diumenge, 12 de desembre del 2021
dissabte, 11 de desembre del 2021
Alsàcia: Riquewihr- Kayserberg-Colmar- Estrasburg (I)
Dia 3
Ara (17.50h) anem de Colmar a Estrasburg per l’autovia A35. Es plena nit, plou suaument, fa vent i fred. Mentre el bus va cap a Estrasburg, jo començo a escriure. Però abans d’això, el dia a començat a les 6.45h hora què m’he despertat. El mòbil fent de despertador ens ha avisat per si de cas ens adormien. El ritual habitual del matí, i baixar a esmorzar (7.40h). Avui havia una dona fent de cap, perquè ha donat ordres, nosaltres teníem que anar al espai on el primer dia van deixar les maletes. El espai es molt gran. Però el bufet era el de sempre. Jo tiro per el dolç. De moment no tinc què patir per el sucre a la sang. Quan comences a tenir una edat, la teva bioquímica fa el que no havia fet durant dècades. I pensar què la biotecnologia ens vol vendre la idea de viure més de cent vint anys! Potser si que els nostres nets –qui els tingui- veuran aquesta revolució biològica. Com a mínim es molt inquietant. Potser el món què dibuixa la pel•lícula Gattaca, es farà realitat. Ja no haurà lluita de classes, per entendre’ns, rics i pobres, hi haurà qui estigui dissenyat al laboratori de genètica, eliminació de gens malparits que fan la guitza, i aquells que no s’han sotmès a aquestes teràpies, ja sigui per qüestions ètiques o econòmiques sobretot. De moment, millor no pensar-hi. Ara baixo al món més prosaic. Dos caputxinos per engegar motors, i a les 9h ha arribat la comandant Galatea, per seguir el seva particular creuada contra l’ ignorància històrica. Hem anat a buscar el bus com al dia anterior, es veu que està prohibit aparcar al hotel, segurament per qüestions de seguretat. A l’alçada de l’estació de trens i metro queia aiguaneu. El bus esperava la nostra arribada. Plovia, això comença a ser un costum.
*
El trajecte era igual els dies anteriors, no hi havia embussos de trànsit. Per l’autovia A35, feia vent, pluja i fred una triada que faria les delícies dels homes del temps. Una pregunta retòrica: Per què els homes del temps estan tan prims? El primer objectiu del dia era Riquewihr.
Hem arribat a Riquewihr, força d’hora. Hem passejat per un mercat petit, què encara s’ha estava posant a punt. Feia fred, no plovia, però els núvols volien altre cosa. El venedors ja volien fer les primeres vendes i oferien, algú, la possibilitat de fer un tast. Passar-se hores els aparadors de les casetes, en espera de clients, i amb el fred que fa... En tot cas, hem començat la nostra particular passejada per un camí estret, ple d’herbes, encara humides, per arribar-hi al punt més alt del poble. Al costat d’un passadís, estret, la Galatea ha començat el seu dia. Ha començat ha explicar la història del poble, perquè un grup anava a fer un tast de vi. Aquestes terres, son viticultores, un altra possibilitat de guanyar-se la vida amb el vi. A més de l’agricultura i el turisme.
Façana lateral amb frontó renaixentista
La ciutat va estar ocupada per els romans, però sembla ser que el seu nom prové d’un tal “Richo”, d’origen franc que dominava aquestes terres. El fet que sigui d'origen franc, pot indicar una meva de plus de identitat francesa. Amb el temps va transformar-se en el nom actual Riquewihr. El lloc va pertanyia els comptes de Horbourg al segle XII. Aquest va emmurallar la ciutat. Hi queda com testimoni la Torre Dolder i la Torre dels lladres. El comerç del vi va fer grans fortunes què es traduïen en residències (s.XVI). Aquestes terres també van conèixer la destrucció durant la Guerra dels Trenta anys (1618-1648). La ciutat va ser arrasada. La ciutat estava sota les lleis del Imperi Germànic, malgrat que Luis XIV va prendre possessió de la ciutat. Va ser el 1796 per el Tractat de parís, que la ciutat va quedar unida a França. La Segona Guerra Mundial malgrat la seva proximitat al front, no va quedar destruïda. La ciutat està classificada entre “els pobles més bonics de França”*.
