Jordània: Petra-Wadi Rum (IV)

 Un dia estranys! Sortir de Petra, desprès d’un esmorzar de prínceps, amb macedònia inclosa. Desprès d’una estona d’espera, encara no sé del cert el perquè, hem sortir cap el desert. Hem agafat la Kings Hwy (35), des de Wadi Musa (Petra), hem passat per petites poblacions com At-Tayben, Rajif, fins a connectar amb la carretera 47 fins Rashidiyan on fas el desviament cap a Wadi Rum. 

Al inici del camí, hem vist la falla geològica que fa aflorar una immensa depressió. Llàstima que el dia no acompanyava, pols en suspensió feia que l’horitzó no es veies amb nitidesa. Camps, solitaris, un terreny poc amable, de colors terrosos i tota un gran varietat de tonalitats ocres omplien el paisatge. Petits remats d’ovelles escampades per aquestes terres desèrtiques, i els seu cuidadors donaven fe de la dificultat de viure en aquest paratges. Aquesta carretera te el seu origen en els romans i des de llavors utilitzada per tots els conqueridors d’aquestes terres tan poc amables. 

Desert, carretera en mal estat i finalment, Wadi Rum, àrea immensa on els turistes, segons capacitat econòmica, poden allotjar-se en campaments molt ben equipats. Hem anat al Visitor Center on teníem una activitat que consistia en anar amb tot-terrenys durant una mica més d’una hora per el desert. Hem voltat per el desert fins arribar a un lloc, altres tot-terrenys també havien anat, una muntanya de sorra –duna- on des de a dalt podies veure el paisatge. Una visió de 360º permetia contemplar el desert. He fet fotografies, he baixat, la sorra fina fa difícil els teus moviments. 

Desprès de cremar benzina pel desert, ens han parat amb un xiringuito per prendre te i la possibilitat de comprar més souvernirs. Al costat del xiringuito hi havia una mena de monument dedicat a Lawrence de Aràbia, molt dubtós. Sembla les escultures de sorra que es poden veure a les platges.

El nostre habitat particular estava arrecerat per muntanyes de pedra pòmex (o pedra surera) i sorra. Hem dinat, discretament, hem anat a les nostres tendes , quatre parets de lona ben gruixudes, amb aire a condicionat, quart de bany amb dutxa, tres lluïts, petits i una calor impossible de resistir. Hem sortit d’allà ràpidament perquè no és podia estar-hi. Hem tancat el lavabo i posat l’ aire a condicionat en marxa, almenys afora s’estava molt millor. Hi havia una activitat a la tarda, qualsevol es quedava dins de la tenda-forn. A les 16h teníem passeig per el desert amb tot terrenys. Hem anat a l’habitació, per comprovar com anava l’aire a condicionat, havia fet el miracle de baixar una mica la temperatura del forn. 

A les 16h hem agafat els tot terrenys per fer un volta de 3h per el desert i poguer veure la posta de sol. Un caprici de turista. Com estem en un entorn global, també a la mateixa hora molts tot terrenys feien la mateixa activitat, l’altra alternativa era pujar a un dromedari durant una hora per veure també la posta del sol. Cal dir que passejar per el desert té el seu encant. Un paisatge que a la pel•lícula Lawrence de Aràbia podies veure, nosaltres hi estàvem una sorra de color rosa, una llum ideal per fer fotografia molts turistes fent el mateix recorregut. Velocitat, pols, paisatge marcià, què més vols? A cada parada hi havia els altres turistes. Unes parades eren més interessants que d’altres. Hem parat al Pont de roca Umm Fruth (FC9X+GM4), on l’erosió, el temps i el aigua ha creat capricis geològics que els inconscients aprofitaven per passejar-se per un pont de pedra a uns 6 0 7mts. Tots italians!

Abans havíem parat en unes roques, on altres turistes s’han filaven perillosament i on hem fet les millors fotografies, gràcies a una llum molt nítida i un paisatge espectacular, de sorra rosa i molt fina al tacte.

