R.Madrid-Barça: un resultat inesperat

 

R.Madrid-Barça (0-1)

El R.Madrid torna ensopegar un altra cop amb el Barça. Desprès de les últimes derrotes, l'última amb l'Almeria, semblava que podia ser una víctima propiciatòria per el R.Madrid. Però no estat així. Les defenses han guanyat a les davanteres. El Barça perquè no en té ara mateix. I el R.Madrid no ha sapigut jugar-li al Barça. Se suposa que jugaven els dos millors equips de la Lliga/Copa, però el partit amb moments de tensió, no ha brillant en res. Un gol en propia porta del Madrid, a càrrec de Militao (26') ha sigut suficient per desequilibrar el partit . Més enllà d'això, el Barça no ha trobat porta, potser una rematada de Kessie què Ansu a desviat la trajectòria per desesperació del primer. Al R. Madrid ha tingut la iniciativa, però ni Vinicius ni Benzema han estat massa inspirats. Un resultat inesperat que tindrà que resoldre's al Camp Nou.

Islàndia: Barcelona- Reikiavik-Hella (II)

 Desprès de haver sortit de l’església de Hallgrímur al costat del monument a  Leif Eriksson- colonitzador de Groenlàndia i Vineland (Amèrica del Norte)-, fill d’ Erik el Roig, regal dels EE.UU. No era fàcil fer fotografies amb la llum que hi havia, a més havia contrallum. Feia fred i vent, una combinació desagradable, però estem en ruta! Resulta difícil fer fotografia quant la llum no acompanya, i una pila de turistes és fiquen per tots els anglès possibles per fer-se selfies o fotografies amb el mòbil. Començo a pensar que amb la màquina que tinc,  el mòbil acaba fent unes fotografies més que raonables.

Hem fet baixada per el carrer en el que és veu l’església i el seu campanar monumental i les seves formes copiades del basalt, i al costat amb Leif Eriksson, vol vigilar les nostres passes, potser deu pensar que encara ens perdrem. Ells, els víkings, devien ser una mena de turistes que volien apropiar-s’ho tot de tothom, sense pagar, és clar, una mena de turisme depredador, brutal i primitiu.

Hem arriba a un edifici on que feia de presó per aquells que no pagaven els seus impostos, els retenien uns dies, segons el import. Per la  Bankastræti, arribes a l’Avinguda Lækjargata, allà és troba la residència del Primer Ministre, un edifici gens aparatós, de dues plantes, de color blanc crema, amb moltes finestres per aprofitat la llum sempre minse d’aquest lloc. Al costat dues estàtues, la de Hannes Hafstein (Primer Ministre, anomenat per el govern danés al 1904). L’altre estàtua és  de Christian IX  Rei de Dinamarca. La perspectiva dona lloc a una imatge irònica on el Rei toca el cul del Primer Ministre. Actualment, la Primera Ministra és diu Katrín Jakobsdóttir.

Hem anat al altra costat de l’avinguda per anar a pel carrer Austurstræti en direcció al restaurant escollit per anar a dinar. És diu Apotek, el nom evoca el seu origen, va ser la primera farmàcia de Reykjavík. Ara és dedica a la restauració. Un local elegant i informal, amb la cuina a la vista de tothom. Nosaltres teníem el menú tancant. Un peix amb salsa amb toc de llimona que estava molt bo i postra, també molt bo. Tot plegat un respir per seguir la nostra ruta turística. De beguda, aigua de la aixeta, molt bona.

Hem sortit fora del local, i un vent encara  més esmolat ens ha saludat amb ganes, nosaltres ens hem ficat en una llibreria arrecerats d’aquest vent burleta. Hem comprat un parell de punts de llibre. Sortir al carrer i anar a l’edifici del Parlament (Alþingishúsið), el llac on està ple d’ànecs, tot mig congelat i les meves mans mig congelades. Desprès hem anat a buscar un dels edificis emblemàtics de la capital, és diu Harpa, un edifici ultramodern que va tenir molts entrebancs en la seva construcció, crisis del 2008 inclosa. 

