Perú (4): Chivay- Vall del Colca- Puno

 Dia 4 

Chivay-Vall del Colca-Puno

Ara son les 22:15h de la nit, en un dia llarguíssim. M’he despertat a les 2:45h. M’he tornat al llit, ja no he pogut dormir com volia, encara m’ha afecta el jet lag.

A les 6h estàvem esmorzant amb dos companys més. Feia fred. A l’hora marcada hem anat a buscar els cotxes llançadores. El recorregut des del hotel fins on havia l’autocar estava a 10’ en cotxe. La carretera de terra tenia pendents molt fortes. Impossible pel autocar. L’autocar en ha portat per uns poblets pobres de solemnitat, sense calefacció –no hi ha xarxa de subministració de gas- ni aigua calenta en una demostració més del abisme social de Perú. Mentre nosaltres podíem gaudir de totes les comoditats ben a prop resulta que no tenen res de tot això. 

Hem parat al Mirador del riu Colca. Hem anat a la Vall del Colca i la seva atracció turística: els còndors.   Transcric el que diu una guia* sobre el Canyó del Colca: “ És un dels canyons més profunds del planeta. A més ofereix una singular bellesa natural, puntuada per andanes pre-hispàniques, encara cultivats, i més d’una dotzena de pobles, descendents de les ètnies Collaguas, Cabanas i Ccaccatapay, entre les quals, ressalta el poble de Chivay."

Yanque

En aquest canyó, està el mirador anomenat “Creu del Còndor” des de el qual es pot contemplar el vol del còndor, l’au voladora més gran del món. Desprès del seu màgic, espectacular i inoblidable vol, s’allunya per recórrer grans distàncies, a poc més de 50km/h, i per sobre del 6.500 metres d’alçada.”

 

El cóndor*

Cauillaca estaba tejiendo una manta, bajo la copa de un árbol, y por encima volaba Coniraya, convertido en pájaro. La muchacha no prestaba la menor atención a sus trinos y revoloteos.

Coniraya sabía que otros dioses más antiguos y principales ardían de deseo por Cauillaca. Sin embargo, le envió su semilla, desde allá arriba, en forma de fruta madura. Cuando ella vio la pulposa fruta a sus pies, la alzó y la mordió. Sintió un placer desconocido y quedó embarazada.

Después, él se convirtió en persona, hombre rotoso, pura lástima, y la persiguió por todo el Perú. Cauillaca huía rumbo a la mar con su hijito a la espalda y atrás andaba Coniraya, desesperado, buscándola.

Preguntó por ella a un zorrino. El zorrino, viendo sus pies sangrantes y tanto desamparo, le respondió: «Tonto. ¿No ves que no vale la pena seguir?» Entonces

Coniraya lo maldijo:

—Vagarás por las noches. Dejarás mal olor por donde pases. Cuando mueras, nadie te levantará del suelo.

En cambio, el cóndor dio ánimo al perseguidor. «¡Corre!», le gritó. «¡Corre y la alcanzarás!» Y Coniraya lo bendijo:

—Volarás por donde quieras. No habrá sitio del cielo o la tierra en que no puedas penetrar. Nadie llegará adonde tengas tu nido. Nunca te faltará comida; y el que te mate, morirá.

Al cabo de mucha montaña, Coniraya llegó a la costa. Tarde llegó. La muchacha y su hijo ya eran una isla, tallados en roca, en medio de la mar (1)".

Centinela de América* 

En la pura noche vivían los indios, los muy antiguos, en la cordillera de los Andes. El cóndor les trajo el sol. El cóndor, el más viejo de los que vuelan, dejó caer una bolita de oro entre las montañas. Los indios la recogieron y soplaron a todo pulmón y soplando el oro hacia el cielo, en el cielo lo dejaron por siempre prendido. El sol sudaba oro, y con el oro de sus rayos los indios modelaron a los animales y plantas que pueblan la tierra.

Una noche, la luna brilló envuelta en tres halos sobre las cumbres: uno de sangre, anunciador de guerra; otro de fuego, anunciador de incendio; y un negro halo de ruina. Entonces los indios huyeron hacia los altos páramos, cargando el oro sagrado, y junto al oro se dejaron caer al fondo de lagunas y volcanes.

