dimecres, 28 de juny del 2017

La velocidad y sus paradojas


"Hace veinticuatro siglos, Zenón de Elea demostró que para que una distancia fuera infinita, bastaba subdividirla hasta lo infinito. Las velocidades, ahora propenden a ser infinita; el mundo, infinitesimal. Las técnicas para lograr la velocidad son admirables como medios; empobrecedoras como fines. Hay quienes creen haber circunnavegado el planeta; en verdad, no ha hecho otra cosa que pasar de un hotel a otro hotel idéntico. Hay quienes creen hablar por teléfono; en verdad, no hacen otra cosa que decir ¡hola! por teléfono. (...). Viajar, ahora, es una de las formas más costosas de la inmovilidad" (J.L.Borges, texto de 1945. Miscelánea, )


dilluns, 26 de juny del 2017

Nietzsche y la mecánica popular




"La rueda y el freno tienen deberes diferentes, pero tienen también uno parecido: el de hacerse daño"
(F.Nietzsche, El viajero y su sombra)

diumenge, 25 de juny del 2017

La Revetlla de Sant Joan más sucia


Playas y michelines


El titular no se ajusta a la realidad. Ayer, sin ir más lejos, estuve en la playa de Coma-ruga. Había oleaje, pero la bandera era verde. Debe de ser que no soy buen nadador, pero....¡Verde!.

En la playa, había mucha gente, pero no me parecieron muy angustiados por el peso. Había de todo, pero eran mayoría la gente con sobrepeso. Cuando tu vecino de la toalla de al lado tiene más michelines que tú, debes pensar que no estás tan mal, que hay otros que si deberían hacer algo de ejercicio o comer menos, o tal vez ya se gustan así.


divendres, 23 de juny del 2017

Reseñas: Don Delillo, Mao II

Reseña: Don Delillo, Mao II, col.Austral, Barcelona,2013.

La literatura de Don Delillo, no es fácil. Lo hemos comentado en otras ocasiones, y en esta novela (1991), tampoco es la excepción. Si uno mira la contraportada del libro, dan una sinopsis breve, pero eficaz. Sin embargo, se pierde lo esencial. Los detalles. La novela traza diferentes líneas donde el autor desarrolla a sus personajes, el escritor maldito y obsesionado por su labor creativa, dos personajes que viven a la sombra del escritor (Bill Gray), Scott, interesado, en sí mismo y Karen una chica con una vida errática, en busca de un camino que parece no encontrar.

En la novela aparecen el ojo de Brita Nilsson, fotógrafa que se dedica a fotografiar escritores.  El ojo de Brita, penetra en el santuario que se ha convertido la casa de  Gray.

¿Qué hace que una novela se pueda dar por finalizada? En la novela aparece este dilema de manera obsesiva por parte del protagonista. Bill Gray parece que no quiere darla por finalizada. Lleva años puliendola, reescribiéndola, en una espiral interminable. El propio Bill es incapaz de dar por terminada su obra. Ello le obligaría a replantearse su propia actividad como escritor y persona.

El mundo de Bill Gray empieza a desmoronarse cuando después de Brita, le llama su editor Charle Everson, le habla de ese libro que no se acaba nunca, pero también de un secuestro en Beirut. Quiere que Bill se involucre, su nombre tiene peso, para su liberación.



Bill, acepta hablar con Charle, y sale sin decir nada a sus ayudantes. New York, Londres. Su desaparición deja a la intemperie a Scott y Karen. Buscarán a Bill infructuosamente. Karen va en busca de Brita, no se le ocurre otro sitio a dónde ir. Brita no tiene ni idea de dónde haya podido ir Bill. Karen se sumerge en otro mundo, muy cercano a Submundo.

Entre los secuestradores y Charle Everson, aparece como intermediario George Haddad. Vive en Atenas. Conoce la zona. Beirut. Un hervidero de grupos y grupúsculos cada uno haciéndose la guerra por su cuenta. Haddad le dice a Bill:

“-No. El terrorista como proscrito solitario constituye puramente un mito. Todos estos grupos se encuentran apoyados por gobiernos represivos.(…) Conservan la vieja perspectiva delirante de la destrucción total y el orden total.”. (pág.214)


Bill Gray se embarca a un destino desconocido. Bill desubicado en un mundo enloquecido. Dejo para el lector que descubra el final. Brita y Bill aparecerán en Beirut. Mientras tanto Scott y Karen, se sienten en la obligación moral de esperar, a Bill, aunque sea hasta el fin de los tiempos.



dijous, 22 de juny del 2017

Reseñas: Montserrat Roig, L'Agulla Daurada

La següent ressenya tracta del llibre de Montserrat Roig, L’Agulla Daurada, ed.62,Barcelona, ​​1985.

