Obituari: Henry Kissinger, un animal polític

 

Henry Kissinger (1923-2023)

Acaba de morir un dels artífexs del segle XX. Ell encarna millor que ningú, com el intel•lectual s’encarna en “expert” al servei del poder. Un expert en la propia supervivència. Un servidor del poder nord-americà, que fa servir totes les seves capacitats per vèncer amb totes les confrontacions possibles. Ell es situà dins de la lògica de la Guerra Freda. L’antiga Unió Soviètica, i els seus satèl·lits, va ser l’objectiu de la lògica despietada de la guerra per altres mitjans, és a dir, la política. La seva omnipresència al escenari mundial durant dècades el va fer un personatge molt conegut i també, cal dir-ho, odiat per el que representava. La seva política de terra cremada a Vietnam, Cambotja, Laos, la seva estratègia anticomunista, va fer l’impossible perquè Amèrica Llatina tingués una veu propia. No hi havia terceres vies, on estaves amb ells o contra ells. Així, l’onada de règims militars del setanta és obra d’ell i del que representava, és a dir, els interessos d’EE.UU. Amb Nixon, varen obrir la via  Xina al món exterior. La realpolitik és jugava sempre en la mentalitat del tauler d'escac. Àrees de influència ideològica, sempre que no estiguessin geogràficament a prop de casa. L’anomalia era Cuba. Un problema que Kissinger va heretar. Un personatge que va fer més mal, sobretot, per els altres, que millorar i pacificar el món. Va rebre el premi Nobel de la Pau,  amb Le Duc Tho, per la fi de la guerra del Vietnam. Le Duc Tho va declinar el premi, no així, Kissinger. Com cent anys dona per molt, ha vist en els últims temps tots els canvis polítics i socials inimaginables en el seu temps. Desaparició de la Unió Soviètica, ascens imparable de la Xina com a superpotència. Desequilibris en el tauler mundial, de la bipolaritat a  la multilateralitat. L’ataca del 11-S (2001). La crisi del 2008. Les Guerres del Golf. L’etern conflicte entre Israel i Palestina, l’aparició del Covid-19. Les transformacions digitals i tecnològiques. 

"L'art del lideratge és moure la societat d'on és cap a on hauria de ser" (H.Kissinger). Aquest art dona el tarannà elitista i antidemocràtic, on els experts, ell, sap molt millor que la gent el que és convé, per això no cal que la gent si fiqui amb política, no entén la lògica del poder. La lògica del poder no te res a veure amb l'ètica ni la moralitat. L'únic que compte és el balanç de poder que en cada cas es disposa. Kissinger va donar lliçons de com pot ser de brutal aquest reapolitik, en benefici dels seus amos. Si hi ha un infern, segur que no estarà sol. 

Obiturari: Joan B.Culla (1952-2023)

 

Entrevista d'Antoni Bassas a Joan B. Culla (2019)

Poca cosa puc dir sobre la mort de Culla, però en temps d'indigència política i  moral, ell, va ser un intel·lectual compromès, amb el seu temps i el seu país. Sense focs artificials ni postureig. Els seus articles sempre eren esmolats i ben documentats. El trobarem a faltar sens dubte. Com jo vaig descobrir a Culla, va ser a través del seu llibre Israel, el somni i la tragèdia*. Ara que el conflicte entre Israel i Hamàs està al ordre del dia vull transcriure l'últim paràgraf del seu llibre, perquè la seves paraules son avui tan necessàries com el 2004 quan ho va escriure:

" Naturalment, en aquests termes el conflicte és i restarà insoluble per molts esforços mediadors que hi hagi, per grans que siguin els canvis geopolítics regionals, a desgrat que fins l'irreductible coronel Gaddafi estableixi contactes secrets amb Israel. Insoluble perquè, si dibuixar fronteres segures i de desmantellar els assentaments -negociar la geografia- ja ha resultat prou difícil, és impossible esperar que una societat sencera -qualsevol, però especialment la israeliana - cometi un suïcidi ètic, que es deslegitimi ella mateixa, que declari ser el producte d'un cúmul de brutalitats, conxorxes, enganys i actes de força comesos sobre un país espoliat sense cap base legal ni moral, sense cap grandesa ni cap mèrit. Exigir a Israel això -que no té res a veure amb l'assumpció crítica del propi passat, ni amb el reconeixement dels drets i la comprensió del trauma dels palestins- resulta absurd i il·lusori, però a més constituiria una grollera deformació del complex procés històric que aquest llibre ha intentat sintetitzar". (pàg.599)

Champions: Barça-Porto (2-1)

 

El Barça aconsegueix classificar-se per la següent roda de la Champions. Un partit, que a la primera part ha estat un suplici, marcant primer el Porto (31'), davant de la passivitat de la defensa del Barça. Sense nerví ni contundència, per un moment, semblava que tot podia anar-se al fangar, però  Cancelo ha pogut igualar el marcador, que no el joc del col·lectiu, ha marcat amb una jugada personal al 32'. Un empat, que vist la primera part ha sigut miraculós. Menció d'honor al porter Iñaki Peña que ha fet un parell d'aturades de molt mèrit. 

