Trencar-ho tot

 

Trencar-ho tot, podia ser un bon final, per una relació tòxica que hem patit la ciutadania de Catalunya. No si val tot, aquests socis ERC y Junts, no han sigut capaços de gestionar la Generalitat amb una mica de seny. L'eix dreta i esquerra també existeix. Socis què han fet comèdia per semblar que treballaven a la una, però que desprès cadascun tirava pel seu camí. ERC té què mirar a l'esquerra, el problema és que no arriba a sumar amb els Comuns. El PSC deu estar pensant que la seva victòria inútil, ara, ja no ho es tant. ERC ha dit prou, però això vol dir, anar a eleccions. Adéu al 52% de vot independentista. Molta gent està molt cansada d'aquest espectacle permanent de desunió a les files independentistes, però potser, cal repensar tota l'estratègia a mig termini. No parlo del llarg termini, perquè, simplement, és impossible.

Potser a les properes eleccions, el PSC esgarrapi vots de Cs, què ja pot acomiadar-se del Parlament, una pujada de Vox, moderada, i abstenció, què castigarà tant a ERC i Junts. Però, no veig massa canvi en la correlació de forçes i tornarem aquest joc estèril amb el que estem instal·lats. Es possible què s'ha arribi a un acord in extremis? No ho sé. Les ferides actuals son molt més profundes que abans de començar aquestes converses després del 14-F. 

Sembla que definitivament, la Generalitat, no tingui qui l'estimi.  Això és un error històric, per dir una paraula grandiloqüent, però aquest ha estat un instrument molt valuós per la transformació de Catalunya. Ningú pot entendre què els partits independentistes, vulguin desentendre's de l'acció de govern a la Generalitat. Es veritat que la Generalitat té poc marge de maniobra, què les seves lleis, son impugnades amb molta facilitat i el TC té la costum de suspendre-les, què no té la financiació que li pertoca, però malgrat tot encara pot fer coses. La independència  no arribarà, almenys a mig termini, però, la gent té molts problemes i espera què els seus polítics, facin alguna cosa més que barallar-se entre ells, mentre que l'atur, l'habitatge, les infraestructures, la pandèmia, la sanitat, l'educació, els impostos, i un llarguíssim etcètera, estan a l'espera que el proper govern entomi, si qui sigui, tots aquests problemes, que no marxen i què no es resoldran amb ERC i Junts enemistat fins el dia del judici final.

       

Reseña: De animales a dioses (I)

 Yuval Noah Harari. De animales a dioses. Breve historia de la humanidad. Trad. Joandomènc Ros i Aragonés. Debate. Madrid, 2014. 494 páginas (edición digital)

I

El libro de Noah Harari, es una síntesis inteligente de lo que nos ha pasado como especie en los últimos 100.000 años. Una especie que ha acabado por ser la hegemónica en el planeta y que es capaz de ponerse en peligro solamente a ella, sino al resto de las especies que compartimos hábitat en este pequeño planeta.

A través de las diferentes ramas del conocimiento, Harari, nos explica con amenidad y rigor nuestro ascenso hasta la cima en que nos hemos instalado.  Un proceso lento y lleno de incertidumbre, que fue posibilitado por un cerebro que nos permitió salir muy lentamente de nuestro estado animal hasta convertirnos en lo que somos. La revolución cognitiva la denomina Harari, para nuestro despegue de la esfera animal. La utilización del fuego para cocinar fue también un momento decisivo que marcó diferencias en el resto de las especies que nos acompañan en nuestro planeta.

Así, Harari, trata de sintetizar la relación entre biología [somos una especie más] e “historia después de la revolución cognitiva”:

a. La biología establece los parámetros básicos para el comportamiento y las capacidades de Homo sapiens. Toda la historia tiene lugar dentro de los límites de esta liza biológica.

b. Sin embargo, esta liza es extraordinariamente grande, lo que permite que los sapiens jueguen a una asombrosa variedad de juegos. Gracias a su capacidad para inventar la ficción, los sapiens crean juegos cada vez más complejos, que cada generación desarrolla y complica todavía más.

c. En consecuencia, para poder comprender de qué manera se comportan los sapiens, hemos de describir la evolución histórica de sus acciones. (…)”. (pág.45)

La diversidad de culturas, lenguas, el ascenso y fracaso de civilizaciones, la religión, son explicadas con una buena cantidad de ejemplos. Harari, no es complaciente. No narra una epopeya donde los seres humanos derrochan amor y compasión con sus hermanos sean humanos o no humanos. Explica como nuestra capacidad para destruir al otro es connatural al ser humano. Sin embargo, esta capacidad, no podría explicar cómo hemos llegado hasta aquí. También hay componentes  como el altruismo, el espíritu de sacrificio, la familia, el grupo, la patria, explican que no somos, solo, una pandilla de desalmados.

