dilluns, 8 de juliol del 2024

Perú (9): Aguascalientes-Machupicchu- Waynapicchu

 Dia 9


Una mica d'història...


1536


Machu Picchu*

Manco Inca

Harto de ser rey tratado como perro, Manco Inca se alza contra los hombres de cara peluda. En el trono vacío, Pizarro instala a Paullo, hermano de Manco Inca y de Atahualpa y de Huáscar.

De a caballo, a la cabeza de un gran ejército, Manco Inca pone sitio al Cuzco. Arden las hogueras en torno a la ciudad y llueven, incesantes, las flechas de yesca encendida, pero más castiga el hambre a los sitiadores que a los sitiados y las tropas de Manco Inca se retiran, al cabo de medio año, entre alaridos que parten la tierra.

El Inca atraviesa el valle del río Urubamba y emerge entre los altos picos de niebla. La escalinata de piedra lo conduce a la morada secreta de las cumbres. Protegida por parapetos y torreones, la fortaleza de Machu Picchu reina más allá del mundo.

(53 y 76)


1544

Machu Picchu

El trono de piedra


Desde aquí ha reinado Manco Inca sobre las tierras de Vilcabamba. Desde aquí ha dado larga y dura guerra, guerra de incendios y emboscadas, a los invasores. Ellos no conocen los laberintos que conducen a la ciudadela secreta. Ningún enemigo los conoce.

Solamente el capitán Diego Méndez pudo llegar al escondite. Venía huyendo. A las órdenes del hijo de Almagro, su espada había atravesado la garganta de Francisco Pizarro. Manco Inca le dio refugio. Después, Diego Méndez clavó el puñal en la espalda de Manco Inca.

Entre las piedras de Machu Picchu, donde las flores encendidas ofrecen miel a quien las fecunde, yace el Inca envuelto en bellas mantas.

(53)


++++++++++++++++


M’ha despertat sobre les 5:45h, m’havia ficat al llit sobre 23:00h. Es nota la baixada d’alçada. Com en vaig dutxar a la nit, aquest matí he acabat de presa. Esmorzar a les 6:20h, el menjador és petit, hi havia un bon grapat de turistes francesos. 



 Vistes des del hotel


Hem fet temps per a anar tots plegats a buscar el bus que està a uns 5’ del hotel, al costat de les vies del tren. La primera sorpresa, hi havia una gentada immensa fent cua per agafar els busos per anar fins a Machupicchu (Muntanya vella). Hi ha un topall de gent, uns 5000 persones per dia. Nosaltres tenien assignada una hora per poder accedir-hi. Teníem a les 8h. Hem agafat l’autobús tot el grup, més altres turistes. Una carretera sense asfaltar, sembla que l’UNESCO, no vol l’asfalt, i amb el nom de Hiram Bingham, ell va portar la noticia de l’existència de Machupicchu a Occident (1911), desprès de ser oblidada per tothom.   




El trajecte dura aproximadament uns 30’ fins l’entrada al complex. La carretera molt sinuosa amb rèbols de tota mena i rodejada de vegetació selvàtica dona èmfasi per quan baixes del bus i veus que tot plegat estàs en un lloc de turisme global. Lavabos, restaurants, tothom porta les entrades des de casa., perquè la demanda és molt alta. Els ciutadans peruans entren de franc (?). Era diumenge.  Cal pujar unes escales per accedir-hi i comprovar el teu passaport i l’entrada està a nom teu. I desprès, el recorregut clàssic, juntament amb una pila d’altres turistes. No hi havia cap mena de rastre espiritual, potser no tinc aquesta capacitat per detectar-ho.







Machupicchu

 



Turistes!




Machupicchu és un lloc icònic. Des de fa molt de temps, hem vist a la TV imatges del lloc, avui, el dia era magnífic, un sol espectacular, sense boira, ideal per passejar-te per tot el recorregut obligatòria que pots fer. Sense aquest bombardeig d’imatges icòniques, que fan que la teva retina s’hagi acostumat a veure-les infinitat de vegades, com seria no haver-les vist mai? Quina reacció tindries? Potser els únics que poden gaudir d’aquesta mirada primigènia siguin els nens. Estem tant condicionats per les imatges que sembla que anar-hi és simplement, constatar el que ja has vist moltes vegades, potser per això la gent no para de fer-se selfies, com si no acabés de creure el que veu o que no estar segur que estiguis on estàs. 