El cóndor, el que trajo el sol a los andinos, es el cuidandero de esos tesoros. Con grandes alas inmóviles sobrevuela los picos nevados y las aguas y los cráteres humeantes. El oro le avisa cuando ve venir a la codicia: chilla el oro, y silba, y grita. El cóndor se lanza, vertical, y su pico arranca los ojos de los ladrones y sus garras les deshilachan la carne.

Sólo el sol puede ver la espalda del cóndor, su calva cabeza, su cuello arrugado. Sólo el sol conoce su soledad. Visto desde la tierra, el cóndor es un vuelo invulnerable."(2)

+++++++++++++

Hem anat per una carretera  que està en obres, per la 109 per Achoma, Maca on a la tornada hem parat, Pinchollo i el Mirador ple de turistes i també de còndors. Ens van dir que no sempre els còndors surten quan les turistes els esperen. Però nosaltres si hem estat de sort perquè aquest dia varen sortir tots. Els hem pogut veure de molt a prop. El turisme massiu genera de tota mena de contradiccions. Tothom s’ha apunta a fer el que pot. Des de vendre “artesania” fins a parades per fer-se fotografies amb alpaques i lloc per prendre alguna cosa. El fet que la carretera hi hagués obres de restauració indica la volada del turisme. Una vall profunda amb muntanyes escarpades ideals per fer nius els còndors. Hem estat una bona estona amb una bona pila de turistes fent fotografies a aquestes aus rapinyaires. 

* Joaquim

Hem fet una petita caminada per una senda ben senyalada que permet veure el canyó i que no estava massificada com al Mirador. La seva vegetació a aquelles alçades de vertigen (3200 msnm). 

La Vall del Colca

A la tornada hem parat a Maca, la nostre guia ens ha guiat fins un lloc on preparaven un còctel de fruites i pisco. Molts companys s’han pres un d’aquests còctels. Jo he fet fotografies a l’església que al 1991 va quedar destruïda per un terratrèmol. La seva reconstrucció va ser possible gràcies a les aportacions d’Espanya. A la plaça del poble, un grup de dones guanyant-se la vida amb les alpaques mig disfressades per fer-se fotografies amb els turistes. Sembla que s’han fet populars. Botigues petites per negocis petits, en espera dels turistes. Si no venen, el desastre.

Temple de Santa Ana

Maca

Hem dinat a Chivay. Un self service discret. I desprès una marató d’autocar cap a Puno. Hem parat al Mirador dels volcans a 4.900 (msnm). Al sortir del autocar les cames fan una mica de figa, cal anar en compte de no fer moviments bruscos perquè el cap s’han va. Fotografies un espai que sembla lunar. Hi ha una perspectiva espectacular de les muntanyes i volcans. I tornar al autocar per recuperar-se. La pressió atmosfèrica fa que les bufetes pressionin hi llavors has d’anar al  bany. Hem parat a un lloc espectacular “La lagunita”, un  estany d’un blau intens, hi havia bany (1 sol).  

Desprès hem continuat per uns paratges desèrtics, a travessant poblets gens atractiu, pel mig d’aquests. Recordo una tenda sembla que venia carcasses de mòbils, tenia la porta arran de la carretera, abans de sortir devies mirar amb compte si venia algun cotxe.

S’havia fet fosc, a les 18h és fa fosc. Mentre la nostra guia, Irene parlava de tot, diferències entre llames, vicunyes, guanacs, alpaques. Sobre educació, sanitat, sobre la revolta de 1802, geologia i plantes medicinals, etc.

Casa Andina

* Joaquim

Sembla que per la Irene, Déu va començar  a crear el món des d’Arequipa. Sobre les 19:30h hem arribat a Puno. L’hotel Casa Andina, està mirant el llac Titicaca (3940 msnm). Demà el anirem a veure.  

(1) Eduardo Galeano. Memoria del fuego I. Los nacimientos. Editorial Siglo XXI. Madrid, 1982.

* Walter Krickeberg, Mitos y leyendas de los aztecas, incas, mayas y muiscas, México, FCE, 1971.

(2) Eduardo Galeano. Memoria del fuego II. Las caras y las mascaras. Editorial Siglo XXI. Madrid, 1998.