Todos tenemos empresas en Panamá, según el PP

Reseñas: Jo Nesbo, G.Bearn y Marina Garcés

Acabo de leer a Jo Nesbo y su Headhunters, ed. Labutxaca. A Greg Bear y su libro de SF, La ciudad al final del tiempo, ed. Ediciones. Marina Garcés, Fuera de clase. Textos de filosofía de guerrilla. Ed.Galaxia Gutenberg.

En el libro de Nesbo no aparece Harry Hole, pero la historia es trepidante e inquietante, se lee con amenidad e interés. Se ha hecho la película correspondiente. La historia es una versión del Fausto de Goethe. ¿Qué darías por el poder, la fama, el dinero, la belleza?

La obra de Greg Bear, no se podrá llevar a la pantalla. La obra es difícil, porque nos cuenta, nada menos, como el cosmos –este cosmos- está a punto de desaparecer. ¿Cómo explicar que nuestro universo se va a pique? Bear trata de explicarlo a través de la posibilidad de la existencia de múltiples universos. Obra difícil, de la que apenas sale victorioso pero,que al arriesgarse a ello, le concede a la obra un mérito, que a estas alturas no es poco.

El libro de Marina Garcés es imprescindible. Puede resultar un poco imperativo, pero los textos, son un bálsamo para el pensamiento reflexivo. Breves, incisivos, y sobre todo sentidos;buscan hacernos reflexionar acerca de lo que nos rodea, del mundo que nos ha tocado vivir. Nos interpela para sacarnos de nuestro confort cómplice. Un libro de texturas filosóficas que va más allá de lo académico y se adentro en lo cotidiano, es decir, en nuestras vidas. Comparado con el clásico de Savater, Ética para Amador, por ejemplo, el libro de Marina Garcés, es mucho más sentido, más inmediato, y fresco que el texto de Ética para Amador.

Reseña: Houellebecq: La posibilidad de una isla

Reseña del libro de Michel Houellebecq, La posibilidad de una isla, ed.Debolsillo.Barcelona, 2016.

El libro es una distopía, donde el deseo de inmortalidad se convierte en la nueva religión de los tiempos futuros. El libro, publicado en 2005, se haya inscrito en esa nueva oleada de pasión por la biotecnología. ¡Queremos ser inmortales! De seguir así, probablemente, los nuevos movimientos políticos reivindiquen como un derecho fundamental, la inmortalidad.

El libro de Houellebecq, nos explica la sinergia fantástica entre un actor famoso, Daniel y la aparición de una oscura secta – el elohimismo-, que en el breve plazo de unas décadas se convierte en la nueva religión de los nuevos tiempos.

Daniel, se presenta como lo que es, un personaje de “nuestro tiempo”. Una sociedad despreocupada y nihilista, que se ha convertido sin advertirlo, en un oasis de consumo. Daniel, en su diario desgrana de forma descarnada su particular día a día. Sus excesos en todos los órdenes. Quiere “epatar” a la audiencia con performance, cada vez más delirantes. Público y crítica, se extasía ante estos  prodigios de creatividad. Sin embargo, Daniel, cae en la apatía. Un nuevo amor, Esther, le vuelve a dar vida, pero la diferencia de edad e intereses, hace que esa relación esta condenada. ¿Por qué hemos de envejecer?

Este futuro iba decir imperfecto, se ha podido realizar, debido a una serie de catástrofes sin cuento que han asolado nuestro planeta. Daniel 24,9, nos explica los cataclismos que asolaron la tierra y propiciaron un cambio drástico en las condiciones de nuestro planeta, la disminución de la población humana y el ascenso de los neo-humanos. Catástrofes: 1) El deshielo, 2) La Gran Desecación, que continúa gradualmente, 3) “La Tercera reducción (…); aún está por llegar” (pág.103)

En paralelo a las andanzas de Daniel 1, aparecen también un Daniel 25, que también video documenta su propia vida. Decir Daniel 25, significa que ha habido un Daniel 2, 3...etc. Un Daniel que es un avatar del Daniel humano, demasiado humano, que diríamos. Este Daniel 25, se lanza a una exploración, contra toda lógica. En ese futuro lejano, los clones nacen ya  hechos y derechos, así que no hay niños, tampoco hay sexo, ni relaciones humanas. Si hay conexiones en red. Un mundo perfecto donde se espera la eternidad. Inevitablemente, siempre hay quien está al mando de la situación. Es la Hermana Suprema. Según ella, “los celos, el deseo y el apetito de procreación tienen un mismo origen, es el sufrimiento de ser. (…). En una palabra, debemos alcanzar la libertad de la indiferencia, condición que hace posible la perfecta serenidad” (pág.339)

Se espera la aparición de una nueva humanidad, que haga que ese deseo de la Hermana Suprema se convierta en ley en la razón. Desde los orígenes de la secta, cuatro iluminados, hasta su conversión en iglesia total, la dinámica de crecimiento tiene que ver con la expansión de la ciencia y su ilusión de la inmortalidad.

