dimarts, 25 de juny del 2024

Perú (6): San Carlos de Puno- Cusco (II)

 Agafar l’autocar i camí cap a Pucarà.  Hem passat per Juliaca sense fer parada. La ciutat és veia caòtica. Hi havia obres per tot a reu, carrers sense asfaltar, transit desbocat,  molta gent per els carrers. Hi havia vida i activitat. El nostre guia Rubèn, ens ha dit que Juliaca te un activitat que és el contraban. Relativament a prop de Bolívia, un dels articles que més sortida te son les bombones de gas. Al Perú son molt cares i la gent prefereix els preus més assequibles que venen de Bolívia. Bolívia és com la Romania per l’Amèrica del Sud.  







Anant per la 3S hem arribat a Pucarà. No hem parat al poble, ni els jaciment arqueològic que data de 1.800 aC. També si troba el jaciment Qaluyu. Cal dir que estem a 3.877 m. Hi ha un museu arqueològic i un museu Lític

“Dins aquest Complex és destacable la presència de diferents estructures piramidals, un important llegat de la Cultura Pucará. Tot i que en si el lloc es troba dividit en dos sectors reconeixibles. El primer per ser un sector d'edificacions cerimonials (on hi ha les piràmides) i l'altre per ser una àrea netament urbana.

Sobre el sector cerimonial de Pucarà, s'hi aprecien almenys 9 piràmides. Aquestes són interessants perquè no són iguals, ja que es poden observar clarament els diferents dissenys de plantes i mides de les mateixes. Pel que fa a aquestes piràmides, l'àrea de la seva ubicació comprèn una mitjana de 4,2 quilòmetres quadrats, i la piràmide més important d'aquesta secció és l'anomenada Piràmide de Kalasaya.




La piràmide de Kalasaya és una construcció piramidal, on s'observen terrasses superposades i unides gràcies a una escalinata que presenta ornaments, entre ells esteles i escultures llaurades a la mateixa pedra de l'escala. La piràmide presentava alhora murs que possiblement haurien estat arrebossats en pigmentació groga. Entre els motius gravats a l'escalinata, destaquen formes d'animals, homes i alguns éssers mítics que possiblement siguin les representacions de les deïtats d'aquesta Cultura, entre les quals es pot trobar la figura coneguda d'un “Degollador”, així com al•lusions al llampec*.”


Pucarà va servir per anar a prendre un cafè –molt bo- i anar els lavabos i visitar una tenda on hi havia exposat els torets de Pucarà, sembla molt poca cosa vist el que oferia el lloc.

Parlem una mica del torets de Pucarà:

Es probable que els orígens s'ha de trobar en la confluència entre la introducció del braus en el segle XVI per els espanyols i rituals i cerimònies precolombines. En tot cas, es van convertir en símbols de protecció, prosperitat i fertilitat. En l'actualitat, més enllà de les figures decoratives, es col·loquen  en els sostres de les cases en parelles**.






En el camí cap a Cusco, hem passa per la 3S dins del altiplà, enormes extensions de terreny sense cultivar, granges paupèrrimes dibuixaven un panorama desolador. Amb habitatges pobríssims. Hem passat per pobles  i per Abra La Raya. Aquest lloc és una parada obligada per els turistes, perquè enmig d’un paisatge  extraordinari, un grup de venedores ofereixen els turistes tota mena de souvenirs típics. 













Hem dinat en un lloc preparat per els turistes. Un self service discret, el postra estava millor. Aquests establiments si què fan l’agost gràcies els turistes. Gràcies el afecte de l’economia agregada, tothom, amb més o menys guanys s’aprofita del turisme, en llocs que malauradament no hi ha treball. 




Des del restaurant fins a la segona parada hi havia uns 30’ d’autocar. Era una mala hora per escoltar història, però l’espectacle ha de seguir. Sempre queda l’opció de quedar-se fora del autocar descansant. Però som turistes i no hi ha cap monument que no ens mengem, potser l’ interès és més que dubtós, però  ho valorem desprès. Perquè hem parat ací i no la Pucarà i les seves piràmides? El complex arqueològic és diu Raqchi.