Joc de cartes

L'executiu fent castells a l'aire

 

Estampes inoblidables: Josep Pla

 

Josep Pla

II

La nevada de Nadal (1962), com les inundacions del Vallès, produí, d'entrada, una gran sorpresa. Semblà com si després de vint-i-cinc anys de cretinització dictatorial general progressiva, que ha produït en els uns una somnífera indiferència i en els altres una fascinació pel paternalisme, semblà, deia, que aquella aigua o aquella neu que queia fos inconcebible. Feia l'efecte com si  la naturalesa hagués trencat les regles de joc d'una manera escandalosa i no gens correcta. La paralització mental, l'estupidització general, l'embeneitiment, és el fenomen més voluminós del país. (pàg.107)

No diu res de la catàstrofe humana que va suposar les inundacions!

IV

Després de la guerra civil [1941], vaig anar a Madrid, (...).Hi vaig trobar Carles Sentís [al Palace]. Vaig tenir la debilitat d'explicar-li el que pensava sobre la guerra general i l'estat del país. Amb això entrà un senyor amb una gran comitiva: era un tal Orbaneja*, cap de l'ordre públic de Madrid. Sentís, suposo que per fer gràcia, li explicà el que li havia dit. Orbaneja en féu presentar a la Seguretat, que era a l'edifici del Ministeri de la Governació de l'Estat -Puerta del Sol. Hi vaig estar dos dies en un saló dormint sobre una otomana. Vaig poder donar un encàrrec a Sentís demanant-li que el seu soci, Gregorito Marañón, em fes alliberar. Em donaren un salconduit i vaig anar-me'n a casa**. (pàg.175-6)

* El capitán médico Vicente Sergio Orbaneja estuvo involucrado en la sublevación militar en Mallorca cuando estaba destinado en el Hospital Militar de Palma. Tuvo un puesto destacado en la organización de los servicios sanitarios del frente de Manacor y en Artá, si bien su actuación no estuvo exenta de incidentes, como el haber fingido una herida durante el bombardeo de la última localidad. Sus conexiones políticas le sirvieron para participar en las intrigas que precedieron el Decreto de Unificación de las fuerzas políticas del bando nacional en 1937 y, a continuación, para desempeñar cargos destacados en los primeros años del franquismo. Tras ser gobernador civil en León, Tenerife y Murcia y jefe de la Policía en Madrid, su carrera política se desvaneció a partir de 1941 al verse implicado en un caso de corrupción. Durante décadas ha sido recordado en Mallorca por su papel en la represión política, aunque no se han aportado muchas evidencias escritas. El contraste entre documentos inéditos de los archivos del Hospital Militar y otras fuentes, como las memorias del alférez médico Bartolomé Mestre, arroja luz sobre este personaje del que se conocen pocos detalles y todavía falta un estudio general. (Gabriel Alou Forner, EL CAPITAN MEDICO VICENTE SERGIOORBANEJA: AUGE Y CAIDADE UN FALANGISTA DESCONOCIDO. BSAL #73, 2017, 191-211, ISSN: 0212-7458)

** Al llibre hi ha al annexos una carta de Carles Sentís a Josep Pla del 16 de julio 1941 [pàgs. 255 i següents] , on tracta d'explicar-se. 

Josep Pla, Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses (2017). Edició de Francesc Montero, labutxaca, Barcelona, 2019.

El etern retorn del no res!

 Sembla que ERC i Junts constaten que no poden arribar a cap pacta ni acord per formar govern. ERC ja ha dit que vol governar amb minoria i pactar amb els Comuns i la CUP. Sembla massa difícil què passi. Per què aquesta impossibilitat de pactar un govern?

