Dia 7
I
A les 5:00h el mòbil s’ha posat en marxa i amb ell, nosaltres. A les 6:00h sortíem amb l'autocar cap a el Llac Como. Per sort, baixar les maletes amb l'ascensor reumàtic, no ha sigut cap problema, s’ha resolt de la manera més natural possible, perquè hem anant baixant de manera esglaonada. He pogut saludar al gos que pacientment estava fent guàrdia per tenir cura de tothom a la planta 3. Un box-lunch (una bossa amb algunes coses per menjar) estava preparat a recepció. A l’hora convinguda l’autocar s’ha posat en marxa. Hem tingut que fer un desviament, tal com vaig dir en l’anterior entrega. Deixàvem l’hotel sense haver pogut passejar per Varese ni veure el seu Llac!
L’autocar conduit per mà experta d’en Rocco ha agafat la SS707, desprès hem agafat la SS36, hem arribat fins a Leccó, i amunt al costat del Llac di Lecco, passant per Bellano, Dorio, Fabbrichetta, a prop es troba el Forte Montecchico Nord, i al costat hi ha el Forte Di Fuentes, passant per el Ponte del Passo, per la SS340, Sorico, Domaso, Gravedona, Menaggio fins a Cadenabbia. L’última part del trajecte, hi ha una pila de túnels per salvar els obstacles que la natura ha posat al home i les seves ambicions. Aquella hora, el llac tenia un color gris metal•litzat, res a veure amb el blau del Llac Maggiore. Una volta al tot el Llac!
Cap a les 9:30h hem arribat a Cadenabbia, per la Via Regina (SS340). Hem parat al costat del Bar Impero. Cadenabbia és una terminal de ferris. Al Bar Impero, era el lloc de la parada tècnica i per poder esmorzar una mica. El lloc era massa petit per el nostre grup. La propietària, estava avisada, ha posat el crit al cel quan tothom volia anar els lavabos, i la consigna era o consumies o no hi havia lavabos. I és que el negoci és el negoci, no?
Vil·la Lucia
Bellagio per la seva posició privilegiada s’ha transformat en centre turístic de primer ordre. El problema de tot plegat és que allò que feia particular el lloc, s’ha volatitzat i s’imposa el model global, on totes les botigues semblen copies de qualsevol altre ciutat, inclosa les nostres. L’únic tret distintiu, son les vil•les senyorials provinents del segle XIX de l’alta aristocràcia i l’alta burgesia, que anàvem a estiuejar. El primer hotel de categoria era propietat d’anglesos. Al voltant del carrer principal, a la vorera del Llac, estava ple de restaurants, botigues fashion, i tendes de souvenirs. Hi havia tendes que venien –per els turistes- seda, corbates, mocadors que eren propis d’aquests llocs.
Per fer l’explicació de Bellagio, hi havia dos guies. El grup s’ha dividit en dos i cada guia ha agafat un, és norma d’aquests llocs. El problema que tenia la guia és que no hi havia gens a explicar, perquè el lloc havia sigut un petit poble de pescadors fins que van arribar els anglesos – Gran Tour- i l’alta burgesia buscant paradisos a la cantonada d’on vivien, Milà, Torí, etc.
Desprès hem anat fins a la punta de la península per la via Eugenio Vitali, cap al final s’ha apleguen diferents vil•les amb vistes al Llac. Hem contemplat el port esportiu, al costat de Punta Spartivento. El Llac des d’aquesta perspectiva, on les muntanyes nevades encara es podien entreveure. La guia, feia un relat pla i sense cap interès, almenys per a mi.
Per acabar-ho d’arrodonir-ho hem pres un tren turístic. Ens han fet un petit recorregut per els voltants de Bellagio*, veient algunes vil•les, un recorregut prescindible, perquè de fet no hem vist res, però suposo que això és el turisme global.
Desprès hem tingut una estona –anava a dir d’esbarjo !-, lliure fins l’hora de dinar. Envoltats de turistes com nosaltres, amb força calor, hem fet una parada per fer l’aperitiu. Jo un martini rosso, sense sacsejar, si us plau!