Porta Dolder
He deixat a la Galatea la seva explicació precipitada, jo feia fotografies. Hi ha una regla d’or a l’hora d’explicar coses a la gent. Diu això: no pots explicar més enllà de quinze o vint minuts. Cal deixar pair el què expliques. Però ella no ha fet cas d’aquesta regla.
Font de la Sinne (s.XVI
Hem passejat per els diferents lloc d’interès històric-turístic. Hi havia molta gent. El lloc ple de turistes, amb cases estil “Hans-Gretel” (ja sé que no existeix aquest estil, però espero que es facin una idea).Un parc temàtic per comprar i respirar allò que Marx va dir la societat capitalista: “un colossal amuntegament de mercaderies”. (pàg.67) Hi havia de tot. Les tendes estan especialitzades. Tot molt decorat, una posada en escena per enlluernar a aquesta nova plaga del segle XXI, els turistes. He comprat uns “macarons” de cafè i mandarina. És molt bo, però també molt contundent. Fins ara no ho havia explicat, però ara és el moment. A cada poble hem vist membres del exercit o de la policia. Els del exercit porten tots ells fusel d’assalt. Impressionen. Amb la policia, hi van tres, un d’ells també porta el fusell. Els atemptats gihadistes a França, però també a Barcelona, ha fet que en aquestes dates, on hi ha tanta gent, el desplegament de forces del exercit o policia sigui una mesura més simbòlica que real.
A l’hora i el lloc què ens havien de trobar, tothom va enfilar cap el bus. Ens esperava un altra poble, que aspira també, que els turistes aterrin el seu lloc. I cal dir, que ho aconsegueixen. Unes allaus de turistes omples carrers, fan fotografies, alguns compren, i tots quedem anestesiats per l’ estil “Hans-Gretel”.
dijous, 9 de desembre del 2021
Bayern Munic- 3 Ombres blaugranes- 0
El Barça ha tocat fons. Però, hi ha molts responsables d'aquest naufragi. Hi ha una llei que diu què quant estàs a dalt, per mantenir-te cal renovar. No estripar-ho tot. Ara, el Barça prova una medicina què va fer provar a altres equips. Guanyava a la primera part de 3 o 4 gols. I clar, estava Messi, un Messi jove, que amb els anys ells sol ha anat mantenint artificialment l'aparença d'un equip. Ara hi ha una colla de joves, molt joves. I això és importantíssim. Però estan sols. No hi ha cap líder al camp. Hi ha un centre, però no hi ha una defensa amb cara i ulls. I el balanç ofensiu, dona tristor. En aquesta fase de classificació, ha marcat dos gols. Ahir, Gavi és va barallar amb tothom. Amb Busquets fent de tot, no hi havia més substància per fer equip. Perdre 3 a 0, no és el problema, és la manera com perds. Xavi, té una tasca enorme, i l'únic que demanaria a la Directiva fatxenda que tenim, és que el deixes treballar els proper tres o quatre temporades. Treure's de sobre tota un colla de jugadors que no mereixen jugar el Barça i fer un bloc amb ganes i determinació. Ja sé que això és demanar massa.
