Jordània: Petra (III b)

 

Des de l’inicií  de Siq hi ha 800 metres fins Al-Khazneh. Allà esperaven els dromedaris, els turistes, els noi que portaven els dromedaris, els nois que et venien allò que no necessites, uns collarets infames, hi havia un que semblava que manes per sobre de tots, jove, potser 25 anys, i aquest si què tenia look del ISIS. Tot una màfia, com a qualsevol lloc organitzat on es ven articles d’ínfima qualitat, tampoc enganyen! Hi havia un nois –les noies estan desaparegudes d’aquests escenaris-, que et feien pagar per pujar un lloc on hi estava prohibit, però els turistes necessitem , això sembla transgredir les normes i deixar-nos prendre el pel. Aquest lloc, et permetia tenir una vista aèria del “Tresor”, hi havia cua per pujar.

Amb tota aquesta gent, dromedaris, al mig de la plaça, hi havia una parada que feia de bar i tenda de souvenirs. Tot sense cap gràcia. Es clar que nosaltres el turistes som la carn de canó i deixen fer coses que a casa nostre seria impensable. Una contradicció més a sumar a les altres. Que cadascú compti les seves. A Barcelona fem broma amb els “giris”, però nosaltres ací, som els giris!

Una de les característiques d’aquest monument-Al-Khazneh- dins del Siq és que ho comences a veure per la part dreta una petita franja del edifici, i a mesura que vas cap a la plaça, l’edifici es va desplegant als teus ulls, que ja han vist el monument una pila de vegades. I malgrat tot, l’edifici es esplèndid, que per ser reconegut calia la mà de Hollywood i l’etern Indiana Jones ?. National Geogràfic també ha fet una tasca per reivindicar-hi el lloc, a més es clar, dels arqueològic que van fer les troballes a partir del segle XIX. Petra, que vol dir pedra és el regna del que van ser els seus habitants, els nabateus que si dedicaren al comerç entre el Pròxim  Orient i Occident. El lloc va viure els edomites (segles XI-III a.C), la Bíblia parla d’Esau, germà de Jacob com origen del edomites, però això es controvertit. 

Els Nabateus, van ser dominats per Trajà el segle II d.C. Roma va engolir la civilització nabatea que poc a poc va sent redescoberta. Allò que va ser Petra, queda la pedra erosionada que el pas del temps esborra les arestes de un poble que va ser capaç de dominar els elements en un entorn desèrtic i hostil. La natura ha deixat una paleta de colors roses, taronges, grocs, que fan de les restes d’aquestes ruïnes, un passat  gloriós que en mans de la seva deessa Uzza calia alimentar amb sacrificis. El nabateus, com abans altres pobles i civilitzacions, tenen tots el mateix final, que amb el pas del temps es va oblidant i res més queda en el casos mes feliços, el monuments que la sorra ha amagat per ser descoberta molts segles desprès. 

El monument es notable, ara que saben que es va construir da dalt a baix, amb una perfecció extraordinària, la pedra de gres, sembla molt mal•leable a l’aigua i a la acció del home han fet estructures inversemblants. 

Jordània: Petra (III a)

 Avui hem anat al parc temàtic de Petra. Previsible? No ho sé, la culpa de tot plegat es National Geogràfic. Viem els reportatges, les explicacions, les reconstruccions 3D, et fas una idea, quan estàs tu, tot té un altra olor. Des de l’hotel fins al complex que dona entrada a Petra hi ha uns 15’, el nostre guia Amin ens ha acompanyat en bona part del recorregut, tot marcat per els xiringuitos sense cap gràcia venen objectes dubtosos de procedència encara més dubtosa, van sovintejant per el camí, cavalls i els seus conductors, molts d’ells tenien un look dels ISI –ja ho sé m’he passat, però aquesta era la meva impressió-. Beduïns reciclats per fer tasques de venedors ambulants i conductors de cavalls. Un paratge desèrtic, al costat d’un riera que somia algun dia portat aigua, va conduint poc a poc fins el Siq (gorga).