A la nostra guia de referència*, diu sobre Raqchi el següent:

“És un complex arqueològic inka, ubicat al peu del volcà inactiu Kinsachata, Fou centre administratiu, en el qual ressaltar el temple dedicat al deu Wiraqocha, construir en pedra i adob. Aquest complex presenta places, habitatges, qolqas o depòsits, de forma circular, un depòsit artificial d’aigua, camins i una muralla que envolta al lloc.” (pág.124)


 


  El vídeo explica tot el que cal, així no cal dir res més. Sempre és pot dir alguna cosa més, per exemple, feia molta calor. Les colques –magatzems- abastien a més de 60.000 persones de tota aqueta àrea. Fotos de rigor i carretera, el paisatge a anat canviant. Des del altiplà, una zona alpina, molt bonica, amb muntanyes amb neus perpetues, és una llàstima que no hi hagi més neu, perquè llavors tindrien la possibilitat de generar turisme de neu, però els països pobres,  no tenen aquesta possibilitat. Estan a 3.800 m no cau neu! Cusco estava al final de la ruta. Hem passat per un jaciment arqueològic “Templo de San Pedro de Andahuaylillas” o també conegut com “la Capilla Sixtina de América”.


 


Però malauradament, estava tancada. Aquest lloc està a 38 km de Cusco. Es feia focs. Estàvem cansats del viatge i saturats d’explicacions històriques. Almenys el nostre guia Rubèn, era prou discret per no atabalar-nos més del compte. Hem passat per pobles, hi havia un que tot eren panificadores. Volíem arribar a Cusco i al hotel (Casa Andina), però sempre hi ha sorpreses, hi hem tingut que canviar d’autocar, perquè és massa gran per circular per el centre històric de Cusco. Sort que el canvi, dins d’unes cotxeres del autocar s’ha fet ràpid i eficientment. 







Hem entrat per la via central de Cusco. L’autocar s’ha parat a “una quadra i mitja” del hotel, això vol dir uns dos cents metres. Hi  havia aquella hora 19h molta activitat de gent i transit. Portat les maletes per el paviment en mig de la circulació no ha estat fàcil. A més, els pas zebra, no els respecten, tal com va dir una altra guia, qui porta llantes és el que mana.  Resultava digne de veure’s tots els companys de viatge amb les maletes, l’espectacle era digne de veure i el soroll que fèiem també. Recollir la clau de la habitació i sortir a Cusco. L’hotel està al costat de la Plaça d’Armes i la Catedral. Més cèntric impossible! No hem pogut sopar, hem comprat uns plàtans. Quan tens intolerància al gluten ja has begut oli! Hem passejat per la Plaça, plena de gent i de policia, el fons de la Plaça es veien les llums del cerros –ple d’habitatges-, donava un aire nadalenc. Hi refrescava en aquell moment. Aquest dia era el Corpus, festa grossa i a més dona inici a tot un conjunt de festes on tota la ciutat desfila per gremis i escoles.





Eren les 22:30h i ja estàvem al hotel, escrivint aquesta crònica llarguíssima, perquè la marató d’autocar ha sigut digna de millor causa. Demà sortim a les 8h per conèixer una mica Cusco.


divendres, 21 de juny del 2024

Perú (6): San Carlos de Puno- Cusco (I)

 Dia 6

San Carlos de Puno-Sillustani-Pucara-Cusco


He dormit malament, en feia mal de cap. A les 21:30h en ficava al llit i m’he despertat a les 23:45h!  Sembla que el meu jet lag està embogit. Tenia la boca com si tingues sorra. He dormit a ràfegues, es a  dir, malament. A les 5:00h estava despert. A les 5:45h hem anat a esmorzar. Bona part dels companys també. M’havia pres un ibuprofè  i una pastilla per la flora intestinal. A les 6:30h sortíem del nostre hotel “Casa Andina Premium”, a les afores de la ciutat de San Carlos de Puno. El nostre guia Rubèn ha fet de cicerone, menys xerraire que la seva predecessora, la Cati. 