dimecres, 8 de desembre del 2021
Alsàcia: Strasbourg- Haut-Koenigsbourg-Sélestat-Strasbourg (II)
II
Desprès de sortir del Castell, hem anat al poble de Sélestat, on hem dinat al restaurant Ville De Reims. Érem els únics clients, perquè dos clients marxen desprès de dinar, mentre nosaltres esperàvem el dinar. He dinat bé. Hem begut vi de la terra, Resling, què feia bona companyia al entrecot que he menjat. Al vi ens hem apuntat quatre persones del grup. Per sort cap tenia que conduir. La Galatea no dinava amb nosaltres. Ha vingut més d’hora del què ella mateixa en ha dit. La cuina devia estar desbordada, servia la taula una única persona. I el idioma és una dificultat extra. Una vegada dinats, hem començat el tour per la ciutat de Sélestat. Té una població a prop de vint mil habitants. Hem passejat per els carrers de la ciutat i hem vist des de fora els seu monuments més vistosos. Galatea ha seguit fent explicacions de tota mena, però impossible seguir-hi el fil de tanta explicació. Hem passat per la Tour de l’Horloge, l’esglesia de Sainte-Foy, l’Église Saint-Georges, Biblioteca Humanística, i hem passat volant per le Chateau d’eau a l’entrada de la ciutat. No hem passat per la Sinagoga. Tot això a pas massa accelerat.
A Sélestat poden cantar allò de O Tannenbaum, Wie treu sind deine Blätter (Oh árbre de Nadal, que fidels són les teves fulles). Aquesta és la lletra d’una nadala universal on és parla d’arbres de Nadal i Sélestat vol reivindicar el origen d’aquesta tradició. Hi ha constància escrita al 1521, en concret, al 21 de desembre, on és fa constar un pagament de quatre schillings els guàrdies què han de protegir el bosc, on estàvem els pins. A l’Esglèsia de Saint-Georges (1220-1500), hi ha una exposició de les transformacions dels arbres de Nadal.
"Està formada per dos elements simbòlics: la poma que recorda el pecat original d'Adam i Eva, i l'hostia no consagrada, anomenada oblit, que representa la redempció aportada pel sacrifici de Jesús." (L'història del l'arbre de Noël: segle XVI)
Al Nadal apareixen a Alsàcia personatges de llegenda i mites associats amb personatges com San Nicolàs, Hans Trapp i Christindel. La festa grossa per els nens no és el 6 de gener si no el 6 de desembre. L’esperit nadalenc és encarnat per el Christindel, mentre que en Sant Nicolàs va repartint regals, en Hans Trapp o Père Fouettard va repartint carbó i no fuetades com l nom indica. Tots els nens i nenes ja sabien què si és portaven malament, tindrien la visita d’en Hans Trapp (Alsàcia). Ven mirat les històries de conte amb nens donen por, perquè el invent de la infància és recent. A l'edat mitjana, els nens i nenes eren tractats com adults petits. La mortalitat infantil era tan gran, què els pares i mares veien com el fills s'ha anaven abans d'hora. A partir del segle XVI comença un llarg camini per reivindicar la singularitat dels nens i nenes. El crit d'angoixa de madame Sévigne(s.XVII) davant de la neta malalta: "No vull què mori!*"(pàg.315) és indicatiu d'aquests canvis. Cal pensar en el abisme de mons entre les classes altes (nobles i reialesa) i les classes populars.
I fins ben entrada el segle XIX no va a començar-se a perfilar un estatut diferent per el fills. No és que no estimessin al fills, però la lluita per la supervivència feia que fossin la baula més dèbil. El contes de nens/nes abandonats al bosc, dona idea de la realitat d'aquells temps obscurs.
Com havíem arribat a una hora una mica intempestiva, no hi havia gaire moviment, 15.30h. Aquesta latitud és fa fosc molt d’hora, a les 16.45h ja és fa de nit. El Museu de la Biblioteca a més estava tancada. Hem tornat al bus per tornar a Estrasburg i passejar per el barri de la Petit France.
A la tornada el temps ha canviat, ha començat a ploure aiguaneu i uns flocs de neu. Li hem demanat que amb el autocar es dones una volta per les institucions europees, però la visita ha estat estèril, plovia i des del autocar poques fotografies és podien treure i a més la foscor no feia justícia a l’arquitectura dels colossals edificis. El bus ens ha parat a prop de la Petit France i nosaltres ens hem posat en marxa. La Galatea seguia el seu discurs interminable. A Estrasburg mana Jeanne Barseghian, Alcaldessa des de el 2020 per el Europa Ecología Los Verdes (EELV). La Galatea no va dir res de l’actual Alcaldessa, ella què és comunista deu pensar què és massa tova per ella.
