Marxa de casa (impossible)

 

La noticia ens diu que el 80% de joves menors de 30 anys viuen amb els pares. La paraula jove té ara mateix un amplíssim espectre. Quina és la causa? La resposta està en la precarietat generalitzada del joves en el àmbit del treball. Sous baixos, cap perspectives de futur i preus abusius amb els lloguers. La pandèmia no fa més que ressaltar el que ja havia abans. Es decebedor que el futur del joves sigui tan incert, malgrat el optimisme que les Autoritats volen donar. Hi ha un atur estructural enorme, falta mà d’obra qualificada, això diuen, però molts tenen que marxar a fora d’Espanya. En la divisió del treball internacional, Espanya es el destí del turisme massiu. I això es tradueix amb feines mal pagades i treball estacionari. A més, molts del treballs son ocupats per gent de afora que no té manies d’agafar els que ací no volen fer-ho. Es demana ampliar l’edat de jubilació, però a la vegada aquest atur del joves és fa crònic, una autèntica paradoxa. Vivim temps d’un liberalisme sense rostre humà, ara son les famílies les xarxes que fan possible que tot això no s’ha esfondri. El sistema ha aconseguit, que els joves es creguin que son “empresaris de la seva pròpia vida”, no cal organitzar-se, res de sindicats per reivindicar drets, lluitar per els llocs de treball, etc., insolidaritat ple de xarxes socials. Mala pesa al taler, tenen els joves, però sobretot, tota la societat. Què espera tothom per fer alguna cosa més, per adreçar aquesta situació?

Recomendaciones musicales

 

Música y arte: Caspar David Friedrich

Caspar David Friedrich

El Covid-19, no oblida Àfrica

 

La noticia "L'Àfrica entra en la tercera onada amb només un 2,5% de vacunats", mostra una vegada més, com es la geopolítica en un món global. Mentre al primer món, es porta a terme la vacunació de la seva població, tot un continent, no arriben les vacunes. Això és un disbarat perquè precisament, vivim en un món global. Què sentit té, vacunar-nos al primer món, si el virus s'escampa per la resta del món? Com alguns deien emfàticament, el virus del Covid-19 i les seves variants, no coneixen fronteres, i poden tornar per la porta del darrera i deixar tota la feina feta en res.  La Comunitat internacional, pensa fer alguna cosa?

Recomendaciones musicales

 

Indults

 

Avui el Consell de Ministres, ha formalitzat els nou indults als presos polítics. Un gest què per la dreta extrema, ací a Espanya no hi ha dreta, és pres com una autèntica tragèdia nacional. A Catalunya, un gest simbòlic, què arriba tard, què no soluciona tots el problemes, però que almenys, posa fi a una injustícia. Tot plegat comença una nova etapa de desglaç. I no, la independència està molt llunyana. Però qui a dit que això seria fàcil? 

Ressenya: La casa de foc, de Francesc Seré (II)

 

Amb la tempesta, ve la necessitat de parlar, o de confessar. I els de Can Sol estan necessitats de treure tota la merda que omple una bona part de les seves vides. La Carmina va embogir en la seva adolescència, va perdre la mare, i el pare, en Jordi, va fer el que va poder, però no s’han va sortir. La Carmina, va conèixer les drogues, i desprès les flames al paller i les morts dels seus amics. Ella és va salvar. En Jordi la va treure de les flames. Estava embarassada de la Mar, però encara no ho sabia. El pare va mori en el incendi. Tot trasbalsat. Les males companyies és el que tenen. Obre portes, però aquestes condueixen al infern. Desprès, la recuperació i sobretot, la culpa.

Desprès va venir en Jordi, costa explicar-se, sobretot a un estrany, però potser era més fàcil ací. Es ven segur que no explicaria res a un conegut del Sallent. Tothom parlava d'ell. Una barreja de respecte i por. Es una combinació molt complicada per fer amics. Tenia diners, manegava negocis. Era traficant? El de Can Mau, li pregunta, però en Jordi, es conscient de no haver fet prou per la Carmina. Li explica que vol dir tenir una filla drogoaddicta: “(...). Ni has vist com alguns dels seus amics es degradaven i se t’afiguraven com un esperit, com la imatge de la teva filla al cap de dos o tres anys. Quan els veia tan prims, saps què pensava? Que en comptes de punxar-se la droga, cada punxada treia una unça de cosa, una unça de vida, que s’anaven buidant de mica en mica, que una part seva es perdia.” (pàg.468)

La seva vida ha sigut una expiació, per això, fa el que sigui perquè no li passi a la Mar. Què si va cremar el paller? La resposta d’en Jordi es clara: “-Que vaig salvar la Carmina, això va passar.” (pàg.472)

També va parlar amb la Mar. Ella tenia el do del seu avi. Podria sortir-se’n de tot plegat? La Mar, com adolescent que era, tenia els sentiments a flor de pell. Qualsevol cosa, pot provoca una tempesta de sentiments incontrolats. No deu ser fàcil ser la neta d’en Jordi. La Mar, se sent responsable del univers, és el què té ser adolescent. Això és una carrega molt feixuga per una jove que porta any anant al psicòleg. Saber el que diuen del avi, de la mare, del incendi, de les drogues, dels diners, tot això no és gens fàcil de gestionar. 

Les històries també s’acaben, i aquesta no és cap excepció, En Jordi, va tenir un atac de cor, i això accelera les preparatius, per quant ja no sigui, i li fa prometre al de can Mau, què s’ocuparà de que tot vagi com cal. Amb tot el que ha viscut, no té més remei que acceptar. La mort també arriba al Núvol. El de can Mau, segueix en contacta amb els de can Sol, la Carmina i la Mar que estudia a Barcelona. Cadascú intenta fer el seu camí. I jo deixo de fer d’espoiler.   

Ressenya:

Francesc Serés, La casa de foc, Editorial Proa. A tot vent, 736, Barcelona 2020.