“Los ríos profundos” de José María Arguedas. Un llibre que recull una mirada envers a un Perú mig mític i alhora real.
Un llibre on el protagonista és un noi, Ernest, que amb la seva mirada fa una radiografia d’Abancay, el col•legi de jesuïtes, on està internat. Un microcosmos que reflecteix el món de l'exterior, amb les seves injustícies eternes, les seves jerarquies, la violència i opressió dels més dèbils. Un calidoscopi què permet apropar-se a una cultura on l'autòcton –la llengua quítxua- sobreviu i on la aculturació s’ha barrejat en el concepció mítica-màgica del món andí.
Un llibre on la natura, té un paper omnipresent. Qui ha vist les muntanyes dels Andes, compren la seva força de seducció. Un paisatge de muntanyes i valls, de rius profunds, d’arbres i ocells, de plantes i animals, a prop dels homes i a la vegada molt llunyans. Simbologia andina –quítxua- i una realitat que diu què quin mana no son els indis, ni els mistis, sinó els blancs.
Ernest viurà una transformació personal al costat d’una transformació social. Amb els seus ull viurà com al poble hi ha una revolució, també veurà la resposta dels terratinents, amb l’exèrcit fent costat els poderosos – els terratinents que posseeixen terres o mal viuen els colons-. Una revolució feta per dones –chicheras- i una figura que els ulls d’Ernest és transforma amb un símbol, la figura arquetípica de senyora Felipa, una mena de Pacha Mama en l’ordre simbòlic i també ideològic. I malgrat tot, la seva revolució no serà en va, perquè aquest episodi dona força els colons, per fer una marxa contra la pesta que assola la comarca, ells volen anar a l’església perquè volen la protecció de la verge, no pas de les paraules dels sacerdots que res més aconsellen resignació i acatament a l'ordre vigent.
Ernest parla a distància amb els seu pare, un pare que sembla que no és capaç de trobar un lloc en un món on mana la sang. Les invocacions màgiques mitjançant el zumbayllu[baldufa] que balla i genera un so què Ernest creu que li arribarà al seu pare.
De fet, l’arribada a Abancay, li permetrà ser testimoni directe de tota una transformació que tindrà efectes en la seva manera de veure el món. El sentiment d'injustícia dins de l’escola, i especialment, el comportament brutal d’un alumnes què abusen d’una noia la opa** Marcelina. La seva mort, a conseqüència de la pesta, dona el tret per els desencadenament d’un capgirament al món “ordenat” d’Abancay, i el tancament de l’escola i amb ella, la marxa d’Ernest.
L’últim paràgraf del llibre diu així:
“Por el puente colgante de Auquibamba pasaría el río, en la tarde. Si los colonos, con sus imprecaciones y sus cantos, habían aniquilado a la fiebre, quizá, desde lo alto del puente, la vería pasar, arrastrada por la corriente, a la sombra de los árboles. Iría prendida en una rama de chachacimo o de retama, o flotando sobre los mantos de flores de pisonay que estos ríos profundos cargan siempre. El río la llevaría a la Gran Selva, país de los muertos. ¡Como al Lleras!” (pág.310).
Ha on vol anar Ernest? Ara és lliure per anar on vol, malgrat l’ordre del pare director, que volia que anés a veure al vell. La resposta d'un noi és la recerca del pare més idolatrat que verídic, però en el seu món, l'únic lloc on es pot anar.