El llibre de Montserrat Roig és un llibre de viatges. Ens parla de Sant Petersburg (Leningrad), i la seva resistència numantina a la Segona Guerra Mundial. Ens parla de la Rússia soviètica dels 80. De les seves impressions i vivències.







El llibre combina present i passat. Apareixen les glòries de l'antiga ciutat, el poeta Puixkin, i escriptor Dostoievski, juntament amb aquestes glòries immortals, apareix la seva geografia, amb els carrers i els rius que travessen la ciutat, el Neva, el Fontanka i el Moika, els seus afluents. Al costat de la seva geografia també cobra vida els monuments, el títol de l'obra fa referència a un dels seus edificis més emblemàtics i les seves històries.

La ciutat va resistir des del setembre del 1941 fins al gener del 1944. Gairebé nou-cents dies de patiment i mort, el recompte continua sent difícil d'avaluar, però probablement s'acosta al milió i mig. Amb els morts, els vius que van haver de viure l'infern.

El llibre relata història de vius i morts. La memòria dels vius dona vida als caiguts en aquest terrible lloc on va ser sotmesa per l'exèrcit nazi. Només un relat com a exemple de l'infern que apareix al llibre d'Alexander Adamovich i Daniil Granin, “El llibre del bloqueig” El relat ho explica una mestra, Maria Vasilievn Markova:


"-Ja havíem format el grup de nens que havia marxar cap a la Gran Terra. N'hi havia un que tenia un aspecte lamentable i que s'estava en un racó sense dir res.
-Igor, què et passa alguna cosa?, li vaig demana.
-No, és que la mare m'ha tret de casa, m'ha dit que no em pensa donar més pa.
- Anem-la a veure, vaig fer.
- Però el nen s'hi negava. El vaig haver d'arrossegar fins al carrer de Txèkhov i vam pujar fins a un cinquè pis. El nen s'amagava darrere meu. A la cambra hi havia molta porqueria. Damunt d'un catre, hi jeia un esperpent. En veure el seu fill, l'ésser estrany s'arrapà a la flassada amb les urpes i començà a xisclar amb els ulls sortits:
-Igor! Ja t'he dit que no et donaré ni un tros de pa. Vés-te'n d'aquí, Fuig!
"L'habitació pudia. Hi havia piles i piles d'escombraries. L'aire era enrarit. No hi havia ni una escletxa de llum. Vaig intentar de convèncer la dona, li vaig dir que tingués paciència, que l'Igor se n'aniria al cap d'un parell de dies, però ella només bramava:
-Que se'n vagi ara mateix! No li donaré res! Vostè encara camina, però jo no em puc llevar. Sóc al llit, tinc gana!
"Vaig donar una ració de pa a Igor, però no el vaig poder convèncer que deixés la mare i que vingués amb mi. M'acompanyà fins a la porta i em va dir:
-Jo en tinc la culpa, que estigui així. Vaig perdre la cartilla de racionament. No la jutgi, si us plau”.
" Igor es va quedar al costat de la seva mare. Al cap d'uns dies vaig saber que el nen havia mort. En aquells temps, fins i tot una mare amb bons sentiments podia convertir-se en una fera. Me la vaig trobar al cap d'uns anys. Havia canviat tant que a penes si la vaig reconèixer. Tenia tot l'aspecte d'una persona plena de salut. Però se m' acostà i em va dir:
-Què vaig fer, Déu meu?
-A què treu cap recordar-ho ara?”, és tot el que vaig saber dir.
“Passaren unes setmanes i algú em va fer saber que la dona no va suportar els records: s'havia suïcidat”. (traducció és meva, pàg.196-7)


Així que aquesta narració parla de nosaltres, per això, L’agulla Daurada (La Aguja Dorada), és un tamís on s'entrecreuen les experiències de l'autora, i dels personatges que apareixen en aquest llibre de viatges, un llibre on el destí és la nostra consciència.