Reseñas: Las nuevas caras de la derecha (I)

Enzo Traverso:  “Las nuevas caras de la derecha. Conversaciones con Régis Meyran”, Trad.Horacio Pons, Siglo XXI, Buenos Aires, 2018. 

En el prefacio a la edición castellana, Enzo Traverso pone el acento en un concepto que aparece continuamente en la entrevista:

“Tanto Alternativa para Alemania como la extrema derecha austríaca, el Partido de la Libertad [Freiheitliche Partei Österreichs, FPÖ], exhiben todos los rasgos del “posfascismo” que se discute en estas páginas: una mezcla de autoritarismo, nacionalismo, conservadurismo, populismo, xenofobia, islamofobia y desprecio del pluralismo. Estos partidos ya no son fascistas —surgieron luego de la consumación de la secuencia histórica de los fascismos clásicos—, pero sería imposible definirlos sin relacionarlos con el fascismo, una experiencia que marcó la historia del siglo XX y quedó grabada en nuestra memoria histórica.”

El “posfascismo” es un concepto difuso al haber una mezcla de autoritarismo, nacionalismo, conservadurismo, populismo, xenofobia, islamofobia y desprecio del pluralismo”. A lo largo de la entrevista se hace hincapié en estas cuestiones.

¿Cómo enfrentarse a este nuevo desafío que propone el posfascismo? La respuesta  que nos da es la siguiente: 

“(...) sería un populismo de izquierda, ni xenófobo ni regresivo; un populismo que defendiera el bien común contra los privilegios de una élite voraz que ha remodelado el mundo a su imagen; un populismo capaz de defender las culturas nacionales para integrarlas al vasto mundo en vez de levantar muros.”

Como el tiempo es un disolvente extraordinario, el prefacio se escribió en diciembre de 2017, antes de la pandemia, y de todo lo que vino después, se habla de Podemos y España como “laboratorio para las izquierdas europeas”. Hace una afirmación acerca de la inexistencia de la extrema derecha que ya en el 2017 había dejado de ser cierta y que con el paso del tiempo, España se ha incorporado al club selecto de los países europeos donde partidos de extrema derecha como VOX aspiran a gobernar sea en solitario o en coalición.

En el Prologo de Régis Meyran, que es quien hace las preguntas en la conversación con Treverso, nos marca el terreno de juego de esas conversaciones.

1.-Del fascismo al posfascismo

El nuevo populismo de derechas, es denominado por Traverso “posfacistas”, existe una matriz histórica, pero lo tiempos han cambiado, en el nuevo paraíso neoliberal, el “posfascismo es el síntoma de un sistema político tambaleante, en el cual, carentes ya de base social, los partidos, desde los de la derecha hasta los de la extrema izquierda, se entregan a nuevas formas de comunicación que los hacen abandonar su línea tradicional.” 

La historia, sus consecuencias, sus derivadas no siempre previstas, casi nunca lo es, permite mirar el pasado para intentar comprender el presente, pero el nuevo marco es inédito porque vivimos en un marco global. La globalización ha alterado los parámetros del siglo XX. Todo tiene un aire de familia, pero los fenómenos actuales no son meras repeticiones del fascismo de los años 30 del siglo pasado. 

Las ideologías del pasado – fascismo, comunismo- se han esfumado, pero como si de un retorno de lo reprimido vuelven a la actualidad, pero con mutaciones importantes que hace que los antiguos conceptos sean insuficientes o ineficaces para explicar el presente. El texto, habla con mucho detalle del Frente Nacional de Marie Le Pen. Un partido que ha sabido aglutinar a antiguos comunistas, así como una constelación de conservadores y extremistas de derechas, haciéndolos respetables. Otro tanto podríamos de decir de Vox en España. 

El PP tenía en su seno esos grupúsculos franquistas enquistados en sus filas, no en vano la matriz del PP era Alianza Popular, que era la reserva del franquismo, para atravesar la nueva etapa que supuso la muerte del dictador y el inicio de la Transición y posterior Democracia. 

Una característica de esta nueva situación –globalización- es el declive de las ideologías colonizada por una dogma sagrado: el mercado global. Neoliberalismo, pensamiento único. No hay más horizonte que hacerse rico, y sino lo consigues, es solamente culpa tuya. El individuo es exaltado y desconectado de lo social. Una contradicción o paradoja en la que vivimos inmersos en un mundo incierto, sin expectativas, reactivo a la siguiente crisis climática, energética, pandémica –el texto no podía prever las consecuencias catastróficas-, de horizontes de emancipación.

Curiosamente, mientras que en ese clima  poco propenso para las utopías, la extrema derecha o posfacismo, parece que se desenvuelve como pez en el agua. La política de la extrema derecha se alimenta del miedo, de la falta de futuro, de un horizonte demasiado grande para los ciudadanos que descreídos de las instituciones que deberían haberlo protegido, lo han dejado a la intemperie. Es en ese nicho eco-político donde los resultados del posfacismo ha ido experimentando un crecimiento sorprendente. 

El problema de l'educació segons Yuval Noah Harari

 Al llibre de Yuval Noah Harari, i les seves “21 lliçons per al segle XXI*”, a la cinquena part, hi ha el títol genèric de Resiliència. Al capítol 19, el tema del nostre temps, “Educació. El canvi és l’única constant”. 

El text comença per situar el problema: “La humanitat s’encara a revolucions sense precedents, totes les nostres antigues històries s’estan ensorrant, i encara no n’ha aparegut cap de nova per substituir-les” (pàg.355). I Harari és fa una pregunta molt pertinent: “Què hauríem d’ensenyar a aquest nen o a aquella nena que l’ajudés a sobreviure i prosperar en el món del 2050 o en el segle XXII?” (pàg.355)

La resposta que dona és “ningú no sap quin aspecte tindrà el món el 2050 –i ja no diguem el 2100- no podem respondre a aquestes preguntes” (pàg.355)

Vivim en un món accelerat de tal magnitud que no tenim eines per entendre cap a on anem. La tecnologia està creant sinèrgies cada vegada més complexes què escapen a la nostre comprensió. La biotecnologia, la intel·ligència artificial, el Big Data i el regnat dels algoritmes, esta creant un món ple de possibilitats, però que molt fàcilment pot escapar a la comprensió de la majoria de la ciutadania i crear societats dòcils al poder –societats post- democràtiques-. La tecnologia es sempre ambivalent, pot servir si està al servei de la societat, de la política, però pot també servir al poder en perjudici de la pròpia societat. 

La informació, el coneixement era una eina molt poderosa, encara ho és, però avui, vivim immersos en quantitats gegantines de informació. Com saber allò essencial o accessori? Com esbrinar allò significatiu d’allò què es soroll? Avui, si algú està interessat a buscar-ne informació té accés a documents oficials de totes les institucions polítiques o científiques, un altra cosa és poguer  entendre el llenguatge científic o polític. 

En aquest context que Zygmunt Bauman(1), va batejar com “temps líquids”, quin paper ha de jugar l’educació i la institució de l’escola?

Potser cal començar per una obvietat, la societat demana masses coses a l’escola. Però els Mestres no son pas millors que els pares del seus alumnes. També tenen limitacions, han sigut educats en un sistema on l’idea de estabilitat era una cosa que no calia posar-la en qüestió. Tenint en compte les pròpies limitacions d’aquells que han d’ensenyar el futurs ciutadans de la segona meitat del segle XXI, què cal ensenyar?

Diu Harari, “molts experts en pedagogia afirmen que les escoles haurien de passar a explicar “les quatre C”: pensament crític, comunicació, col•laboració i creativitat” (pàg.359). Què vol dir això? La resposta és que “les escoles haurien d’insistir menys en les habilitats tècniques i treballar més les habilitats d’ús general per a la vida” (pàg.359). Harari fa una comparació molt pertinent entre la frase de Marx i Engels: “tot el que és sòlid es desfà en l’aire” (Manifest comunista, 1884), per dir “Cap el 2048, les estructures físiques i cognitives també és desfaran en l’aire, o en un núvol de bits i dades”  (pàg.359).

Sembla que anem a un món on canviar de vida, de parella, de identitat, de treball, serà el pa nostre de cada dia, i això vol dir que tindrem que transformar permanentment si no vol quedar fora de joc. La perspectiva d’una vida més llarga o les expectatives de tota mena estaran al ordre del dia, farà inevitables preguntar-se “Qui soc jo?” (pàg.361).

