Recomanacions musicals

 

Barça-Las Palmas: A què jugan aquesta gent?

 

Barça-Las Palmas (1-0)

Si la primera part, han hagut diverses oportunitats per obrir el marcador, l'expulsió directa del porter de Las Palmas, Valles (24'), a canviat la dinàmica del partit. A partit de llavors, el Barça jugava amb un jugador més, però això no ha estat suficient. Malgrat les oportunitats i el VAR.

João Félix que havia sortit feia molt poc (55') ha donat una passada mil·limètric a  Raphinha (60') què ha batut a Aarón que havia substituït a Valles. A partir d'ací, els partit s'ha anat desdibuixant fins arribar al final, amb la sensació que Las Palmas podia fer-nos mal en qualsevol moment. No s'entén massa bé, perquè el Barça s'ha deixat anar. Sense cap perill, i amb la sensació que els canvis no han servit per dinamitzar l'equip. Ni Ferran Torre, ni Vitor Roque, no han aportat res de res. Així, és molt difícil de mantenir la tensió que requeria el partit. Jugàvem amb l'avantatge d'un jugador, però no s'ha notat. No és deixar anar els partits d'aquesta manera. Perquè si juguen així amb el PSG la derrota està assegurada. 

Art i musica: Georges Seurat (1859-1891)

 

Georges Seurat

Recomanacions musicals: Bandes sonores

 

Morir de gana a Gaza

 

Imatges com aquestes, et deixen sense paraules i amb una impotència absoluta. El què està passant a Gaza és intolerable des de qualsevol punt de vista. Els governants d'Israel son els causants d'aquesta destrucció sistemàtica de la població infantil de Gaza. Mentre Israel ataca els hospitals que encara queden malmesos, els nadons sofreixen un càstig bíblic. Per què Israel pot fer el que està fent? Perquè hi ha tant còmplice satisfet? Si, el TJI té el deure de portar davant de la justícia a qui està condemnat a tota una població civil a morir de gana. Si això no és un genocidi, llavors que és ?

El decliu nord-americà?

 L’article de Christoher Caldwell, La desfeta d’Occident? (Ara.cat, 11/3/24)

Joe Biden

L’articulista, fa una reflexió sobre el decliu d’EE.UU al món. Les contradiccions nord-americanes son cada vegada més flagrants. Així, s'encoratgen a l’OTAN per ampliar els seus membres, l’últim a incorporar-se ha sigut Suècia. Biden ha dit que “Europa està en perill”. Però, immediatament, ha subratllat que no pensa enviar-hi tropes terrestres a Ucraïna. Rússia, sap que Europa no intervindrà amb efectius, la disparitat d’opinions en sí de l’OTAN ho fan impossible i potser convenient. A més l’ajuda no acaba d’arribar-hi. Ucraïna no pot guanyar aquesta guerra, perquè Rússia està ficada a mig gas. I malgrat tot, Rússia no ha aconseguit el que volia, una rendició sense condicions. No s’ha està en les mateixes condicions que va propicia la conquesta de Crimea. Ucraïna està empipada, la paraula no és exacta, amb tots els seus presumptes aliats. Perquè aquests aliats volen contrapartides, és a dir, que el material bèl·lic no surt de franc, vet ací el problema de fons. I Ucraïna, no pot pagar-ho. 

L’autor fa referència al llibre de Emmanuel Todd, “La desfeta d’Occident”, llibre que s’ha convertit en un best seller a França. Todd, al parer de Caldwell, fa una declaració emfàtica: EE.UU està en decliu. Es crític contra l’expansió de  l’OTAN. Pensa que aquest imperialisme “ha posat en perill la resta del món”. Una constant de la política de intervencionista nord-americana ha sigut, entrar-hi –Iraq, Afganistan, i sortir-se'n de mala manera, deixant al darrera la destrucció del país. El síndrome de Vietnam, pesa com una llosa en el subconscient nord-americà. En aquest context, Rússia i Putin, han vist una excel•lent coartada per rearmar-se ideològica i militarment amb una deriva autocràtica evident. Per Todd, l’era global comença a tenir un balanç negatiu, envers l’altre actor a escala global, Xina. Todd, veu el decliu nord-americà en el fet que EE:UU “formen menys enginyers que Rússia, no només per càpita sinó en xifres absolutes”. Els ideal de llibertat, de democràcia han estat en contradiccions flagrants depenent del país què volia què entrés a la seva esfera de influència. Exportar valors que no combregen amb bona part de països del món, no és precisament, el que ha fet la Xina. Una dada important que dona llum sobre com funcionen els països es “la  mortalitat infantil, el paràmetre revelador que el va portar a predir el col•lapse soviètic fa mig segle, és més alta a l’Amèrica de Biden (5,4 per mil) que a la Rússia de Putin, i tres vegades més alta que al Japó del primer ministre Fumio Kishida.” Aquesta dada és molt més potent que el PIB. Demostra que alguna cosa no funciona, que hi ha un dèficit enorme de cara al futur d’EE.UU.

Cadwell, veu en l’arrogància Occident un mal profund que afecta al bon criteri i a tenir present el principi de realitat, per sobre del principi dels desitjos que masses vegades es confonen. EE.UU té un problema molt greu amb la polarització de la societat que Trump encarna a la perfecció. I aquesta polarització és un autèntic perill per l’estabilitat d’Occident en primer lloc, però també a la resta del món. Xina està en millors condicions per assolir el regnat de nova potencia mundial, perquè en el seu cinisme pragmàtic, busca influencia sense ficar-se en les dinàmiques pròpies de cada país. I Rússia, vol tornar a ser el que no ha sigut des de la caiguda de la Unió Soviètica. No ho podrà fer, però l’aliança amb Xina –ni que sigui conjuntural i tàctica- li permet augmentar la seva autoestima malmesa per la guerra a Ucraïna i les repercussions dels atemptats de Moscou de fa uns dies. 

Un món gris

 

L’article de Josep Ramoneda, Política sense grisós, dins del seu espai, Apunts al natural, parla una vegada més de les idees-força que des de fa temps, parla en els seus interessantíssims articles. Parla la necessitat del gris en política: “ mentre no s’hagui pensat i parlar en gris no es pot ser un bon polític”. Posa l’exemple, d'Àngela Merkel, que Peter Sloterdijk, ja va elogiar-la. L’autoritarisme postdemocràtic, és l’altre idea-força. Trump i amb ell, totes les dretes extremes, s’han deslligat de qualsevol contacta amb la realitat, apel•lant a forçes irracionals que com diu Michel Feher: El ressentiment s’ha imposat ràpidament com un efecte formidablement mobilitzador”. La indignació, és un sentiment boirós, imprecís, sense perfils concrets, per donar-li forma i per tant per fer-li front. Per això les dretes extremes ho volen capitalitzar. [Però, què ens indigna? El què passa a Gaza? Sembla que no. No hi ha mobilitzacions al carrer. En canvi, si maten a la Núria, llavors, hi ha una flamarada de indignació que vol que tothom pagui. És aquí on les dretes extremes, oloren sang, visceralitat, odi, ressentiments, de tota mena. La Núria no és més que un catalitzador. Com nens petits, els sindicats i no solament ells, volen dimissions, quant més alt sigui el dimissionari, millor. ]

La correlació de forçes, s’expressa en democracia, mitjançant eleccions. Però vivim temps de polarització, cada vegada més radicalitzades. L’altre és elevat al rang d’enemic, o ells o nosaltres, sense cap mena de mediació, cap mena de pont per arribar-hi a consensos. La lògica del amic i enemic s’ha està consolidant. Cadascú, vol ser l'intèrpret de l'interès general, que com bé diu Ramoneda, “es converteix en arma perillosa perquè fàcilment s’utilitza com a argument per negar la pluralitat.” 

El pas de la societat sòlida –capitalisme industrial, i la seva projecció política, burgesia/ proletariat-, s’ha acabat. En el nou sistema, la societat líquida, amb el capitalisme financer/ digital, els marcs conceptuals, s’esborren. Des de el enfonsament del comunisme, i la “fi de la història”, el pensament únic, és a dir, el capitalisme global, s’ha descentrat l’equilibri que des de 1945-1989, havia estat clau per el desenvolupament d’Europa. Avui, aquest capitalisme financer/digital,  s’ha deslligat de la política. És la política la que treballa per aplanar qualsevol obstacle que poguí tenir l’economia. Avui, tothom treballa per el 1% més ric. També hi ha una lluita entre els gegants geopolítics. EE.UU i Xina, son ara mateix, les superpotències que volen dominar el context geopolític. Una mira més enllà del soroll mediàtic, en el fons, aquest món, molt inestable, ho és sobretot per les classes mitjanes d’Occident. A la resta del món, Europa, no és més que un lloc per treballar en millors condicions que a qualsevol altre lloc del món. I de retruc, les nostres societats, que s’han omplert la boca de grans ideal, tanca barreres, posa obstacles perquè les riuades de immigrant no arribin a les costes. 

Diu el premi Nobel d’economia Abhijit Banerjee: “Una part important del malestar es deu al fet que la vida ha perdut sentit.” És això cert? El capitalisme líquid, fa creure a tothom, que la sort de cadascú està en les nostres mans i què si ets un perdedor, la culpa no és la societat, sinó de tu mateix que no estàs a l’alçada. El mecanisme de poder han generat l'estratègia d’externalitzar allò que les estats deurien oferir –seguretat, sanitat, educació, etc-, a una lluita de tots contra tots, al millor estil hobbessià.  La paradoxa de tot això, és que les dretes extremes son més “sensibles” a cultivar espais de “sentit”, ja sigui mitjançant la xenofòbia, el rebuig del altre en totes les seves formes i a visualitzar el boc expiatori: negre, dona, homosexual, musulmà, l’altre en general. Mentre això continua, la democracia és transforma o pot anar cap a  l’autoritarisme postdemocràtic.

EU, el nou espàrring de Rússia

 

L’article de Carme Colomina, L’Europa de la defensa (Ara.cat, 25/3/24), dona un marc mental i polític poc engrescador. A part de la fotografia de Macron lluitant no se sap amb qui o en què, val per mesurar Europa. Europa s’ha convertit en un espàrring d’EEUU, Xina i Rússia. Som potència econòmica, però això avui, cal reforçar-la amb capacitat disuasoria, i Europa depèn exclusivament d’EE.UU. No hi ha possibilitat a mig termini d’un exèrcit de l UE. I ha masses reticències històriques. A més, tenir un exèrcit operatiu surt molt car, i no tenim masses ganes d’embarcar-nos en expedicions militars, per exemple, a Ucraïna. Cap país d’Europa, més enllà de la retòrica patriòtica, vol cap enfrontament amb ningú. Som reactius. I mentre, Israel pot destruir Gaza, sense que cap Estat sigui capaç d’aturar la massacre. I desprès Rússia i la seva creuada a Ucraïna. Putin crida venjança per els atemptats a Moscou. L’exhibició de brutalitat envers els presumptes autors, expressa el que és avui la Rússia de Putin. Efectivament, som el sac de boxa on tothom pot fer guant amb nosaltres. No m'estranya què anem sonats tot el temps.

Torturar els culpables

 

Els presumptes autors de la matança a Moscou, detinguts, i presentats a un Tribunal, amb evidents signes de tortura,  seran exposats a l'espectacle de la seva deshumanització. Els vídeos on apareixien disparant indiscriminadament, anaven amb la cara descoberta. Possiblement, no devien pensar que sobreviurien al atac. Perquè si pensen en fugir, sembla de lògica anar amb la cara tapada, amb el clàssic passamuntanyes. Ara, a la sala d'un Tribunal de justícia, que condemna sense masses manies els opositors al Kremlin, com en aquest cas, no hauran preguntat per el seu estat físic, perquè naturalment, això no interessa a ningú desprès del que va passar el dissabte a la sala de concerts on va ser assassinades 137 i 180 ferits. Ara ho pagaran, no crec que salvin la vida. Son un perill per a Putin. Ell, vol connectar aquests terroristes amb Kiev (Ucraïna). L'espectacle macabre d'uns detinguts amb clars signes de tortura és un bon exemple de la mena d'Estat que és la Rússia de Putin. 

PD: La clàssica explicació que s'ho han fet ells mateixos, apareixerà en qualsevol moment.

 

Recomanacions musicals

 

Si pots assassinar des del aire no ha faci per terra

Art i musica: Francois Gall (1912-1987)

 

Francois Gall

Terror a Moscou

 

La retransmissió en directa del assalt al Crocus City Hall, a Moscou, per part de un nombre indeterminat d’assaltants, van crear el pànic i la mort dels assistents a un concert. Les xifres de moment fan 115 persones mortes i 115 ferits. Un assalt sense cap impediment, almenys pel que es veu el vídeo “semi oficial”. L’atemptat ha estat reivindicat per l’Estat Islàmic. Fins a qui les notícies.  Tant els EEUU com Anglaterra van avisar d’un imminent atac terrorista a Rússia. Ara aquell vaticini s’ha fet realitat. Feia molt de temps que l’Estat Islàmic no apareixia en escena. Què aquest atemptat segueixi el mateix patró del que va passar el 2002 en el teatre Dubrovka a Moscou, sembla una coincidència molt reveladora. Al mateix dia que Moscou ha llançat un atac massiu a instal·lacions energètiques a Ucraïna, inclosa la presa més gran del país a Zaporíjia, resulta tot plegat boirós i inquietant. Masses preguntes per resoldre. El govern de Putin, podrà fer ara el relat que més li convingui per els seus interessos. La seva capacitat de mentir és llegendària i el seu cinisme immens.   Caldrà temps per veure la resposta del Kremlin, és a dir de Putin. Exportes una guerra sense cap sentit a Ucraïna, on han mort més de tres-centes mil persones, civils i militar de tots els bàndols. I ara a casa teva, tens un atemptat terrorista i poses el crit al cel? 

PD: Mentre les xifres augmenten, ara mateix son 133, Putin acusa directament a Ucraïna.

Israel deixa que tothom parli d'ella

 

Tot va començar el 7 d'octubre de 2023. Un atac per sorpresa -la famosa intel·ligència jueva va fallar estrepitosament- de Hamàs contra territori ocupat per Israel, va causar la mort de 1.400 i uns 200 ostatges. La devastació psicològica de Israel va ser enorme. I llavors, va haver la resposta d'un govern extremista que havia fallat a la seva població. Al llarg del temps, Israel ha utilitzat la desmesura con tret característic contra les faccions palestines. Destruir mig Líban, destruir camps de refugiats a Gaza. Des de l'ocupació dels Territoris Ocupats - 1967-, la supèrbia i el menysteniment de la població palestina, ha creat al llarg del temps, un mur impossible de salvar. Què tenia que fer el govern israelià? Tocat en la seva fibra més profunda, la seguretat i superioritat militar, la resposta ha estat la desmesura sense aturador. Dir que tot el que han fet és defensar-se es simplement fals. El habitants de Gaza, s'han convertit en enèmics de Israel. Tothom és de Hamàs. Ningú és innocent. Tota la retòrica israeliana, ha estat per deshumanitzar a aquesta població que ha està sent massacrada per terra i per aire. I ara, la fam. En un món global, resulta que els Territoris Ocupats estan aïllats de les comunicacions generals. Tot la narrativa és fa des del poder de Israel. Segons ells, son el petit David, i Hamàs Goliat. Son tant mentiders que arriben a creure-s'ho. Miles de infants massacrats per bombardejos intel·ligents. Quin sentit te l'ONU? I UNICEF? La impotència de les Organitzacions Internacionals es proporcional al cinisme de Israel. Sap que tot el que han fet quedarà impune, perquè en aquest món global, val la raó de la força. A propòsit d'un altre context, però que també val per aquesta massacre poden dir "l'únic que pot detenir l'orgia de violència en aquest estadi és l'esgotament dels recursos, de les matèries primeres, de les fàbriques, de les estructures necessàries per matar, o, com una conseqüència última, de les persones convertides en la matèria primera de les matances*". Aquest impàs actual té a veure amb alguns d'aquestes raons. En cap cas, aquesta aturada te ha veure en el fet d'haver assassinat a 31.000 persones, a prop de la meitat menors d'edat.   

Executar a un discapacitat intel·lectual

 

Sembla que avui, a Geòrgia, dormiran més tranquils desprès de l'execució de Willie Pye, un home negre, pobre i amb discapacitat intel·lectual.  Els EEUU segueixen la seva política bíblica del ull per ull. Res de clemència, malgrat que la pena de mort no és més que un ritual on les famílies de les víctimes obtenen la seva venjança particular.  El TS nord-americà va establir la inconstitucionalitat d'executar els deficients mentals, però el Estat de Geòrgia,  "el professor de jurisprudència de la Universitat d'Amherst Austin Sarat, especialitzat en la pena de mort, explica que l'altre gran escull amb què s'havia trobat Pye era que "la norma és que no es pot executar algú que té una discapacitat mental, però no està definit què es considera una discapacitat mental". Per tant, al final la decisió sempre queda en mans del tribunal de torn." (Ara.cat, 21/3/24)

A la informació que firma Antònia Crespí Ferrer, ens diu que el quocient intel·lectual (CI) de Pye era de 68. L'estàndard estadístic oscil·la entre 85-115. Pot tenir responsabilitat o consciència del què es fa? El problema de fons és el biaix racista. A més, tal com diu la informació "  "El primer problema del senyor Pye és que l'advocat d'ofici que se li va assignar era dolent i racista. Ja era conegut a l'estat per fer declaracions racistes sobre els seus clients i utilitzar la paraula nigga [despectiu en relació amb les persones negres] en alguns casos. Ni tan sols va dedicar el temps que toca a un cas de pena capital, i no va fer-li mai les proves per mostrar la seva discapacitat. Així que la qüestió no es va presentar mai davant el jurat que el va condemnar", explica Robin Maher, directora executiva del Centre per a la Informació sobre la Pena de Mort (DPIC)". I malgrat tot, s'ha executat a Pye. Hi ha tota una maquinaria sinistra de la mort, què fa, sobretot, els Estats del Sud  de Nord-Amèrica segueixi la seva particular creuada contra les minories*.

Gaza agonitza de fam: Gràcies, per no fer res UE (Espanya)

 

            

A Gaza la fam comença a fer estralls, però allà no és Àfrica, l' ONU no pot actuar amb els cascos blaus. A Gaza, qui mana és Israel, i el govern extremista de  Netanyahu, volen que morin de fam. Així que cada dia que passa, la població civil i especialment, els infants pateixen una violència extrema. Del més de 31.000 morts, una part molt important son menors d'edat. Com pot ser possible aquesta passivitat criminal? Quina mena de missatge s'ha està donant? Si ets amic dels EE.UU, pots fer el que vulguis ? Per cert, a la fotografia és veu que allò de dones i nens primers, és una quimera.

Psicòpates al poder

 

Les eleccions a Rússia tenen la virtualitat d'expressar sense cap possibilitat de equivocar-se, que amb Putin, la raó de la força, està al seu servei.  No tinc cap dubte que desprès d'aquest mandat, haurà d'altres. El missatge de la por va encaminada cap a una UE sense visibilitat, gràcies a  Ursula von der Leyen. Una UE dividida, com sempre, més pendent del subministrament de gas o petroli què de qualsevol altre qüestió menor, per exemple, Ucraïna, Gaza, o els drets humans.  Putin parla sense manies de guerra nuclear. Diu Carme Colomina en el seu article Putin, Trump i un món desencadenat (Ara.cat, 19/3/24), "No són “homes forts”, com els vam anomenar durant els anys d’aquesta epidèmia generalitzada de lideratges abraçats a les derives autoritàries, la retòrica divisiva i la persecució de la contestació. Són governants perillosos." Amb personatges com aquests, no m'estranya que von der Leyen, volguí fer-se fonedissa, com la resta dels països d'Europa. 

  

Israel : Crims de guerra, avalat per els amics dels Drets Humans (o no)

 

"L'exèrcit israelià ha assaltat aquesta matinada l'Hospital Al-Shifa a la ciutat de Gaza, el principal complex mèdic de la Franja. Sota la cobertura d'un intens bombardeig aeri, tancs israelians han envoltat el recinte i han disparat contra diversos edificis, inclosa la zona de quiròfans, les urgències i l'entrada principal, i han provocat un nombre per ara indeterminat de morts i ferits pel llançament de míssils i atacs amb drons i franctiradors." (Ara.cat, 18/3/24)

Aquest hospital , ja ha sigut objectiu militar israelià. Sembla que no acaben de trobar el que busquen, més enllà de mort i ferits. Per Israel i el seu exèrcit, no hi ha cap convenció de Guerra que impedeixi atacar hospitals. Llegint la crònica, sembla que  l'Hospital Al-Shifa sigui el quarter general de Hamàs. Però l'únic que fan es assassinar més palestins. Les xifres des morts son ara mateix de "31.726 palestins morts i 73.792 ferits en les operacions militars israelianes des del 7 d'octubre.".

No troben els caps de Hamàs, ni els ostatges. De fet Hamàs, podia haver ofert per internet les execucions dels ostatges. No podem veure l'assassinat dels civils palestins, perquè hi ha un bloqueig informatiu de dimensions descomunals. No he vist cap país de la UE que hagi trencar relacions diplomàtiques. Cap ambaixador ha tornat el seu país d'origen, cap expulsió de diplomàtics israelians. Tothom pot contemplar amb estupor com totes les lleis, Israel se les passa per el tal·lit.

GR7: Sant Llorenç de Morunys-Hostal del Cap del Pla (i II)

 

Sant Llorenç de Morunys

* Lidia

Santuari del Lord

Knauf en Guixers

Hostal del Vent

El Roc Falcon

* Mercé

Hostal del Cap del Pla

Atlètic de Madrid- Barça: Dr. Jekyll and Mr. Hyde

 

Atlètic de Madrid-Barça (0-3)

El futbol és molt estrany, per això val com metàfora de la propia vida. Una primera part, on el Barça no ha jugat, no ha fet més que defensar-se, fins que el 39' João Felix, ha marcat un gran gol, a passada de Lewandowski. Això, ha sigut tot, anar al descans, guanyant un partit que no havia jugat! L'Atlètic de Madrid, podia haver marcat un gol, però avui no era la seva nit.

A la segona part, el mateix Lewandowski -el millor jugador de la nit-, ha marcat el segon gol al 46', s'ho ha fet tot ell, marcant amb una mica de fortuna. Amb un 0-2, semblava que la reacció del Atlètic, seria furibunda, però no ha sigut així, malgrat els canvis. Fermín, sempre intens i accelerat a marcat un gran gol de cap el 64'. Sort que a la celebració del gol, no s'ha fet mal de miracle.  A partir d'aquí el Barça ha jugat a plaer, i no obstant això, l'Atlètic ha tingut oportunitats, una claríssima on Ter Stegen, ha aturat per dos cops els remats del jugadors Atlètics.  Avui Lamin Yamal, ha sortit des de la banqueta, igual que Vitor Roque. Menció destacada de Pau Curbasí, Héctor Fort a la defensa. Sembla mentida com en un mateix partir, un equip pot transformar-se, i això és molt perillós quan jugues a la Champions. 

PD: Xavi ha tornat a ser expulsat. Potser els arbitres tindrien que estar més atents a les jugades que els entrenadors.

 

GR7: Sant Llorenç Morunys-Hostal del Cap del Pla (I)

 

Sant Llorenç de Morunys

*

Església de Sant Llorenç de Morunys

*

*

 

Església de Sant Llorenç de Morunys

*

*

*Roser 

Sant Serni del Grau