Jordània: Amman-(Petita Petra) (II b)

 Hem anat des de el Mont Nebo al castell d'Al-Karak. Per arribar-hi hem tingut que fer el camí cap la carretera 35 fins a Al-Karak (1). Ens hem trobat camps sense cuidar, petits remats d’ovelles, en llocs on la pastura era pràcticament inexistent. Els beduïns son els que pasten aquest remats, entre 5 i 20 ovelles, almenys el que he vist, en tendes de campanya molt precàries. Hem arribar a Al-Karak amb un profunds valls. Hem pujat a dalt del castell per un laberint de carrers, tot fent pujada, amb cotxes mal aparcats, l’autocar ha trigat una bona estona per arribar-hi. Hem passat per un hospital, fins a l’esplanada on hem baixat. 

El castell es del temps de les Croades. El nostre guia Amin, ha parlat del llibre de Amin Maalouf –Las cruzadas vistas por los árabes, LB, Alianza Editorial-.  Com diu el seu autor a la introducció “contar la història de les croades tal i com les van veure, viure i explicar en “l’altre camp”, es a dir, al costat àrab. El seu contingut es basa, quasi exclusivament, en els testimonis dels historiadors i cronistes àrabs de l’època” (pàg.9). 

 

El castell situat a 1000 metres d’alçada, es un turó de pedra, en funcions defensives, hi havia set nivells, encara és pot imaginar els seu tràfec quotidià, amb uns gruixos de pedra que fa que afora la calor sigui sufocant, mentre a dins s’ha està fresc. Hem visitat els passadissos, les muralles els patis exteriors, la calor s’imposava. 

Al finalitzar la visita, l’autocar s’ha vist engolit en el caos del trànsit, baixant per un carrer estret i ple de parades i gent comprant –estem al Ramadà-, i això vol dir que hi havia més activitat de la habitual per aquestes hores (14.30h).  Hem pogut apreciar la gent corrent, en vel amb totes les dones, petites botigues venen quasi de tot el necessari per la vida quotidiana. Hi havia mercat i tothom volia veure i remenar-hi tot. Fruita, espècies, roba –en general molt tronada-, l’autocar ha tingut que anar amb molt de compta, perquè era baixada, i això ha permès contemplar com viu la gent de fora de la gran ciutat d’Amman.

Desprès de sortit de la ciutat de Al-Karak, hem posat camí cap a la Petita Petra, hem circulat per la via 50 i dirigir-nos cap al sud per la via 15 que arriba fins a Áqaba. Un passatge lunar, ens ha acompanyat durant el viatge. Molt a prop de les 15.15h hem parat a un restaurant ple d’altres turistes i allà hem pogut dinar. I si hi havia autocars, però el tòpics que s'ha de menjar be, millor per un altre dia. Bufet lliure, hi havia poca cosa, almenys del que estàs acostumat. Moltes salses, verdures, pollastre. Ací, l’aigua sempre es paga apart, no va inclòs en el preu del menú. 

Hem continuat la ruta, amb el desert a tocar. Finalment, hem fet drecera, i el paisatge ha canviat radicalment, de desert a un paisatge on el color verd s’imposava. Però això ha estat un miratge, però hem tornat a ficar-nos per camins molt estrets per connectar amb una carretera secundaria fins arribar a la “Petita Petra”. Hem baixat per la carretera 35 hi hem pres un desviament que portava cap el Siq Al Barid Temple (Petita Petra).

Hem aparcat el lloc on paren tots els autocars, per poguer entrar al Siq (gorga), en mig d’un paisatge lunar, amb la natura poc amable amb el home, la pedra –calcària- esmicolant-se amb el temps, ha donat al paisatge un disseny surrealista, l’home també ha treballat aquestes pedres. Els edificis desgastats per l’erosió del aigua i el temps, dona al conjunt una sensació inquietant. Sembla que tenia diverses funcions, com ciutat satèl•lit de Petra i com a lloc de descans de les caravanes. Com a lloc turístic, hi havia una tenda per comprar-hi souvenirs i venedors ambulants, nens inclosos.