Canviar és fàcil quant ets jove, hi ha “raons neurològiques” (pàg.362). Els adults, costa molt més. Canviar té costos molt elevats. Pensem com construïm tota una vida, on l’estabilitat era el patró comú de les nostres vides, sacsejades de tant en tant per canvis –pèrdua dels pares, de la parella, del treball- que feien trontollar les nostres estructures mentals. Ara sembla que anem a un nivell de canvis sense precedents. I a un que sembla inevitable, el canvi climàtic, que ens afectarà a tots i les seves derivades imprevisibles, que creant molta més aleatorietat a les nostres vides. A moltes empreses, depenent del sector, és clar, veuen en mals ulls que t’ha a palanqui en un lloc de treball, perquè segons ells, això és un indicador que no vols moure’t del teu àmbit de confort. Adéu al treball de per vida, ara la mitjana potser d’un parell d’anys. 

Com gestionar aquesta sensació de precarietat? Diu Harari, “necessitarem un munt de flexibilitat mental i grans reserves d’equilibri emocional” (pàg.363). I diu per remarcar les dificultats “no es pot aprendre resiliència llegint un llibre o escoltant una conferència” (pàg.363). Resiliència vol dir “la capacitat de tenir èxit de manera acceptable per a la societat malgrat un estrès o una adversitat que implica normalment un greu risc de resultats negatius.” (Cyrulnik, B. (2010, en Wikipedia). Nassim Nicholas Taleb (2), oposa resiliència a antifràgil. Així podem llegir: “L’antifragilitat és més què resiliència o robustesa. Lo resilient aguanta els xocs i segueix igual; l’antifràgil millora. Aquesta propietat s’ha amaga al darrera de tot el que ha canviat amb el temps: l’evolució, la cultura, les idees, les revolucions, els sistemes polítics, la innovació tecnològica, l’èxit cultural i econòmic, la supervivència empresarial, les bones receptes de cuina (...), els ascens de les ciutats, les cultures, els sistemes legals, els boscos equatorials, les bactèries resistents... inclús la nostra existència com a espècie en aquest planeta. I l’antifragilitat determina les límits entre el viu i l’orgànic (o complex), com el cos humà, i les objectes físics inerts, com la grapadora de la meva taula” (pàgs.25-26)

La idea de resiliència (robustesa, segons Taleb) permet afrontar els embats de la vida i sortir-se’n, però el matís de Taleb és molt important, perquè la idea de millora és pot donar per feta en el cas de la resiliència? Aprenem dels errors? Diu el tòpic que l’home és l’únic animal de ensopegar dues vegades en la mateix pedra, llavors, aprenem dels nostres errors, ja individuals o col•lectius?

Comencem a viure o conviure amb molta gent que te problemes de estrès, ansietat de trastorns de la personalitat, pateixen per els canvis accelerats, allò que diem, fragilitat. És un condició ontològica, es a dir, pertany a l’esser humà com a tal? Diria que sí, perquè les persones i les coses ens afecten, potser les pedres no tenen aquests problemes, però les persones si que patim. Quin és el problema? El problema és el món que estem construint, sense ànima i al servei d’un model inhumà, però fet per homes. 

Què podem ensenyar amb sentit els nostres adolescents, els nostres noi i noies que sigui veritablement rellevant per ells? La tecnologia és avui en factor tan rellevant i a l’hora tant seductor com perillós, que no som conscients del seu abast que tendim a subestimar-lo. Però, aquesta tecnologia no és neutra. El Big Data ja està instal•lat els nostres ordinadors o els mòbils, tu mateix dones dades contínuament a les empreses que trafiquen amb dades personals, que permeten saber millor que tu, qui ets i què vols. El clàssic “coneix-te a tu mateix” (pàg.366) encara ressona, però al altra costat  hi ha què té interès per saber-ho. Tenim dues opcions: deixar-te anar, per viure a una mena de Matrix o The Truman Show (pàg.366) i llavors, els algoritmes ja triaran per tu, o intentar coneixe't a tu mateix, el que vol dir, ser responsable de la teva vida, en tots els mal de caps que això vol dir: encarar la vida amb la certesa que no hi ha res de segur, però al mateix temps, sent solidari amb la restes d’homes i dones que tenim al costat, treballant per crear xarxes solidaris –molt fràgils- i intentat que la dignitat humana sigui un criteri d’actuació.

Ressenya: "Vox i el us de la història"

 En la revista Claves de Razón Práctica, nº282, mayo/junio 2022, apareix un article de Jesús Casquete, “El tiro largo de la historia en el nacionalpopulismo” (pág.70 y ss.), en ell parla de la “guerra cultural” que els partits “nacional-populisme” han declarat. En l’anàlisi és parla sobre tots del cas alemany, amb la AfD, també és menciona Vox, i remet al article de Ballester “Vox y el uso de la historia: el relato del pasado remoto de España como instrumento político*” per analitzat detingudament el cas de Vox i el context espanyol i el seu revisionisme històric. Tot el què ve pertany a l'anàlisi que fa. 

Com diu l'articulista, les “referències històriques des d'aquest partit és intensa; són recurrents en particular les al·lusions a personatges i fites de la Reconquesta, de l'Espanya imperial dels Àustries, i de la conquesta i la colonització d'Amèrica, utilitzades en tot moment amb una finalitat política en el present.”. La història contemporània i recent són escasses, doncs, el relat s'adequa malament a les seves intencions propagandístiques d'una Espanya imperial.

La seva visió imperial té conseqüències en la seva mira del món actual en reforçar alguns dels seus “ideals” ideològics:

1.- La Reconquesta com a model ideològic davant de la “marea” immigrant.

2.- Les gestes militars i els seus herois són glorificats com a expressió del “bon espanyol” davant els actuals governants.

3.- La història es posa no al costat de la veritat, sinó del relat que s'avé millor a la seva visió maniquea de les coses: el bé i el mal, nosaltres i els estrangers.

4.- Denuncien la manca de compromís amb l'essencialisme espanyol, les fonts del qual es troben al segle XIX i el franquisme, davant l'actual estat de coses –Transició democràtica i democràcia-.

5.- La lluita per aquest essencialisme requereix una nova guerra cultural contra l'esquerra, que segons ells, és el responsable de la manca d'espanyolitat a la nostra societat, assetjada des de fora per la immigració i des de dins per forces dissolvents de la unitat nacional .

[Como dice el articulista, sus “referencias históricas desde este partido es intensa; son recurrentes en particular las alusiones a personajes e hitos de la Reconquista, de la España imperial de los Austrias, y de la conquista y colonización de América, utilizadas en todo momento con una finalidad política en el presente.”. La historia contemporánea y reciente son escasas, pues, su relato se adecua mal a sus intenciones propagandísticas de una España imperial.

Su visión imperial tiene consecuencias en su mira del mundo actual al reforzar algunos de sus “ideales” ideológicos:

1.- La Reconquista como modelo ideológico frente a la “marea” inmigrante. 

2.- Las gestas militares y sus héroes son glorificados como expresión del “buen español” frente los actuales gobernantes.

3.- La historia se pone no al lado de la verdad, sino del relato que mejor se aviene a su visión maniquea de las cosas: el bien y el mal, nosotros y los extranjeros.

4.- Denuncian la falta de compromiso con el esencialismo español, cuyas fuentes se encuentran en el siglo XIX y el franquismo, frente al actual estado de cosas –Transición democrática y democracia-.

5.- La lucha por ese esencialismo, requiere una nueva guerra cultural contra la izquierda, que según ellos, es el responsable de la falta de españolidad en nuestra sociedad, asediada desde fuera  por la inmigración y desde dentro por fuerzas disolventes de la unidad nacional.]

Ballester Rodríguez, seguint altres autors que cita, anomena Vox “dreta radical o nova dreta radical”. Les denominacions radicals no ajuda, doncs, Vox, és sobretot un partit predemocràtic en els seus punts de vista i especialment nostàlgic de l'etapa franquista, malgrat que els seus líders no van viure al costat equivocat del que va significar.

[Ballester Rodríguez, siguiendo a otros autores que cita, denomina a Vox “derecha radical o nueva derecha radical”. Las denominación radical no ayuda, pues, Vox, es sobre todo un partido predemocrático en sus puntos de vistas y especialmente nostálgico de la etapa franquista, a pesar que sus líderes no vivieron en el lado equivocado de lo que significó.]