A la segona, canvi de decoració mental i física. L'equip ha jugat amb intensitat i ganes, ha escombrat al Porto dins de la seva àrea i la connexió portuguesa, ha estat letal, jugada de Cancelo i assistència mil·limètrica perquè Joao Félix  marqués el segon de la nit (57'). El Barça havia remuntant en joc i sobretot amb ambició. Desprès dels canvis, el joc ha baixat, i el Porto s'ha acostat al àrea. Uns últims 10' vacil·lants que han donat oxigen al Porto, però per sort per el Barça no s'ha traduït en l'empat. Una victòria que dona tranquil·litat, però que s'ha produït amb un rival molt discret. Una entrada d'espectadors que quasi omplia l'estadi Lluis Companys més de quaranta mil espectador, i l'hora dona la dimensió de la necessitat del barcelonisme d'arribar a la ronda següent, vuitens, una fita que fa dos anys no s'ha aconseguia.

 

El canvi climàtic no agrada els hipermilionaris

 

El sistema capitalista financer global empeny cap el desastre global, sigui en la vessant social, més desigualtat i la vessant climàtica.  Tots el governs, plens de contradiccions, com la resta de la ciutadania, treballa per les hipermilionaris del món. En la pel•lícula Elysium (2013) el problema mediambiental, és soluciona, per l’elit vivim fora de la Terra. A la resta, li toca viure dins un món contaminat. Ací la tecnologia, és fa servir per els amos del univers. Ho deia el vell Marx, els governs s’han transformat en els consells d’administració del capitalisme, avui molt més que en el segle XIX. Si amb el Covid-19, el capitalisme és va dir que potser canviaria, ara mateix, sembla que tothom tindrà que canviar per adaptar-se a aquest capitalisme del 1% més ric, que encara vol  més. Avui l’1% més ric acumula el 63% de la riquesa produïda al món des del 2020*. Com potser aquest desequilibri? 

Israel vol condemnar els habitats de Gaza a l'edat de pedra!

 

"Per mantenir-los amb vida, Mwafi diu que es desperta a les quatre de la matinada i es passa hores esperant aigua en una estació de servei plena de gent. De vegades, ha de barallar-se per mantenir el seu lloc a la cua, i de vegades no queda res quan arriba el seu torn. Quan té sort, empeny el seu carro cap a casa, carregat d'aigua, a través de la sorra. La família, després, es veu obligada a racionar l'aigua. Aproximadament, poden beure un got al dia cadascú. "Hem tornat a l'edat de pedra", es lamenta Mwafi." (Ara.cat, 26/11/2023)

Si la guerra entre Rússia i Ucraïna, és catastròfica. I malgrat tot, el número de infants morts arriba fins la xifra de 1.500 fins (fins al juny, segons ONU). Això, contrasta amb la carnisseria del exèrcit jueu que des de el 7 de novembre a mort fins a 5840 menors. No és estrany que el president espanyol Pedro Sánchez, digues que aquesta guerra és "insuportable" pel número de morts, i el pitjor és que el seu responsable Netanyahu, encara fes cara de pomes agres. 

 

Recomanacions musicals

 

Joan Fuster parla de la Guerra

 

Fotografia d' IBRAHEEM ABU MUSTAFA /REUTERS

"No sé què devia passar en altres èpoques. Però la  història contemporània ens informa que els pobles no s'han mostrat remisos a fer la guerra quan hi han entrat induïts pels seus amos polítics. En bona lògica, hauria d'haver-s'hi esdevingut tot el contrari: a mesura que el temps avançaven, els pobles -la gran massa de la població dels Estats- sofrien en major escala les conseqüències de qualsevol conflicte bèl·lic, en raó de la progressiva efectivitat deletèria de les armes posades a contribució; (...). La reacció de les multituds, però en els moments decisius, s'ha produït en direcció oposada: els pobles s'han mostrat entusiastes de la guerra. (...) La guerra obre les portes a una realització més tangible de tot això: la lluita resulta escandalosament apta per a facilitar les satisfaccions anàrquiques que busca l'individu. Com que els qui, de principi, han de fer la guerra, són els joves, la tendència s'accentua en termes d'eufòria romàntica. (...) No podríem entendre la història dels segles XIX i XX, en tant que aquesta història recull la minúcia de les batalles i el fervor dels combatents, si oblidàvem aquella palpable veritat. La guerra, en si, és una "categoria"  al·lucinant* " (Joan Fuster, "Diccionari per a ociosos" (pàgs. 61-62).