Un dia magnífic, amb un sol radiant i un cel blau de postal. Depenent de la mobilitat pots llogar una tartana, un cavall o un cotxe d’estil de camp de golf al desert. La segona part d’aquest llarg passeig és quan entres al Siq què es va estrenyent a mesura que et vans endinsant. Mires al cel i veus una petita escletxa de cel, les pedres manen en aquest terreny, devia ser un lloc ideal per fer emboscades els enemics, que no tenien per on amagar-se, ni cap altra opció. Es veu per tot arreu, les canalitzacions d’aigua què era el secret d’aquest enclavament, i és el miracle dels nabateus. Al cap d’una estona, hi havia més turistes que s’ha afegien a la riuada de gent cap Al-Khazneh (“El tresor”). El propi guia Amin, ens va ensenyar una fotografia on literalment havia un tap ple de turistes aturats per accedir-hi, abans de la maleïda pandèmia. Ara hi ha gent, però no et sent en un trampa. 

Una de les característiques d’aquest monument-Al-Khazneh- dins del Siq és que ho comences a veure per la part dreta una petita franja del edifici, i a mesura que vas cap a la plaça, l’edifici es va desplegant als teus ulls, que ja han vist el monument una pila de vegades. I malgrat tot, l’edifici es esplèndid, que per ser reconegut calia la mà de Hollywood i l’etern Indiana Jones ?.

Jordània: Amman-(Petita Petra) (II b)

 Hem anat des de el Mont Nebo al castell d'Al-Karak. Per arribar-hi hem tingut que fer el camí cap la carretera 35 fins a Al-Karak (1). Ens hem trobat camps sense cuidar, petits remats d’ovelles, en llocs on la pastura era pràcticament inexistent. Els beduïns son els que pasten aquest remats, entre 5 i 20 ovelles, almenys el que he vist, en tendes de campanya molt precàries. Hem arribar a Al-Karak amb un profunds valls. Hem pujat a dalt del castell per un laberint de carrers, tot fent pujada, amb cotxes mal aparcats, l’autocar ha trigat una bona estona per arribar-hi. Hem passat per un hospital, fins a l’esplanada on hem baixat. 

El castell es del temps de les Croades. El nostre guia Amin, ha parlat del llibre de Amin Maalouf –Las cruzadas vistas por los árabes, LB, Alianza Editorial-.  Com diu el seu autor a la introducció “contar la història de les croades tal i com les van veure, viure i explicar en “l’altre camp”, es a dir, al costat àrab. El seu contingut es basa, quasi exclusivament, en els testimonis dels historiadors i cronistes àrabs de l’època” (pàg.9). 

 

El castell situat a 1000 metres d’alçada, es un turó de pedra, en funcions defensives, hi havia set nivells, encara és pot imaginar els seu tràfec quotidià, amb uns gruixos de pedra que fa que afora la calor sigui sufocant, mentre a dins s’ha està fresc. Hem visitat els passadissos, les muralles els patis exteriors, la calor s’imposava. 

Al finalitzar la visita, l’autocar s’ha vist engolit en el caos del trànsit, baixant per un carrer estret i ple de parades i gent comprant –estem al Ramadà-, i això vol dir que hi havia més activitat de la habitual per aquestes hores (14.30h).  Hem pogut apreciar la gent corrent, en vel amb totes les dones, petites botigues venen quasi de tot el necessari per la vida quotidiana. Hi havia mercat i tothom volia veure i remenar-hi tot. Fruita, espècies, roba –en general molt tronada-, l’autocar ha tingut que anar amb molt de compta, perquè era baixada, i això ha permès contemplar com viu la gent de fora de la gran ciutat d’Amman.