Assenyala el seu “nativisme” i el seu “iliberalisme”, com a fórmula per descriure un partit nascut del no-res, i la gènesi del qual encara s'ha d'explicar. El nativisme "consisteix en la defensa del manteniment de la homogeneïtat etnocultural de la societat pròpia, que es considera amenaçada per la població d´origen immigrant.". La primera falsedat és la presumpta homogeneïtat de la nostra societat. Un obstacle difícil d'assumir és el plurilingüisme, que és vist com un obstacle. Només caldria parlar una llengua. Davant la invasió magribina, Vox ha repetit que és essencial un rearmament de la societat per no perdre els trets d'identitat. Per això, la Reconquesta és una bona metàfora per als seus interessos. No importa el seu concepte, sorgit de conservadorisme del segle XIX és un banderí d'enganxament per a l'essencialisme hispà. Per a Vox, Espanya mai no va ser musulmana, aquells vuit-cents anys en què van estar no existeix. Per a ells, la idea de lluita és adequada per a la seva ideologia neofeixista. Vox ha d'oscil·lar entre la xenofòbia i la “presumpta” defensa de “valors liberals”, per això la idea d'iliberalisme. Vox vol “subordinar la història a la política”, una política al servei d'un essencialisme imaginari que carrega contra un petit segment de la població, és a dir, la immigració magribina, i per extensió tota la immigració (insolvent).

[Señala su “nativismo” y su “iliberalismo”, como fórmula para describir a un partido nacido de la nada, y cuya génesis aún hay que explicarla. El nativismo “consiste en la defensa del mantenimiento de la homogeneidad etnocultural de la sociedad propia, que se considera amenazada por la población de origen inmigrante.”. La primera falsedad, es la presunta homogeneidad de nuestra sociedad. Un obstáculo difícil de asumir es el plurilingüismo, que es visto como un obstáculo. Sólo debería hablarse una lengua. Frente a la invasión magrebí, Vox ha repetido que es esencial un rearme de la sociedad para no perder sus señas de identidad. Por eso, la Reconquista, es una buena metáfora para sus intereses. No importa su ese concepto, surgido de conservadurismo del siglo XIX es un banderín de enganche para el esencialismo hispano. Para Vox, España nunca fue musulmana, esos ochocientos años en los que estuvieron no existe. Para ellos, la idea de lucha es adecuada para su ideología neofascista. Vox tiene que oscilar entre la xenofobia y la “presunta” defensa de “valores liberales”, de ahí la idea de iliberalismo. Vox quiere “subordinar la historia a la política”, una política al servicio de un esencialismo imaginario que carga contra un pequeño segmento de la población, a saber, la inmigración magrebí, y por extensión toda la inmigración (insolvente).]

Vox i el seu cabdill, els importa poc la veritat històrica, només interessa si en reforça la narrativa èpica i heroica d'una Espanya imperial lluitant contra tothom. El seu neofranquisme els permet dir el següent en la lluita cultural: “foment de l'arrelament a la terra, manifestacions folklòriques i tradicions d'Espanya i dels seus pobles dins de l'òptica de la Hispanitat” (Vox, 2018a)”. L'Estat s'utilitza per homogeneïtzar la societat, ja que pretenen establir un Pla integral per al coneixement, difusió i protecció de la identitat nacional i de l'aportació d'Espanya a la civilització ia la història universal, amb una atenció especial a les gestes i gestes de els nostres herois nacionals (Vox, 2018a).”. Segons la seva visió providencialista, aquest Pla no té res de doctrinari ni de sectari, doncs, la seva visió d'Espanya és simplement, doctrinària i sectària. Una mostra ens la proporciona Rafael Bardaji: “La nació espanyola no és només una armadura d'institucions i lleis, sinó un subjecte amb ànima i vida pròpia, subjecte l'existència del qual s'estén fins a Don Pelayo i Covadonga” (a Altozano i Llorente, 2019: 108).” Es fa difícil entendre aquest essencialisme caduc i tronat que encoratja les files de Vox. No obstant, Vox es veu així mateix com la representació més genuïna del que per a ells hauria de ser Espanya. El PP també segueix aquest estel davant el temor de perdre votants, però les seves accions són reactives i no proactives com Vox.

[Vox y su caudillo, les importa poco la verdad histórica, sólo interesa si refuerza su narrativa épica y heroica de una España imperial luchando contra todo el mundo. Su neofranquismo les permite decir lo siguiente en su lucha cultural: “fomento del arraigo a la tierra, manifestaciones folclóricas y tradiciones de España y de sus pueblos dentro de la óptica de la Hispanidad” (Vox, 2018a)”. El Estado se utiliza para homogeneizar a la sociedad, pues pretenden establecer un Plan integral para el conocimiento, difusión y protección de la identidad nacional y de la aportación de España a la civilización y a la historia universal, con especial atención a las gestas y hazañas de nuestros héroes nacionales (Vox, 2018a).”. Según su visión providencialista, este Plan no tiene nada de doctrinario ni sectario, pues, su visión de España es simplemente, doctrinaria y sectaria. Una muestra nos la proporciona Rafael Bardaji : “La nación española no es solo un armazón de instituciones y leyes, sino un sujeto con alma y vida propia, sujeto cuya existencia se extiende hasta Don Pelayo y Covadonga” (en Altozano y Llorente, 2019: 108).” Se hace difícil entender ese esencialismo caduco y trasnochado que alienta las filas de Vox. Sin embargo, Vox se ve asimismo como la representación más genuina de lo que para ellos debería ser España. El PP también sigue esa estela ante el temor de perder votantes, pero sus acciones son reactivas y no proactivas como Vox. ]

No sabem com evolucionarà el partit d'Abascal, la seva entrada a governs de CCAA, potser limitarà les seves aspiracions predemocràtiques, o amb el temps, pugui caure en el pendent de Cs, el que és segur, és que el seu discurs espanyolista és escoltat per segments de població cada cop més radicalitzats i angoixats gràcies a l'eficaç discurs de la por que propaguen Vox, PP i mitjans de comunicació afins.

[No sabemos como evolucionara el partido de Abascal, su entrada en gobiernos de CCAA, tal vez limitará sus aspiraciones predemocráticas, o con el tiempo, pueda caer en la pendiente de Cs, lo que es seguro, es que su discurso, españolista es oído por segmentos de población cada vez más radicalizados y angustiados gracias al eficaz discurso del miedo que propagan Vox, PP y medios de comunicación afines.]

El problema de la Justícia segons Yuval Noah Harari

 Al llibre de Yuval Noah Harari, 21 lliçons per el segle XXI, al seu capítol 16, parla de Justícia. En nostre sentit de la justícia pot ser antiquat. (Pàgs.311-320).

El tema que parla, te a veure amb la dimensió temporal i geogràfica. La evolució humana va formar poc a poc, una certa idea de justícia, cert còdecs que els petits grups imposaven en els seus membres. Aquests còdecs és veien confrontats amb altres petits grups, que també tenien els seus propis còdecs, i no sempre coincidien. Vist en perspectiva, som millors que els nostre avantpassats, en qüestions ètiques o morals? Per l’autor, els canvis produïts a escala global, fan que "estem poc adaptats al món en què vivim” (pàg.311).

I això és així, perquè “el sentit de la justícia dels recol•lectors estava estructurar per afrontar dilemes que afectaven les vides d’uns centenars de persones que vivien en proximitat” (pàg.312). Avui això es impossible. Hem perdut la connexió “concreta de causa-efecte” (pàg.312). Avui dia,  aquesta connexió és inabastable, perquè la complexitat del món on vivim, fa pràcticament impossible seguir aquestes connexions. Sóc responsable de l’explotació dels nens i nenes que treballant a un taller subcontractat per fer roba que jo compro en una gran superfície? En sóc conscient d’aquesta possibilitat? La resposta es que no puc investigar totes les possibles connexions entre la marca, la botiga i aquells nens que treballant al altre extrem del món. Perquè com diu Harari, “la meva existència depèn d’una xarxa al•lucinant de lligams econòmics i polítics, i que les connexions causals globals estan tan embolicades, trobo difícil respondre fins i tot a les preguntes més simples, com d’on ve el meu menjar, qui ha fet les sabates que porto i que fa el meu fons de pensions amb els meus diners” (pàg.312-13).