Hem donat una volta enorme per Wadi Rum, un espai gegantí. On muntanyes que es desfan creen formes de tota. Malgrat està al desert, el terreny és per els turistes. Com tot està calculat, a l’hora hem arribat per veure la posta de sol, no era a l’horitzó, sinó que el sol es posava per sota d’uns turons. Les fotografies han sortit espectaculars, el lloc, les ganes de sentir-se viu, desprès de la que està caient, feia que el moment fos per gaudir. És difícil oblidar el lloc i el moment i les sensacions de veure la natura. Curiosament, on estàvem era a dos cents metres del nostra campament!

Hem arribat al nostre campament Rahayeb Camp a les 19.15h i a les 19.30h han de treure d’un forn ficat al terra xai i pollastre. Al cap de 10’ han tret del forn amb cerimònia inclosa. Hem sopat be, el xai estava molt bon! El xai havia estat quatre hores ficat a aquest forn de terra. L’aigua com sempre, s’ha de pagar apart. Arròs, verdures i de postra un bocí de pastís típic àrab, està molt dolç.

Hem intentat pujar les escales que hi ha sobre una duna, per veure  els estels, però hi havia massa llum. El grup també ha anat a veure estels. Si el que volien era passar desapercebuts, no ho han aconseguit. Ara son les 22:49h, una dia molt llarg ple de vivències i sensacions, ara això diuen experiències a l’abast dels turistes. Demà anem a Àqaba i nit a Amman.

Jordània: Petra (III c)

 A la plaça del Tresor, hi havia massa gent, molts italians, espanyols i catalans, també hi havia anglesos, una munió de turistes. Al cap d’una estona el guia Amin ha tornat a explicar, però no l’he seguit. 

* Albert

Hem anat com tothom al “Carrer de les Façanes”, construccions que avui semblen des ubicades i perdudes en el temps. En un xiringuito hem pres un suc de magrana, estava bo, feia calor. 

He fet fotografies al Teatre , força malmès per culpa dels terratrèmols. Hem passat  a la distància per les Tombes reials. Hem seguit per el carrer de les columnates romanes, també elles han patit el pas del temps i els terratrèmols. 

Columnes romanes

Gran Temple, he pujar a dalt d’unes escales, una dona de edat imprecisa, però força gran, esperava per vendre uns souvenirs paupèrrims, a més utilitzava paraules en anglès   per vendre-ho. Per alguna raó que s’ha m’escapa el grup ha estat hipnotitzada per un grup de “nabateus” fent el ximplet. 

En el mentre estant, jo anava fent fotografies trepitjant la calçada romana,  i encaminar-me a Qasr al-Bint (El castillo de la Hija del Faraón) del segle I d.C. Estava dedicat a Duixara (Dushara) , el principal déu dels los nabateus , espòs d’ Atargatis , la deessa de la fertilitat a la que s’ adorava en el Temple dels Lleons alats . En ells s’adorà en època romana possiblement a Apol•lo y Artemisa . I en època bizantina es convertirien en esglésies.

Qasr al-Bint, te la particularitat que en la seva construcció és va fer servir fustes entre les pedres per amortir els terratrèmols. Això ho sé per National Geogràfic.  Hem parat a dinar a un restaurant . Un grup ha volgut pujar al Monestir, ens esperava 850 esglaons. En el camí hi ha el Triclini del Lleó i finalment, Ad-Deir.

 

Purgant el karma

* Luis Miguel

El premi gros de Petra. Una explanada gran, sense gaires turistes, una mica més enllà el mirador ple de gent. L’hora era poc adequada per fer una visita amb tranquil•litat (14.30h). Un edifici estilitzat, sense floritures com Al-Khazna, que no està encastat como si ho està el seu homònim. La pujada per arribar-hi es llarga, amb esglaons de tota mena, a cada revolt del camí les inevitables paradetes per els turistes per comprar alguna cosa. Hi ha  també per prendre alguna cosa, ja molt a prop d’Ad Deir.

He baixat de presa. La gent seguia pujant i també baixant. He arribat al restaurant on hi havia la resta del grup. Al cap d’una estona han arribar la resta dels que hem pujat al Monestir (Ad Deir). 

La tornada s’ha fet feixuga, per la calor, i el cansament. Hem tornat a mirar els edificis de les Tombes, i ja sabíem que no aniríem, a revolt del Carrer de les Façanes l’ombra ens esperava. 

