Dolomites (III): Bolzano-Llac de Dobbiaco- LLac Misurina-Cortina Ampezzo-Llac Braies (I)

Dia 3 

I

Avui hem arribat a l'hotel a les 20:20h. El dia s’ha fet llarg. L’autocar ha tingut que bregar per l’autovia i carreteres plenes perquè era dissabte. Moltes hores de viatge i poca estona els llacs. A més, aquests llacs icònics estan a les voreres de la carretera, no tens que caminar res i això vol dir que hi havia moltíssima gent, es a dir, turistes. A cada llac està habilitat zones de pàrquings plens de cotxes.

A les 7:00 ha començat el dia, amb la rutina habitual. He pres el mateix que ahir al matí. He afegit fruita tallada i pelada, quina mandra fer-ho a casa! A l’hora convinguda 8:30h sortíem cap els llacs.

Hem agafat l’autocar, en Rocco al volant, el dia era molt bo, la temperatura ideal, la nostra guia Petra començava a indicar-nos els indrets que calia mira a ritme d’autocar, és a dir, vist i no vist. Així hem vist el Castell de Trostburg. Poblets carregats d’història, ha parlat d’Albert Dürer que va estar per aquests indrets. Florència i Venècia van ser llocs on s’hi va estar. També a Trento, potser va dormir alguna nit en aquests poblets, no he sabut determinar el lloc.  Diré una obvietat, però  a l’època de Dürer (1471-1528), els viatges eren perillosos i sobretot molt llargs i feixucs. 

A mig camí hem fet una parada tècnica, donar temps per anar als lavabos i prendre un cafè. El indret, una cafeteria a la vora de la carretera, tenia el nom de Sigmund, a prop de Bruneck (Brunico). El paisatge era d’estampa bucòlica, però ací la natura, posa la matèria, però és l’home, no el abstracte, sinó el camperol que fa la feina. Una primera part del viatge ple de vinyes i arbres fruites, cases pairals, prats verds, ací el verd sempre sembla més verd, com si volguéssim evidenciar que estem a l’Alt Adige i no pas a Itàlia. La Petra va explicar el procés per italianitzar aquesta regió porten tant si com no, a gent del interior d’Itàlia. Una tècnica que ací a Catalunya també coneixem.

 Seguint la carretera SS49, hem passat per diferents poblacions, Percha, Nessano/Nasen, Welsberg-Taisten, Niederdorf, Dobbiaco/Toblach i un desviament SS51, fins arribar al Llac di Dobbiaco, el trajecte dura a prop de dues hores. Estem a la Vall de Pusteria/ Pustertal.

Arriben al llac Dobbiaco, a la vora de la carretera, un llac molt bonic amb força gent passejat per les seves voreres. Gustav Mhaler va conèixer aquest indrets al juliol de 1897. Al juliol de 1907 va tornar a buscar refugi per la mort de la seva filla Maria de 4 anys. Per últim de 1980 a 1910 amb la seva dona Alma i la seva filla Anna, s’ha allotjaran a Toblach, construint-se una “casa de compositor”*.

Un verd que volia reflectir els arbres que vesteixen les muntanyes i com sempre la mà del home organitza de tal forma la natura que sempre és pot reconvertir en un lloc turístic com aquest. Restaurant, embarcacions tot per el turista que s’acosta aquests indrets formidables. Ànec, passejant tranquil•lament per aquestes aigües en un dia ideal. Els núvols donaven efectes interessants a les fotografies. Amb una profunditat de 3,5mt està rodejada de búnquers construït per Mussolini al 1939. Nosaltres no els van veure. Al costa de la carretera i ha una pista per ciclistes que anava molt plena. Hem estat a prop de 30’. 

Desprès hem seguit el nostre camí per la SS49 cap a el segon llac el Misurina, m’ha agradat moltíssim, és un llac espectacular pel seu entorn. Aquests indrets impressionat està enmig de la vall de Landro i Val Pusteria amb Ampezzano. A la primera Guerra Mundial és va construir un ferrocarril entre Dobbiaco-Cortina. Avui hi ha al costat del llac grans hotels, un remuntador i sobretot destaca de manera espectacular les Tre Cime di Lavaredo.  Un color verd molt suau encabit dins de muntanyes, on cons de dejecció deixa veure com l’aigua arrastra sediment de roca cap el llac. Si mires cap els  hotels pot veure la serralada de Sorapiss (3.025 mts.). El llac està situat a 1758 mts d’alçada. El llac, amb una mica de sort, dependent del temps, és pot veure reflectida una plèiade de muntanyes espectaculars: el Sorapiss, la Marmarole, los Cadini, les Tres Cimes de Lavaredo, la Croada dei Rondoi i el Cristallo*.

Hi havia molta gent, el fet de poder arribar amb cotxe ajuda molt a omplir de gent aquest llocs on la naturalesa expressa  la seva grandiositat. He agafat el trípode per fer fotografies. Les seves muntanyes et deixen sense alè, a qui els agrada la muntanya, esclar. Malgrat la magnificència del lloc, en tingut que anar contrarellotge. No podíem encantar-nos, malgrat que ell era per fer-ho.