Desprès de sortit de la ciutat de Al-Karak, hem posat camí cap a la Petita Petra, hem circulat per la via 50 i dirigir-nos cap al sud per la via 15 que arriba fins a Áqaba. Un passatge lunar, ens ha acompanyat durant el viatge. Molt a prop de les 15.15h hem parat a un restaurant ple d’altres turistes i allà hem pogut dinar. I si hi havia autocars, però el tòpics que s'ha de menjar be, millor per un altre dia. Bufet lliure, hi havia poca cosa, almenys del que estàs acostumat. Moltes salses, verdures, pollastre. Ací, l’aigua sempre es paga apart, no va inclòs en el preu del menú. 

Hem continuat la ruta, amb el desert a tocar. Finalment, hem fet drecera, i el paisatge ha canviat radicalment, de desert a un paisatge on el color verd s’imposava. Però això ha estat un miratge, però hem tornat a ficar-nos per camins molt estrets per connectar amb una carretera secundaria fins arribar a la “Petita Petra”. Hem baixat per la carretera 35 hi hem pres un desviament que portava cap el Siq Al Barid Temple (Petita Petra).

Hem aparcat el lloc on paren tots els autocars, per poguer entrar al Siq (gorga), en mig d’un paisatge lunar, amb la natura poc amable amb el home, la pedra –calcària- esmicolant-se amb el temps, ha donat al paisatge un disseny surrealista, l’home també ha treballat aquestes pedres. Els edificis desgastats per l’erosió del aigua i el temps, dona al conjunt una sensació inquietant. Sembla que tenia diverses funcions, com ciutat satèl•lit de Petra i com a lloc de descans de les caravanes. Com a lloc turístic, hi havia una tenda per comprar-hi souvenirs i venedors ambulants, nens inclosos.

* Luis Miguel

Desprès hem pres camí cap el hotel Old Village, a Wadi Musa, a uns 14km des de la Petita Petra. L’hotel situat a un turó, l’autocar s’ha tingut que enfilar per arribar-hi. El lloc es molt bonic on les habitacions son cases tots de pedra ocre que connecta amb l’entorn. Nosaltres estàvem a dalt de tot (900). Piscina, jardí, tot molt cuidat en comparació amb l’entorn. Hem sopat com prínceps, tot molt bo i abundós. Què fan amb tant de menjar que sobra? Es evident que dona molta feina a molt a gent, però no queda clar si podem viure dignament.  

* Lola

Estic escrivint això a les 22.24h i demà ens espera una llarga jornada de turista. Un grup a anat a Petra ha veure-la amb llums d’espelmes. Nosaltres no hem anat. El guia Amin, ha sigut molt explícit, no fer cas a nens, nois i venedors, perquè porten dos anys sense turisme!. Bon consell.  Demà ho comprovarem. A les 7.30h estarem en marxa.

Jordània: Amman-(Petita Petra) (II a)

 Amman-Madaba-Mont Nebo (I)

A les 6.30h començava el dia amb una trucada telefònica del hotel perquè no fos cas que t’ha adormissis. Un toc imperatiu: Aixeca’t! I com bons minyons ens hem aixecat. Dutxa, vestir-se i anar a esmorzar. Un esmorzar molt discret, res a veure amb altres hotels. A les 8h el nostre guia per Jordània ens esperava al vestíbul del Hotel Seven Roses. 

Amin, el nostre guia, té una cara amable, de cabells blancs, pentinat cap el darrera, un aspecte de bon jan, quasi sempre amb la seva camisa de feina, amb butxaques per ficar-hi des de un bolígraf fins a unes entrades per entrar a qualsevol monument. Amin va estar a Espanya (Madrid) al inici de la Transició, el seu castellà es força bo, però no sempre es fàcil de seguir. Al no vocalitzar massa clarament, fa que les seves explicacions si son molt llargues costa de seguir-hi.

