Amman-Madaba-Mont Nebo (I)
A les 6.30h començava el dia amb una trucada telefònica del hotel perquè no fos cas que t’ha adormissis. Un toc imperatiu: Aixeca’t! I com bons minyons ens hem aixecat. Dutxa, vestir-se i anar a esmorzar. Un esmorzar molt discret, res a veure amb altres hotels. A les 8h el nostre guia per Jordània ens esperava al vestíbul del Hotel Seven Roses.
Amin, el nostre guia, té una cara amable, de cabells blancs, pentinat cap el darrera, un aspecte de bon jan, quasi sempre amb la seva camisa de feina, amb butxaques per ficar-hi des de un bolígraf fins a unes entrades per entrar a qualsevol monument. Amin va estar a Espanya (Madrid) al inici de la Transició, el seu castellà es força bo, però no sempre es fàcil de seguir. Al no vocalitzar massa clarament, fa que les seves explicacions si son molt llargues costa de seguir-hi.
En el trajecte hem pogut veure les cases, moltes força ben fetes, amb pedra blanca, sòlides, i al costat, els plàstics escampats per els terrenys col•lindants, sense urbanitzar, i en molts lloc, al costat de tendes de campanya fetes amb el que han trobat i petits remats d’ovelles o cabres. Sembla que l’ urbanització escampades per tots els turons, tenen com a tret característic, un disseny dels carrer en vertical, i no horitzontal. Les pujades son dignes de l'Angliru, amb unes pendents surrealistes. Per la autovia que hem passat per sortir d’Amman, hi ha zones residencials, universitats, no té el aspecte caòtic del Cairo.
L’església es petita, atapeïda de imatges molt naïf, i al terra el mosaic. Per algú –com jo- no és fàcil apreciar totes les virtuts d’aquest mosaic, cal un expert, el nostre guia Amin, ja va explicar tot el necessari, però tot així, no resulta fàcil recordar-ho. Amb un espai molt reduït i molta gent, és fa difícil apreciar aquest mosaic. El fet de no tenir perspectiva amb alçada costa de veure tot el conjunt.
Com vivim en un mon on tot té equivalència econòmica, ja ho deia Marx, cal passar per uns carrers, que casualment, estan plens de tendes per comprar souvenirs. Mentre nosaltres baixaven altres turistes pujaven, eren italians, han fet el mateix circuit que nosaltres.
Desprès de Madaba, hem anat a un dels plats forts del dia, el Mont Nebo, Memorial de Moisès. Un lloc, on la Bíblia ens diu que Moisès va poguer contemplar la Terra Promesa, però que Déu, li va negar-hi la entrada. A Deuteronomi (34,1-4) ho explica. La versemblança d’aquest fet sempre es discutible, la tradició s’ha fet forta, i per això, el Mont Nebo segueix sent un referent simbòlic de les inescrutables intencions de Déu.
Malgrat la seva posició estratègica que permet una visió panoràmica, de Terra Santa, tot estava envaït per la pols, que feia que la visibilitat fos nul•la més enllà de molt pocs kilomètres. Si es veia la profunditat de la vall, però no podies veure res. Tot plegat una mica frustrant perquè una vegada que hi ets, no pots veure res.
Hem anat al nou edifici on si troben les murals i mosaics bizantins de l’època de Justinià I (482-565). En aquell moment, hi havia un acte religiós. Aquest espai, inclou la Capella de Theotokos, el Baptisteri de Diakonikon, Narthex. Els mosaics son molt bonics, hi ha representació de caça, i estructures geomètriques.
La calor començava anotar-se (27º), com som turistes ens han fet anar a una tenda que venien “objectes d’artesania” fetes amb mosaics. Tot una mica dubtós sobre el origen d’aquest objectes. A fora del local, a l’esplanada on els autocars paraven, hi havia una mena d’exposició d’art “conceptual” o “art povera” (art pobre). Almenys ací no enganyaven a ningú.
