seva deshumanització. Els vídeos on apareixien disparant indiscriminadament, anaven amb la cara descoberta. Possiblement, no devien pensar que sobreviurien al atac. Perquè si pensen en fugir, sembla de lògica anar amb la cara tapada, amb el clàssic passamuntanyes. Ara, a la sala d'un Tribunal de justícia, que condemna sense masses manies els opositors al Kremlin, com en aquest cas, no hauran preguntat per el seu estat físic, perquè naturalment, això no interessa a ningú desprès del que va passar el dissabte a la sala de concerts on va ser assassinades 137 i 180 ferits. Ara ho pagaran, no crec que salvin la vida. Son un perill per a Putin. Ell, vol connectar aquests terroristes amb Kiev (Ucraïna). L'espectacle macabre d'uns detinguts amb clars signes de tortura és un bon exemple de la mena d'Estat que és la Rússia de Putin. 

PD: La clàssica explicació que s'ho han fet ells mateixos, apareixerà en qualsevol moment.

 

Recomanacions musicals

 

Si pots assassinar des del aire no ha faci per terra

Art i musica: Francois Gall (1912-1987)

 

Francois Gall

Terror a Moscou

 

La retransmissió en directa del assalt al Crocus City Hall, a Moscou, per part de un nombre indeterminat d’assaltants, van crear el pànic i la mort dels assistents a un concert. Les xifres de moment fan 115 persones mortes i 115 ferits. Un assalt sense cap impediment, almenys pel que es veu el vídeo “semi oficial”. L’atemptat ha estat reivindicat per l’Estat Islàmic. Fins a qui les notícies.  Tant els EEUU com Anglaterra van avisar d’un imminent atac terrorista a Rússia. Ara aquell vaticini s’ha fet realitat. Feia molt de temps que l’Estat Islàmic no apareixia en escena. Què aquest atemptat segueixi el mateix patró del que va passar el 2002 en el teatre Dubrovka a Moscou, sembla una coincidència molt reveladora. Al mateix dia que Moscou ha llançat un atac massiu a instal·lacions energètiques a Ucraïna, inclosa la presa més gran del país a Zaporíjia, resulta tot plegat boirós i inquietant. Masses preguntes per resoldre. El govern de Putin, podrà fer ara el relat que més li convingui per els seus interessos. La seva capacitat de mentir és llegendària i el seu cinisme immens.   Caldrà temps per veure la resposta del Kremlin, és a dir de Putin. Exportes una guerra sense cap sentit a Ucraïna, on han mort més de tres-centes mil persones, civils i militar de tots els bàndols. I ara a casa teva, tens un atemptat terrorista i poses el crit al cel? 

PD: Mentre les xifres augmenten, ara mateix son 133, Putin acusa directament a Ucraïna.