A la pàgina web de Harpa, explica el significat del seu nom: “El nom de la Sala de Concerts i Centre de Conferències Harpa es va fer públic l'11 de desembre de 2009. "Harpa" va ser el nom guanyador de les 4.156 propostes presentades per 1.200 ciutadans. El repte era trobar un nom que fos islandès, però també que es pogués articular fàcilment en la majoria de les llengües. La paraula Harpa té més d'un significat. És una paraula islandesa antiga que fa referència a una època de l'any a principis de primavera i, de fet, és un mes de l'antic calendari nòrdic. Harpa també és el nom islandès del bell instrument de corda, l'arpa, una referència a les activitats musicals de la nostra impressionant sala de concerts. “ 

Harpa, és la seu de Orquestra Simfònica d'Islàndia, L'òpera islandesa, Reykjavik Big Band i Maximus Músíkús.

Un edifici que ens ha permès guarir-nos d’un vent gèlid i molt poc amable. Hi ha espais d’exposició i auditori. Tot enorme, no hem pogut entrar a les sales, hi havia activitats. Funcionalitat i disseny amb estructura geomètriques d’uns vitralls en forma de cel•les formant un conjunt compacte i a la vegada aeri. Crida l’atenció, el fet que els abrics estiguin fora del auditori, al vestíbul. Sembla que allà no tinguin massa porquè algú volguí el que no es seu. Dona enveja veure aquest comportament cívic.

Hem comprat un parell de postals. A la sortida el fred i el vent ens ha despertat de què ja no érem dins del edifici Harpa. Malgrat estar força a prop l’escultura Viatger del Sol que simbolitza una nau vikinga, hem tingut que anar amb l’autocar. El fred i el vent i els altres turistes que també volen immortalitzar-se amb la selfie de torn, feien difícil fer una fotografia on el monument, fos el objectiu. Davant teníem la illa  Engey. Hi havia vistes amb un món ple de gel i neu.

Hem tornat a l’autocar i ara anàvem en direcció a Hella, on ens espera l’hotel Stracta. Hem arribat a les 19:00. El sopar era a les 20h, però nosaltres quant hem arribat, tothom estava a taula. El bufet no quedava res, hem tingut que esperar-nos per què omplissin de menjar. Hem tingut que asseure’s fora del lloc reservat, perquè alguns companys no li anava be el lloc que quedava, i tampoc ningú li anava be, llevar-se del lloc per deixar espai. Tot una mica desafortunat.  A més, estàvem cansats desprès de tantes hores en “mode turista”.

 A l’habitació hem pogut veure un capítol d’una sèrie que veiem. He començat a escriure el diari, però estàvem esgotats i hem apagat la llum a les 21:45! Uf.

Islàndia: Barcelona- Reikiavik-Hella (I)

 Dia 1

Barcelona-Reikiavik

Llevar-se a les 3:00 h. malgrat no haver dormit massa, potser dues hores, tirant molt llarg, i a més mal de cap –cervicals-. Esmorzar a una hora intempestiva. Sortir al punt de trobada a les 4:00 h. Hem marxat una mica més d’hora per poder aparcar a prop del lloc on sortim, però no ha estat possible. No hi havia lloc per aparcar. Així, què el cotxe l’han tingut què portar cap a casa i tornar a peu (13’). Els altres companys, han arribat a l’hora. L’autocar havia arribat quant nosaltres estàvem buscant aparcament. Sortir a l’hora marcada per l’organització fins l’altre punt de trobada, aquesta vegada fins a la Plaça Espanya. En aquell moment, R s’ha adonat que sé havia deixat el mòbil. Sort que els dos companys que esperaven a Plaça Espanya han acompanyat a R, per rescatar el mòbil abandonat a la seva sort. Afortunadament, el mòbil està el seu lloc sense bellugar-se, sa i estalvi. La següent parada era al Corte Inglés, on esperava el gruix dels companys de viatge –aquesta expressió ja no és el què era-. Malgrat el enrenous del mòbil ens hem endarrerit uns 15’. L’autocar ha enfilat cap al Aeroport del Prat. Hi havia bon humor, com sempre, per la Roda de Dalt, aquella hora sense tràfic. 