Hem passejat per el Pont Couverts, al costat de la Place Henri Durant. La il•luminació nocturna donava al entorn una perspectiva força fotogènica. La Presa Vauban (1690), les dos torres què dominen la presa, formen una estructura més militar que civil. Hem passejat resseguint el canal on havia cases què un dia van pertanyé a diferents oficis. Al Square Louise Weiss i Place Benjamin Zix. Hi havia tendes i restaurants. Hem travessat la Place Sant-Thomas. La nostre cicerone Galatea seguia parlant sense cap consideració a les nostres capacitats per assimilar tot el què ella volia explicar-nos. Per fi, ens ha deixat al costat del ApartaHotel. Ha sigut un àlibi deixar d’escoltar la seva veu.
Al hotel, hem descansat deu minuts i hem decidit anar a comprar al Auchan. Per anar, estàvem molt a prop del hotel, hem passat per un carrer on havia tendes de campanya, sembla que els sense sostre tenien el seu lloc per dormir i deixar les seves coses. Sembla estrany que també al primer mon hi hagi un tercer mon. Hem entrat al Auchan, hi hem comprat algunes coses, pa sense gluten, ací, a les cartes dels restaurants no hi cap indicació per les persones que tenen alguna intolerància. Almenys a Catalunya i a la resta d’Espanya (Astúries), estan millor preparats què al cor de la EU. Ens en fet una “truita francesa” sense sal ni oli d’oliva i si amb mantega. Hem comprat un formatge francès, amb sabor a anís molt bo. Estic escrivint a les 22.39. Ha sigut un dia molt llarg i encara tinc al cervell el so interminable de la Galatea. I demà encara hi haurà més !
--------------------
* Philippe Ariès y George Duby, Hstoria de la vida privada. Vol.5 El proceso de cambio en la sociedad de los siglos XVI-XVIII. Trad. Mª Concepción Martín Montero. Editorial Taurus, Madrid ,1992.
dimarts, 7 de desembre del 2021
Alsàcia: Strasbourg- Haut-Koenigsbourg-Sélestat-Strasbourg (I)
Deu ser que en faig vell, perquè en desperto a hores intempestives, i desprès costa molta tornar a dormir. Dutxar-se i anar a esmorzar a les 7.45h, res més havia al petit menjador dues persones més, companys de viatge –com les paraules van rodolant, adquirint noves significacions-. El bufet del ApartaHotel era molt discret, he mirat incrèdulament, per trobar una torradora de pa, però no hi havia. Això si, hi havia dues màquines de fer cafè molt modernes, en diferents opcions. M’he pres dos caputxinos. Hi havia dos safates per el pa, tallades molt finament, i un molt discret assortits d'embotits.
A les 9h ha vingut la nostra guia què es diu Galatea. La nostra guia no ha començat en bon peu la seva entrada al grup, massa contundent, li semblava què era una idea brillant què cadascú tingués un número per identificar-nos. Tal com arribat l’idea, ha marxat per la cara de tothom. L’autocar no a anat davant del hotel, hem sigut nosaltres que hem anat a trobar-lo, no estava lluny, ens hem passejat per un carrer tret on venia gent què ens creuàvem. Hem passat al costat de la estació de trens i metro, una plaça força espectacular i molt amplia, la Plaça de la Gare, i la Bd. de Metz, al costat de la Lufhansa Bus Spot, hi havia el nostre autocar. Avui, si anàvem ben abrigats. Un autocar molt gran i còmode. A enfilat cap la A35 al nostre destí què era el castell Haut-Koenigsbourg.
