Dia 10
Una mica d'història...
1911
Machu Picchu El último santuario de los incas no había muerto, pero estaba dormido. El río Urubamba, espumoso, rugidor, llevaba siglos echando su poderoso aliento sobre las piedras sagradas, y esos vapores las habían cubierto con un manto de espesa selva que les guardaba el sueño. Así había seguido siendo secreto el baluarte final de los incas, la morada última de los reyes indios del Perú. Entre montañas de nieve que no figuran en los mapas, un arqueólogo norteamericano, Hiram Bingham, encuentra Machu Picchu. Un niño de por aquí lo lleva de la mano a lo largo de los despeñaderos hasta el alto trono enmascarado por las nubes y por la vegetación. Bingham descubre las blancas piedras vivas bajo el verdor y las revela, despiertas, al mundo*. (53 y 453)
++++++
Desprès de l’eufòria del dia anterior, avui m’he llevat descansat. He dormit moltes hores seguides. M’he despertat sobre les 5:00h.
Hem anat a esmorzar a les 6:00h, estava ple de francesos, que segurament anàvem avui al Machupicchu. Per si de cas no dinàvem, m’he preparat dos entrepans de pernil dols. Com teníem temps, sortíem a les 8:30h, hem passejat per Aguascalientes. Avui la cua de turistes era molt menor que el diu anterior, era dilluns. Hem vist com maniobrava un autobús dels que pugen al Machupicchu. Com l’espai es molt estret, ha tingut que fer maniobres arriscades.
A l’hora en punt hem recollit les maletes (petites) i cap a l’estació de tren. Hem a travessat un mercat de souvenirs que en aquell moment, començava a despertar-se. Hem arribat a l’estació. Recollir els bitllets, comprovant la secció que ens tocava. Teníem companys al altre costat de la taula que fa d’illa.
Al costat viatjava la senyora que havíem trobat al Waynapicchu. D’origen hongarès, de petita els seus pares van anar al Brasil, era enginyera, hi ha viatjat per mig món per feina, i ara jubilada, segueix viatjant sola, no li agrada els grups. Venia de estar al Aconcagua!
Com l’altre dia havíem anat per la nit, ara, a la llum del dia veies un paisatge enlluernador. Resseguint el riu Urumamba, hem pogut veure el Nevado Verónica (wakaywillca) de 5792 m. Hi ha algunes parades de tren, per exemple, a Torontoy, on hi ha jaciments arqueològics. Piscacucho, un altre parada de tren, a prop del camí del Inca. Hem arribat a l’estació de Ollantaytambo al cap de dues hores, la ribera del riu era molt espectacular i les muntanyes amb neus perpetues donava una estampa supèrbia. Tothom ha sortit del tren, però avui no hem tingut que arrossegar maletes durant 10’, perquè al pàrquing que hi ha al costat de la estació, ens esperava el nostre autocar. L’autocar ha pres rumb cap a Cusco.
El nostre guia, Rubèn, ens ha explicat una mica la feina dels portadors que treballen per les agències dedicades els esports d’aventura –ruta del Inca-.
Hem fet dues parades en el trajecte fins a Cusco. La primera un jaciment arqueològic de Moray. Diu la nostre guia de mà*:
“És un sistema d’andanes circulars i concèntriques, construïdes, aprofiten el enfonsament natural, resultat de l’acció del aigua sobre la roca calcaria que es troba en el subsòl.
Les terrasses de cultiu tenen microclimes creats, amb fins experimentals, com la domesticació, aclimatació, hibridació i, en general, la investigació amb plantes.”
Per arribar-hi calia tenir moltes ganes, perquè des d’on venien, calia fer un desviament notable. Havia que pujar des de la vall, fins a una alçada considerable per una carretera estreta i amb revolts constant. Cal recordar que estàvem a més de 3200 m d’alçada. Aquest jaciment, per la seva estructura ha estat molt fotografiat. Sembla que era un autèntic laboratori agrícola, què permetia cultivar diferents varietats en funció de l’alçada dels cultius. Malgrat les dificultats per arribar-hi, el lloc era ple de turistes àvids de fer el mateix que nosaltres.