Com bons turistes que som, hem anat seguit al nostre guia Rubén, també estava la Katy. Hem d’anar per rutes preestablertes amb la resta de turistes que fan el mateix recorregut.  Es feia difícil seguir la seva explicació, perquè els ulls et transportaven per  tot arreu. Jo anava mirant el Waynapicchu (Muntanya jove) que estava allà davant de nosaltres com si estigues esperant-nos d’una vegada. Hi havia llocs que estàvem tancats al públic, i això feia que tothom anés els mateixos llocs amb la conseqüència lògica de les aglomeracions. Un dels companys va agafar un camí que va resultar una odissea per ell, perquè va anar a parar al començament. No hi havia manera de trobar-lo, precisament, per la gentada que hi havia. A la guia de mà explica tot i més de Machupicchu. 








La història queda enfonsada per l’èxit turístic que converteix un símbol en una icona a escala global. La seva existència te a veure amb la seva inaccessibilitat, enmig de la selva. Va ser una ciutat “multifuncional”. “Principalment fou un nucli màgic-religió i un santuari de culte a més de observatori solar . A més, fou un centre administratiu eficient, amb espais públics, llocs de culte religiós, punts de especialització artesanal, zones residencials i agrícoles. Fous un centre de poder, un lloc clau de trànsit, control d’accés , de nexe e intercanvi entre els territoris andins i l’Amazònia*.”

La seva construcció data entre 1450 i 1460. Va ser dissenyada i construïda per l'inca Pachakuteq. La seva construcció va ser un autèntic desafiament per la seves dificultats i les solucions que hi va aportar. Una construcció de pedra per assentar les bases dels edificis, varen construir  un canal d'aigua, van construir terrasses amb fonaments amb basalt . Sembla que van arribar a viure 500 persones, bona part d'ella, l'elit inca, també hi van haver altres tribus (Qolla, Chimú, Lupaca) dedicades al culte i a la investigació*.



El vídeo te la virtut que no pretén espantar ni fer volar coloms




El nostre grup ha fet el recorregut fins a apropar-nos fins a l’entrada que dona lloc per pujar al Waynapicchu. Hem fet la pujada cinc companys. Ho havíem reservat amb molt de temps, especialment, perquè un dels companys tenia aquest objectiu des de feia molt de temps. Sobre les 10:45h hem començat la pujada. Hi ha una entrada, i al cap de 2’ hi ha un control, on s’ha apunta el nom, l’edat, la nacionalitat, la firma, ensenyant el passaport. Desprès comences a baixar, però al cap d’una estoneta, la direcció et porta amunt.





El nostre grup, ha sigut l’últim per accedir-hi, hi ha un topall de 400 persones que poden pujar per dia. La pujada és intensa, amb escales irregulars que de tant en tant tenien que parar per deixar baixar els que tornàvem. Hem preguntat per el trajecte i en general les respostes eren una mica evasives. Dues dones, que parlaven en castellà, havien arribat al dalt, parlaven de la respiració com a clau del seu èxit. Una mica OM!

Hi ha molts trams que ajuda els cables de ferro per pujar en revolts molts pronunciats. Com estàs dins d’un paisatge semi tropical, els arbres i les plantes que omplen el recorregut, no et deixen veure els precipicis. Vas agafant alçada, mentre la pujada seguia. Havia moment que no baixava ningú i això anava d’allò més be per agafar-te els cables. Sort que no plovia, perquè llavors, si que deu ser perillós per les relliscades. 

Mentre nosaltres seguien la pujada, han baixat uns que ens han dit que quedava 15’. No saps mai si son per donar-te ànims, on son 15’ al estil de Kílian Jornet. Del 5 companys, hi havien dos que anaven amb una marxa més, i ens han donat la bona noticia, ja es veien les primeres construccions. Per arribar-hi les escales s’han filaven de mala manera. 








