II
Desprès de sortir del Castell, hem anat al poble de Sélestat, on hem dinat al restaurant Ville De Reims. Érem els únics clients, perquè dos clients marxen desprès de dinar, mentre nosaltres esperàvem el dinar. He dinat bé. Hem begut vi de la terra, Resling, què feia bona companyia al entrecot que he menjat. Al vi ens hem apuntat quatre persones del grup. Per sort cap tenia que conduir. La Galatea no dinava amb nosaltres. Ha vingut més d’hora del què ella mateixa en ha dit. La cuina devia estar desbordada, servia la taula una única persona. I el idioma és una dificultat extra. Una vegada dinats, hem començat el tour per la ciutat de Sélestat. Té una població a prop de vint mil habitants. Hem passejat per els carrers de la ciutat i hem vist des de fora els seu monuments més vistosos. Galatea ha seguit fent explicacions de tota mena, però impossible seguir-hi el fil de tanta explicació. Hem passat per la Tour de l’Horloge, l’esglesia de Sainte-Foy, l’Église Saint-Georges, Biblioteca Humanística, i hem passat volant per le Chateau d’eau a l’entrada de la ciutat. No hem passat per la Sinagoga. Tot això a pas massa accelerat.
A Sélestat poden cantar allò de O Tannenbaum, Wie treu sind deine Blätter (Oh árbre de Nadal, que fidels són les teves fulles). Aquesta és la lletra d’una nadala universal on és parla d’arbres de Nadal i Sélestat vol reivindicar el origen d’aquesta tradició. Hi ha constància escrita al 1521, en concret, al 21 de desembre, on és fa constar un pagament de quatre schillings els guàrdies què han de protegir el bosc, on estàvem els pins. A l’Esglèsia de Saint-Georges (1220-1500), hi ha una exposició de les transformacions dels arbres de Nadal.
"Està formada per dos elements simbòlics: la poma que recorda el pecat original d'Adam i Eva, i l'hostia no consagrada, anomenada oblit, que representa la redempció aportada pel sacrifici de Jesús." (L'història del l'arbre de Noël: segle XVI)
Al Nadal apareixen a Alsàcia personatges de llegenda i mites associats amb personatges com San Nicolàs, Hans Trapp i Christindel. La festa grossa per els nens no és el 6 de gener si no el 6 de desembre. L’esperit nadalenc és encarnat per el Christindel, mentre que en Sant Nicolàs va repartint regals, en Hans Trapp o Père Fouettard va repartint carbó i no fuetades com l nom indica. Tots els nens i nenes ja sabien què si és portaven malament, tindrien la visita d’en Hans Trapp (Alsàcia). Ven mirat les històries de conte amb nens donen por, perquè el invent de la infància és recent. A l'edat mitjana, els nens i nenes eren tractats com adults petits. La mortalitat infantil era tan gran, què els pares i mares veien com el fills s'ha anaven abans d'hora. A partir del segle XVI comença un llarg camini per reivindicar la singularitat dels nens i nenes. El crit d'angoixa de madame Sévigne(s.XVII) davant de la neta malalta: "No vull què mori!*"(pàg.315) és indicatiu d'aquests canvis. Cal pensar en el abisme de mons entre les classes altes (nobles i reialesa) i les classes populars.
I fins ben entrada el segle XIX no va a començar-se a perfilar un estatut diferent per el fills. No és que no estimessin al fills, però la lluita per la supervivència feia que fossin la baula més dèbil. El contes de nens/nes abandonats al bosc, dona idea de la realitat d'aquells temps obscurs.
Com havíem arribat a una hora una mica intempestiva, no hi havia gaire moviment, 15.30h. Aquesta latitud és fa fosc molt d’hora, a les 16.45h ja és fa de nit. El Museu de la Biblioteca a més estava tancada. Hem tornat al bus per tornar a Estrasburg i passejar per el barri de la Petit France.
A la tornada el temps ha canviat, ha començat a ploure aiguaneu i uns flocs de neu. Li hem demanat que amb el autocar es dones una volta per les institucions europees, però la visita ha estat estèril, plovia i des del autocar poques fotografies és podien treure i a més la foscor no feia justícia a l’arquitectura dels colossals edificis. El bus ens ha parat a prop de la Petit France i nosaltres ens hem posat en marxa. La Galatea seguia el seu discurs interminable. A Estrasburg mana Jeanne Barseghian, Alcaldessa des de el 2020 per el Europa Ecología Los Verdes (EELV). La Galatea no va dir res de l’actual Alcaldessa, ella què és comunista deu pensar què és massa tova per ella.
Hem passejat per el Pont Couverts, al costat de la Place Henri Durant. La il•luminació nocturna donava al entorn una perspectiva força fotogènica. La Presa Vauban (1690), les dos torres què dominen la presa, formen una estructura més militar que civil. Hem passejat resseguint el canal on havia cases què un dia van pertanyé a diferents oficis. Al Square Louise Weiss i Place Benjamin Zix. Hi havia tendes i restaurants. Hem travessat la Place Sant-Thomas. La nostre cicerone Galatea seguia parlant sense cap consideració a les nostres capacitats per assimilar tot el què ella volia explicar-nos. Per fi, ens ha deixat al costat del ApartaHotel. Ha sigut un àlibi deixar d’escoltar la seva veu.
Al hotel, hem descansat deu minuts i hem decidit anar a comprar al Auchan. Per anar, estàvem molt a prop del hotel, hem passat per un carrer on havia tendes de campanya, sembla que els sense sostre tenien el seu lloc per dormir i deixar les seves coses. Sembla estrany que també al primer mon hi hagi un tercer mon. Hem entrat al Auchan, hi hem comprat algunes coses, pa sense gluten, ací, a les cartes dels restaurants no hi cap indicació per les persones que tenen alguna intolerància. Almenys a Catalunya i a la resta d’Espanya (Astúries), estan millor preparats què al cor de la EU. Ens en fet una “truita francesa” sense sal ni oli d’oliva i si amb mantega. Hem comprat un formatge francès, amb sabor a anís molt bo. Estic escrivint a les 22.39. Ha sigut un dia molt llarg i encara tinc al cervell el so interminable de la Galatea. I demà encara hi haurà més !