En aquest món que vivim, tot conspira per mantenir-nos en la ignorància, o bé, qui vol saber, es troba què no és fàcil esbrinar-ho. I aquestes de formes de impotència han estat els que han possibilitat “els crims més grans de la historia moderna” (pàg.314). Què vol dir “un esforç sincer per saber?” (pàg.315). En un món de complexitat creixent, la nostra capacitat de entendre-ho és vana. I això vol dir, que el bé i el mal no sempre son tan evidents. Podem estar davant de involucions i no ser-hi conscients. El avui és fàcil de interpretar el passat, un pot exclamar: Com no és van adonar? Estar al cantó bo de la història, no es gens fàcil. Tendim a deixar-nos anar per la pendent més fàcil, menys compromesa. Com diu Harari: “la majoria d’injustícia en el món contemporani venen de desviacions estructural a gran escala, més que dels prejudicis individuals (...)” (pàg.315).

Això vol dir, que “tots som còmplices d’almenys alguna d’aquestes desviacions, i, senzillament, no tenim ni el temps no l’energia per descobrir-les totes” (pàg.361) Aquestes desviacions estructurals, tenen a veure en la ideologia. Marx ja va deixar anar que la ideologia dominant és la que imposa el seu discurs, silenciant qualsevol dissidència o alternativa. Cada comunitat, cada grup humà te els seus prejudicis, que fa del altre un desconegut, aliè al món particular en el que cadascú conviu amb els altres. Com saber el que vol dir “ser una dona afroamèrica, un gitano búlgar, un cec rus o una lesbiana xinesa” (pàg.316). La paradoxa d’aquest món es que “créixer com a negre a Baltimore difícilment facilita entendre la lluita d’una lesbiana que creix a Hangzhou” (pàg. 317). Això vol dir que allò local –Baltimore, Hangzhou- els seus habitants, malgrat tenir els mateixos cotxes, mòbils, gratacels, autopistes, les experiències vitals de casa persona no son extrapolables sense més a la resta del món, perquè hi ha una història i una biografia completament diferent. 

Dilemes moral els tenim a cada cantonada. Segons  Harari hi ha “quatre mètodes” (pàg.318) que la gent pot fer sevir davant d’aquest dilemes –allò que la vida quotidiana ens planteja a diari-.

1.- El primer és minimitzar la qüestió.

2.- Reduir la complexitat a un cas concret. 

3.- Generar teories de la conspiració.

“Aquest tres mètodes intenten negar la complexitat real del món” (pàg.319).

4.- Crear un dogma. “Els dogmes religiosos i ideològics encara resulten altament atractius en la nostra era científica perquè precisament ens ofereixen un port segur contra la frustrant complexitat de la realitat” (pàg.319).

Què hem de fer, llavors? Si cada societat va a la seva, malgrat l’existència de la UE, per exemple, son els Estats els que volen manar, volen poder abans que la veritat. A la gent no li agrada massa la veritat, i per això, és més fàcil que algú expliqui una història per complaure a la societat. És en aquest punt és on entra la postveritat.

Ressenya: "El tiro largo de la historia en el nacionalpopulismo"

 En la revista Claves de Razón Práctica, nº282, mayo/junio 2022, apareix l'article de Jesús Casquete, “El tiro largo de la historia en el nacionalpopulismo” (pág.70 y ss.) 

L'articulista fa un recorregut sobre diverses formacions d'extrema dreta (nacionalpopulisme) que van des del Front Nacional a França (ara Rassemblement National -Reagrupament Nacional), el Partit Liberal austríac (FPÖ), Vox a Espanya, Fidesz a Hongria, Llei i Justícia a Polònia o Alternativa per Alemanya (AfD). Hi ha tres vectors, dels quals dos són prou coneguts: la invasió musulmana a Occident en detriment dels nacionals. El segon vector és la seva oposició al feminisme i el que en el seu imaginari comporta, dissolució de la família tradicional, on tradicional és col·locar la dona al lloc que li correspon. El tercer vector és la “guerra cultura”, xifrada en una revisió interessada de la història i la relativització dels crims perpetrats pel feixisme. Una qüestió importantíssima com és l'economia, no sembla preocupar-los, hi ha un arc que va des de “l'adscripció amb programes neoliberals”, fins al “xovinisme del benestar”.

[El articulista hace un recorrido sobre diversas formaciones de extrema derecha (nacionalpopulismo) que van desde el Frente Nacional en Francia (ahora Rassemblement National), el Partido Liberal austriaco (FPÖ), Vox en España, Fidesz en Hungría, Ley y Justicia en Polonia o Alternativa por Alemania (AfD). Hay tres vectores, de los cuales dos son suficientemente conocidos: la invasión musulmana a Occiente en detrimento de los nacionales. El segundo vector es su oposición al feminismo y lo que en su imaginario conlleva, disolución de la familia tradicional, donde tradicional es colocar a la mujer en el lugar que le corresponde. El tercer vector es la “guerra cultura”, cifrada en una revisión interesada de la historia y la relativización de los crímenes perpetrados por el fascismo. Una cuestión importantísima como es la economía, no parece preocuparles, hay un arco que va desde la “adscripción con programas neoliberales”, hasta el “chauvinismo del bienestar”.]

L'autor se centra en la guerra cultural que duen a terme els partits nacionalpopulistes. L'estratègia utilitzada és obrir el focus de visió a tota la història, tot difuminant els crims del segle passat.

[El autor se centra en la “guerra cultural” que llevan a cabo los partidos nacionalpopulistas. La estrategia utilizada es abrir el foco de visión a toda la historia, difuminando los crímenes del siglo pasado.] 

L'articulista amb prou feines toca Vox o el Reagrupament Nacional del clan Le Pen. Se centra per raons òbvies a l'AfD i la seva ofensiva per minimitzar el que ha passat en el període del nacionalsocialisme i especialment amb l'Holocaust. L'AfD “ocupa la cinquena plaça al conjunt del país” a les “eleccions al Bundestag del 26 de setembre de 2021”. Fundada el 2013 com a Vox, “ha estat la tercera força amb 12,6%” entre el 2017-2021.

[El articulista apenas toca a Vox o el el Frente Nacional del clan Le Pen. Se centra por razones obvias en la AfD y su ofensiva para minimizar lo sucedido en el período del nacionalsocialismo y especialmente con el Holocausto. La AfD “ocupa la quinta plaza en el conjunto del país” en las “elecciones al Bundestag del 26 de septiembre de 2021”. Fundada en 2013 como Vox, “ha sido la tercera fuerza con 12,6%” entre 2017-2021. ]

A.Gauland

L'estratègia de l'AfD és dissoldre els actes criminals de l'Alemanya nazi i contraposar-los a la llarga història d'èxits i glòries del passat. La seva idea de la història suposa la “consideració més àmplia de la història que inclogui també els aspectes positius i forjadors d'identitat de la història alemanya”.

[La estrategía de la AfD es disolver los actos criminales de la Alemania nazi y contraponerlos a la larga historia de éxitos y glorias del pasado. Su idea de la hstoria supone la “consideración más amplia de la historia que abarque también los aspectos positivos y forjadores de identidad de la historia alemana”. ]

Volen reivindicar mil anys d'història -sempre el mil·lenarisme- davant dels dotze anys del nacionalsocialisme. Reinventar el passat, edulcorar el passat més proper, minimitzar els crims i estendre el “tu més” al camp ideològic del comunisme. La història com a expressió d'una identitat inalterable –essencialisme– al llarg dels segles, on els bons alemanys, no poden ser jutjats pels dotze anys en què el nacionalsocialisme va governar Alemanya. Com va dir Alexander Gauland, líder de l'AfD: “Hitler i els nazis són una cagada d'ocell en una història alemanya amb més de 1000 anys d'èxits”. El personatge, havia estat alimentat durant quatre dècades per la CDU, té al líder de Vox, un altre personatge que va viure a l'empara del PP, fins a volar per compte de no sé sap qui.

