Perú (10): Aguascalientes- Moray- Salines de Mara-Cusco

 Dia 10

Una mica d'història...

1911 

Machu Picchu El último santuario de los incas  no había muerto, pero estaba dormido. El río Urubamba, espumoso, rugidor, llevaba siglos echando su poderoso aliento sobre las piedras sagradas, y esos vapores las habían cubierto con un manto de espesa selva que les guardaba el sueño. Así había seguido siendo secreto el baluarte final de los incas, la morada última de los reyes indios del Perú. Entre montañas de nieve que no figuran en los mapas, un arqueólogo norteamericano, Hiram Bingham, encuentra Machu Picchu. Un niño de por aquí lo lleva de la mano a lo largo de los despeñaderos hasta el alto trono enmascarado por las nubes y por la vegetación. Bingham descubre las blancas piedras vivas bajo el verdor y las revela, despiertas, al mundo*. (53 y 453)

++++++

Desprès de l’eufòria del dia anterior, avui m’he llevat descansat. He dormit moltes hores seguides. M’he despertat sobre les 5:00h. 

Hem anat a esmorzar a les 6:00h, estava ple de francesos, que segurament anàvem avui al Machupicchu. Per si de cas no dinàvem, m’he preparat dos entrepans de pernil dols.  Com teníem temps, sortíem a les 8:30h, hem passejat per Aguascalientes. Avui la cua de turistes era molt menor que el diu anterior, era dilluns. Hem vist com maniobrava un autobús dels que pugen al Machupicchu. Com l’espai es molt estret, ha tingut que fer maniobres arriscades.

A l’hora en punt hem recollit les maletes (petites) i cap a l’estació de tren. Hem a travessat un mercat de souvenirs que en aquell moment, començava a despertar-se. Hem arribat a l’estació. Recollir els bitllets, comprovant la secció que ens tocava. Teníem companys al altre costat de la taula que fa d’illa.

Al costat viatjava la senyora que havíem trobat al Waynapicchu. D’origen hongarès, de petita els seus pares van anar al Brasil, era enginyera, hi ha viatjat per mig món per feina, i ara jubilada, segueix viatjant sola, no li agrada els grups. Venia de estar al Aconcagua!

Com l’altre dia havíem anat per la nit, ara, a la llum del dia veies un paisatge enlluernador. Resseguint el riu Urumamba, hem pogut veure el Nevado Verónica (wakaywillca) de 5792 m. Hi ha algunes parades de tren, per exemple, a Torontoy, on hi ha jaciments arqueològics. Piscacucho, un altre parada de tren, a prop del camí del Inca. Hem arribat a l’estació de Ollantaytambo al cap de dues hores, la ribera del riu era molt espectacular i les muntanyes amb neus perpetues donava una estampa supèrbia. Tothom ha sortit del tren, però avui no hem tingut que arrossegar maletes durant 10’, perquè al pàrquing que hi ha al costat de la estació, ens esperava el nostre autocar. L’autocar ha pres rumb cap a Cusco.

El nostre guia, Rubèn, ens ha explicat una mica la feina dels portadors que treballen per les agències dedicades els esports d’aventura –ruta del Inca-.

*Lluis

Hem fet dues parades en el trajecte fins a Cusco. La primera un jaciment arqueològic de Moray. Diu la nostre guia de mà*:

“És un sistema d’andanes circulars i concèntriques, construïdes, aprofiten el enfonsament natural, resultat de l’acció del aigua sobre la roca calcaria que es troba en el subsòl.

Les terrasses de cultiu tenen microclimes creats, amb fins experimentals, com la domesticació, aclimatació, hibridació i, en general, la investigació amb plantes.”

Detall de les terrasses

*Albert

Per arribar-hi calia tenir moltes ganes, perquè des d’on venien, calia fer un desviament notable. Havia que pujar des de la vall, fins a una alçada considerable per una carretera estreta i amb revolts constant. Cal recordar que estàvem a més de 3200 m d’alçada. Aquest jaciment, per la seva estructura ha estat molt fotografiat. Sembla que era un autèntic laboratori agrícola, què permetia cultivar diferents varietats en funció de l’alçada dels cultius. Malgrat les dificultats per arribar-hi, el lloc era ple de turistes àvids de fer el mateix que nosaltres. 