Tothom parla de conceptes com estratègia, tàctica, principis, objectius, on tot acaba amb la independència.  Segons el diccionari de María Moliner, “estrategia”, en la seva segona accepció diu: “Arte de dirigir un asunto para lograr el objetivo deseado”. És allò que Weber dei raó instrumental. Així què estem parlant d’un mitja per arribar a un fi, què amb el nostre cas, seria la independència de Catalunya. En el cas de tàctic: Hi ha dos accepcions possibles: "2. Conjunto de reglas para la conducción de las operaciones de guerra. 3. Manera de conducirse calculada para el logro de un fin  determinado.”. 

La 2 sembla massa bèl·lica per el cas, malgrat les espurnes que surten entre ERC i Junts. La 3 apareix com més adient per el cas concret. Aquest fi, no sembla calcat a aquella raó instrumental que en dit abans?

Ciutadania esperant què és posin d'acord ERC i Junts

Què va passar a finals del 2017? Per què no és va arribar al objectiu què és va dir? Per què tants sacrificis –presó, exili, causes amb la justícia espanyola-, per arribar a aquesta situació de bloqueig permanent?  Encara no hi ha diagnòstic? En les últimes eleccions de febrer, un 52% de la ciutadania va votar opcions independentistes. Un èxit extraordinari, tenint en compte el context en què es va fer. Per què ho estan malbaraten això? Els governs son malauradament, gestors, en aquest cas, de la Generalitat. No interessa gestionar-la? Prefereixen el no res? Es fa difícil entendre aquest maximalisme, d’uns i altres, per no entendres. Potser Lledoners no és el lloc més adient per solucionar els problemes. Potser tot és tan fàcil com una dèria de Puigdemont o Junqueras, que deixen de banda a tota la ciutadania de Catalunya. Si fos així, mal paper fan altres actors d’aquest vodevil dolent i llastimós en el que estem ficats.

La gent responsable sap el què ha de fer

 

Reseña: El honor de los filósofos

 Víctor Gómez Pin, El honor de los filósofos, Acantilado, 407, Barcelona, 2020, 598 pág.

El libro es un canto a los héroes –discretos- del pensamiento Occidental. Hombres y mujeres que ha pagado con su vida su derecho a ser coherentes con sus ideas. Un recorrido por buena parte de la historia de Europa desde Aristóteles, hasta Paul Ricoeur. No todos corrieron la misma (mala) suerte. El propio texto, divide en diferentes apartados, las situaciones a las que tuvieron que enfrentarse. Así, Ingratitud y repudio, El panteón y el cadalso, En efigie... y en presencia, “Pathei Mathos”, Una tragedia romana, “La filosofía conllevará de nuevo un riesgo”, En la catástrofe, Ciencia, escritura y tragedia, amén de un Epílogo: Sin libertad ni esperanza.

Libro singular, donde se desgrana el significado de dignidad y cómo cada hombre y mujer, ante situaciones límite, se ha enfrentado a su propio destino. El autor trata de ser empático con las circunstancias y peripecias vitales de cada uno de ellos, tratando de ilustrarnos ante los cursos de vida y sus sinuosas direcciones. Llama la atención, por normalizar un hecho que debería ser trivial, pero que no es. Me refiero a las diferentes heroínas que aparecen en el ensayo: Olympe de Gouges, Sophie de Grouchy, Teano, Hipatia, Émilie du Châtelet, Simone Weil, Porcia “Catonis”. Son muy pocas en comparación con el elenco masculino. Pero, desgraciadamente, la historiografía, muy en la línea de sus propios prejuicios, no fue capaz de vislumbrar las aportaciones de las mujeres. Pero, de esto no tiene la culpa Gómez Pin. En diferentes entregas resumiré lo dicho por el autor acerca de nuestras heroínas.

Lenguaje cuidado, combinación de obituario, anécdota y síntesis de ideas se despliegan en este gran fresco de la “humana condictio”, en la que todos los seres humanos estamos embarcados.  No se trata de una historia de la filosofía circunscrita a los personajes que aparecen, es más bien una reivindicación de que el hecho de morir requiere de grandeza, como ya supo y subrayó magistralmente, Javier Gomá Lanzón en su Tetralogía de la ejemplaridad.

Libros como este de Víctor Gómez Pin, son un buen ejemplo de lo que debería ser una especie de propedéutica para la filosofía, está no es una preparación para la muerte como quería Platón en boca de Sócrates, sino una preparación para la vida.