Dia 9
Una mica d'història...
1536
Machu Picchu*
Manco Inca
Harto de ser rey tratado como perro, Manco Inca se alza contra los hombres de cara peluda. En el trono vacío, Pizarro instala a Paullo, hermano de Manco Inca y de Atahualpa y de Huáscar.
De a caballo, a la cabeza de un gran ejército, Manco Inca pone sitio al Cuzco. Arden las hogueras en torno a la ciudad y llueven, incesantes, las flechas de yesca encendida, pero más castiga el hambre a los sitiadores que a los sitiados y las tropas de Manco Inca se retiran, al cabo de medio año, entre alaridos que parten la tierra.
El Inca atraviesa el valle del río Urubamba y emerge entre los altos picos de niebla. La escalinata de piedra lo conduce a la morada secreta de las cumbres. Protegida por parapetos y torreones, la fortaleza de Machu Picchu reina más allá del mundo.
(53 y 76)
1544
Machu Picchu
El trono de piedra
Desde aquí ha reinado Manco Inca sobre las tierras de Vilcabamba. Desde aquí ha dado larga y dura guerra, guerra de incendios y emboscadas, a los invasores. Ellos no conocen los laberintos que conducen a la ciudadela secreta. Ningún enemigo los conoce.
Solamente el capitán Diego Méndez pudo llegar al escondite. Venía huyendo. A las órdenes del hijo de Almagro, su espada había atravesado la garganta de Francisco Pizarro. Manco Inca le dio refugio. Después, Diego Méndez clavó el puñal en la espalda de Manco Inca.
Entre las piedras de Machu Picchu, donde las flores encendidas ofrecen miel a quien las fecunde, yace el Inca envuelto en bellas mantas.
(53)
++++++++++++++++
M’ha despertat sobre les 5:45h, m’havia ficat al llit sobre 23:00h. Es nota la baixada d’alçada. Com en vaig dutxar a la nit, aquest matí he acabat de presa. Esmorzar a les 6:20h, el menjador és petit, hi havia un bon grapat de turistes francesos.
Hem fet temps per a anar tots plegats a buscar el bus que està a uns 5’ del hotel, al costat de les vies del tren. La primera sorpresa, hi havia una gentada immensa fent cua per agafar els busos per anar fins a Machupicchu (Muntanya vella). Hi ha un topall de gent, uns 5000 persones per dia. Nosaltres tenien assignada una hora per poder accedir-hi. Teníem a les 8h. Hem agafat l’autobús tot el grup, més altres turistes. Una carretera sense asfaltar, sembla que l’UNESCO, no vol l’asfalt, i amb el nom de Hiram Bingham, ell va portar la noticia de l’existència de Machupicchu a Occident (1911), desprès de ser oblidada per tothom.
Machupicchu és un lloc icònic. Des de fa molt de temps, hem vist a la TV imatges del lloc, avui, el dia era magnífic, un sol espectacular, sense boira, ideal per passejar-te per tot el recorregut obligatòria que pots fer. Sense aquest bombardeig d’imatges icòniques, que fan que la teva retina s’hagi acostumat a veure-les infinitat de vegades, com seria no haver-les vist mai? Quina reacció tindries? Potser els únics que poden gaudir d’aquesta mirada primigènia siguin els nens. Estem tant condicionats per les imatges que sembla que anar-hi és simplement, constatar el que ja has vist moltes vegades, potser per això la gent no para de fer-se selfies, com si no acabés de creure el que veu o que no estar segur que estiguis on estàs.
Com bons turistes que som, hem anat seguit al nostre guia Rubén, també estava la Katy. Hem d’anar per rutes preestablertes amb la resta de turistes que fan el mateix recorregut. Es feia difícil seguir la seva explicació, perquè els ulls et transportaven per tot arreu. Jo anava mirant el Waynapicchu (Muntanya jove) que estava allà davant de nosaltres com si estigues esperant-nos d’una vegada. Hi havia llocs que estàvem tancats al públic, i això feia que tothom anés els mateixos llocs amb la conseqüència lògica de les aglomeracions. Un dels companys va agafar un camí que va resultar una odissea per ell, perquè va anar a parar al començament. No hi havia manera de trobar-lo, precisament, per la gentada que hi havia. A la guia de mà explica tot i més de Machupicchu.
El vídeo te la virtut que no pretén espantar ni fer volar coloms
El nostre grup, ha sigut l’últim per accedir-hi, hi ha un topall de 400 persones que poden pujar per dia. La pujada és intensa, amb escales irregulars que de tant en tant tenien que parar per deixar baixar els que tornàvem. Hem preguntat per el trajecte i en general les respostes eren una mica evasives. Dues dones, que parlaven en castellà, havien arribat al dalt, parlaven de la respiració com a clau del seu èxit. Una mica OM!
Hi ha molts trams que ajuda els cables de ferro per pujar en revolts molts pronunciats. Com estàs dins d’un paisatge semi tropical, els arbres i les plantes que omplen el recorregut, no et deixen veure els precipicis. Vas agafant alçada, mentre la pujada seguia. Havia moment que no baixava ningú i això anava d’allò més be per agafar-te els cables. Sort que no plovia, perquè llavors, si que deu ser perillós per les relliscades.
Mentre nosaltres seguien la pujada, han baixat uns que ens han dit que quedava 15’. No saps mai si son per donar-te ànims, on son 15’ al estil de Kílian Jornet. Del 5 companys, hi havien dos que anaven amb una marxa més, i ens han donat la bona noticia, ja es veien les primeres construccions. Per arribar-hi les escales s’han filaven de mala manera.