[Quieren reivindicar mil años de historia –siempre el milenarismo- frente a los doce años del nacionalsocialismo. Reinventar el pasado, edulcorar el pasado más cercano, minimizar los crímenes y extender el “tu más” al campo ideológico del comunismo. La historia como expresión de una identidad inalterable –esencialismo- a lo largo de los siglos, donde los buenos alemanes, no pueden ser juzgados por los doce años en el que el nacionalsocialismo gobernó Alemania. Como dijo Alexander Gauland “Hitler y los nazis son una cagada de pájaro en una historia alemana con más de 1000 años de éxitos”. El personaje, había sido alimentado durante cuatro décadas per la CDU, tiene en el líder de Vox, a otro personaje que vivió al amparo del PP, hasta volar por cuenta de no sé sabe quien.]

Ressenya: No som savis!

  Segueixo llegint el Llibre de Harari*. A la Quarta part anomenada Veritat.

Capítol 15

Ignorància (Saps menys del que et penses)

Una de les característiques de la modernitat ha estat el ascens del individu “racional”. Sé racional es el tret del nostre temps. Això vol dir que ser racional, implica saber que cal fer en cada moment. Saber votar, escollir dona/home, comprar una TV, se racional va de la mà de la idea d’autonomia. Som els reis absoluts d’aquest món, cada vegada més accelerat i confús. Però, hi ho veiem contínuament, la gent s’equivoca i molt. Es fan acciones irracionals, tots els dies. Hi ha una certa confusió entre la intel•ligència individual i la del grup. S’ha arribat a la Lluna, però molt poques persones podríem explicar el cóm? El grup dona la falsa imatge de ser intel•ligent com individu, però de fet en sabem molt poc. Massa poc. Es veritat que aquest món, és inabastable per tractar d’entendre-ho tot. Avui no hi ha Hegels que valguin, necessitem experts. Un expert és algú que sap d’una petita àrea del saber.

En comparació amb l’home “primitiu” –caçador-recol•lector-, que sap fer de tot, la seva supervivència està en joc-, l’home modern, tindria moltes dificultats per sobreviure, sense totes les andròmines que necessitaríem per sobreviure un dia al desert, a la sabana o a la selva. No som Indianes Jones, ni MacGyvers o ja posats Jason Bourne. 

En un món on la informació és immensa, “la il•lusió del coneixement” (Steven Sloman i Philip Fernbach)(pàg.304) fa que no tinguem que pensar gaire. Ja hi ha altres que ho fan per nosaltres. Però som conscients de la nostra pròpia ignorància? Sembla que no ho som. El nostra pensament té a veure amb els prejudicis, aquesta paraula sembla odiosa, però, diríem que es el grau zero del coneixement. Els prejudicis son coneixements que el grup es fa seva. Això podia funcionar quan el món era menys complex que ara. La incertesa fa trontollar els nostres prejudicis. La societat hi ha una barreja de gent que sap coses, altres accepta sense manies el que es diu. Es parla a la TV de tot, però no ho entenem, un expert ha de parlar 5’ a la TV, que pot dir perquè no avorreixi a l’audiència? Cal donar consignes, eslògans, ara ja son tuits. Més enllà de 15 paraules estàs acabat, ningú et farà cas. 

Hi ha gent que és pensa que el fet faran canviar l’opinió de la gent. En un altre món això seria possible, però ara i ací, això no funciona. Els prejudicis si son molt arrelats, fan de barrera als fets. Si a més estàs dins de bombolles socials, on tothom, pensa igual, llavors, qualsevols fet que vagi en contra del teus prejudicis, voldrà dir que aquest fet no es real, no té validesa, es transformarà amb propaganda, quedarà reduït a mera opinió. I això es un autèntic problema per les societats democràtiques. Perquè la mentida es converteix en la matèria prima dels debats polítics. El coneixement requereix temps i reflexió, hi  ara mateix no temin de temps, altres urgències passen al davant. 

Amb aquest context, l’afirmació de Harari es provocativa: “el gran poder distorsiona inevitablement la veritat. El poder no és més que canviar la realitat més que veure-la tal com és” (pàg.308). Hi ha prejudicis, i també poder, dos eines per transformar la veritat. El poder es acció, mantenir-se al poder es la seva lògica, des de Maquiavel això és així! Els governs es mouen en un món ple de contradiccions, i llavors, què val més, els fets o un relat creïble per poder mantenir-se? A la gent, no li agrada les veritats, les responsabilitats, prefereix atribuir culpes els altres. Ni el canvi climàtic passa per nous estudis, ja n’hi ha masses, ni la necessitat de superar els combustibles fòssils, ni  les desigualtats en un món cada vegada més hostil al ciutadà. En aquestes situacions d’emergència, qui pot seguir el consell de Sòcrates (pàg.310), de reconèixer la pròpia ignorància, es a dir, aturar-se, no seguir fent el que estem fent, sense reflexionar perquè ho fem?

Les banalitats de Ricardo Moreno Castillo

 Voldria comentar l’article de Ricardo Moreno Castillo “El mal de la banalidad” aparegut a la revista Claves de Razón Práctica, nº 281, marzo/abril 2022.

El text es polític, i per això les seves credencials –catedràtic de matemàtiques, i doctor en filosofia- no avalen el que pot dir des de la seva particular ideologia. Parla de la banalitat del mal, però malauradament, la seva mirada es també, banal. 

El articulista posa en el mateix sac fenò-mens radicalment diferents: el Brexit, el Procés a Catalunya, el terrorisme d’ETA, i a tots ells, els hi dona el mateix tractament. Si el terrorisme d’ETA va naixé en un context de dictadura, que el autor no explica, carrega contra els que li van donar suport o simplement van mirar a un altra lloc. La mort no es banal, l’expressió de l’Hanna Arendt, malgrat el seu èxit, no es fens genial. I la mort del poble jueu, a la Segona Guerra Mundial, va ser una catàstrofe. Però, segons Ricardo Moreno, tots aquests fenòmens tenen les mateixes arrels. 

En un pàgina explica segons ell, el Procés a Catalunya. La culpa de tot, ho tenen els seu mandatari, li fa tanta mandra dir els noms, escollits democràticament, què no els menciona, deixa un retrat rebot, com a les pel•lícules de detectius, per dir que “ todo empezó porque un político frívolo y atolondrado, del cual por cierto ya nadie se acuerda, decidió, así sin más, que los catalanes deseaban un nuevo estatuto” (pàg.39).  Segons el nostre articulista, els catalans varen ser enganyats per uns mandataris que havien perdut el seny, i el pitjor va ser que una part de la ciutadania, el va seguir. Al darrera d’aquests laments, hi ha la idea llançada per el eminent ultra-lliberal Vargas Llosa, quan da dir que “havia de votar lliurament, però que havia que saber votar be”. 

Ricardo Moreno, segueix l’estela de Vargas Llosa, si el que voten no compleixen les expectatives del qui si saben el que es bo, llavors, la culpa es de la gent. Si votes els partits independentistes, per exemple, ets o un ingenu o un malvat antipatriota –espanyol-. No puc deixar passar el retrat ja canònic del que ha passat amb el Procés, segons la versió interessada i esbiaixada d’una part de la societat espanyola. L’autor denuncia que “Persones de una misma familia se enfrentaron entre sí y muchas empresas salieron de Catalunya provocando una catastrófe económica para el país que los nacionalisrtas decían defender” (pàg.39).

En fi, l’anàlisi del Sr. Moreno, deixa clar que per ell, el independentisme, està fora de lloc. Dos milions de persones son banals, si haguessin triat el PP o Cs’ o PSC serien intel•ligents. I això vol dir que caldria que no votessin.

Banalitat en el diccionari de María Moliner, vol dir sense interès, i això és aquest article, què al ficar fenòmens diferents –molt diferents- dins del mateix concepte, explicats amb tòpics, fa prescindible la seva lectura. La revista Claves de Razón Práctica, dona espais a una sèrie de personalitats, que semblen tallades des de el mateix patró ideològic.  

Reseña: El apocalipsis de Luis Antonio de Villena

 Luis Antonio de Villena, Todo vale y todo se destruye. Claves de Razón Práctica, nº 281, marzo/abril 2022.