El libro es potente y extraño. Una mezcla de L-F.Céline y ciencia ficción al estilo de J.G.Ballard. Sexo y catástrofes. Vivimos tiempos apocalípticos, aún no lo sabemos, pero está ahí para quien tenga ojos. Parece que Houellebecq los tiene. 

Soraya suspendida en gramática parda

Los pitidos como síntoma

Diari de Mallorca (II)

Divendres 

Varem sortir a les 9, massa tard per anar al cap de Formentor. Impossible. El trajecte el vam fer anant cap a Artà i  per la Ma-15 amb direcció a Can Picafort,  s’ Albufera i  Alcúdia. El trajecte estava farcit de ciclistes, perquè a l’endemà s’havia de celebrar un Triatló de caràcter internacional. El transit era intens i tothom semblava que participaria d’aquest Triatló, perquè tot estava ple de gent fent voltes amb bicicletes per anar escalfant.

El trajecte per la Ma-12 de Can Picafor fins Alcúdia, era una línea continua de hotels, i urbanitzacions, on no hi havia espai per aparcar els cotxes. Allò era una mena de Salou. Sembla que aquests llocs, moriran d’èxit.

Vam fer parada a Alcúdia, casc antic, muralles medievals. El lloc era ple de turistes alemanys. Les muralles tenen unes vistes magnifiques, des d’allà es podien veure la Badia de Pollença i la Badia d’Alcúdia, llàstima que la llum del dia estava una mica esmorteïda.                          

                  

                  

                 

                  

                 

Desprès vam anar a les excavacions de Pol·lentia, lloc romà (s.I a.C). Era el nostre tribut de “turistes interessats, en la història”. A les excavacions, encara hi ha molta feina a fer. Varen visitar el fòrum i el teatre. Tot plegat en un estat una mica atrotinat, però que permet imaginar-se  com devia ser aquell paratge en època dels romans.

A la visita hi havia altres turistes, entre ells una parella xilena amb els que vàrem parlar una estona. M’agrada la seva manera de parlar, es molt dolça. Quant nosaltres marxaven, a ells encara els hi quedava per veure el teatre romà. 

En aquell moment, feia calor, en aquests dies, Mallorca també ha patit calor. Ens havíem portat roba d’abric que no ha sortit de la maleta en tots aquests dies. Vam tornar al cotxe i cap a la Badia de Pollença. Ciclistes per tot arreu, i molts cotxes, el nostre inclòs. Pujada cap a el Cap de Formentor. Hi havia una caravana de cotxes, autocars i ciclistes que feia por, pel perill de tots plegats, especialment, el ciclistes. En el trajecte, cap agent de trànsit controlant res. Hem girat cua a l’alçada del Mirador Es Colomer. No vam poder  ni baixar del cotxe, no hi havia espai per moure’s. Tot plegat una mica angoixant.

Una mica emprenyats, per tot plegat, i sense poder arribar-nos al Cap de Formentor, vam enfilar carretera cap a Pollença per la Ma-2200, vam aparcar el cotxe en un pàrking gratuït, de terra i vam anar cap el centre de la ciutat. Ens varem trobar amb una plaça, Ca les Monnares, on no hi havia un ànima. Pintava malament. I malgrat això, Pollença és un lloc, molt interessant. Tot caminant varem arribar a una plaça al costat de la església de Santa Maria dels Àngels, ple de restaurants, precisament el lloc que volíem, s’apropava l’hora de dinar.

Vam passar pels carrers, plens de turistes, nosaltres també ho érem clar, encara que no hi havia tanta gent com a les platges. Vam entrar a comprar unes postals d’artistes, a la galeria Benassar. Li vam preguntat al venedor de les postals per algun lloc per dinar, ell molt professional, va esquivar la pregunta, però al final ens va recomanar un parell de llocs.

Vam acabar triant un lloc cassola i excel·lent. Restaurant Bar Nou, el mobiliari no és de disseny, no els fa falta. Ho hi havia massa gent, els turistes s’havien quedats varats a la plaça de la església. Hem dinat molt bé. Jo he menjat, ”El tumbet” –plat típic de Mallorca-, ingredients, patata, tomàquet, albergínia, pebrot i all; de segon una cassola de peix, hi havia de tot, del món mariner, el suc era magnífic. El vi era de Vinyes Mortitx –de la terra-, rosat, molt bo, no entenc de vins, però entrava sense dificultats.