Arribats a la primera franja de construcció, hem fet el camí per uns dels bancals mentre es veia algú que encara baixava per una pendent d’escales que donava angunia. Hem anat pujant, per escales sense mirar enrere, amb les mans m’ha ajudava assegurar la pujada. Amb aquesta tècnica tant poc brillant he pogut arribar a la plataforma on indica el ròtol de la muntanya. L’alçada 2600m. Nosaltres havíem estat a 4900 no semblava massa, però el fet d’haver arribat dona un plus de felicitat. Hem fet les fotografies de rigor, semblava que l’objectiu s’havia complert, però amb l’adrenalina disparada, ha acabat d’impulsar-nos més a dalt, fins l’última construcció. Hem estat 5’ per arribar-hi, no hi havia cap dificultat.









Hi ha un revolt de pedres enormes, hi un grup de joves argentins, s’estaven recreant fent-se fotografies. Nosaltres –Albert, Josep, Luis, Lola i Antoni-,  hem pujat a la pedra que permet observar des de les alçades tot el complex del Machupicchu. El precipici era impressionant, hem parlat amb el grup de joves argentis, també un noi peruà. Ens han fet una pila de fotografies, la pedra on estàvem, relliscava molt i era incòmoda asseure’s. En aquell moment, l’eufòria era evident, una satisfacció personal i del grup per haver arribar sense entrebancs.  Hem parlat amb ells, i ens han preguntat si ens coneixien, devia de sobtar el grup i l’edat, la resposta els ha deixat –aquesta és la meva impressió- perplexos, perquè molts és coneixen des de fa molt de temps, i això no és gens fàcil en el temps que corrent.




Desprès la baixada, imaginava una baixada difícil i perillosa, però la percepció que he tingut, ha estat més fàcil que la pujada, sobretot, més descansada. La baixada és diferent del tram final de la pujada. Hi ha un primer tram que tens que donar un salt per anar a una pedra enorme que indica que cal anar per allà, baixant et trobes per un forat estret que has de anar reptant una mica, fins que surts a una espai que espera unes escales amb pendent molt pronunciada, hi havia una noia que li estava entrant vertigen.  Nosaltres hem baixat a molt bon ritme, mentre baixaven t’ha dones del que realment has tingut que pujar, ens acompanyava un noi peruà, que treballa al sector de la mineria. Volia visitar Espanya i preguntava per llocs per anar. Nosaltres els hem donat una llista de llocs: Barcelona, Girona, Costa Brava, Màlaga, difícil escollir.

Quant estàvem acabant la baixada hem trobat a una senyora de 73 anys que baixava l’havíem vist quant nosaltres començaven. La tornarem a trobar el tren d’ Aguascalientes. Hem arribat al control per signar i posar l’hora i la firma. Sembla que això ho fan perquè hi havia gent que es quedava a dalt a passar la nit, també com a mesura de seguretat.

Al costat de la caseta del Waynapicchu un grup de mexicans es feien fotografies i un del nostre grup ha volgut ficar-se en la fotografia.

Hem caminat amb molts turistes que també anaven a buscar el bus de tornada. Hem pogut agafar el bus de les 14:15h. Al cap de 25’ arribàvem al poble d’Aguascalientes. El grup havia anat a dinar. Hem pogut trobar el restaurant, “El Indio feliz” –quin nom, mare meva!-.  Quant hem entrat, encara hi havia una part del grup dinant. Salutacions efusives, hem pres el menú,  que estava força bo, hi havia gana, desprès del esforç. Mentre dinàvem un dels companys ens ha explicat com funciona el món del futbol professional , atés que ell havia estat president d’un club de la segona divisió. 

Desprès hem marxat del restaurant, el cap de 10’ estava al hotel. M’he dutxat, ho necessitava. Sobre les 18:00h hem anar a donar un volt per el poble. El poble sembla Salou o Platja d’Aro, tot ple de restaurants i hotels, la musica a tot drap donava la sensació d’estar dins d’una fira. Nosaltres hem anat a la part del poble on la gent i viu, hem passat per un pont ple de cadenats, hem passat al costat d’un camp de futbol entre blocs de pisos, hem comprat en una tenda petita, fruita. Hem anat desprès cap a el centre del poble, a la Plaça d’Armes. Hem assegut davant d’un quiosc  informatiu de turisme. Al costat hi havia un noi que explicava a una noia, una història al•lucinant. Te ha veure amb una nova llei sobre transsexualitat que la qualificada de trastorn mental. No reproduiré les seves elucubracions. 