A les 5:00 hem arribar al aeroport. Allà mai dormen. Una gentada esperant per facturar maletes, nosaltres hem anat a un altre lloc, per embarcar les maletes. Ens a atès una noia (negra) que parlava català –cal remarcar-ho-. I desprès al control de persones i objectes per passar l’arc de la vergonya. Hem estat una estona perquè hi havia dos passatger sords que han estat escorcollats com si fossin terroristes. Aquests controls s’han incorporat i semblen què seran permanents.  Bona part d’aquests treballadors són de fora, i és fa difícil que parlin en català. A més no son molt empàtics. Passar l’arc, m’he tret les botes que portava. Recollir les safates, posar-ho tot al seu lloc dins la motxilla i anar a buscar la porta d’embarcament [B]. A l’hora en punt, un bus ens ha portat fins al peu del avió de Vueling, feia vent mentre pujàvem les escales. Sembla que aquest mètode de fer anar amb bus estalvien diners les companyies. A les 7:10 s’ha enlairat cap a la capital de Islàndia. Un vol de 4h:20’ què per el desfàs horari –una hora menys- hem arribat a les 10:35 hora local.

* Lluís S.

Pensava que tindríem algun control de passaport, però el camí no hi havia cap. Per el passadís hi havia uns vitralls molt grans, era evident què des de allà observaven els passatgers. El propi guia, posteriorment, ho va comentar. Agafar les maletes i sortir al vestíbul, on ens esperava el nostre guia Ernesto, un noi de Cadis que treballa a un lloc tan allunyat de casa seva. Ha explicat  la seva història. Fent pràctiques a Cadis –Direcció d’empreses- va escollir anar ací, era l’opció més exòtica. Ara porta al país 11 anys. Parla l’idioma, ens ha dit a nivell elemental, però sobretot parla amb anglès. El turisme s’ha convertit en la nova industria capdavantera del país, juntament amb la pesca i la fabricació d’alumini, malgrat les ingents quantitats d’energia i aigua que necessita, però a Islàndia l’energia es pràcticament de franc.  Ens ha dit què en un pis tot el dia amb les llums enceses costa un 15€ al mes.

Des de l’aéroport de Keflavik fins la capital hi ha uns 40 km. Tot el paisatge és de color blanc. Hem anat amb una velocitat que no pot passar de 90 km, tots al autocar anàvem amb el cinturó de seguretat posat, és obligatori. L’aeroport de Keflavik era abans una base nord-americana, producte de la Segona Guerra Mundial i posteriorment de la Guerra Freda.

* Lola

Hem començat el nostre recorregut turístic a la Hallgrímskirkja. A la Viikipèdia diu: “Hallgrímskirkja (església de Hallgrímur) és una església parroquial luterana (església d'Islàndia) situada a Reykjavík (Islàndia). Amb els seus 74,5 metres d'alçada, és l'església més gran d'Islàndia i entre les estructures més altes del país. L'església rep el nom del poeta i clergue islandès Hallgrímur Pétursson (1614–1674), autor dels Passíusálmar (Salms de la Passió).” 

La torre situada sobre un petit turo què permet tenir vistes de tota la ciutat. Feia molt de fred i vent. A dalt de la torre, el vent és nota. Una panoràmica de 360º et permetia visualitzar Reykjavík, amb moltes teulades de colors i moltes grues de construcció en marxa. Sobre els nostres cap, les campanes de l’església. Dins d’ella, sobrietat luterana, allà no val intermediari entre el fidel i Déu. Per veure les vistes de la ciutat cal pujar al ascensor, amb la cua corresponent, és clar.

El nostre guia Ernesto, a diferència d’altres guies, ens ha explicat la realitat del país avui. És cert que la història de Islàndia és relativament recent –segle IX-. La illa en temps geològic també és recent, uns 20 milions d’anys. Per això, Ernesto, ha explicar els problemes de la vida quotidiana dels islandesos ara. I un dels problemes més greus que afecta a la vida dels islandesos és l’habitatge. 

No sembla que l’estat faci habitatge social. Això fa que la iniciativa privada i per el joc d’oferta i demanda (teòric), el preus inevitablement pugin de preu. 

 Aquesta gràfica vol dir que com els habitatges no és poden construir d’un dia per altre, hi ha una quantitat determinada (S’), i si algú vol l’habitatge, és veu obligat a comprar al preu que marqui el mercat (Po) (els propietaris dels habitatges, que volen rentabilitzar la seva inversió). Com que hi ha escassetat de habitatges (o qualsevol altre be), qui el volguí no tindrà més remei que comprar car. Això rés més té com a solució, construir-hi més, però els constructors no vol omplir d’habitatges, perquè llavors, el preu tindria que baixar. L’altra opció és anar-te’n més lluny, on el preus siguin més assequibles. L’exemple clàssic, d’aquest model, és el cas de Messi, com no hi ha més que un, qui el volguí, tindrà que pagar el que li demanin. O bé, aquell que diu que vol aquell pis o casa, al preu que sigui.