Nagasaki 80 anys!

Nagasaki, a les 11:02 del 9 d'agost de 1945

Qui guanya les guerres, reescriu la història i a més hi ha una legió d'historiadors que li fan la feia per justificar el que calgui. De fet, la bomba atòmica de Nagasaki, va ser més poderosa que la de Hiroshima, no va acabar amb la Segona Guerra Mundial, perquè de fet l'imperi japonès, s'havia rendit, sinó que va començar una nova fase en la història de la humanitat. Va començar la Guerra Freda (1945-1991). Ara mateix, estem en una nova fase de la perpetua guerra que es lliure arreu del món.

A la pàgina  (https://es.wikipedia.org/wiki/ Anexo: Guerras_y_conflictos_actuales) dona una idea que la propaganda no es preocupa gens dels conflictes actuals, alguns tenen origen tant antics com 1948 al conflicte Rahían (Birmania) o el conflicte israelià-Palestí, a Gaza amb més de 60000 morts i més de 150.000 ferits. D'altres conflictes invisibles, excepte que hi hagi algun mort occidental o interessos a la regió, destaquen els conflictes des de 2002, al Shael, amb 21992 mort en els darrers dos anys. El Sudan, des de el 2008, amb més de 29.429  morts. La Guerra de Ucraïna, des del 2014 amb 125.306 morts, o Etiòpia, des de 2018 amb 12903 morts. La llista no s'ha acaba ací, perquè altres conflictes al annex parla de guerres menors (1000-9999 morts): Colòmbia-Veneçolà; Afganistan-Pakistan,  Somàlia-Kenia, Nigèria-Camerun, Conflicte al Congo, Mèxic- Càrtel, Síria-Israel, Camerun-Nigèria, Iemen- Aràbia Saudí, EAU, Israel, Crisi a Haití. Encara hi ha dos grups de conflictes (entre 100-999 morts) i un altre grup (menys de 100 morts).

Aquest panorama desolador -el número de víctimes son del 2024-2025)- permet fer-se una idea del desgavell mundial i on els fabricants d'armes -els estats- i els seus intermediaris, tant legals com il·legals, fan una feina colossal. Cap nació no vol perdre's aquest lucratiu negoci, més enllà de la retòrica buida que ens tenen acostumats.

Si abans havíem tingut la Guerra Freda, ara sembla que la guerra te a la població civil, com objectiu prioritari. Àfrica, Àsia, Amèrica del Sud, Europa, Orient Mitjà son l'escenari del nou desordre internacional. Semblava que l'ordre econòmic -globalització- imposaria la seva  agenda, però no ha estat així del tot. Hi ha qui vol fer coincidir globalització amb l'estat-nació, amb Trump.

Desprès del 11-S (2001) el món va entrar en una nova era. La crisi financera (2007-2012),  amb la Pandemia del Covid-19 (2019-2022), el món , es va paralitzar.  Malgrat el toc d'atenció d'aquestes autèntiques revolucions, el nostre model insostenible -el capitalisme financer-, segueix endavant. La plutocràcia segueix drenant la riquesa per el 1% de la població. Tothom treballa per ells, governs inclosos, per descomptat.  

Havia començat amb l'aniversari tràgic de Nagasaki, vuitanta anys desprès el món és encara més perillós del que era. No aprenen res de la història i el pitjor és que la població no te memòria i els seus governants no tenen escrúpol, i malgrat tot això seguim votant-los, demostrant que la democràcia, no és solament anar a votar cada quatre anys, sinó alguna cosa més.

Art i musica: George Stubbs (1724-1806)

 

George Stubbs

Hiroshima: 80 anys i un dia (I)

 

"Al Kaiser Guillermo II se le atribuye una carta dirigida al emperador austríaco Francisco José, en los días iniciales de la primera guerra mundial, en la que se expresaba como sigue: "Mi alma se siente atormentada, pero todo debe ser incendiado y destruido; hay que matar a hombres y mujeres, a ancianos y niños, y no debe dejarse en pie un árbol ni una casa. Con estos métodos de terrorismo, que solamente pueden afectar a un pueblo tan degenerado como el francés, se ganará la guerra en dos meses, mientras que si admito consideraciones humanitarias se prolongará durante años. A pesar de mi repugnancia, me he visto obligado consiguientemente a optar por el primer sistema".

"Esto mostraba su despiadada política, y esta política de asesinato indiscriminado para acortar la guerra fue considerada un crimen. En la guerra del Pacífico sometida a nuestra consideración, si algo se aproxima a lo señalado en la anterior carta del emperador alemán es la decisión de las potencias aliadas de emplear la bomba atómica. Las generaciones futuras juzgarán esta terrible decisión. La historia dirá si es irracional y solamente sentimental un estallido del sentimiento popular contra el empleo de semejante arma, y si ha pasado a ser legítimo conseguir la victoria por medio  de tan indiscriminada matanza, destruyendo la voluntad de toda una nación para seguir combatiendo. No es necesario que nos detengamos a considerar aquí si es cierto o no que "la bomba atómica nos obliga a un examen más profundo de la naturaleza de la guerra y de los medios legítimos para la consecución de objetivos militares". Para mis propósitos será suficiente decir que si la destrucción indiscriminada de la vida y las propiedades de los civiles sigue siendo ilegítima en la guerra, entonces, en la guerra del Pacífico, la decisión de emplear la bomba atómica es lo único que se acerca mucho a las directivas del emperador alemán durante la primera guerra mundial y de los dirigentes nazis durante la segunda." (pág. 170-171) 

Les paraules  anteriorment citades provenen del jutge indi Radhabinod Pal, la  veu asiàtica més destacada en el Tribunal de Tokio que jutjà els crims de guerra japonesos*. 