A la Wikipedia diu això sobre Moray:

“Diversas teorías explican el uso de Moray en la época incaica. Según el historiador Edward Ranney, los incas utilizaron las terrazas de Moray como un lugar para agricultura especial, quizá para el desarrollo de su cultivo más preciado que fue la hoja de coca. John Earls sostiene haber descubierto piedras verticales en las terrazas, las mismas que marcarían los límites de las sombras del atardecer durante los equinoccios y solsticios. Los pobladores locales llaman a estas piedras "ñustas". Earls concluye que cada terraza en Moray reproduce las condiciones climáticas de diferentes zonas ecológicas del imperio incaico.

Debido a su posición abrigada, cada uno de estos andenes representa aproximadamente mil metros de altitud en condiciones normales de labranza. En su totalidad, el complejo contendría veinte o más zonas ecológicas a escala. El sitio de Moray pudo además servir a los oficiales incas para calcular la producción anual en diferentes partes del Tahuantinsuyo.”

Les vistes des de el jaciment eren espectaculars, perquè des de la alçada on estàvem a 3.500m veies un panorama de 360º incloses, muntanyes nevades. Al costat del jaciment arqueològic, està el restaurant Mil Centro del xef Virgili Martínez. Un dels nostres companys, amb ànima de paparazzi és va apropar el lloc per fer-ne fotografies.

*Albert

La segona parada era les Salines de Maras. Per arribar-hi calia moltes ganes, no perquè estigues molt lluny, però si perquè malgrat ser una atracció turística, també hi ha moltes altres opcions. De fet a la Wikipedia li dona un espai força modest.

Veiem el que diu la nostre guia de mà:

“La salinera de Maras ha sigut explotada des de l’època pre-inca, i formen un conjunt de més de tres mil pous, poc profunds, que pertanyen a casi 380 famílies. La seva explotació es fa omplint els pou, cada 3 o 4 dies, amb aigua salada que conté 260,0gr/L de NaCL (Clorur de sodi). Aquesta aigua salada brulla de fonts naturals que tenen el seu origen en el cerro (?) anomenat Qoripukyu o Font d’Or, i te un caudal total de 16.200 L/h. El aigua és vapora en aproximadament un mes i, desprès, la sal es extreta i tractada, per consum humà.

Per la seva ubicació en la vall predilecta dels inques, aquesta sal era d’us exclusiu per l’elit cusquenya*.”

Detall 

Detall

El conjunt de les salines és un paratge singular. 3744 pous conformen aquest puzle on gràcies a les condicions d’alçada (3300 m) i l’exposició al sol fa que les collites siguin notables. El règim de propietat és una cooperativa –en formen part 633 socis**-. La producció és per us domèstic. Hi havia molts turistes. Tothom aprofita per posar a la venda el productes típics de la zona, i ací, la sal era el producte estrella. 

Malgrat que sembla estat a la fi del món, una carretera porta directament a Cusco. La distància és de 40 km. El problema son les carreteres. Malgrat tot, nosaltres hem arribat a Cusco cap les 15:10h. Hem entrat per un altra via, el Cusco de la Plaça d’Armes quedava molt lluny dels llocs per on hem passat. Hem vist el Hilton, molt allunyat del centre històric. L’autocar s’ha endinsat per un laberint de carres estrets, plens d’altres vehicles, nosaltres estàvem ben perduts. Miraculosament, l’autocar ens ha deixat a la vora del hotel. Ara son les 17:50h mentre escric aquesta crònica. Rubèn s’ha acomiadat de nosaltres, la seva feina ha estat eficaç, sense fer-se massa pesat. No ha de ser fàcil acontentar a tothom. Nosaltres demà sortirem de Cusco cap a Lima a les 5:15h.

Cusco

A les 18:00h hem sortit del hotel. Havia companys que anaven a veure un espectacle. Hem anat a canviar soles, havia que creuar un pas de vianants, sempre difícil i arriscat. Hem passat, com sinó, per la Plaça d’Armes, i hem anat a provar si hi havia lloc al restaurant Campo. Com era d’hora ens han agafat. Un lloc acollidor, més aviat petit, per això sempre està ple, una musica de fons que en aquell moment semblava que cantava Andrés Cepeda, però potser era un altre amb veu semblant, un cambrer atent i uns plats molt ben presentats però amb racions per gegants. 

A la sortida del restaurant, hem sentit fred. Estàvem a uns 10º. Hi havia molta gent passejant per la Plaça d’Armes.  Hem donat una última volta per uns carrers que s’han fet familiars. Venedors ambulants amb tot tipus de productes. Un noi amb la guitarra i una noia cantant intentaven sobreviure, semblava que això de cantar en públic ho devien de fer  feia molt poc temps. Una mica més a baix, una dona gran, amb veu destemprada cantava acompanyada d’una guitarra atrotinada, amb un so més proper a aquesta terra. Una sabata petita al terra, i poc desprès hem vist un home jove amb un nen a coll, sense sabata. Li hem dit que  havíem vist la sabateta, però l’home ha indicat amb la mirada s’ha estàvem fent càrrec. 

