Avui, al Ara.cat, (8/3/24) apareix un article de David Grossman, Israel està caient en un abisme. Un article extens, emotiu, amb molts dubtes i una sensació de neguit existencial. Hi ha una frase prou ambigua quant diu: “¿Els països amb interessos en el conflicte no veuen que els israelians i els palestins ja no són capaços de salvar-se a si mateixos?”. Què vol dir això?
L’ inici del seu article explica el què representa el 7 d’octubre del 2023: “Com durant diverses hores els terroristes de Hamàs van envair llars d'israelians, van assassinar unes 1.200 persones, van violar i segrestar, saquejar i incendiar. Durant aquestes hores terribles, abans que les forces de defensa d'Israel sortissin del seu estat de commoció, els israelians van tenir una perspectiva dura i concreta del que podria passar si el seu país no només patís un cop dur, sinó si realment deixés d'existir. Si ja no hi hagués Israel.”
Grossman parla del altre costat, els palestins: “segons dades del ministeri de Salut gazià, dirigit per Hamàs, des del 7 d'octubre a la franja de Gaza han mort més de 30.000 palestins. Entre ells, molts nens, dones i civils, molts dels quals no pertanyien a Hamàs ni van participar al cicle de la guerra. “No implicats”, els anomena Israel en conflictès, l'idioma amb què els països en guerra s'enganyen a si mateixos per no afrontar les repercussions dels seus actes.”
Sembla que Grossman, no acaba de creuràs les xifres de mort del costat palestins. Dir que han mort molts nens, dones i civils, és quedar-se molt curt. No tothom és de Hamàs. Cal recordar que Hamàs va ser encoratjat dins del Estat israelià per afeblir a l’Autoritat Palestina.
“Tota la sang va a la ferida” (Gershom Scholem). Gairebé cinc mesos després de la matança, així és com se sent Israel. La por, la commoció, la ira, el dolor i la humiliació i la venjança, les energies mentals de tota una nació: tot això ha fluït sense parar cap a aquesta ferida, cap a l'abisme en què encara seguim caient.” Això és també la resposta israeliana contra els palestins. No hi ha aturador, malgrat algunes veus. Perquè aquesta ferida té a veure amb la sensació de pèrdua. Una pèrdua se seguretat existencial. Malgrat la seva fortalesa militar, incomparable els seus veïns, Grossman cau en una mena d’auto compassió, què vist des de fora, sembla ridícul. Pensa que el món odia a Israel, ho diu així: “ El que també ha quedat clar és com està de profundament arrelat l'odi a aquesta nació.”
Més enllà de la retòrica d’Iran, Hamàs, Hezbol•là, no crec que tothom volguí la seva desaparició, perquè això és impossible. I el poble d’Israel, ja farà l’impossible per impedir-ho. La destrucció de Gaza, te a veure amb l’ocupació de territoris per part del govern de Benjamin Netanyahu i la seva coalició d’extrema dreta política i religiosa. La polarització de la que parla Grossman ha generat per obra d’Hamàs un replegament de la societat israeliana, cap a una fortalesa i no una llar. Existeix un antisemitisme? Es clar que si existeix. Però això sempre ha estat latent. Però no crec pas que sigui majoritari, més enllà dels grups extremistes. Avui Israel, no és pas un estat paria, ni res per l’estil. Es una societat molt complexa per la seva diversitat d’estils de vida. El 7 d’octubre, Hamàs va atacar una festa rave on els joves israelians ballaven i s’ho passaven be. Dubto molt que Hamàs permetés res semblant al altra costat del mur dels territoris ocupats.
Grossman vol treure un missatge d’esperança per solucionar aquest conflicte etern. Acaba amb aquestes paraules d’un desideràtum: “Que tràgic que seria que això passi –si és que passa– no des de l'esperança i l'entusiasme sinó des de l'esgotament i la desesperació. D'altra banda, aquest és l'estat mental que sovint porta els enemics a reconciliar-se, i avui dia és l'únic que podem esperar. I ens conformarem amb això. Sembla que hàgim hagut de travessar el mateix infern per arribar al lloc des d'on poder veure, els dies excepcionalment lluminosos, els llunyans límits del cel.”
Grossman és massa parcial, i això és molt normal i comprensible. Però el que està passant a Gaza és massa esgarrifós per no incidir-hi, perquè quina mena de generació sortirà a Gaza, desprès de la destrucció de la seva població? Quins sentiments pot albergar els nens sense pare i mare que malviuran si arriben quant siguin adolescents? Quanta ràbia i odi envers l’enemic, sinó hi ha cap esperança per una vida millor?
.jpg)