Luis Antonio de Villena

El tema central es la banalidad. El texto destila nostalgia de otros tiempos. El lema sería: El ayer era mejor que el hoy. Despotrica contra Instagram, el medio es el mensaje. Todos podemos convertirnos en famosos de lo prescindible. Dice:   “La mediocridad, la grisalla, la vulgaridad, el espíritu de grupo no son elección, sino el fruto de un tiempo inculto que el poder somatiza desde su propia imagen.”(pág.15)

Villena busca focalizar a los culpables. Siempre ha de haberlos. En su honda pesquisa recoge lo que considera la raíz del mal, a saber: “[son] el triunfo de la pauperización que vivimos con este horrible gobierno y acaso con otros, de ello estoy seguro, pero si intentamos algo más, tras la ropa que dure y barata, tras la comodidad que justifica todo, encontramos el clásico y hoy triunfal, “dónde va Vicente, donde va la gente”. (pág.14)

¿Qué significa todo esto? Se lamenta de la falta de personalidad, de carácter, de ser. ¡No hay estética! Triunfa el chavacanismo, Rosalía sería un ejemplo paradigmático. “Este gobierno horrible” (sic), quiere decir, el gobierno de Pedro Sánchez, apuntalado por Podemos, son los responsables de todo mal pasado, presente y futuro. Habla de minorías selectas. Un clásico en el pensamiento ultraconservador. Un autor como John Stuart Mill (s.XIX), también hablaba de minorías selectas, pero pensaba que estas minorías debían poner su conocimiento para que las clases más desafortunadas, pudiesen adquirir el conocimiento que permitiera autogobernarse por sí mismos. Villena no tiene en mente este plan de Mill. 

Como todo le molesta, carga con la moda de utilizar palabras en inglés, para quedar más cool! (otra palabra en inglés). Hace una fenomenología condescendiente. Se eleva a altos cargos de responsabilidad a personas incultas. Sin ir más lejos Pablo Casado quería ser Presidente de Gobierno con un escasísimo bagaje cultural. Una cultura –no toda la cultura- vive en el desierto de las selfies. 

Una sociedad que exalta la individualidad tiene como derivada no querida, es que muchos no sea capaces de mirar más allá de sí mismos, en un ejercicio narcisista. No es un problema de las escuelas, se les pide todo, empieza en las familias, y va ascendiendo en todos los niveles. Hay gente extraordinaria en todas las facetas de la vida. Ejemplaridad* es la palabra que deberíamos respetar, pero nuestra vida pública no ha ayudado en nada a esa ejemplaridad. La modestia es un valor a la baja, mientras que en los programas basura se exalta el histrionismo y el griterío y la falta de educación, esos son famosos. Pero, eso es sólo una parte y Villena parece que lo quiere hacer extensivo a toda la sociedad. Tal vez debería de dejar de ver esos programas.

Reseña: Catalanofobia de Manuel Ruiz Zamora

 

He llegit el text de Manuel Ruiz Zamora, aparegut a la Revista Claves de Razón Pràctica, núm. 280, Enero/febrero 2022. El text porta un títol equívoc: El fracaso de la república. El text es una ressenya del llibre de Iván Teruel, ¿Somos el fracaso de Cataluña?, Malpaso Ediciones, Barcelona, 2021.

[He leído el texto de Manuel Ruiz Zamora, aparecido en la Revista Claves de Razón Práctica, nº 280, Enero/febrero 2022. El texto lleva un título equívoco: El fracaso de la república. El texto es una reseña del libro de Iván Teruel, ¿Somos el fracaso de Cataluña?, Malpaso Ediciones, Barcelona, 2021.]

El text és un exercici d'exorcisme contra el sistema totalitari català. Segons ell, “assistim a l'horror de la seva inexorable infiltració fins i tot als espais més recòndits del que és quotidià”.

[El texto es un ejercicio de exorcismo contra el sistema totalitario catalán. Según él, “asistimos al horror de su inexorable infiltración hasta en los espacios más recónditos de lo cotidiano”. ]

Exalta el llibre d'Iván Teruel que s'integra plenament en aquesta noble tradició de literatura testimonial. Què denuncia el text d'Iván Teruel? No queda gens clar, excepte, que a Catalunya hi ha el mal. Per Manuel Ruiz Zamora, que ell mateix ha dit que no veu problemes perquè el PP pacti amb Vox –el nacionalisme bo–, es permet afirmar el següent a través del text d'Iván Teruel: “Veracitat tant en els successos que es narren com a les derives de gregarisme que el nacionalisme ha aconseguit introduir a la societat catalana”.

[Exalta el libro de Iván Teruel que “se integra plenamente en esta noble tradición de literatura testimonial”. ¿Qué denuncia el texto de Iván Teruel? No queda nada claro, excepto, que en Catalunya existe el mal. Para Manuel Ruiz Zamora, que él mismo ha dicho que no ve problemas para que el PP pacte con Vox –el nacionalismo bueno-, se permite afirmar lo siguiente a través del texto de Iván Teruel: “veracidad tanto en los sucesos que se narran como a las derivas de gregarismo que el nacionalismo ha logrado introducir en la sociedad catalana”.]

 El pròleg del llibre de Teruel el signa Félix Ovejero, un altre resistent al gregarisme català. Pel que sembla Iván Teruel és una veu solitària al desert del que és real de Catalunya. Només ell és capaç de dir les coses pel seu nom, atès que la resta de catalans estan submergits pel nacionalisme català. Teruel pren consciència "en els prolegòmens d'aquelles jornades d'octubre nefast en què l'independentisme rampant va perpetrar l'intent de cop d'estat a la democràcia". Segons Teruel vivia a Catalunya, però era un estranger, i ara se n'adonava. On era en aquest temps, caldria preguntar-se?

[El prólogo del libro de Teruel lo firma Félix Ovejero, otro resistente al gregarismo catalán. Al parecer Iván Teruel es una voz solitaria en el desierto de lo real de Cataluña. Sólo él es capaz de decir las cosas por su nombre, dado que el resto de catalanes están sumergidos por el nacionalismo catalán. Teruel toma conciencia “en los prolegómenos de aquellas aciagas jornadas de octubre en las que el independentismo rampante perpetró el intento de golpe de estado a la democracia.”. Según Teruel vivía en Cataluña, pero era un extranjero, y ahora se daba cuenta de ello. ¿Dónde estaba en este tiempo, habría que preguntarse? ]

Parla de “catàleg de greuges i menyspreus, humiliacions i ofenses és gairebé interminable”. No diu res concret, Teruel ha de tenir molta mala sort, en sentir-se aïllat en un medi hostil. Parlar castellà, el seu origen, ens diu que li posen en dificultats. Què vol dir ser català? Jordi Pujol ho deixa clar com l'aigua: qui viu i treballa a Catalunya. A més de voler integrar-se a la societat, res de nou. A Catalunya es parla primer en castellà i després en català. La immersió lingüística era la manera d'aprendre el català, després de quaranta anys de prohibició a l'esfera pública. Ens parla de la seva condició de docent. Quins calvaris haurà hagut de patir per accedir a aquesta condició? Res no ens diu del seu patiment.

[Habla de “catálogo de agravios y desprecios, humillaciones y ofensas es poco menos que interminable”. No dice nada concreto, Teruel debe tener mucha mala suerte, al sentirse aislado en un medio hostil. Hablar castellano, su origen, nos dice que le ponen en dificultades.  ¿Qué significa ser catalán? Jordi Pujol lo dejo claro como el agua: el que vive y trabaja en Cataluña. Además de querer integrarse en la sociedad, nada nuevo. En Cataluña se habla primero en castellano y después en catalán. La inmersión lingüística era la forma de aprender el catalán, después de cuarenta años de prohibición en la esfera pública. Nos habla de su condición de docente. ¿Qué calvarios habrá tenido que sufrir para acceder a esa condición? Nada nos dice se su sufrimiento. ]

Al principi del text parlava de totalitarisme, però l'autor reconeix que “[no] aconsegueix ni de bon tros els graus d'extremisme”, però no pot evitar posar l'afegitó “un inconfusible aire de família”. L'autor, repeteixo, que no veu cap problema a blanquejar Vox, ens diu del testimoni d'Iván Teruel, que és una llavor per a noves confessions. S'entén confessions estremidores de la vida a Catalunya

[Al principio del texto hablaba de totalitarismo, pero el autor reconoce que “[no] alcanza ni mucho menos los grados de extremismo”, pero no puede evitar poner la coletilla “un inconfundible aire de familia”. El autor, repito, que no ve problema alguno en  blanquear a Vox, nos dice del testimonio de Iván Teruel, que es una semilla para nuevas confesiones. Se entiende confesiones estremecedoras de la vida en Cataluña.]