* Luis Miguel

Desprès hem pres camí cap el hotel Old Village, a Wadi Musa, a uns 14km des de la Petita Petra. L’hotel situat a un turó, l’autocar s’ha tingut que enfilar per arribar-hi. El lloc es molt bonic on les habitacions son cases tots de pedra ocre que connecta amb l’entorn. Nosaltres estàvem a dalt de tot (900). Piscina, jardí, tot molt cuidat en comparació amb l’entorn. Hem sopat com prínceps, tot molt bo i abundós. Què fan amb tant de menjar que sobra? Es evident que dona molta feina a molt a gent, però no queda clar si podem viure dignament.  

* Lola

Estic escrivint això a les 22.24h i demà ens espera una llarga jornada de turista. Un grup a anat a Petra ha veure-la amb llums d’espelmes. Nosaltres no hem anat. El guia Amin, ha sigut molt explícit, no fer cas a nens, nois i venedors, perquè porten dos anys sense turisme!. Bon consell.  Demà ho comprovarem. A les 7.30h estarem en marxa.

Jordània: Barcelona-Amman (I)

 Dia 1

Des de la habitual lloc per agafar l’autocar hem anat al aeroport de Barcelona. El nom del aeroport –Josep Tarradellas- no va ser un homenatge al President a l’exili des de 1939, va ser una imposició d’AENA i per extensió del govern de Madrid. La Generalitat no va poder dir res. Així, que quasi tothom segueix anomenant l’aeroport de Barcelona, tal qual!

Ja m’he ficat en política i encara no ens hem enlairat. Hi havia molta gent (13h). Les persones que porten Plans de Viatge, ja ens esperaven al aeroport. Sempre eficients i amables per gestionar aquesta com altres sortides. Hem anat al mostrador de Royal Jordanian. Anaven lents, perquè només hi ha dos mostradors no és pot anar molt ràpid. Desprès del control de passatges i equipatges. Aquesta vegada no m’he tingut que treure les sabates. El cinturó el portava a la motxilla.

Porta 80, es a dir, força lluny, anaven amb una mica de retard- estaven netegen-, inclús els pilots també netejaven els vidres de la cabina, hi ha fotografia, hem entrat al avió (16h). El vol dura unes 4h 15’, i ha una hora més a Amman.  Durant el trajecte, tenia el seient 17A, tenia a la vista l’ala del avió un 343, atapeït de turistes. Com tens temps de mirar el mòbil, llegir, xerrar amb el veí, jo en mirava el que deia l’ala “DO NOT WALK OUTSIDE THIS AREA” (NO CAMINIS FORA D'AQUESTA ZONA) una estranya manera de dir les coses. Era una invitació a fer el ximplet? Com Royal Jordanian es la companyia oficial, ens han donat una mena de berenar/ sopar, hi havia dos opcions: dolent o dolent (beaf/chiken), però el beaf (carn de vedella o bou) era al estil mexica! Això no t’ho diuen, ho descobreixes quan és massa tard. 

Hem arribat a l’hora a Amman, hi havia algú esperant la nostra arribada, és diu Junior, ens ha rebut i ha tramitat els visats, a l’hora punta (22h) quant tots els turistes arribàvem des de diferents destinacions. S’ha fet esperar una eternitat, teníem les maletes i moltes ganes d’arribar al hotel.

* Luis Miguel

Els del hotel, han preparat un “lunch box” sense ànima, i per suposat sense cap inspiració culinària. L’aire condicionat l’hem tingut que parar, feia massa fred. A casa son les 0:24h.  Demà toca llevar-se a les 6.30h. a les 8h sortirem cap a Petra.

Primavera a Gijón/Xixón

*Setmana del 20 al 24 de març
 

Alsàcia: Strasbourg- Haut-Koenigsbourg-Sélestat-Strasbourg (I)

 

Deu ser que en faig vell, perquè en desperto a hores intempestives, i desprès costa molta tornar a dormir. Dutxar-se i anar a esmorzar a les 7.45h, res més havia al petit menjador dues persones més, companys de viatge –com les paraules van rodolant, adquirint noves significacions-. El bufet del ApartaHotel era molt discret, he mirat incrèdulament, per trobar una torradora de pa, però no hi havia. Això si, hi havia dues màquines de fer cafè molt modernes, en diferents opcions. M’he pres dos caputxinos. Hi havia dos safates per el pa, tallades molt finament, i un molt discret assortits d'embotits.  