Per descomptat, qui guanya una guerra, sempre jutge a qui la perduda. Malgrat els mètodes emprats per guanyar-la. 

Dolomites (II): Bolzano- Funicular a Oberbozen- Piràmides de Terra (i II)

 II

Desprès, tornar cap el lloc on hem començat l’excursió. La temperatura era deliciosa (21º) a l’ombra, s’estava de meravella. De fet, ens hem recreat una bona estona asseguts a l’ombra d’arbres i altres companys fet una cervesa. Però ha estat un miratge, perquè quan hem tornat per carretera cap a Bolzano a dinar, feia molta calor. 

El restaurant Lowengrube, no hi ha aire acondicionat, perquè segurament no ho necessitaven, però amb el canvi climàtic, comença’n a fer tard a posar-ho. Risoto amb gamba, molt bo, l’arròs al dente com els agrada els italians. Se segon, llom de porc molt tendra i gustós. Per acabar, un tiramisú i en expresso. Tot molt correcte. El servei una mica atabalat.

A la sortida ens esperava la calor sense manies. La nostra guia Petra ens a portat fins a la plaça Walter (1).

Hem anat ràpidament cap a Catedral. Segons la Wikipedia diu al inici:

"La catedral Maria Himmelfahrt ( Assumpció de Maria en alemany ) és l' església parroquial de la capital del Tirol del Sud , Bolzano , i la catedral de la diòcesi de Bozen-Brixen . Tot i que el bisbe resideix a Bozen des del 1964, la catedral i el capítol de la catedral romanen a Brixen . Per tant, Maria Himmelfahrt és, juntament amb la catedral de Brixen , cocatedral de la diòcesi."

 

Cal dir, que l’arquitectura no té massa interès, comparat amb altres esglésies. Hi ha uns frescs amb simbologia  cristiana. El paradís, l’ínfer. Aquella hora era dur escoltar alguna cosa sobre l’ínfer, perquè a fora, al carrer semblava un aperitiu d’aquest indret cristià –de fet, sembla molt poc cristià un lloc així-. Hi ha un problema amb els guies, no parlo per la Petra, que també, és la seva felera per explicar-ho tot, amb una cataracta de dades, noms, llocs, que la nostre memòria selectiva, oblida amb una facilitat extraordinària tot allò que ha explicat. Tothom sap que l’atenció per part de la gent, es limitada, de fet, amb el món digital actual, sembla que l’atenció dura com a molt un minut!

Desprès del repàs històric, sortíem al carrer on la calor seguia el seu curs natural, teníem una hora i escaig per caminar pels que carrers de Bolzano. L’únic segur és que volíem anar per l’ombra, perquè era temerari que et toques el sol. I malgrat la calorada, hi havia força gent. Hem parat en una cafeteria on un noi molt espavilat atenia els clients en diferents idiomes. Ens va dedicar un parell de paraules en castellà. Ací a Bolzano, hi ha bilingüisme italià-alemany (austríac). La pugna lingüística se expressa be amb la plaça dedicada Walther von der Vogelweide (1170-1230).

Falta poc per anar-nos  amb l’autocar, estàvem a la plaça en uns seients a l’ombra!, veiem com dues noies musulmanes anaven tapades amb niqab, emmascarat amb mascareta del Covid, és transforma en burka.  Mentre al costat, els marits o germans i els nens i nenes petites, anàvem tranquil·lament a l’occidental. La corrent fonamentalista ha imposat a les dones un càstig i un mètode de control social. No és religió, és un model patriarcal elevat a l’enèsima potencia.

L’autocar ha tardat 5’ en arribar al hotel. Hem anat a la piscina. L’aigua estava freda, no érem els únics que havien pensat en una remullada amb el calor que encara feia. Ens va dir la nostra guia Petra, que en els últims temps, feia molta calor. Estàvem a 31º. L’aigua freda a revitalitzat el nostre sistema corporal. Hi havia a la piscina bon humor, s’han explicat anècdotes divertides. A les 19h tancaven la piscina.

He pujat a l’habitació, dutxar-se i desprès anar a sopar. Un sopar que ha baixat una mica respecta el d’ahir. Amanida, raviolis, daurada i postra.  A la taula, és manté el grup inicial, hem parlar de viatges, de impostos de successions. Cap a les 22h hem pujat a l’habitació. Ara estic acabant d’escriure aquesta crònica que ha tingut sobretot a la tarda, la calor com eix principal.