Arribats a la primera franja de construcció, hem fet el camí per uns dels bancals mentre es veia algú que encara baixava per una pendent d’escales que donava angunia. Hem anat pujant, per escales sense mirar enrere, amb les mans m’ha ajudava assegurar la pujada. Amb aquesta tècnica tant poc brillant he pogut arribar a la plataforma on indica el ròtol de la muntanya. L’alçada 2600m. Nosaltres havíem estat a 4900 no semblava massa, però el fet d’haver arribat dona un plus de felicitat. Hem fet les fotografies de rigor, semblava que l’objectiu s’havia complert, però amb l’adrenalina disparada, ha acabat d’impulsar-nos més a dalt, fins l’última construcció. Hem estat 5’ per arribar-hi, no hi havia cap dificultat.
Hi ha un revolt de pedres enormes, hi un grup de joves argentins, s’estaven recreant fent-se fotografies. Nosaltres –Albert, Josep, Luis, Lola i Antoni-, hem pujat a la pedra que permet observar des de les alçades tot el complex del Machupicchu. El precipici era impressionant, hem parlat amb el grup de joves argentis, també un noi peruà. Ens han fet una pila de fotografies, la pedra on estàvem, relliscava molt i era incòmoda asseure’s. En aquell moment, l’eufòria era evident, una satisfacció personal i del grup per haver arribar sense entrebancs. Hem parlat amb ells, i ens han preguntat si ens coneixien, devia de sobtar el grup i l’edat, la resposta els ha deixat –aquesta és la meva impressió- perplexos, perquè molts és coneixen des de fa molt de temps, i això no és gens fàcil en el temps que corrent.
Desprès la baixada, imaginava una baixada difícil i perillosa, però la percepció que he tingut, ha estat més fàcil que la pujada, sobretot, més descansada. La baixada és diferent del tram final de la pujada. Hi ha un primer tram que tens que donar un salt per anar a una pedra enorme que indica que cal anar per allà, baixant et trobes per un forat estret que has de anar reptant una mica, fins que surts a una espai que espera unes escales amb pendent molt pronunciada, hi havia una noia que li estava entrant vertigen. Nosaltres hem baixat a molt bon ritme, mentre baixaven t’ha dones del que realment has tingut que pujar, ens acompanyava un noi peruà, que treballa al sector de la mineria. Volia visitar Espanya i preguntava per llocs per anar. Nosaltres els hem donat una llista de llocs: Barcelona, Girona, Costa Brava, Màlaga, difícil escollir.
Quant estàvem acabant la baixada hem trobat a una senyora de 73 anys que baixava l’havíem vist quant nosaltres començaven. La tornarem a trobar el tren d’ Aguascalientes. Hem arribat al control per signar i posar l’hora i la firma. Sembla que això ho fan perquè hi havia gent que es quedava a dalt a passar la nit, també com a mesura de seguretat.
Al costat de la caseta del Waynapicchu un grup de mexicans es feien fotografies i un del nostre grup ha volgut ficar-se en la fotografia.
Hem caminat amb molts turistes que també anaven a buscar el bus de tornada. Hem pogut agafar el bus de les 14:15h. Al cap de 25’ arribàvem al poble d’Aguascalientes. El grup havia anat a dinar. Hem pogut trobar el restaurant, “El Indio feliz” –quin nom, mare meva!-. Quant hem entrat, encara hi havia una part del grup dinant. Salutacions efusives, hem pres el menú, que estava força bo, hi havia gana, desprès del esforç. Mentre dinàvem un dels companys ens ha explicat com funciona el món del futbol professional , atés que ell havia estat president d’un club de la segona divisió.
Desprès hem marxat del restaurant, el cap de 10’ estava al hotel. M’he dutxat, ho necessitava. Sobre les 18:00h hem anar a donar un volt per el poble. El poble sembla Salou o Platja d’Aro, tot ple de restaurants i hotels, la musica a tot drap donava la sensació d’estar dins d’una fira. Nosaltres hem anat a la part del poble on la gent i viu, hem passat per un pont ple de cadenats, hem passat al costat d’un camp de futbol entre blocs de pisos, hem comprat en una tenda petita, fruita. Hem anat desprès cap a el centre del poble, a la Plaça d’Armes. Hem assegut davant d’un quiosc informatiu de turisme. Al costat hi havia un noi que explicava a una noia, una història al•lucinant. Te ha veure amb una nova llei sobre transsexualitat que la qualificada de trastorn mental. No reproduiré les seves elucubracions.
Ara son les 19:35h de la tarda. Ací és nit tancada. Al hotel acabo d’escriure tot el que ha passat en un dia intens i extens. I si, estic cansat, l’edat no perdona.
Demà tornem a Cusco, sembla que no dinarem! Això en sembla absurd i contraproduent. Perquè no fer-ho el mal humor augmenta exponencialment. Sembla que la idea és arribar a Cusco per disposar de la tarda lluiré.
*Saydí M.Negrón Romero. Presentando el Perú y Machupicchu. 6ª edición. Lima, 2020.
https://www.machupicchu.gob.pe/ (Consulta 21/7/24)
https://visitavirtual.cultura.pe/recorridos/MSMCB/museo-sitio-manuel-chavez-ballon/index.html (Consulta 21/7/24)
https://www.machupicc.hu/es/2259-2/ (Consulta 21/7/24)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada