Viatges, Llibres, Reflexions, Imatges, Musica, Filosofia, Literatura, Política, Miscel·lània, Blog de Viatges
dilluns, 2 de febrer del 2026
Agafar els diners!
diumenge, 1 de febrer del 2026
Viatge a Vietnam i Cambodja: Epíleg
Epíleg
1.- Viatjar és sortir de la rutina. I això vol dir que ningú no pot ser turista permanentment. A la nostra societat líquida –Zygmunt Bauman- on tot adquireix un format de positivitat, degut al model neocapitalista on estem ficats, ser turista és alhora signe del temps, però també testimoni accidental. He viatjat i he vist, però el viatge ha canviat la meva vida? Seria presumptuós afirmar que un viatge canvia la meva vida. No dubto que els immigrants que fugen de la guerra, la misèria, el seu viatge en pastera, els pugui canviar la vida. Massa morts guarda la Mediterrània, però els que són capaços d'arribar-hi i tenen la sort de poder quedar-s'hi, és possible que els canviï la vida.
En què ajuda un viatge a configurar la nostra experiència del que som? Cadascú hauria de respondre aquesta pregunta. Mirar la gent d'un altre país, amb una biografia diferent de la teva, amb una experiència diferent de la teva, amb una història diferent, quan creues la mirada, allò que veus en general, és el mateix que tots aspirem, un anhel de viure amb dignitat. A Vietnam o Cambodja, he vist aquestes mirades que aspiren a allò que tots aspirem, una vida millor. Les cares expressives, els somriures, davant un estranger que visita el seu país, fan que s'obrin futurs. Diversitat d'estils de vida, camp i ciutat, i nosaltres els turistes passejant-nos per mig país a la recerca d'experiències, mesurant distàncies entre ells i nosaltres.
3.- No hem pogut parlar amb la gent d’aquest país. L'idioma és un obstacle important. Un paisatge què amb la modernització depredadora, esta canviant, manglars en perill, contaminació, i uns sistemes polítics dictatorials, son els eixos principals. La distorsió és que en règims políticament, comunista, en el cas de Vietnam i d'autoritarisme a Cambodja, el model capitalista crea les condicions per augmentar les desigualtats.
4.- Viatjar és esgotador, en clau turista, no hi ha temps per gandulejar. Massa coses en massa poc temps. No hem pogut entrar a la quotidianitat d'aquelles persones amb qui ens hem creuat. És evident que hi ha diferències abismals entre el camp i la ciutat. Diferències que les podem entendre des de la nostra perspectiva occidental. Hem entrat en pagodes i temples. Hem vist la devoció de la gent. És clar que fa pensar!
5.- Hem vist “el progrés” però també la tradició. Fascina aquesta tradició que a Occident estem perdent a marxes forçades. El progrés es nota a les ciutats, molt semblants a les nostres, trànsit intens, aglomeracions. Totes les ciutats s'assemblen. La globalització equipara Hanoi, Ciutat Ho Chi Ming, Siem Reap o Barcelona. Cadascuna té la seva pròpia personalitat, però la lògica de la globalització és que desapareguin aquestes diferències. I això ho notes en els hotels, en els restaurants pensats per els turistes.
6.- A què es dedica aquesta persona que travessa el carrer? No ho podem saber, no us hem preguntat. El turisme crea feina, però no necessàriament riquesa. La riquesa del país, està sempre en la gent. Singapur és rica, mentre que Vietnam o Cambodja és pobra. A què es deu aquest desajust? Vietnam o Cambodja posseeix matèries primeres de les quals manca Singapur. Prosperitat no suposa distribució de la riquesa. L'abisme entre les dues societats no és degut a la religió, ni al clima, ni a les matèries primeres. L'abisme es troba a la cultura política i econòmica. És cert que Singapur és una ciutat-estat, la seva capital principal és la gent. El capital humà. Si Vietnam o Cambodja volen prosperar, haurà d'invertir en educació, sanitat, infraestructures. Al costat del capital social, cal una economia capaç de redistribuir la riquesa, no a unes elits –l'exèrcit o el partit-, sinó a tota la població. Combinar intervencionisme i economia de mercat, essent l'objectiu, cosa que semblen haver oblidat els nostres governants, el benestar dels ciutadans.
7.- Difícil oblidar les vivències en els diferents ciutats on hem estat. La imatge de caos de Hanoi amb riuades de motocicletes circulen de qualsevol manera, o la quantitat ingent de vaixell a la badia de Halong, destruint qualsevol possibilitat de màgia, o els temples a Hue o Ciutat Ho Chi Ming, una ciutat més endreçada que Hanoi o anar al Mekong, on la memòria de la guerra del Vietnam queda en el nostre record com experiència viscuda des de la distància i el temps. O Siem Reap, una ciutat que no havia escoltat mai, però que està al costat dels Temples d'Angkor, patrimoni de la Humanitat. La tragèdia que han viscut aquestes dos països, no ha estat ressaltada per els nostres guies. És veritat que en Tu, un dels nostres guies, va explicar fragmentàriament, experiències de la seva família. Però ells, afortunadament, no ha viscut els desastres de la guerra. O a Cambodja i el terror de Pol Pot i el genocidi. Et preguntes com a ciutadà d'un continent que ha vist dues guerres mundials i l'holocaust del poble jueu, si estem en condicions de donar lliçons morals i és evident que no. Perquè bona part del drama que van patir aquestes dues nacions, son causa d'Occident, amb la intervenció dels EUA i el context de la Guerra Freda.
8.- Els turistes som còmplices actius dels règims que governen aquestes nacions? No blanquegem aquestes dictadures? Cert, si fóssim molt estrictes, de fet no podries anar a masses llocs. Potser seria bo fer viatges on es respectes els drets humans. A Cambodja, per exemple, hi ha llocs amb l'empara governamental on es fa pirateig informàtic a gran escala. On els treballadors de Vietnam, no tenen dret a vaga. Que fem en aquests països? Què volen descobrir a miles de kilòmetres de casa? És una pregunta que no és fàcil de respondre. Quan camines per els temples d'Angkor, t'ha dones de la fragilitat de totes les coses. Temples destruïts per el temps i els homes, demostren la caducitat de totes les coses, incloses les nostres vides. Som una generació -jubilats- que ha tingut la sort de viure fets impensables, des de la mort del dictador (1975), la guerra del Vietnam (1966-1975), el genocidi cambodjà (1969-1979), l'arribada del home a la lluna (1969), caiguda del ur de Berlín (1989), l'esfondrament del sistema soviètic(1989), l'atac del 11-S (2001), la transformació digital, i la possibilitat de viatjar a lloc que mai hauries imaginat.... Què no en diguin que la meva penjada contaminant és insostenible!
dissabte, 31 de gener del 2026
Israel no més sap que assassinar!
dijous, 29 de gener del 2026
Viatge a Vietnam i Cambodja: Siem Reap- Singapur- Barcelona
Dia 14
Siem Reap- Aeroport- Singapur- Barcelona
M’he despertat amb la sensació que no havia dormit be, però potser això ho somiava, millor deixar-ho córrer. Avui no havia que aixecar-se d’hora. Hem anat a esmorzar sobre les 8:00h. Jo he pres l’habitual. Desprès hem acabar de arreglar les maletes, distribuint el pes equitativament. Hi havia temps de sobra. He mirat l’Ara.cat, hi havia una noticia que feia referència al país. Tailàndia i Cambodja en xocs fronterers, morts i sobretot, refugiats, d’un conflicte que porta molt de temps arrossegant-se per culpa de disputes territorial. I enmig d’aquest conflicte, una pagoda en el centre. No deixa de ser una bogeria que dos països que tenen el turisme com un dels eixos centrals, és fiquin en aquestes disputes que poden tenir greus repercussions, tant humanes com econòmiques.
Hem anat a donar un volt pel costat del hotel. Hem arribat al Palau Presidencial. Hi ha uns jardins i una petita pagoda per fer ofrenes. Hi havia gent fent-les a Buda.
Desprès ens hem refugiat a l’habitació. He acabat comprar el llibre Wild Angkor. A l’hora prevista a les 11:45h hem portat les maletes a recepció. El conductor ha ficat les maletes en la petita furgoneta.
Nosaltres hem pujat al autocar, anàvem a dinar! El lloc, resultava que estava davant de l’hotel, de fet pertany a la mateix cadena hotelera. L’autocar a trigat 3’. El restaurant Palate, és un lloc estil europeu ha preparat un menú, per nosaltres: amanida, peix i postra (panacota). Tot molt correcta. El local era molt agradable. En fotografies de personatges, reals i també pòsters de cinema. Hem sortit del restaurant a les 13:35h, Anàvem cap a el nou aeroport.
Des de Siem Reap, fins a l’aeroport hi ha una carretera nova, que va a travessant tots els paisatges, urbans i agrícoles. Ací tot era més ordenat que a Hanoi, pocs cotxes i també poques motocicletes, que n’havia. A mesura que sortíem de la ciutat una filera de petits negocis ambulant sembraven la carretera, llocs per dinar o vendre souvenirs per els turistes. Desprès hi havia camps de cultiu. En Sendo ha fet (ho fa sempre) un comiat molt sentit per el nostre guia, en Son i el conductor. El reconeixement no era espiritual, també era material (diners). Ho han agraït. Per normes de l’aeroport en Son no podia entrat a l’aeroport, sembla que ara a Barcelona tampoc ho deixen fer.
Entrar a l’aeroport de Siemp Reap, i fer tot els rituals que calen fer en aquests indrets. Tràmit burocràtic-policial. Com l’aeroport és nou de trinca, hi ha novetats, una d’ella i molt convenient és que a l’hora de facturar les maletes no cal fer de Samsó, perquè la maleta i les cintes transportadores estan arran de terra! També hi havia un escàner per maletes que avisa si has de obrir-les allà mateix. Hem fet tots aquests tràmits sense complicacions.
Hem tingut que esperar perquè l’avió de Singapur Airline, sortís cap a Singapur per la connexió a Milà i Barcelona. Una vegada hem aterrat a Singapur, hem agafat un tren llançadora dins del mateix aeroport de la T1 a la T2.
El nostre avió anava a 978 km i a uns 11 km d’alçada, aproximadament. Si anéssim amb un Concorde, la durada del viatge hauria estat d’unes 6h com a màxim. Sembla que els fabricants aeronàutics –Boing, Airbus per l’aviació comercial-, no estan per innovacions tecnològiques, prefereixen oferir avions amb capacitat de passatger, deixant-ho la velocitat per els avions de combat, entre 2,5 Mach i 2,83 Mach, és a dir entre 2,485 i 3000 km/h. Entre 950 i 3000 podria haver un parell de esglaons intermedis, per no fer els vols de llarga durada un petit suplici per els viatgers. Imagino que el preu dels bitllets serien prohibitius, com eren els del Concorde.
Desprès d’aquest excurs aeronàutic, segueixo la narració de tornada cap a casa. Al matí, ens han donat l’esmorzar, donaven un bocata i cafè amb llet. Voldria imaginar que a primera classe donen croissants i caputxinos. Hem fet una parada a Milà, una brigada de treballadors, m’ha semblat que eren els que havíem vist quan anàvem cap a Singapur i Hanoi. Han tardat una hora més o menys. Com hi havia les portes obertes, el fred es colava per els passadissos de l’avió. Una vegada s’ha enlairat, Barcelona estava a una hora i escaic, el cel estava ennuvolat i gris, i la temperatura era de 8º.
Aterrar, anar a recollir maletes, passant per control de duanes i anar a les cintes de les maletes. Ens hem acomiadat dels companys de viatge, recollir-les i anar a la sortida on el cotxe espera gràcies a Aparca&Go. A les 11:45h arribàvem a casa. El viatge havia finalitzat!