Hem arribat al hotel al voltant de les 20:00h Demà, com no, cal llevar-se a les 4:45h. El restaurant obra a les 5:15h. Espera l’aeroport de Cusco per anar a Lima.

  

Perú (9): Aguascalientes-Machupicchu- Waynapicchu

 Dia 9

Una mica d'història...

1536

Machu Picchu*

Manco Inca

Harto de ser rey tratado como perro, Manco Inca se alza contra los hombres de cara peluda. En el trono vacío, Pizarro instala a Paullo, hermano de Manco Inca y de Atahualpa y de Huáscar.

De a caballo, a la cabeza de un gran ejército, Manco Inca pone sitio al Cuzco. Arden las hogueras en torno a la ciudad y llueven, incesantes, las flechas de yesca encendida, pero más castiga el hambre a los sitiadores que a los sitiados y las tropas de Manco Inca se retiran, al cabo de medio año, entre alaridos que parten la tierra.

El Inca atraviesa el valle del río Urubamba y emerge entre los altos picos de niebla. La escalinata de piedra lo conduce a la morada secreta de las cumbres. Protegida por parapetos y torreones, la fortaleza de Machu Picchu reina más allá del mundo.

(53 y 76)

1544

Machu Picchu

El trono de piedra

Desde aquí ha reinado Manco Inca sobre las tierras de Vilcabamba. Desde aquí ha dado larga y dura guerra, guerra de incendios y emboscadas, a los invasores. Ellos no conocen los laberintos que conducen a la ciudadela secreta. Ningún enemigo los conoce.

Solamente el capitán Diego Méndez pudo llegar al escondite. Venía huyendo. A las órdenes del hijo de Almagro, su espada había atravesado la garganta de Francisco Pizarro. Manco Inca le dio refugio. Después, Diego Méndez clavó el puñal en la espalda de Manco Inca.

Entre las piedras de Machu Picchu, donde las flores encendidas ofrecen miel a quien las fecunde, yace el Inca envuelto en bellas mantas.

(53)

++++++++++++++++

M’ha despertat sobre les 5:45h, m’havia ficat al llit sobre 23:00h. Es nota la baixada d’alçada. Com en vaig dutxar a la nit, aquest matí he acabat de presa. Esmorzar a les 6:20h, el menjador és petit, hi havia un bon grapat de turistes francesos. 

 Vistes des del hotel

Hem fet temps per a anar tots plegats a buscar el bus que està a uns 5’ del hotel, al costat de les vies del tren. La primera sorpresa, hi havia una gentada immensa fent cua per agafar els busos per anar fins a Machupicchu (Muntanya vella). Hi ha un topall de gent, uns 5000 persones per dia. Nosaltres tenien assignada una hora per poder accedir-hi. Teníem a les 8h. Hem agafat l’autobús tot el grup, més altres turistes. Una carretera sense asfaltar, sembla que l’UNESCO, no vol l’asfalt, i amb el nom de Hiram Bingham, ell va portar la noticia de l’existència de Machupicchu a Occident (1911), desprès de ser oblidada per tothom.   

El trajecte dura aproximadament uns 30’ fins l’entrada al complex. La carretera molt sinuosa amb rèbols de tota mena i rodejada de vegetació selvàtica dona èmfasi per quan baixes del bus i veus que tot plegat estàs en un lloc de turisme global. Lavabos, restaurants, tothom porta les entrades des de casa., perquè la demanda és molt alta. Els ciutadans peruans entren de franc (?). Era diumenge.  Cal pujar unes escales per accedir-hi i comprovar el teu passaport i l’entrada està a nom teu. I desprès, el recorregut clàssic, juntament amb una pila d’altres turistes. No hi havia cap mena de rastre espiritual, potser no tinc aquesta capacitat per detectar-ho.

Machupicchu

 

Turistes!

Machupicchu és un lloc icònic. Des de fa molt de temps, hem vist a la TV imatges del lloc, avui, el dia era magnífic, un sol espectacular, sense boira, ideal per passejar-te per tot el recorregut obligatòria que pots fer. Sense aquest bombardeig d’imatges icòniques, que fan que la teva retina s’hagi acostumat a veure-les infinitat de vegades, com seria no haver-les vist mai? Quina reacció tindries? Potser els únics que poden gaudir d’aquesta mirada primigènia siguin els nens. Estem tant condicionats per les imatges que sembla que anar-hi és simplement, constatar el que ja has vist moltes vegades, potser per això la gent no para de fer-se selfies, com si no acabés de creure el que veu o que no estar segur que estiguis on estàs. 