 En el seu exercici d'elevar a màrtir Iván Teruel, maldiu contra el govern del PSOE, donant-nos la seva experta opinió jurídica: “que després del canallesc atac a les seves institucions, no només ha alliberat els delinqüents que el van perpetrar, sinó que els ha lliurat novament les claus per tornar a les inèrcies que han posat en perill les bases de la convivència i del propi Estat de dret”. Els delinqüents eren el Govern de la Generalitat, la deshumanització si és totalitària.

[En su ejercicio de elevar a mártir a Iván Teruel, despotrica contra el gobierno del PSOE, dándonos su experta opinión jurídica: “que tras el canallesco ataque a sus instituciones, no solo ha liberado a los delincuentes que lo perpetraron, sino que les ha entregado de nuevo las llaves para regresar a las inercias que han puesto en peligro las bases de la convivencia y del propio Estado de derecho”. Los delincuentes eran el Govern de la Generalitat, la deshumanización si es totalitaria.]

La culpa és de Pedro Sánchez, i de Podem que fan els ulls grossos a Catalunya. Anàlisi fi i equànime del que passa a Catalunya. La seva diatriba contra Catalunya, a través de la coartada d'un llibre que explica una experiència personal, la d'Iván Teruel, explotada hàbilment per tots els mitjans de l'extrema dreta mediàtica, és un exemple més de l'abisme entre els que volen Catalunya en silenci i els que volen un referèndum perquè la ciutadania expressi la seva opinió sobre la possible independència de Catalunya.

[La culpa es de Pedro Sánchez, y de Podemos que hacen la vista gorda en Cataluña. Análisis fino y ecuánime de lo que sucede en Cataluña. Su diatriba contra Cataluña, a través de la coartada de un libro que cuenta una experiencia personal, la de Iván Teruel, explotada hábilmente por todos los medios de la extrema derecha mediática, es un ejemplo más del abismo entre quienes quieren a Cataluña en silencio y los que quieren un referéndum para que la ciudadanía exprese su opinión acerca de la posible independencia de Cataluña.]

Ressenya: El Regne de Jo NesbØ

Ressenya:  Jo NesbØ, El regne. Trad. Laura Segarra Vidal. Proa. A tot Vent. Barcelona, 2021.

Un llibre potent, una historia on els personatges ho son tot, i uns girs narratius sorprenents. Llegint la contraportada ja tens una idea del context més general. Però el problema es quan comences a anar el cas concret. Les històries que cadascun te, el comptes pendents, allò que no es perdona, allò que es cou a foc molt lent i que acaba a la superfície.

NesbØ dona una lliçó on els personatges adquireixen autonomia pròpia, on tothom te coses per amagar. I especialment, els germans Opgard, Roy i en Carl. 

Sis-centes vint-i-vuit pàgines de novel•la negra, crònica de somnis, de furors assassins, de morts, molts,  de com els somnis es transformen en malsons. I sobretot, la pregunta per què en puc identificar amb un assassí en sèrie?  Vides fetes per l’atzar i circumstàncies, que fan que allò que potser havies somiant esdevinguin impossibles.

Un protagonista de la novel•la es la carretera, millor dir, un revolt de carretera anomenat  de les Cabres. Allà hi ha el cos del delicte, anava a dir, en plural. I també els cotxes son protagonistes. Això és així, perquè en Roy es mecànic i regenta una gasolinera. En Carl, el germà petit, torna dels EEUU, per sorpresa i a més no ve sol, també ve la seva dona, la Shannon Alleyne. Semblen la parella perfecta. El gran home torna a casa. Però per què torna a casa? Torna per fer un somni, construir un hotel a la muntanya. Vol fer-se ric i vol a més, que tothom del poble, es faci ric amb ell. Això si que es gros!

La seva arribada capgira la vida de tothom a Os. Carl te presa per enllestir el seu projecte. La seva facilitat per fer amics, la seva brillantor, el seu optimisme, la seva capacitat per crear bones vibracions, fa que tothom volguí escoltar-lo. Però en Carl, fa temps que va marxar del poble a estudiar els EEUU. En canvi en Roy s’ha quedat, es reservat, però tothom s’han recorda dels cops de puny que anava repartint per defensar el seu germà petit. Tots en algun moment u altre havia rebut els punys d’en Roy. I això no s’oblida fàcilment. 

Revols perillosos, cotxes i música. A la novel•la hi ha un grapat de noms de musics com de temes musicals. Què passa quant comences a matar gent perquè creus que s’ho mereixen? A partir d’un moment determinat, deus pensar que si hi ha problemes el millor es fer-los desaparèixer. No gens fàcil anat fent desaparèixer gent en un poble petit.  Però això es el que passarà. 

Per què va marxar en Carl, el petit del Opgard? I la resposta es terrible: el pare abusava d’ell, mentre en Roy no podia fer res. I aquesta impotència va generar a dins seu una ràbia continguda que acabarà explotant. En Carl va poder marxar, desprès del accident terrible que els pares van patir el revolt de les Cabres i el seu cotxe un Cadillac DeVille es va estimbar. Dos pobres orfes que van ser acollits per l’oncle Bernard, però van viure a casa dels pares sols, fins que va marxar en Carl i en Roy va aprendre del oncle Bernard mecànica. 

A l’època d’en Carl, va desaparèixer el policia rural Sigmund Olsen. D’allò tothom s’havia oblidat, excepte el seu fill, també ell policia, Kurt Olsen, tenia sospites que van ser els Opgards qui van matar el pare, però no entenia proves concloents.  

La idea d’en Carl era que tot el poble participes del projecte amb una SC. Una SC permet diu en Carl “ no cal que aportin ni una corona per participar en aquesta aventura.” (pàg.46) Com podríem fer que el poble si poses be? La resposta tenia dos noms: L’Aas exalcalde i home fort del poble. L’Aas tenia una filla la Mari que havia festejat amb Carl, abans de marxar precipitadament a estudiar a Amèrica del Nord. En Roy havia fet coneixences. Malgrat el seu posat adust i poc comunicatiu, havia mantingut en secret, es clar, una relació tòrrida amb la dona del tot poderós Willum Willumsen, que tenia un negoci, Vehicles de Segona Mà i Deballestador Willumsen. La dona es diu Rita. Havia sexe i cap complicació, excepte, si s’assabentava el Willumsen.

El miracle es produeix a Os, i el poble està a favor del hotel i les cabanes. L’Ajuntament, també ho veu ve, tothom sembla molt content. Les obres començaren aviat. No sembla que hi hagi cap entrebanc. El marit de la Mari, en Dan Krane, es periodista i vol saber que hi ha de veritat amb aquesta història.

La Grete havia somiat a ser la xicota d’en Carl, però ell, preferia a la Mari Aas. I això no ho podia suportar. La Grete era la llengua pèrfida que escampa totes els pitjors xafarderies. L’ obra podríem resumir-la amb les paraules de J.L.Borges quan diu: “Es una obra abarrotada de destinos humanos, casi todos trágicos¨ (pág.783)” (Miscelánea, ed. Debolsillo, Barcelona, 2011). 

NesbØ, sembla que li fa cas, en aquesta novel•la coral, on tots tenen comptes pendents. Un incendi provocat crea nous conflictes i més morts. I tots va a parar el mateix lloc. No puc explicar tota la trama, perquè aquesta és un dels punts forts de la novel•la. Domini dels personatges, de les situacions, d’allò que no és diu, però que s’entén. Una obra on les personalitats psicopàtiques s’han surten prou be, en una societat que no és capaç de detectar aquestes mostres que pul•lulen per tota reu. Aquests personatges no tenen cap brúixola moral, res més tenen olfacte per detectar avantatges sinistres. 

En resum, una novel•la que demostra que NesbØ és un mestre en la narrativa fosca d’un país, Noruega que sembla que també, allà hi ha foscor.    

Ressenya: Fer exercici o fer el que vulguis?

Llegint a Nassim Nicholas Taleb, Sección 2 por qué doy todos esos paseos, o de cómo se vuelven frágiles los sistemas *(pág.423 y ss.)