Hem pogut anar amb una mica més de calma. L’autocar ens esperava a les 17h.   La part que surt del Siq també s’ha fet llarga, el sol no tocava tan fort, però encara feia calor. Hi havia gent que anava. 

Per fi, hem arribat al Centre de Visitants. Hem comprat aigua. Teníem set. La sort d’aquesta calor és que no hi ha humitat, no sues i això ja és molt. A l’hora hem pujat a l’autocar i en 8’ hem arribat al hotel (17.15h). Desprès hem anat a la piscina, l’aigua estava molt freda. 

Tornar a l’habitació per dutxar-se, han tingut que vindrà els del hotel perquè la dutxa estava espatllada, ho han arreglat. M’ha donat temps per escriure això, la memòria es fluixa i millor escriure quan ho tens fresc. A les 20.30h teníem sopar. El bufet lliure era excel•lent, hi havia de tot. He menjat alguns dolços, desprès de tot el dia de brega, m’ho mereixia. Hem tornat a la nostra habitació (904). Ara estic acabant d’escriure, demà no cal llevar-se d’hora, però marxen de Petra per anar al desert, a Wadi (Vall)-Rum. 

Jordània: Petra (III b)

 

Des de l’inicií  de Siq hi ha 800 metres fins Al-Khazneh. Allà esperaven els dromedaris, els turistes, els noi que portaven els dromedaris, els nois que et venien allò que no necessites, uns collarets infames, hi havia un que semblava que manes per sobre de tots, jove, potser 25 anys, i aquest si què tenia look del ISIS. Tot una màfia, com a qualsevol lloc organitzat on es ven articles d’ínfima qualitat, tampoc enganyen! Hi havia un nois –les noies estan desaparegudes d’aquests escenaris-, que et feien pagar per pujar un lloc on hi estava prohibit, però els turistes necessitem , això sembla transgredir les normes i deixar-nos prendre el pel. Aquest lloc, et permetia tenir una vista aèria del “Tresor”, hi havia cua per pujar.

Amb tota aquesta gent, dromedaris, al mig de la plaça, hi havia una parada que feia de bar i tenda de souvenirs. Tot sense cap gràcia. Es clar que nosaltres el turistes som la carn de canó i deixen fer coses que a casa nostre seria impensable. Una contradicció més a sumar a les altres. Que cadascú compti les seves. A Barcelona fem broma amb els “giris”, però nosaltres ací, som els giris!

Una de les característiques d’aquest monument-Al-Khazneh- dins del Siq és que ho comences a veure per la part dreta una petita franja del edifici, i a mesura que vas cap a la plaça, l’edifici es va desplegant als teus ulls, que ja han vist el monument una pila de vegades. I malgrat tot, l’edifici es esplèndid, que per ser reconegut calia la mà de Hollywood i l’etern Indiana Jones ?. National Geogràfic també ha fet una tasca per reivindicar-hi el lloc, a més es clar, dels arqueològic que van fer les troballes a partir del segle XIX. Petra, que vol dir pedra és el regna del que van ser els seus habitants, els nabateus que si dedicaren al comerç entre el Pròxim  Orient i Occident. El lloc va viure els edomites (segles XI-III a.C), la Bíblia parla d’Esau, germà de Jacob com origen del edomites, però això es controvertit. 

Els Nabateus, van ser dominats per Trajà el segle II d.C. Roma va engolir la civilització nabatea que poc a poc va sent redescoberta. Allò que va ser Petra, queda la pedra erosionada que el pas del temps esborra les arestes de un poble que va ser capaç de dominar els elements en un entorn desèrtic i hostil. La natura ha deixat una paleta de colors roses, taronges, grocs, que fan de les restes d’aquestes ruïnes, un passat  gloriós que en mans de la seva deessa Uzza calia alimentar amb sacrificis. El nabateus, com abans altres pobles i civilitzacions, tenen tots el mateix final, que amb el pas del temps es va oblidant i res més queda en el casos mes feliços, el monuments que la sorra ha amagat per ser descoberta molts segles desprès. 

El monument es notable, ara que saben que es va construir da dalt a baix, amb una perfecció extraordinària, la pedra de gres, sembla molt mal•leable a l’aigua i a la acció del home han fet estructures inversemblants.