Ernesto, ha explicat que no hi ha atur (3,8%). Com la població és molt petita (376.248 persones) la densitat és de 5,4 habitants/km². I si, els preus del habitatge estan disparats. “El 2020, el preu mitjà de lloguer d'un apartament de 3 habitacions a Reykjavík era de 319.000 ISK o uns 2.035€ aproximadament*.” Si els preus de lloguers són molt alts, “la mitjana del preu de venda d'un apartament a Reykjavík és 529.372 ISK o 3.380 € per metre quadrat. Segons la tendència actual, sembla que continuaran pujant, ja ho han fet al voltant de 5,5 a Reykjavík.”. Cal dir que no hi ha salari mínim, però el mitjà és de  68.980 € l'any, es a dir 5.748 euros al mes. Ernesto ens va dir què el que menys cobren roden sobre els 2378€ al mes. Així que hi ha moltes diferències. Tothom paga impostos 35,1%. L’Iva un 24%. Impost sobre el treball, un 44,4%.  Esta al cap davant amb igualtat de gènere. Sens dubte pertany al països de l'Estat del benestar.

 Sense impostos –dogma del neoliberalisme- no hi ha possibilitat de redistribuir la riquesa, i els nivells de vida és ressenten, per poder oferir béns públics –sanitat, educació, infraestructures, prestacions socials, etc.-. En el model sense impostos els únics beneficiats son els rics, que son els que és poden pagar tots els serveis.

¿Qué es tener una experiencia?

Quiero experiencias vivas e inmediatas...

"Todo un equipo de turistas atraviesa la sábana de arriba abajo, con una máquina que petardea y una nube de polvo detrás, para plantarse a veinte metros de tres grandes y malos leones… y no pasa nada. Como si no existiéramos. Esta fue mi experiencia definitiva con el mundo animal. Un desencanto total. Un encuentro de tipo cero. No compartimos el espacio animal. Invadimos su territorio o lo cruzamos, pero nunca nos reunimos con ellos. El zoo, el circo (cada vez menos), los parques naturales (cada vez más), las tierras de caza, los canales de televisión consagrados a los animales, las sociedades protectoras, los museos de la naturaleza, las casas para animales de todas clases; multiplicamos los lugares, las ocasiones y los modos de encuentro. La humanidad se pasa el tiempo observando a los animales. Hemos inventado toda clase de artefactos para ese fin. Nunca nos cansamos de él. Sin duda, para nosotros representan un mundo perfecto. Algo extraño, diferente de nuestro mundo, de nuestro incierto, jodido, caótico, desastre de mundo. Todo esto hace que el mundo animal nos parezca mucho mejor que el nuestro. Algunas veces parece tan ajeno que nos quedamos plantados delante de su perfección, estupefactos y sin habla y, a pesar de nuestros sinceros deseos, nos preguntamos si podríamos ser como ellos, convertirnos en una sociedad tan maravillosa como la de las hormigas o los pingüinos, donde todos tienen su sitio, de manera que la sociedad puede perpetuarse a sí misma, sin cambios, indefinidamente la misma e infinitamente perfecta. Encontrar nuestros lugares nos ha hecho pasar por malos momentos. Después de los desastres del siglo XX, las sociedades animales parecen haberse convertido en el ideal*." (Gérard Wacjman, Los animales que nos tratan mal).

UD Almeria-F.C. Barça: Fer el ridícul

 

El futbol no és una ciència exacta. Dit això, jugar com ha jugat el Barça, el resultat inevitable és la derrota. Una primera part sense nervi ni esma, ha sigut suficient per ajudar l'Almeria en la seva lluita per salvar la categoria, això ja ho feia el Barça l'any passat.

A la segona part, malgrat els canvis, no ha millorat el seu joc. No hi ha uns jugadors amb cara i ulls. L'última part del joc, s'ha jugat a tirar pilotes dins de l'àrea, sense cap criteri. Era un bona oportunitat per deixar el Madrid a 10 punts, però el Barça li agrada jugar amb foc. Esperem que aquest punts perduts no tinguem que lamentar-nos més endavant.  No hi ha excuses, la imatge del Barça ha donat pena. 

Recomanacions musicals

 

 

Art i musica: Anthony van Dyck

 

Anthony van Dyck (1599-1641)