Parla d’una idea recurrent que té base a en la nostra evolució com espècie. Som caçadors-recolectors durant bona part del nostre desenvolupament com homo sapiens. Això vol dir, que la Natura, mitjançant l’evolució, ens ha fet capaços per sotmetre el cos a estrès intensos juntament, amb períodes de tranquil•litat i benestar. Depenia dels llocs de caça i el cicles estacionals. Més difícil al hivern que a la primavera. Des de que l’agricultura va començar la fixació de les poblacions en petits assentaments, a poder ser a prop d’un riu, el nostre desenvolupament com espècie  dominant s’ha anat fent cada vegada més extensiu i intensiu. Vivim en ciutats, cada vegada més grans contra la lògica. Es fa difícil viure en megalòpolis que deixen els seus habitants en condicions precàries. Avui la immensa majoria de la població mundial viu en ciutats.

Els nostres hàbits alimentaris i d’exercici han canviat molt des de aquells caçadors-recol•lectors. Han vist en el reportatges de National Geogràfic que hi hagi caçadors-recol•lectors grassos? La resposta es que no. L’obesitat es una malaltia que s’ha generat en les ciutats. Sempre hi ha hagut gent obesa, però era l’excepció. Ara, en aquest món globalitzat, l’obesitat s’ha transformat en epidèmia. Per què passa això? Com sempre, no hi ha respostes simples. El que hi ha es una multiplicitat de causes que no sempre son fàcils de destriar. Es parla de dietes, de fer exercici, de menjar menys i millor, de deixar el menjar escombraria, de la genètica de les persones, de canvis al metabolisme, del efecte de la pobresa. Avui no cal anar a caçar per menjar. Simplement cal anar al supermercat i omplir el carret de la compra, per posar-ho al frigorífic, un invent genial, però que també ha tingut un impacta per el medi ambient més gran del que es podia pensar.

Tota aquest digressió ve a compte del fet que el cos es defensa del que fan exercici sistemàtic per rebaixar pes. Els nostres avantpassats no anaven a  córrer per els carrers o feien curs de mitges maratons ni res per el estil. El cos es rebota contra aquesta manera de fer. Això vol dir, que cal un enorme esforç de perseverança i constància en el exercici continuat per rebaixar greix. El cos es revenja, hi ha memòria genètica. Cada vegada que mengem el cos reté tot el greix perquè no sap si estem en època de bonança o no. Les dietes que fan baixar el pes corporal molt de presa té com a conseqüència que si ho deixes recuperis molt ràpidament el pes. Es indiscutible que si fas molt exercici i passes gana acabares aprimant-te. Però el efecte rebot estarà esperant qualsevol oportunitat per tornar a recuperar pes. Tantes dietes miraculoses, tantes lluites personals, tantes vegades començant de nou allò que no va acabar de funcionar. Però nosaltres seguint intentant-ho.

Les persones necessiten “variabilitat i aleatorietat”. Les rutines poden fer mal. Tant si es per fer com si es per no fer res. Cal estressar al cos. Aquest està preparat per suportar un cert nivell d’estres. Ja sé que la vida porta força estrès. Però si volen un canvi en el nostre mode de vida, cal incorporar-ho. Així per exemple, no cal anar tots els dies al gimnàs o anar a corre cada dia. Hi ha una imatge molt expressiva en el text de Taleb: “caçàvem en resposta a la gana; no esmorzàvem per anar a caçar, sinó que la caça accentuava els nostres dèficits energètics” [ “cazábamos en respuesta al hambre; no desayunábamos para ir a cazar, sino que la caza acentuaba nuestros déficits energéticos”] (pág.425)

Si bona part de la nostra evolució com homo sapiens, ha passat gana, potser això pot donar-nos pistes  del que hem de fer nosaltres. Els nostres estomacs encaren son els que portaven els homes que van destruir els neandertals. No ha hagut una evolució genètica en el nostre cos. Estrès i descans sembla que aquesta equació era la que funcionaven els nostres avantpassats. Temps de passar gana, ja sigui per les males collites o sequeres o guerres, però el cas, es que passaven gana. I desprès a omplir-se el estomac no sigui no tornin les vaques grasses. Es el “Extremistàn gris” (pág.429), es a dir, variabilitat, en el exercici, en la forma de mirar el món. No hi ha un món com si fos una gràfica plana, monotonia, cal alterar-la, aleatorietat, es exactament el que tenim ara mateix, amb la pandèmia. Un cigne negre –un fet imprevisible al qual no la havien previst en cap escenari- que trasbalsa tota la nostra manera de viure. I això si porta estres.    

Reseña: No-cosas. Quiebra del mundo de hoy

 Byung-Chul Han, No-cosas. Quiebra del mundo de hoy. Trad. Joaquín Chamorro Mielke. Ed.Taurus, Madrid, 2021.

Una fotografía más de nuestra sociedad líquida que se expresa en el título de la obra No-Cosas. Han reivindica, especialmente, en el último apartado: Una digresión sobre la gramola (pág.107 y ss.) donde a raíz de una experiencia personal, reflexiona y desvela sus propias inquietudes y vivencias con relación a un objeto (Cosa) como la gramola o jukebox que se ha vuelto obsoleto en un mundo donde las cosas se baten en retirada, debido paradójicamente a la inflación de objetos de usar y tirar en la que estamos instalados. Reivindicar los objetos que nos atan a la tierra, a un espacio donde refugiarnos de la intemperie que provoca esa ola de las no-cosas, el orden virtual en el que la nueva economía nos quiere encerrar.

Gramola

Hace una apología de la materia y la tecnología contra Heidegger. Materializar el mundo es un imperativo político para Han en un mundo donde las cosas se transforman en materia de reciclaje, pensamos en Vinted y otras plataformas, no hay que llevar la ropa que has usado, a los más necesitados, recíclalo de tal manera que recuperes el dinero que gastaste en el artículo que no usas, he ahí la nueva máxima del neocapitalismo. Un espacio virtual, donde las prendas de vestir, pero también objetos que ya no utilizas son lanzados otra vez al mercado. Las no-cosas, solo tienen utilidad: un solo uso, además, los fabricantes se encargan de imposibilitar una vida útil más larga en todo lo que se fabrica. 

Han sigue utilizando como voces autorizadas para dialogar con ellas, a Heidegger especialmente, pero no sólo. El texto sufre muchas veces de repeticiones, posiblemente, el mensaje queda claro, pero se hace reiterativo. 

El capítulo central de la obra se titula: Vistas de las cosas (pág.63 y ss.) donde se hace un análisis muy interesante a partir de los dibujos animados de Mickey Mouse. Las cosas tenían vida, se enfrentaban, u oponían resistencia. Las cosas eran “lo otro”. Escuchar y oír lo que dicen las cosas es un paso necesario e imprescindible para abrirse a la experiencia de la alteridad. Como las cosas se han difuminado, debido al exceso de cosas, estas pierden consistencia, substancia. Lo que ahora se venera es lo virtual, lo que no se resiste. Hay un apartado donde se habla del smartphone (pág.33 y ss.) donde lo real es absorbido por lo virtual. No hay cosas, hay algoritmos, y estos no tienen alma, sólo calculan y cuentan. El Smartphone, es la llave mágica en un mundo sin magia. Por eso el smartphone está lleno de aplicaciones para solucionarnos la vida pero una vida virtual sin presencias reales, encerrados en un mundo en el que somos los indiscutidos reyes, pero aislados de los demás. 

¿Cómo revertir esta tendencia? La respuesta de Han es modesta. Lo he indicado más arriba. Reivindicar lo necesario, hacer de los objetos parte de nosotros. Las cosas están a la mano, como dice Heidegger. Cuidarlos, atenderlo, en su uso cotidiano es hacer que exista una conexión, que en el actual momento histórico, parece una quimera. Establece una imagen que viene de muy lejos, la materia y la magia. Así como la conexión entre la magia y la felicidad, parece hoy desterrada de nuestro mundo lleno de algoritmos sin alma, y por tanto, sin felicidad. Ese mundo lleno de algoritmos, de información y cálculo, sólo ofrece la salida de la depresión, donde el peso del yo se hace insoportable, porque de alguna manera intuye que la salida de ese pozo solo se puede salir a través del trabajo de lo negativo: del otro, del esfuerzo por acallar los gritos que hemos acumulado, necesitamos distancia y silencio, para volver a rearmarnos y mirar a los otros a los ojos para oír sus voces, para hacer de este mundo un mundo humano y no de smarts (inteligentes) sin alma alguna.