Ara son les 19:35h de la tarda. Ací és nit tancada. Al hotel acabo d’escriure tot el que ha passat en un dia intens i extens. I si, estic cansat, l’edat no perdona.

Demà tornem a Cusco, sembla que no dinarem! Això en sembla absurd i contraproduent. Perquè no fer-ho el mal humor augmenta exponencialment.  Sembla que la idea és arribar a Cusco per disposar de la tarda lluiré. 




França no vol a l'extrema dreta

 


Una Assembla Nacional sense majoria




França li agrada jugar amb joc amb l'extrema dreta. Parlar d'extrema dreta és parlar del clan Le Pen. Com a França hi ha dos voltes, a la primera -amb molta abstenció- obté un resultants inquietants. Les desigualtats i els problemes socials, apareixen sense cap filtre. Però a la segona volta, els francesos tendeixen a restablir un cert equilibri enfront la possibilitat que l'extrema dreta arribi al poder. Ara, el Nou Front Popular ha guanyat les eleccions, però no te l'aritmètica parlamentaria. Mélenchon voldrà protagonisme, però difícilment arribarà al poder, perquè Macron no vol la cohabitació. El missatge sembla clar, la societat francesa no vol l'extrema dreta, i això és una molt bona noticia, però a l'hora demanà fer front els problemes estructurals -econòmics i socials- que han d'enfrontar i que no és poden ajornar. 


divendres, 5 de juliol del 2024

Perú (8): Cusco-Valle Sagrado Inca- Aguascalientes


Una mica d'història....



1771

París

El Siglo de las Luces*

Se agrietan en Europa los venerables muros de catedrales y palacios. La burguesía embiste, armada de máquinas de vapor y volúmenes de la Enciclopedia y otros imparables arietes de la revolución industrial.

De París brotan las desafiantes ideas que, volando sobre el populacho necio, dan su sello al siglo. Tiempos del furor de aprender y la fiebre de inteligencia: el Siglo de las Luces levanta a la razón humana, razón de la minoría que piensa, contra los dogmas de la Iglesia y los privilegios de la nobleza. La condenación, la persecución y el destierro no hacen más que estimular a los sabios hijos de los filósofos ingleses y del fecundo Descartes, el que empezó por dudar de todo.

Ningún tema resulta ajeno a los filósofos de la Ilustración, desde la ley de gravedad hasta el celibato eclesiástico. La institución de la esclavitud merece sus continuos ataques. La esclavitud contradice a la naturaleza, sostiene Denis Diderot, director de la Enciclopedia, Diccionario Razonado de las Ciencias, de las Artes y de los Oficios; un hombre no puede ser propiedad de su amo por la misma razón que un niño no puede ser propiedad de su padre, ni una mujer de su marido, ni un sirviente de su patrón, ni un súbdito de su rey, y quien crea lo contrario está confundiendo personas con cosas. Helvetius ha dicho que no llega a Europa barrica de azúcar que no esté teñida de sangre humana; y Cándido, el personaje de Voltaire, ha encontrado en Surinam a un esclavo sin una mano, que se la comió el molino de cañas, y sin una pierna, que se la cortaron por fugarse:

—A este precio comen ustedes azúcar en Europa.

Si admitimos que los negros son seres humanos, admitimos cuán poco cristianos somos, dice Montesquieu. Toda religión que bendiga la esclavitud merece que la prohíban, afirma el abate Raynal. A Juan Jacobo Rousseau, la esclavitud lo avergüenza de ser hombre.

(95 y 98)


+++++++++++


He dormit una mica millor fins a les 5:45h. A les 6:50 hem anat a esmorzar. No hi havia massa gent. Els altres companys devien estar fent les maletes.