Després vam pujar les  365 escales, como dies del any, per fer passar el dinar. Hi havia molta gent fent el mateix. El calvari, les vistes des de la Ermita del Calvari, es força espectacular, el dia no era gens vistos, per les panoràmiques.  Hi havia una visibilitat dolenta. Des de el mirador, es podia veure, la Serra de Tramuntana, i les Badies de Pollença i Alcúdia.

Després no trobaven el pàrking, feia calor, i vam estar una bona estona caminant. Per fi vam trobar el cotxe i vam agafar la carretera cap a sa Pobla i a s’Albufera, al Parc Natural. El pàrking estava lluny. El lloc és bonic, però feia massa calor, estàvem cansats i a més l’oficina d’informació estava tancada. Malgrat això vam caminar pels camins ben assenyalats, els aiguamolls, hi havia poca activitat. La fauna i la flora va estar esquiva, hi havia un mirador tancat. De fet quant sortíem l’entrada estava tancada, vam haver de sortir com si fóssim lladres. Almenys les aus, podem volar.

Després cap a Artà. Hi ha un passeig central que condueix cap a l’església. Començava a animar-se el carrer. Estàvem cansats. Per les botigues i comerços hi havia força sud-americans treballant. Sembla inversemblant que amb les tasses d’atur a Espanya tinguem necessitat de persones que venen de fora per cobrir llocs de treball que no els volen els de casa.

A Artà també hem sentit alemany. De fet català hem escoltat molt poquet. Al restaurant, a la galeria d’art, i para de comptar. Després vam anar a l’hotel. Tothom al hotel parlava alemany. L’endemà anirem  a Palma.

Diari de Mallorca (I)

Dijous 

Sortida a les 8h del aeroport del Prat amb 20’ de retard. Després varem arribar a Palma a l’hora prevista. La companyia era de Low Cost, que ha permès democratitzar els vols per a tothom. Vàrem anar a l’aeroport dues hores abans per tal de facturar l’equipatge, control i revisió per accedir-hi a l’embarcament. Encara que sembli que tot això ho fan per temes de seguretat en realitat sembla mes un exercici de poder, per demostrar que tenen el control de tot plegat. Malauradament, si és vol fer mal, ho faran igual.

El vol d’anada era mig ple, l’avió era de mida mitjana, ja sé que això no sembla molt professional, però no sabria dir en quin model vàrem anar. El dia estava ennuvolat. A l’hora prevista ja estàvem a Palma. Recollim l’equipatge, i tot seguit vàrem anar a buscar el cotxe de lloguer. Tot això, el passatge, hotel i cotxe ho vàrem fer per Internet. La companyia de cotxes era “Record go”. Després dels tràmits – assegurança a tot risc – vam sortir de l’aeroport de Palma cap a un Hotel a Canyamel  que pertany al municipi de Capdepera.

                          

El recorregut fins al hotel, travessa tota l'illa, fins a Artà –poble pintoresc-, i molt a prop de Cala Ratjada, lloc molt turístic.

El hotel era força econòmic, les instal·lacions eren molt correctes i funcionals.. Molta llum.Després de dinar varem anar a les Coves d’Artà. Nosaltres vam anar a peu, per un camí que retalla el trajecte de 9 a 1km. Unes escales et porten a la carretera. L'hora era una mica intempestiva, feia calor.

http://www.cuevasdearta.com/

Les coves són impressionants. Les clàssiques estructures de estalagmites i estalactites són de rigor. Les estalactites, van dalt a vaig, mentre que les estalagmites de baix a dalt. Cal condicions especials per que es puguin formar. 

A la cova de Artà hi ha una estructura de 25m d’alçada. El record són 75m a la Xina. El nostre guia era de la terra. Nosaltres érem els únic d’aquí, els altres companys de viatge, eren alemanys i anglesos. Era la primera tanda de la tarda. La cova és plena de llocs impressionants. Els paràmetres de temps de les construccions naturals d’estalagmites i estalactites, no són el temps dels humans. Milions d’anys necessita la natura per realitzar aquestes obres. La mà del home pot fer-les malbé en un instant.

                        

Desprès de viatjar en el temps, milions d’anys, varem desfer el camí, passant per urbanitzacions milionàries, i a la tarda vam anar  a Cala Ratjada. El lloc es molt bonic. Imprescindible l’alemany. Tots eren turistes d’aquesta nacionalitat. Molts jubilats, i d’altres més joves. Qui treballa a Alemanya? . El passeig és ple de llocs per dinar/sopar i prendre copes. Hi havia molta gent, però sense la sensació de multitud. ¡No sé que ha de passar el juny, juliol i agost! Deu ser difícil  passejar amb tanta gent.

Vam trobat un lloc per sopar molt agradable amb vistes al mar i musica de fons estil chill-out. Com érem turistes vam aprofitar  per anar  a veure el far de Cala Ratjada, tot just desprès de sopar. Volia fer fotografies del lloc, però no em van sortir com jo volia.