Ressenya: Fer exercici o fer el que vulguis?

Llegint a Nassim Nicholas Taleb, Sección 2 por qué doy todos esos paseos, o de cómo se vuelven frágiles los sistemas *(pág.423 y ss.)

Parla d’una idea recurrent que té base a en la nostra evolució com espècie. Som caçadors-recolectors durant bona part del nostre desenvolupament com homo sapiens. Això vol dir, que la Natura, mitjançant l’evolució, ens ha fet capaços per sotmetre el cos a estrès intensos juntament, amb períodes de tranquil•litat i benestar. Depenia dels llocs de caça i el cicles estacionals. Més difícil al hivern que a la primavera. Des de que l’agricultura va començar la fixació de les poblacions en petits assentaments, a poder ser a prop d’un riu, el nostre desenvolupament com espècie  dominant s’ha anat fent cada vegada més extensiu i intensiu. Vivim en ciutats, cada vegada més grans contra la lògica. Es fa difícil viure en megalòpolis que deixen els seus habitants en condicions precàries. Avui la immensa majoria de la població mundial viu en ciutats.

Els nostres hàbits alimentaris i d’exercici han canviat molt des de aquells caçadors-recol•lectors. Han vist en el reportatges de National Geogràfic que hi hagi caçadors-recol•lectors grassos? La resposta es que no. L’obesitat es una malaltia que s’ha generat en les ciutats. Sempre hi ha hagut gent obesa, però era l’excepció. Ara, en aquest món globalitzat, l’obesitat s’ha transformat en epidèmia. Per què passa això? Com sempre, no hi ha respostes simples. El que hi ha es una multiplicitat de causes que no sempre son fàcils de destriar. Es parla de dietes, de fer exercici, de menjar menys i millor, de deixar el menjar escombraria, de la genètica de les persones, de canvis al metabolisme, del efecte de la pobresa. Avui no cal anar a caçar per menjar. Simplement cal anar al supermercat i omplir el carret de la compra, per posar-ho al frigorífic, un invent genial, però que també ha tingut un impacta per el medi ambient més gran del que es podia pensar.

Tota aquest digressió ve a compte del fet que el cos es defensa del que fan exercici sistemàtic per rebaixar pes. Els nostres avantpassats no anaven a  córrer per els carrers o feien curs de mitges maratons ni res per el estil. El cos es rebota contra aquesta manera de fer. Això vol dir, que cal un enorme esforç de perseverança i constància en el exercici continuat per rebaixar greix. El cos es revenja, hi ha memòria genètica. Cada vegada que mengem el cos reté tot el greix perquè no sap si estem en època de bonança o no. Les dietes que fan baixar el pes corporal molt de presa té com a conseqüència que si ho deixes recuperis molt ràpidament el pes. Es indiscutible que si fas molt exercici i passes gana acabares aprimant-te. Però el efecte rebot estarà esperant qualsevol oportunitat per tornar a recuperar pes. Tantes dietes miraculoses, tantes lluites personals, tantes vegades començant de nou allò que no va acabar de funcionar. Però nosaltres seguint intentant-ho.

Les persones necessiten “variabilitat i aleatorietat”. Les rutines poden fer mal. Tant si es per fer com si es per no fer res. Cal estressar al cos. Aquest està preparat per suportar un cert nivell d’estres. Ja sé que la vida porta força estrès. Però si volen un canvi en el nostre mode de vida, cal incorporar-ho. Així per exemple, no cal anar tots els dies al gimnàs o anar a corre cada dia. Hi ha una imatge molt expressiva en el text de Taleb: “caçàvem en resposta a la gana; no esmorzàvem per anar a caçar, sinó que la caça accentuava els nostres dèficits energètics” [ “cazábamos en respuesta al hambre; no desayunábamos para ir a cazar, sino que la caza acentuaba nuestros déficits energéticos”] (pág.425)

Si bona part de la nostra evolució com homo sapiens, ha passat gana, potser això pot donar-nos pistes  del que hem de fer nosaltres. Els nostres estomacs encaren son els que portaven els homes que van destruir els neandertals. No ha hagut una evolució genètica en el nostre cos. Estrès i descans sembla que aquesta equació era la que funcionaven els nostres avantpassats. Temps de passar gana, ja sigui per les males collites o sequeres o guerres, però el cas, es que passaven gana. I desprès a omplir-se el estomac no sigui no tornin les vaques grasses. Es el “Extremistàn gris” (pág.429), es a dir, variabilitat, en el exercici, en la forma de mirar el món. No hi ha un món com si fos una gràfica plana, monotonia, cal alterar-la, aleatorietat, es exactament el que tenim ara mateix, amb la pandèmia. Un cigne negre –un fet imprevisible al qual no la havien previst en cap escenari- que trasbalsa tota la nostra manera de viure. I això si porta estres.    

Estadísticas en el país de mediocristán

 Leyendo el libro de Nassim Nicholas Taleb, Cisne Negro. El impacto de lo altamente improbable, te das cuenta de lo inadecuado que son las estadísticas. Habla de dos territorios Mediocristán y Extremistán. Al primero, le gusta la campana de Gauss, donde todo aparece en el lugar que le corresponde. Mientras que Extremistán, es el mundo de lo improbable, que se hace realidad, en forma de crisis económica, como el 2008 o bien la actual pandemia. Sucesos que no tenían que ocurrir, según Mediocristán, pero que están aquí. Es evidente que con Mediocristán, no podremos hacerle frente. Sin embargo, la tendencia “natural” es mirarlo todo desde la perspectiva cómoda de Mediocristán.

Ejemplo del desaguisado de la estadística. Sean dos personas, A y B ambos tienen 100.000€. Según la distribución de Gauss, ambos poseemos 50.000€. La cuestión es, ¿es cierta esa distribución? La realidad, más bien podría decirnos que A posee 20.000 y B 80.000. Así, ¿por qué se empeñan en hacer distribuciones tan “platónicas”, tan ideales como irreales? Una de las características de la economía es que sigue jugando a la campana de Gauss. La estadística lo encubre todo.

La conspiració com arma llancívola [La conspiración como arma arrojadiza]

 L’article de  Yuval Noah Harari, Quan el món sembla una gran conspiració (Ara.cat, 22/11/2020) diu el següent:  “Al cap d’uns quants anys, quins van ser els resultats d’aquest esforç enorme? [Irak] Una desfeta total. No hi havia armes de destrucció massiva i el país es va veure sumit en el caos. El gran guanyador de la guerra va ser en realitat l’Iran, que es va convertir en la potència dominant de la regió.” La realitat, va ser la destrucció d’una societat, i la aparició de pugnes entre sunnites i xiïtes. Encara avui, s’està pagant el preu de la intervenció nord-americana. No és veritat que Iran fos el gran guanyador. De fet va ser Israel qui va adquirir més pes, al ser l’únic què té la hegemonia militar de la regió. 

Los protocolos de los sabios de Sion

Té raó Harari, de treure significat a la dèria per la conxorxa universal. El món és massa imprevisible per imaginar què ho podem controlar  totes les derivades què hi pot haver. El terme “cigne negre” de Nassim Nicholas Taleb, explica aquest succés altament improbable, i per això, quan apareix, ens deixa fora de joc, com estem vivint la pandemia del Covid-19. 

PD: Un  llibre excel·lent per indagar sobre aquesta temàtica, rés millor que començar amb El cementerio de Praga, de Umberto Eco. Un llibre ple d'imaginació i vola conspirativa, permet fer-se una idea de la utilitat per el poder o aquell que ho volen aconseguir.