Com bons turistes que som, hem anat seguit al nostre guia Rubén, també estava la Katy. Hem d’anar per rutes preestablertes amb la resta de turistes que fan el mateix recorregut.  Es feia difícil seguir la seva explicació, perquè els ulls et transportaven per  tot arreu. Jo anava mirant el Waynapicchu (Muntanya jove) que estava allà davant de nosaltres com si estigues esperant-nos d’una vegada. Hi havia llocs que estàvem tancats al públic, i això feia que tothom anés els mateixos llocs amb la conseqüència lògica de les aglomeracions. Un dels companys va agafar un camí que va resultar una odissea per ell, perquè va anar a parar al començament. No hi havia manera de trobar-lo, precisament, per la gentada que hi havia. A la guia de mà explica tot i més de Machupicchu. 

La història queda enfonsada per l’èxit turístic que converteix un símbol en una icona a escala global. La seva existència te a veure amb la seva inaccessibilitat, enmig de la selva. Va ser una ciutat “multifuncional”. “Principalment fou un nucli màgic-religió i un santuari de culte a més de observatori solar . A més, fou un centre administratiu eficient, amb espais públics, llocs de culte religiós, punts de especialització artesanal, zones residencials i agrícoles. Fous un centre de poder, un lloc clau de trànsit, control d’accés , de nexe e intercanvi entre els territoris andins i l’Amazònia*.”

La seva construcció data entre 1450 i 1460. Va ser dissenyada i construïda per l'inca Pachakuteq. La seva construcció va ser un autèntic desafiament per la seves dificultats i les solucions que hi va aportar. Una construcció de pedra per assentar les bases dels edificis, varen construir  un canal d'aigua, van construir terrasses amb fonaments amb basalt . Sembla que van arribar a viure 500 persones, bona part d'ella, l'elit inca, també hi van haver altres tribus (Qolla, Chimú, Lupaca) dedicades al culte i a la investigació*.

El vídeo te la virtut que no pretén espantar ni fer volar coloms

El nostre grup ha fet el recorregut fins a apropar-nos fins a l’entrada que dona lloc per pujar al Waynapicchu. Hem fet la pujada cinc companys. Ho havíem reservat amb molt de temps, especialment, perquè un dels companys tenia aquest objectiu des de feia molt de temps. Sobre les 10:45h hem començat la pujada. Hi ha una entrada, i al cap de 2’ hi ha un control, on s’ha apunta el nom, l’edat, la nacionalitat, la firma, ensenyant el passaport. Desprès comences a baixar, però al cap d’una estoneta, la direcció et porta amunt.

El nostre grup, ha sigut l’últim per accedir-hi, hi ha un topall de 400 persones que poden pujar per dia. La pujada és intensa, amb escales irregulars que de tant en tant tenien que parar per deixar baixar els que tornàvem. Hem preguntat per el trajecte i en general les respostes eren una mica evasives. Dues dones, que parlaven en castellà, havien arribat al dalt, parlaven de la respiració com a clau del seu èxit. Una mica OM!

Hi ha molts trams que ajuda els cables de ferro per pujar en revolts molts pronunciats. Com estàs dins d’un paisatge semi tropical, els arbres i les plantes que omplen el recorregut, no et deixen veure els precipicis. Vas agafant alçada, mentre la pujada seguia. Havia moment que no baixava ningú i això anava d’allò més be per agafar-te els cables. Sort que no plovia, perquè llavors, si que deu ser perillós per les relliscades. 

Mentre nosaltres seguien la pujada, han baixat uns que ens han dit que quedava 15’. No saps mai si son per donar-te ànims, on son 15’ al estil de Kílian Jornet. Del 5 companys, hi havien dos que anaven amb una marxa més, i ens han donat la bona noticia, ja es veien les primeres construccions. Per arribar-hi les escales s’han filaven de mala manera. 

Arribats a la primera franja de construcció, hem fet el camí per uns dels bancals mentre es veia algú que encara baixava per una pendent d’escales que donava angunia. Hem anat pujant, per escales sense mirar enrere, amb les mans m’ha ajudava assegurar la pujada. Amb aquesta tècnica tant poc brillant he pogut arribar a la plataforma on indica el ròtol de la muntanya. L’alçada 2600m. Nosaltres havíem estat a 4900 no semblava massa, però el fet d’haver arribat dona un plus de felicitat. Hem fet les fotografies de rigor, semblava que l’objectiu s’havia complert, però amb l’adrenalina disparada, ha acabat d’impulsar-nos més a dalt, fins l’última construcció. Hem estat 5’ per arribar-hi, no hi havia cap dificultat.