Un lloc on no hem estat:

"En el pórtico principal de la catedral de Puno, Simón de Asto tallará en piedra dos sirenas.

Aunque las sirenas simbolizan el pecado, el artista no esculpirá monstruos. El artista creará dos hermosas muchachas indias que alegremente tocarán el charango y amarán sin sombra de culpa. Ellas serán las sirenas andinas, Quesintuu y Umantuu, que en antiguos tiempos brotaron de las aguas del lago Titicaca para hacer el amor con el dios Tunupa, dios aymara del fuego y del rayo, que a su paso dejó una estela de volcanes*."





Detall de les sirenes




Hem sortit de San Carlos de Puno, no l’hem visitat, perquè la joia de la ciutat és el llac Titicaca, però potser hauria estat be visitar-la*.


De Puno es pot dir que es una ciutat maldestra, sense cap ordre ni concert, amb una arquitectura feresta, sense cap gràcia ni encant, i malgrat tot, la gent fa la seva vida a 3840 (msnm). Sobta que pel que he vist, els edificis estan mal acabats, sembla que te a veure amb els impostos. El cablejat està a la vista de tothom, creant cabdells que rivalitzant en totes les edificacions en la lleixo. Com sempre, hi ha excepcions, la Catedral, que no l’hem vist, la Universitat, el Palau de Justícia, la Plaça d’Armes, tampoc. Això vol dir que tindríem que pensar-hi més quan anem a un lloc desconegut.





De Puno a Cusco hi ha uns 386km. La distància sembla petita, però les carreteres no son autovies, i necessitarem tot el dia, fins a les 19:30h. Hi ha trams de carretera en obres, molt transit, i cal a travessar pobles i ciutats. També hi ha un parell de parades obligatòries.  Una d’elles és a Sillustani a 34 km de San Carlos de Puno.

A la guia del que ja hem parlat*, posa el següent quan parla de Sillustani:

“Son restes prehispànics, a la bora del Llac Umayi, que consta d’edificacions funeràries, en forma de torres cilíndriques, cistes i quadrangulars, anomenades chullpas, de l’època preinka e inka, entre les quals sobresurten unes de factura molt acurades construïdes a l’època inka.

Existeixen al voltant de noranta chullpas, a les quals se sumen las tombes semi soterrades i soterrades que estan escampades en un àrea de 150 hectàrees.” (pág.115)

Ampliant una mica més el que vol dir aquest centre funerari: 

“Entre les característiques principals d'aquestes construccions funeràries es destaquen:

Una entrada, sempre adreçada cap a l'Est, que servia per a la comunicació de l'esperit del difunt amb el déu sol. L'entrada és sempre massa petita perquè s'hi hagi pogut introduir el fardell funerari. Es considera que el fardell era introduït a la volta, abans de ser tancada.

La cambra mortuòria voltada formada amb pedres de petites dimensions. Aquestes pedres no són llaurades.

Revestiment exterior amb blocs de pedres llaurades de grans dimensions, perfectament encaixades les unes en les altres segellant l'exterior sense necessitat d'argamassa. Internament, com es pot observar a les fotos, els blocs de pedra són apuntalats i recolzats per mitjà de pedres més petites. Lateralment, els blocs de pedra del recobriment exterior presenten esquerdes i protuberàncies per permetre una certa flexibilitat de l'estructura, com un tot, davant dels terratrèmols.