A les 9h ha vingut la nostra guia què es diu Galatea. La nostra guia no ha començat en bon peu la seva entrada al grup, massa contundent, li semblava què era una idea brillant què cadascú tingués un número per identificar-nos. Tal com arribat l’idea, ha marxat per la cara de tothom. L’autocar no a anat davant del hotel, hem sigut nosaltres que hem anat a trobar-lo, no estava lluny, ens hem passejat per un carrer tret on venia gent què ens creuàvem. Hem passat al costat de la estació de trens i metro, una plaça força espectacular i molt amplia, la Plaça de la Gare, i la Bd. de Metz, al costat de la Lufhansa Bus Spot, hi havia el nostre autocar. Avui, si anàvem ben abrigats. Un autocar molt gran i còmode. A enfilat cap la A35 al nostre destí què era el castell Haut-Koenigsbourg. 

                                                                                       

Un trajecte què al principi anava força aturat perquè havia un accident de tràfic. Molta cua cap Estrasburg, efecte tafaner, i al nostre carril hem pogut veure una ambulància, el cotxe grua i els dos cotxes sinistrats. Una vegada hem superat l’accident  hem anat més ràpid. Un paisatge en camps conreats i obres en acció, volen fer una altra autovia. Feia fred, sort que lluïa el sol, la Galatea hi posava el so de fons. Galatea és argentina que viu des de fa molt a Alsàcia. Va estudiar arqueologia, però com tanta gent, si dedicada al turisme. Ha parlat sense interrupció tot el dia. Ha explicat que Alsàcia es el producte de forces geològiques que han creat aquesta planaria, molt fèrtil. Ens ha parlat que la regió és habitada des del neolític. Ella ha anat explicant tot el que sap, malgrat errades històriques sobre els romans. No calia ser una Mary Beard o un Paul Veyne, per adonar-te que el segle VIII a.C, els romans encara no eren cap imperi. Una dada significativa: mentre ella parlava de segles passats, no era capaç d’explicar de què viu la gent per aquestes conrades. Tenia més una mirada arqueològica que no pas turística. Hem passat a prop de Sélestat –a la tarda hem anat-, hem agafat el desviament de la D159 cap el castell. Hem passat per un parc temàtic Cigoland Parc, Kintzheim, hem passat per La Volerie des Aïgles, el paisatge estava nevat, la carretera en perfectes condicions, feia un contrast molt espectacular entre les voreres plenes de neu, el bosc tot blanc, i la carretera que no parava de donar voltes i més voltes, fins arribar a les portes del castell. No estàvem sols! Lluïa el sol, i el contrast del blau del cel i el blanc de la neu, permetia ser optimista de cara a les fotografies que tothom a fet. 

La història del castell es pot trobat a la wikipedia, la versió castellà/català, no és gens extensa, i cal anar a la versió francesa. El castell és una recreació romàntica del segle XIX que va restaurar el castell que prové del segle XII. A la vegada el terrenys per construir-lo prové del 774. A la pàgina hi ha un bon grapat de fotografies per fer-se una idea del castell.

A prop de dues hores de visita, molt complerta e impossible de seguir les explicacions, amb noms i dades de tota mena què finalment, he renunciat. Ho pots llegir a la wiki, al final hi ha una bibliografia per si algú vol encara més. S’ha de dir que el lloc està apartat de qualsevol lloc. Devia ser un lloc imponent, encara ho és. Hem passat un control amb passaport Covid i l’entrada de 7€. Un castell com estem acostumats a les pel•lícules. La reconstrucció va ser gegantina, obra del arquitecte Bodo Ebhardt al 1901 fins al 1908. L’obra té un valor simbòlic i polític per el kaiser Guillem II de Hohenzollem.  Hem anat resseguint les estances, i les vistes impressionants  que des de la seva posició privilegiada té tota aquesta explana què en el temps de Guillem II, era Alemanya. La Primera Guerra Mundial i el Tractat de Versalles va fer passar a mans franceses aquest territoris. 

Hem gaudit d’aquesta arquitectura “hibrida”, una barreja de segles i d’un eclecticisme que deu fer les delícies del crítics en arquitectura i per descomptat  el caprici del seu arquitecte. El Castell va inspirar a John Howe (1990) la ciutadella de Minas Tirith, al la saga del Senyor dels Anells de Peter Jackson, entre d’altres pel•lícules.

-----------------

https://fr.wikipedia.org/wiki/Ch%C3%A2teau_du_Haut-K%C5%93nigsbourg

https://commons.wikimedia.org/wiki/Category:Ch%C3%A2teau_du_Haut-K%C5%93nigsbourg