Un trajecte què al principi anava força aturat perquè havia un accident de tràfic. Molta cua cap Estrasburg, efecte tafaner, i al nostre carril hem pogut veure una ambulància, el cotxe grua i els dos cotxes sinistrats. Una vegada hem superat l’accident hem anat més ràpid. Un paisatge en camps conreats i obres en acció, volen fer una altra autovia. Feia fred, sort que lluïa el sol, la Galatea hi posava el so de fons. Galatea és argentina que viu des de fa molt a Alsàcia. Va estudiar arqueologia, però com tanta gent, si dedicada al turisme. Ha parlat sense interrupció tot el dia. Ha explicat que Alsàcia es el producte de forces geològiques que han creat aquesta planaria, molt fèrtil. Ens ha parlat que la regió és habitada des del neolític. Ella ha anat explicant tot el que sap, malgrat errades històriques sobre els romans. No calia ser una Mary Beard o un Paul Veyne, per adonar-te que el segle VIII a.C, els romans encara no eren cap imperi. Una dada significativa: mentre ella parlava de segles passats, no era capaç d’explicar de què viu la gent per aquestes conrades. Tenia més una mirada arqueològica que no pas turística. Hem passat a prop de Sélestat –a la tarda hem anat-, hem agafat el desviament de la D159 cap el castell. Hem passat per un parc temàtic Cigoland Parc, Kintzheim, hem passat per La Volerie des Aïgles, el paisatge estava nevat, la carretera en perfectes condicions, feia un contrast molt espectacular entre les voreres plenes de neu, el bosc tot blanc, i la carretera que no parava de donar voltes i més voltes, fins arribar a les portes del castell. No estàvem sols! Lluïa el sol, i el contrast del blau del cel i el blanc de la neu, permetia ser optimista de cara a les fotografies que tothom a fet.
La història del castell es pot trobat a la wikipedia, la versió castellà/català, no és gens extensa, i cal anar a la versió francesa. El castell és una recreació romàntica del segle XIX que va restaurar el castell que prové del segle XII. A la vegada el terrenys per construir-lo prové del 774. A la pàgina hi ha un bon grapat de fotografies per fer-se una idea del castell.
A prop de dues hores de visita, molt complerta e impossible de seguir les explicacions, amb noms i dades de tota mena què finalment, he renunciat. Ho pots llegir a la wiki, al final hi ha una bibliografia per si algú vol encara més. S’ha de dir que el lloc està apartat de qualsevol lloc. Devia ser un lloc imponent, encara ho és. Hem passat un control amb passaport Covid i l’entrada de 7€. Un castell com estem acostumats a les pel•lícules. La reconstrucció va ser gegantina, obra del arquitecte Bodo Ebhardt al 1901 fins al 1908. L’obra té un valor simbòlic i polític per el kaiser Guillem II de Hohenzollem. Hem anat resseguint les estances, i les vistes impressionants que des de la seva posició privilegiada té tota aquesta explana què en el temps de Guillem II, era Alemanya. La Primera Guerra Mundial i el Tractat de Versalles va fer passar a mans franceses aquest territoris.
Hem gaudit d’aquesta arquitectura “hibrida”, una barreja de segles i d’un eclecticisme que deu fer les delícies del crítics en arquitectura i per descomptat el caprici del seu arquitecte. El Castell va inspirar a John Howe (1990) la ciutadella de Minas Tirith, al la saga del Senyor dels Anells de Peter Jackson, entre d’altres pel•lícules.
-----------------
https://fr.wikipedia.org/wiki/Ch%C3%A2teau_du_Haut-K%C5%93nigsbourg
https://commons.wikimedia.org/wiki/Category:Ch%C3%A2teau_du_Haut-K%C5%93nigsbourg
CE: 43 anys i un dia
Celebrar una CE que s'ha quedat vella i i sagrada, que els seus intèrprets, TC, la interpreta de manera restrictiva, que la dreta extrema i la extrema dreta son els seus millor avaladors, amb el concurs del PSOE, no ajuda a celebrar-ho. L'Espanya oficial, encara està paint el 1-O del 2017, per això, no hi ha al horitzó cap possibilitat de adaptar la CE els nous temps. El consens -forçós- del 1987, ara és impossible. I això és un llastre molt feixuc per avançar-hi. El pitjor és què no et deixen ni plantejar un referèndum -què és possible fer-ho- per si Catalunya vol seguir al Estat espanyol o vol construir el seu propi futur.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)