Heine viatge per el Harz (VI)

 Heine viatge per el Harz  (1824)

Ecologista avant la lettre:

(...) Així també aguanten a la vida aquells grans homes que s'enforteixen i s'aferren justament amb la superació de les dificultats i dels obstacles. Per les branques dels avets s'enfilaven esquirols i al dessota passejaven els cérvols grocs. Quan veig un aquests dolços i nobles animals, no arribo a comprendre com és que persones instruïdes troben gust a caçar-los i matar-los. Un animal d'aquests va tenir més bon cor que els homes i nodrí el lànguid regne de dolor de santa Genoveva." (pàg.47)

" Adesiara veieu com l'aigua regalima argentina de sota les pedres i rega les arrels i els filaments nus. Si us deixeu portar per aquest tragí, us semblarà escoltar les secretes històries didàctiques de les plantes i els batecs reposats de la muntanya. (...) Tot és un mormol i xiuxiueig deliciós, els ocells canten trencades melodies d'enyorament, els arbres murmuregen com amb mil llengües de noies, com amb mil ulls de noies ens miren les rares flors de muntanya, s'estiren cap a nosaltres des de les fulles meravellosament amples, graciosament dentades, enjogassats pampalluguegen els alegres raigs de sol, les enginyoses herbes s'expliquen històries fresques, tot és com encantat, cada vegada es fa més i més misteriós, un somni antiquíssim es fa realitat, l'estimada apareix... Ai, llàstima que desaparegui tan de pressa!" (pàg.47)

Heine viatge per el Harz (V)

Heine viatge per el Harz* (V) 

Heinrich Heine

...

"No hi ha res més anguniejant que veure causalment el propi rostre en un mirall a la llum de la lluna. Al mateix temps tocà una campana feixuga, pregona, i amb tanta durada i tan lentament que, desprès de les dotze campanades, vaig creure tot convençut que entretant s'havien escolat realment dotze hores i que el rellotge hauria de tornar a començar a tocar les dotze de bell nou. Entre la penúltima i l'última campanada tocà un altre rellotge molt de pressa, gairebé escridassant i potser enutjat per la lentitud dels seu compare. Quan les dues llengües de ferro, emmudiren i un silenci de mort regnà a tota la casa, tot d'una em semblà sentir al corredor, davant la meva cambra, un soroll vacil·lant i defallit, com el pas insegur d'un vell. Finalment, s'obrí la porta oi lentament entrà el difunt doctor Saul Ascher" (pàg.37). (...) "En quina relació racional es trobaria una aparició d'aquesta mena amb la raó? La raó, dic, raó". I el fantasma passà a fer una anàlisi de la raó, cità la Crítica de la raó pura** de Kant, vol 2, primera part, llibre segon, capítol primer, la diferència entre fenòmens i noúmens, després tractà la problemàtica creença en fantasmes, deixà anar un sil·logisme darrera l'altre i acabà demostrant per lògica que no hi ha fantasmes en absolut" (pàg.38).

Heine viatge per el Harz (IV)

 Heine viatge per el Harz* (VI)

"La meva cambra oferia una vista esplèndida de la muntanya de Rammel. Era un vespre magnífic. La nit l'encalçava a cavall del seu corser negre i la seva crina llarga voleiava al vent. Dret prop de la finestra, contemplava la lluna. De debò hi ha un home a la lluna? Els eslaus diuen que es diu Clotar i que la lluna creix perquè la rega amb aigua. Quan era petit, havia sentit a dir que la lluna era una fruita que, quan madurava, era collida per Déu i era col·locada, per a les altres llunes plenes, a un gran armari que hi havia a l'extrem del món, clavada amb taulons. Quan vaig fer-me gran, vaig  adonar-me que el món no era tan estret i que l'esperit de l'home havia romput les barreres de fusta i havia obert els set cels amb una gegantina clau de Sant Pere, amb la idea de la immortalitat" (pàg.35)

(...). Les històries de fantasmes també provoquen una sensació encara més esborronadora quan un les llegeix estant de viatge i, sobretot, de nit, a una ciutat, a una cambra, on mai no ha estat. Quantes coses esgarrifoses no deuen haver passat en aquest racó del món on ara jeus?, es pensa sense voler. Ultra això, la llum de la lluna penetrava ambigua dins la cambra, a la paret es bellugaven tota mena d'ombres intruses i, quan vaig incorporar-me al llit per mirar-les, vaig veure..." (pàg.37)

 

Heine viatge per el Harz (III)

 

Heine viatge per el Harz* (III)

Heine passa per Klausthal, lloc miner, allà parlarà amb els miners i menjaran, cantaran i tindrà un encàrrec  per quan passi per Goslar.