En el trajecte hem pogut veure les cases, moltes força ben fetes, amb pedra blanca, sòlides, i al costat, els plàstics escampats per els terrenys col•lindants, sense urbanitzar, i en molts lloc, al costat de tendes de campanya fetes amb el que han trobat i petits remats d’ovelles o cabres. Sembla que l’ urbanització escampades per tots els turons, tenen com a tret característic, un disseny dels carrer en vertical, i no horitzontal. Les pujades son dignes de l'Angliru, amb unes pendents surrealistes. Per la autovia que hem passat per sortir d’Amman, hi ha zones residencials, universitats, no té el aspecte caòtic del Cairo. 

Hem anat a Madaba. La visita, malgrat tot, te’l pots estalviar, però com tot està dins d’un paquet fixa no pots escapar d’anar-hi. L’església de St. Georges, té el mapa mosaic més antic què es conserva  de la zona bíblica mapa geogràfic de Palestina-Israel, Jordània, Líban, Sinaí i Egipte(1). 

                             

L’església es petita, atapeïda de imatges molt naïf, i al terra el mosaic. Per algú –com jo- no és fàcil apreciar totes les virtuts d’aquest mosaic, cal un expert, el nostre guia Amin, ja va explicar tot el necessari, però tot així, no resulta fàcil recordar-ho. Amb un espai molt reduït i molta gent, és fa difícil apreciar aquest mosaic. El fet de no tenir perspectiva amb alçada costa de veure tot el conjunt. 

Com vivim en un mon on tot té equivalència econòmica, ja ho deia Marx, cal passar per uns carrers, que casualment, estan plens de tendes per comprar souvenirs. Mentre nosaltres baixaven altres turistes pujaven, eren italians,  han fet el mateix circuit que nosaltres. 

Desprès de Madaba, hem anat a un dels plats forts del dia, el Mont Nebo, Memorial de Moisès. Un lloc, on la Bíblia ens diu que Moisès va poguer contemplar la Terra Promesa, però que Déu, li va negar-hi la entrada. A Deuteronomi (34,1-4)  ho explica. La versemblança d’aquest fet sempre es discutible, la tradició s’ha fet forta, i per això, el Mont Nebo segueix sent un referent simbòlic de les inescrutables intencions de Déu.

Però més enllà del referent simbòlic, hi ha la penjada dels homes, i com s’ha construït al llarg dels segles. Des de els romans –mil•liari romà, dues columnes-, també apareixen restes arqueològics de l’era bizantina (s.VI), especialment, els mosaics, en molt bo estat de conservació. Al cim hi ha una escultura de Giovani Fantoni, la Serp, un avatar de la serp de bronze creada per Moisès en el desert. També hi ha un monument commemoratiu a la visita del Papa Juan Pau II al 2000. El Papa Juan Pau II va plantar una olivera. També hi ha una pedra utilitzada com a porta fortificada al antic poble de Faisaliyah. Hi ha una gran pedra on marca el lloc on estàs.

Malgrat la seva posició estratègica que permet una visió panoràmica, de Terra Santa, tot estava envaït per la pols, que feia que la visibilitat fos nul•la més enllà de molt pocs kilomètres. Si es veia la profunditat de la vall, però no podies veure res. Tot plegat una mica frustrant perquè una vegada que hi ets, no pots veure res. 

Hem anat al nou edifici on si troben les murals i mosaics bizantins de l’època de Justinià I (482-565). En aquell moment, hi havia un acte religiós. Aquest espai, inclou la Capella de Theotokos, el Baptisteri de Diakonikon, Narthex. Els mosaics son molt bonics, hi ha representació de caça, i estructures geomètriques.

La calor començava anotar-se (27º), com som turistes ens han fet anar a una tenda que venien “objectes d’artesania” fetes amb mosaics. Tot una mica dubtós sobre el origen d’aquest objectes. A fora del local, a l’esplanada on els autocars paraven, hi havia una mena d’exposició d’art “conceptual” o “art povera” (art pobre). Almenys ací no enganyaven a ningú.