Hem sortir a donar un últim volt per la Plaça d’Armes que esta al costat del hotel. En aquell moment, els militars ocupaven gairebé tot l’espai. També hi havia un grup de nois/ies preparant les seves desfilades. Un oficial en ha dit que no podíem anar a la Catedral per on volíem anar.  Hem pogut fer fotografies sense transit. Hem tornat al hotel, la sortida era a les 8:30h. Hem deixat les maletes grosses al hotel. Res més portaven maletes petites, perquè desprès tornaven a Cusco al mateix hotel.









Fort Knox


A l’hora en punt ens hem posat en marxa. Hem caminat 2’ per el carrer Espinar amb el carrer Mantas, allà hem esperat l’autocar petit. Hem anar per la carretera que arriba a la fortalesa de Sacsayhuamán. Hem continuat uns 20’ per fer la primera parada “turística”.





 Un complex dedicat a fer peces d’alpaca. Hi havia els camèlids: llames, guanacs i alpaques. A l’entrada et donaven menjar per ells i els podies donar els talls verds que s’ho menjaven ràpidament. També hi havia un espai, més aviat petit, on dos còndors s’ha estaven recuperant. Semblaven ensopits. Hi havia una maqueta del Machupicchu a una escola força gran, permetia  fer-te una idea de la pujada al Waynapicchu. Hi havia un espai on és fan els tints per les peces, amb productes naturals. Hi havia també dos dones i un noi fent servir uns telers manuals, creant les figures del que seran les peces que venen a la tenda. Com el procés és molt lent les preus també son molt elevats. A la tenda hi havia tota classe de roba feta amb alpaca. Semblava un altre món, i no tinc clar quina diferència de sous guanyava les venedores i les dones que feien el treball manual.








Trama d'alpaca








* Lola




Desprès hem tornat a la carretera per anar a la Vall Sagrada (pels Inques). Hem anat fins al jaciment arqueològic de Pisac i les seves famoses terrasses. Tal tenir en compte de l’alçada que estem, 3400 msnm.






La nostra guia de mà(*) diu el següent sobre la Vall Sagrada  i Pisaq:

“Es coneix amb el nom de Vall Sagrat dels inques el espai geogràfic que s’estén entre les localitats de San Salvador, Pisaq, Urubamba i Ollantaytambo, i per la qual corre el riu Vilcanota o Urubamba.

Abans de l’arribada del conqueridors, fou un lloc predilecte dels inques, per el seu clima atemperat, així com per els seu bell paisatge i fertilitat. (...)”

Pisaq

És una denominació que prové del vocable quítxua pïsaqa o perdiu, au que abunda a la zona. Sorprenentment , aquest complex arqueològic incaic te forma d’aquesta au.

És un ampli centre administratiu inca, en el qual es distingeixen zones religioses, urbanes, socials i econòmiques. A més, fou un punt de control de transit , entre la vall del Urubamba i la zona de jungla o selva.”





Una perspectiva en miniatura


El nostre guia Rubén ha fet una exposició detallada dels perquè d’aquestes estructures agràries. Aquestes el trobar-se en diferents altituds, generen un microclima que afavoreix la diversitat de cultius, des dels que estan més al fons, fins que el estan més exposats per la seva situació. Hem fet fotografies, inclòs la del grup. El complex és molt gran, però nosaltres hem fet una visita llampec. Arribar al complex arqueològic no és fàcil, la carretera s’enfila per les muntanyes, sort que anàvem en l’autocar petit, un de gran hauria patit moltíssim. 



Detall de les terrasses




Hem tornat per on havíem vingut, però hem fet una parada al poble de Pisac que causalment, venien joies, d’or i plata. Jo no he entrat, perquè tot el que no sigui diamants no m’interessa.






Hem tornat a la carretera, per anar a dinar. El lloc predeterminat es diu “Don Ángel”, calia fer un desviament i baixar per una forta pendent per arribar a un pàrquing privat. El local es una nau de tipus industrial, una nau enorme, amb capacitat per 500 persones i a prop de 30 treballadors en temporada alta. Preparen un self-service que curiosament es força bo, almenys, el que he menjat. El menú costa 74 soles. Hi havia musica en directe, però els comensals, la sala on estàvem era plena, no feien massa cas els pobres artistes. 









