Heine viatge per el Harz (V)

Heine viatge per el Harz* (V) 

Heinrich Heine

...

"No hi ha res més anguniejant que veure causalment el propi rostre en un mirall a la llum de la lluna. Al mateix temps tocà una campana feixuga, pregona, i amb tanta durada i tan lentament que, desprès de les dotze campanades, vaig creure tot convençut que entretant s'havien escolat realment dotze hores i que el rellotge hauria de tornar a començar a tocar les dotze de bell nou. Entre la penúltima i l'última campanada tocà un altre rellotge molt de pressa, gairebé escridassant i potser enutjat per la lentitud dels seu compare. Quan les dues llengües de ferro, emmudiren i un silenci de mort regnà a tota la casa, tot d'una em semblà sentir al corredor, davant la meva cambra, un soroll vacil·lant i defallit, com el pas insegur d'un vell. Finalment, s'obrí la porta oi lentament entrà el difunt doctor Saul Ascher" (pàg.37). (...) "En quina relació racional es trobaria una aparició d'aquesta mena amb la raó? La raó, dic, raó". I el fantasma passà a fer una anàlisi de la raó, cità la Crítica de la raó pura** de Kant, vol 2, primera part, llibre segon, capítol primer, la diferència entre fenòmens i noúmens, després tractà la problemàtica creença en fantasmes, deixà anar un sil·logisme darrera l'altre i acabà demostrant per lògica que no hi ha fantasmes en absolut" (pàg.38).

Heine viatge per el Harz (IV)

 Heine viatge per el Harz* (VI)

"La meva cambra oferia una vista esplèndida de la muntanya de Rammel. Era un vespre magnífic. La nit l'encalçava a cavall del seu corser negre i la seva crina llarga voleiava al vent. Dret prop de la finestra, contemplava la lluna. De debò hi ha un home a la lluna? Els eslaus diuen que es diu Clotar i que la lluna creix perquè la rega amb aigua. Quan era petit, havia sentit a dir que la lluna era una fruita que, quan madurava, era collida per Déu i era col·locada, per a les altres llunes plenes, a un gran armari que hi havia a l'extrem del món, clavada amb taulons. Quan vaig fer-me gran, vaig  adonar-me que el món no era tan estret i que l'esperit de l'home havia romput les barreres de fusta i havia obert els set cels amb una gegantina clau de Sant Pere, amb la idea de la immortalitat" (pàg.35)

(...). Les històries de fantasmes també provoquen una sensació encara més esborronadora quan un les llegeix estant de viatge i, sobretot, de nit, a una ciutat, a una cambra, on mai no ha estat. Quantes coses esgarrifoses no deuen haver passat en aquest racó del món on ara jeus?, es pensa sense voler. Ultra això, la llum de la lluna penetrava ambigua dins la cambra, a la paret es bellugaven tota mena d'ombres intruses i, quan vaig incorporar-me al llit per mirar-les, vaig veure..." (pàg.37)