La part superior de les chullpas, de l'època incaica, presenten una filera excel•lent, formant la cornisa que adorna la chullpa. Algunes pedres presenten baix relleus representant principalment llangardaixos i colobres. Altres pedres exteriors presenten, a semblança de les que també s'observen a Ollantaytambo, protuberàncies, potser utilitzades per ajudar a manipular-les**.” 







A l’hora que hem arribar no hi havia ningú. Al carrer no hi havia ni turistes ni gent del poble –Sant Antonio de Umayo-, eren les 8:00h. Al poblet hi ha una llacuna anomenada Cupecocha. Des del poble es veu el monument funerari Chullpa Lagarto. 











Sant Antonio de Umayo


Hem caminat per el camí que condueix al complex funerari, però no esperes veure un Llac Umayo. Unes vistes magnifiques permet comprendre perquè del complex funerari.




Llac Umayo



dijous, 20 de juny del 2024

El Kim i en Vladimir cerquen la Pau Mundial

 


Una fotografia per l'eternitat. Aquests dos estadistes de magnitud mundial, fan esforços per rebre el proper premi Nobel de la pau. Un tirà i un dictador postmodern. La diferència és només de grau. Dos gegants de la diplomàcia mundial creant vincles indestructibles enfront d'un món cada vegada més tancat en si mateix. Així, Israel pot fer el que vol - assassinar a més de 38.000 palestina-, mentre la Comunitat Internacional  fa crides a la calma. Putin i Kim Jong-un, signen perquè la guerra a Ucraïna poguí continuar. Mentre l'OTAN li diu a Zelenski que el millor seria negociar amb Putin. Ells, ho avalarien. La retòrica i el cinisme en una fotografia del que vol dir tenir armes atòmiques. La resta és musica per els sords de la Comunitat Internacional.

dimecres, 19 de juny del 2024

Perú (5): San Carlos de Puno- Titicaca- Taquile- Puno (II)

  Dia 5

 Sant Carlos de Puno- Titicaca- Taquile- Puno (II)


La Pachamama*

"En el altiplano andino, mama es la Virgen y mama son la tierra y el tiempo.

Se enoja la tierra, la madre tierra, la Pachamama, si alguien bebe sin convidarla. Cuando ella tiene mucha sed, rompe la vasija y la derrama.

A ella se ofrece la placenta del recién nacido, enterrándola entre las flores, para que viva el niño; y para que viva el amor, los amantes entierran cabellos anudados.

La diosa tierra recoge en sus brazos a los cansados y a los rotos, que de ella han brotado, y se abre para darles refugio al fin del viaje. Desde abajo de la tierra, los muertos la florecen."


++++++++++++++










Agafar el vaixell i cap a un altre lloc, en aquest cas, la península de Capachica, on hem dinar, una dinar “típic” -per els turistes- a casa de Felix Turpo. S’ha fet un ritual a la Pachamama, per beneir el menjar. Tot s’ha fet amb un forn al terra. El dinar era una sopa de quinua que realment era molt bona i desprès el plat fort, pollastre, truita, patates i plàtan, a més d’una infusió de munya. L’aigua o begudes era a part. La gent d’ací, fent feines que segurament, mai haurien imaginat -ben be com a tota reu-. 

Desprès d’això, hem tornat al vaixell i tornar al hotel. Ara son les 17:30h, s’ha està enfosquin, en mitja hora serà fosc. El hotel està força lluny del pobla de Puno. He fet fotografies del llac i els reflexos que donen les edificacions enfront del hotel.





Hem anat a sopar. Cal recordar que estem a 3.820 msnm. I és imprescindible hidratar-se, per això m’he pres una sopa –digestió lleugera i hidratar-se-. A aquestes alçada cal ajudar a la sang –hemoglobina-.  Demà a les 6:30h hem d’anar a Cusco, que està a 380 km. El problema és que farem parades en diferents punts del recorregut. Definitivament, ser turista és cansat.

Tenint en compte l’hora d’aixecar-se millor deixar d’escriure i ficar-se al llit. El problema és que ara mateix son les 21:15h.