A la Wikipedia diu això sobre Moray:
“Diversas teorías explican el uso de Moray en la época incaica. Según el historiador Edward Ranney, los incas utilizaron las terrazas de Moray como un lugar para agricultura especial, quizá para el desarrollo de su cultivo más preciado que fue la hoja de coca. John Earls sostiene haber descubierto piedras verticales en las terrazas, las mismas que marcarían los límites de las sombras del atardecer durante los equinoccios y solsticios. Los pobladores locales llaman a estas piedras "ñustas". Earls concluye que cada terraza en Moray reproduce las condiciones climáticas de diferentes zonas ecológicas del imperio incaico.
Debido a su posición abrigada, cada uno de estos andenes representa aproximadamente mil metros de altitud en condiciones normales de labranza. En su totalidad, el complejo contendría veinte o más zonas ecológicas a escala. El sitio de Moray pudo además servir a los oficiales incas para calcular la producción anual en diferentes partes del Tahuantinsuyo.”
Les vistes des de el jaciment eren espectaculars, perquè des de la alçada on estàvem a 3.500m veies un panorama de 360º incloses, muntanyes nevades. Al costat del jaciment arqueològic, està el restaurant Mil Centro del xef Virgili Martínez. Un dels nostres companys, amb ànima de paparazzi és va apropar el lloc per fer-ne fotografies.
La segona parada era les Salines de Maras. Per arribar-hi calia moltes ganes, no perquè estigues molt lluny, però si perquè malgrat ser una atracció turística, també hi ha moltes altres opcions. De fet a la Wikipedia li dona un espai força modest.
Veiem el que diu la nostre guia de mà:
“La salinera de Maras ha sigut explotada des de l’època pre-inca, i formen un conjunt de més de tres mil pous, poc profunds, que pertanyen a casi 380 famílies. La seva explotació es fa omplint els pou, cada 3 o 4 dies, amb aigua salada que conté 260,0gr/L de NaCL (Clorur de sodi). Aquesta aigua salada brulla de fonts naturals que tenen el seu origen en el cerro (?) anomenat Qoripukyu o Font d’Or, i te un caudal total de 16.200 L/h. El aigua és vapora en aproximadament un mes i, desprès, la sal es extreta i tractada, per consum humà.
Per la seva ubicació en la vall predilecta dels inques, aquesta sal era d’us exclusiu per l’elit cusquenya*.”
El conjunt de les salines és un paratge singular. 3744 pous conformen aquest puzle on gràcies a les condicions d’alçada (3300 m) i l’exposició al sol fa que les collites siguin notables. El règim de propietat és una cooperativa –en formen part 633 socis**-. La producció és per us domèstic. Hi havia molts turistes. Tothom aprofita per posar a la venda el productes típics de la zona, i ací, la sal era el producte estrella.
Malgrat que sembla estat a la fi del món, una carretera porta directament a Cusco. La distància és de 40 km. El problema son les carreteres. Malgrat tot, nosaltres hem arribat a Cusco cap les 15:10h. Hem entrat per un altra via, el Cusco de la Plaça d’Armes quedava molt lluny dels llocs per on hem passat. Hem vist el Hilton, molt allunyat del centre històric. L’autocar s’ha endinsat per un laberint de carres estrets, plens d’altres vehicles, nosaltres estàvem ben perduts. Miraculosament, l’autocar ens ha deixat a la vora del hotel. Ara son les 17:50h mentre escric aquesta crònica. Rubèn s’ha acomiadat de nosaltres, la seva feina ha estat eficaç, sense fer-se massa pesat. No ha de ser fàcil acontentar a tothom. Nosaltres demà sortirem de Cusco cap a Lima a les 5:15h.
A la sortida del restaurant, hem sentit fred. Estàvem a uns 10º. Hi havia molta gent passejant per la Plaça d’Armes. Hem donat una última volta per uns carrers que s’han fet familiars. Venedors ambulants amb tot tipus de productes. Un noi amb la guitarra i una noia cantant intentaven sobreviure, semblava que això de cantar en públic ho devien de fer feia molt poc temps. Una mica més a baix, una dona gran, amb veu destemprada cantava acompanyada d’una guitarra atrotinada, amb un so més proper a aquesta terra. Una sabata petita al terra, i poc desprès hem vist un home jove amb un nen a coll, sense sabata. Li hem dit que havíem vist la sabateta, però l’home ha indicat amb la mirada s’ha estàvem fent càrrec.
Hem arribat al hotel al voltant de les 20:00h Demà, com no, cal llevar-se a les 4:45h. El restaurant obra a les 5:15h. Espera l’aeroport de Cusco per anar a Lima.