Hem sortit d’aquest temple del tiberi i hem anat cap el temple/fortalesa d’Ollantaytambo


Per seguir amb la guia de mà això és el que diu de Ollantaytambo:

“(...) En l’època inca, en la part superior de la anomenada fortalesa es troba el complex més important, hi destacava el inconclús Temple del Sol.

Aquest temple mostra una paret feta amb sis blocs, molt ben tallats i encastats entre sí. La presencia del símbol escalonat, en una de les pedres, indica que aquesta construcció, també, fou un temple dedicat a la Mare Terra o Pacha Mama. Per la seva construcció, és va utilitzar pedres portades del Cerro Kachiqhata que està al altre costat de la vall.”.











En el seu treball “Arqueologia y etnohistoria de Ollantaytambo” de Hernán Amat Olazábal, dona veu a Cieza de León, 1540 que explica que van fer els conqueridors amb el Temple: 

“Los edificios de las casas eran muchos y en que en ellos había, antes que los españoles señoreasen, grandes tesoros, y cierto se ven en estos edificios piedras puestas en   ellos, labradas y asentadas tan grandes, que era menester fuerza de mucho gente y con mucho ingenio para llevarlas y ponerlas donde están. Sin esto, se dice por cierto que en estos edificios de Tambo... se halló en cierta parte del palacio real o del templo del Sol oro derretido en lugar de mezcla... dicen algunos españoles que en veces sacaron cantidad de oro, Hernando Pizarro y Diego de Almagro, El Mozo" (Cieza de León, 1922: Cap. XCIV, pp. 298-299). 

Líneas adelante, Cieza hizo referencia a la gran cantidad de riquezas saqueadas en Ollantaytambo, botín que comparó con "las piezas tan ricas que se vieron en Sevilla, llevadas de Cajamarca", como parte del fabuloso rescate de Atahuallpa.**”






* Lola



* Lola


La tarda anava fent camí, Ollantaytambo era l’objectiu, havíem anat baixant d’altura, érem a 2792 m. Al poble hi ha la línia ferroviària que et porta a Aguascalientes (Macgupicchu). Hi havia força gent en el complex, cal entrada per accedir-hi. Unes estructures imponents amb escales per pujar fins a dalt, on estava el temple del Sol. Les pedres gegantines semblen explicar-te moltes coses i els arqueòlegs  donen fe. Nosaltres, simples turistes miraven el paisatge, i la seva grandiositat, expressió suprema de la confiança que devien de tenir els constructors. El poder dels inques (expressió de poder) era absolut, per això l’aparició del conqueridors devia de fer un efecte molt estrany i pertorbador.














Hem passejat per el poble, un poble que viu del turisme, al ser punt de sortida del tren cap a Aguascalientes. Dins dels carrers de Ollantaytambo, encara queda vestigis de construccions inques. Nosaltres hem fet temps. La plaça del poble està plena de restaurants i hotels. Una nena vestida de manera tradicional, ha cantat una cançó en quítxua. Imagino que no ho fa per amor al art. En Rubén si sap quítxua hi ha parlat amb ella. 





Des de la plaça on estàvem fins a l’andana del tren hem tingut que portar les maletes durant 10’, el camí que portava a l’estació anava ple de cotxes, taxis, i busos. En el trajecte, és multiplicaven els hotels i restaurants. Hem agafat els bitllets, què indica la secció on has d’asseure’t. A les 19:00h hem sortit. Dins del tren, hi havia taules entre mig dels seients. He pogut escriure bona part de la crònica del dia, malgrat el  moviment que no parava de molestar. A les 20:45h hem arribat a Aguascalientes. Tothom ha baixat del tren, immediatament, s’ha omplert de més de tres-centes persones  uns per les andanes i altres per les vies. Semblava una pel•lícula de pànic. Res més faltava cridar. Nosaltres hem tingut que caminar uns 8’ en paral•lel a la via fins trobar el hotel –Casa Andina-. Al vestíbul un altre grup de turistes s’ha havien avançat per els tràmits pertinents.




Hem sopat al hotel. Demà a les 6:45h hem d’estar preparats per anar al Machupicchu i el Waynapicchu.