"Per immòbil i tranquil·la que semblés la vida  d'aquesta gent, tanmateix, és una vida verídica, viva. Hauríeu dit que la iaia velleta i tremolosa que seia darrera l'estufa, davant del gran armari, s'hi havia estat un quart de segle seguit i que els seus pensaments i sentiments havien quedat soldats a  tots els cantells d'aquesta estufa i a totes les entalles d'aquell armari. I estufa i armari són vius, perquè una persona els ha  infós una part de la seva ànima". (pàg.30)

"Havia llegit moltes coses de l'antiquíssima Catedral i del famós tron imperial de Goslar al Llibre de butxaca de Gottschal. Però, quan vaig voler veure'ls, em van dir que la Catedral s'havia enderrocat i el tron imperial se l'havien emportat a Berlín. Vivim en un temps molt transcendental: les catedrals mil·lenàries són enderrocades i el trons imperials llançats a la cambra dels mals endreços." (pàg.33)

"Algunes coses notables de la Catedral han estat instal·lades a l'església de Sant Esteve.  Unes vidrieres pintades molt boniques, uns quants quadres dolents, entre els quals diuen que hi ha també un Lukas Cranach, un Crist de talla i un altar de sacrificis pagà d'un metall desconegut. (...) Amb tot, encara és més desagradable el gran Crucifix de talla ja esmentada. El cap del Crist, amb cabells i espines naturals i una cara empastifada de sang, mostra certament, amb gran mestria, l'agonia d'un home, però no la d'un Salvador fill de Déu. En aquest rostre, només s'hi ha escolpit el sofriment material, no la poesia del dolor. Una imatge així pertany més aviat a una aula d'anatomia que no pas a una casa de Déu." (pàg.33-4)

Heine viatge per el Harz (I)

 Heine viatge per el Harz (I)

Heine comença el seu viatge des de Göttingen. Dels seus habitants podrà dir: "A bell ull, els habitants de Göttingen es divideixen en estudiants, catedràtics, filisteus i bestiar; aquests quatre estaments socials, però, es diferencien d'allò més entre si. (...) 

(...) perquè els petits piulen allò que els grans xiulen (...).(pàg.18)

(...) En aquestes ciutats universitàries hi ha un anar i venir continu; cada tres anys hom hi troba una nova generació d'estudiants, és un autèntic riu de gent en el qual una fornada empeny l'altra, i únicament els vells catedràtics romanen immòbils en aquest moviment general, ferms i impàvids com les piràmides d'Egipte..., només que en aquestes piràmides universitàries no s'amaga cap saber. (pàg.20)

Darrera Nörden el sol era alt i resplendent al cel, Em volia bé, el sol, i m'escalfava el cap perquè tots els pensaments encara verds arribessin a la plena maduresa". (pàg.21)

Heine viatge per el Harz (II)

Viatge al Harz (1824) 

Heinrich Heine

(1798-1856)

"En va fer adonar  també de la congruència i de la utilitat de la natura. Els arbres són verds perquè el color verd és bo per als ulls. Vaig donar-li la raó i vaig afegir que Déu havia creat el bestiar perquè les sopes de carn reforcen l'home, que havia creat els ases perquè servíssim els homes de punt de comparació i que havia creat l'home perquè mengés sopes de carn i no fos un ase. El meu acompanyant estava encantat d'haver trobat una persona congeniant, el seu rostre resplendí encara més de content i, a l'hora del comiat, s'emocionà.

(...) Sí, jo ho sé millor: Déu ha creat l'home perquè admiri la magnificència del món. Cada autor, i ell n'és un de ben gran, vol que la seva obra sigui lloada. I la Bíblia, que són les memòries de Déu, diu expressament: Ell ha creat els homes per a la seva glòria i lloança*." (pàg.39)