Hi ha un revolt de pedres enormes, hi un grup de joves argentins, s’estaven recreant fent-se fotografies. Nosaltres –Albert, Josep, Luis, Lola i Antoni-,  hem pujat a la pedra que permet observar des de les alçades tot el complex del Machupicchu. El precipici era impressionant, hem parlat amb el grup de joves argentis, també un noi peruà. Ens han fet una pila de fotografies, la pedra on estàvem, relliscava molt i era incòmoda asseure’s. En aquell moment, l’eufòria era evident, una satisfacció personal i del grup per haver arribar sense entrebancs.  Hem parlat amb ells, i ens han preguntat si ens coneixien, devia de sobtar el grup i l’edat, la resposta els ha deixat –aquesta és la meva impressió- perplexos, perquè molts és coneixen des de fa molt de temps, i això no és gens fàcil en el temps que corrent.

Desprès la baixada, imaginava una baixada difícil i perillosa, però la percepció que he tingut, ha estat més fàcil que la pujada, sobretot, més descansada. La baixada és diferent del tram final de la pujada. Hi ha un primer tram que tens que donar un salt per anar a una pedra enorme que indica que cal anar per allà, baixant et trobes per un forat estret que has de anar reptant una mica, fins que surts a una espai que espera unes escales amb pendent molt pronunciada, hi havia una noia que li estava entrant vertigen.  Nosaltres hem baixat a molt bon ritme, mentre baixaven t’ha dones del que realment has tingut que pujar, ens acompanyava un noi peruà, que treballa al sector de la mineria. Volia visitar Espanya i preguntava per llocs per anar. Nosaltres els hem donat una llista de llocs: Barcelona, Girona, Costa Brava, Màlaga, difícil escollir.

Quant estàvem acabant la baixada hem trobat a una senyora de 73 anys que baixava l’havíem vist quant nosaltres començaven. La tornarem a trobar el tren d’ Aguascalientes. Hem arribat al control per signar i posar l’hora i la firma. Sembla que això ho fan perquè hi havia gent que es quedava a dalt a passar la nit, també com a mesura de seguretat.

Al costat de la caseta del Waynapicchu un grup de mexicans es feien fotografies i un del nostre grup ha volgut ficar-se en la fotografia.

Hem caminat amb molts turistes que també anaven a buscar el bus de tornada. Hem pogut agafar el bus de les 14:15h. Al cap de 25’ arribàvem al poble d’Aguascalientes. El grup havia anat a dinar. Hem pogut trobar el restaurant, “El Indio feliz” –quin nom, mare meva!-.  Quant hem entrat, encara hi havia una part del grup dinant. Salutacions efusives, hem pres el menú,  que estava força bo, hi havia gana, desprès del esforç. Mentre dinàvem un dels companys ens ha explicat com funciona el món del futbol professional , atés que ell havia estat president d’un club de la segona divisió. 

Desprès hem marxat del restaurant, el cap de 10’ estava al hotel. M’he dutxat, ho necessitava. Sobre les 18:00h hem anar a donar un volt per el poble. El poble sembla Salou o Platja d’Aro, tot ple de restaurants i hotels, la musica a tot drap donava la sensació d’estar dins d’una fira. Nosaltres hem anat a la part del poble on la gent i viu, hem passat per un pont ple de cadenats, hem passat al costat d’un camp de futbol entre blocs de pisos, hem comprat en una tenda petita, fruita. Hem anat desprès cap a el centre del poble, a la Plaça d’Armes. Hem assegut davant d’un quiosc  informatiu de turisme. Al costat hi havia un noi que explicava a una noia, una història al•lucinant. Te ha veure amb una nova llei sobre transsexualitat que la qualificada de trastorn mental. No reproduiré les seves elucubracions. 

Ara son les 19:35h de la tarda. Ací és nit tancada. Al hotel acabo d’escriure tot el que ha passat en un dia intens i extens. I si, estic cansat, l’edat no perdona.

Demà tornem a Cusco, sembla que no dinarem! Això en sembla absurd i contraproduent. Perquè no fer-ho el mal humor augmenta exponencialment.  Sembla que la idea és arribar a Cusco per disposar de la tarda lluiré.