Dia 3
Ara (17.50h) anem de Colmar a Estrasburg per l’autovia A35. Es plena nit, plou suaument, fa vent i fred. Mentre el bus va cap a Estrasburg, jo començo a escriure. Però abans d’això, el dia a començat a les 6.45h hora què m’he despertat. El mòbil fent de despertador ens ha avisat per si de cas ens adormien. El ritual habitual del matí, i baixar a esmorzar (7.40h). Avui havia una dona fent de cap, perquè ha donat ordres, nosaltres teníem que anar al espai on el primer dia van deixar les maletes. El espai es molt gran. Però el bufet era el de sempre. Jo tiro per el dolç. De moment no tinc què patir per el sucre a la sang. Quan comences a tenir una edat, la teva bioquímica fa el que no havia fet durant dècades. I pensar què la biotecnologia ens vol vendre la idea de viure més de cent vint anys! Potser si que els nostres nets –qui els tingui- veuran aquesta revolució biològica. Com a mínim es molt inquietant. Potser el món què dibuixa la pel•lícula Gattaca, es farà realitat. Ja no haurà lluita de classes, per entendre’ns, rics i pobres, hi haurà qui estigui dissenyat al laboratori de genètica, eliminació de gens malparits que fan la guitza, i aquells que no s’han sotmès a aquestes teràpies, ja sigui per qüestions ètiques o econòmiques sobretot. De moment, millor no pensar-hi. Ara baixo al món més prosaic. Dos caputxinos per engegar motors, i a les 9h ha arribat la comandant Galatea, per seguir el seva particular creuada contra l’ ignorància històrica. Hem anat a buscar el bus com al dia anterior, es veu que està prohibit aparcar al hotel, segurament per qüestions de seguretat. A l’alçada de l’estació de trens i metro queia aiguaneu. El bus esperava la nostra arribada. Plovia, això comença a ser un costum.
El trajecte era igual els dies anteriors, no hi havia embussos de trànsit. Per l’autovia A35, feia vent, pluja i fred una triada que faria les delícies dels homes del temps. Una pregunta retòrica: Per què els homes del temps estan tan prims? El primer objectiu del dia era Riquewihr.
Hem arribat a Riquewihr, força d’hora. Hem passejat per un mercat petit, què encara s’ha estava posant a punt. Feia fred, no plovia, però els núvols volien altre cosa. El venedors ja volien fer les primeres vendes i oferien, algú, la possibilitat de fer un tast. Passar-se hores els aparadors de les casetes, en espera de clients, i amb el fred que fa... En tot cas, hem començat la nostra particular passejada per un camí estret, ple d’herbes, encara humides, per arribar-hi al punt més alt del poble. Al costat d’un passadís, estret, la Galatea ha començat el seu dia. Ha començat ha explicar la història del poble, perquè un grup anava a fer un tast de vi. Aquestes terres, son viticultores, un altra possibilitat de guanyar-se la vida amb el vi. A més de l’agricultura i el turisme.
Façana lateral amb frontó renaixentista
La ciutat va estar ocupada per els romans, però sembla ser que el seu nom prové d’un tal “Richo”, d’origen franc que dominava aquestes terres. El fet que sigui d'origen franc, pot indicar una meva de plus de identitat francesa. Amb el temps va transformar-se en el nom actual Riquewihr. El lloc va pertanyia els comptes de Horbourg al segle XII. Aquest va emmurallar la ciutat. Hi queda com testimoni la Torre Dolder i la Torre dels lladres. El comerç del vi va fer grans fortunes què es traduïen en residències (s.XVI). Aquestes terres també van conèixer la destrucció durant la Guerra dels Trenta anys (1618-1648). La ciutat va ser arrasada. La ciutat estava sota les lleis del Imperi Germànic, malgrat que Luis XIV va prendre possessió de la ciutat. Va ser el 1796 per el Tractat de parís, que la ciutat va quedar unida a França. La Segona Guerra Mundial malgrat la seva proximitat al front, no va quedar destruïda. La ciutat està classificada entre “els pobles més bonics de França”*.
He deixat a la Galatea la seva explicació precipitada, jo feia fotografies. Hi ha una regla d’or a l’hora d’explicar coses a la gent. Diu això: no pots explicar més enllà de quinze o vint minuts. Cal deixar pair el què expliques. Però ella no ha fet cas d’aquesta regla.
Hem passejat per els diferents lloc d’interès històric-turístic. Hi havia molta gent. El lloc ple de turistes, amb cases estil “Hans-Gretel” (ja sé que no existeix aquest estil, però espero que es facin una idea).Un parc temàtic per comprar i respirar allò que Marx va dir la societat capitalista: “un colossal amuntegament de mercaderies”. (pàg.67) Hi havia de tot. Les tendes estan especialitzades. Tot molt decorat, una posada en escena per enlluernar a aquesta nova plaga del segle XXI, els turistes. He comprat uns “macarons” de cafè i mandarina. És molt bo, però també molt contundent. Fins ara no ho havia explicat, però ara és el moment. A cada poble hem vist membres del exercit o de la policia. Els del exercit porten tots ells fusel d’assalt. Impressionen. Amb la policia, hi van tres, un d’ells també porta el fusell. Els atemptats gihadistes a França, però també a Barcelona, ha fet que en aquestes dates, on hi ha tanta gent, el desplegament de forces del exercit o policia sigui una mesura més simbòlica que real.
A l’hora i el lloc què ens havien de trobar, tothom va enfilar cap el bus. Ens esperava un altra poble, que aspira també, que els turistes aterrin el seu lloc. I cal dir, que ho aconsegueixen. Unes allaus de turistes omples carrers, fan fotografies, alguns compren, i tots quedem anestesiats per l’ estil “Hans-Gretel”.
