Viatges, Llibres, Reflexions, Imatges, Musica, Filosofia, Literatura, Política, Miscel·lània, Blog de Viatges
divendres, 15 de març del 2024
Una democracia escarnida
dijous, 14 de març del 2024
Cinisme i obscenitat de Israel
"Dimecres Israel va anunciar que volia "inundar" la Franja amb ajuda humanitària des de diversos punts d'entrada. Ho va dir dimecres al vespre el portaveu militar del país, Daniel Hagari, a un grup de periodistes estrangers, segons informa Reuters." (Ara.cat, 14/3/24)
La utilització de la fam com arma de guerra, és avui un fet homologable perquè Israel ho està portant a terme, mentre la Comunitat Internacional és felicita de la magnanimitat del govern israelià per permetre l'ajuda . Més de 31.000 mort, dins uns territoris ocupats per Israel. Destruït Gaza, sense res, parlar de inundar d'ajuda és d'un cinisme miserable superlatiu. Propaganda de guerra és el que fa servir Daniel Hagari per rentar-se la cara esquitxada de tanta sang.
dimarts, 12 de març del 2024
Barça-Nàpols: La nit dels adolescents
El Barça ha guanyat, no sense patir. Una primera part, que ha permès marcar dos gols en el 15' obra de Fermín i Cancelo al 17' semblava que la nit podia ser màgica. Però, l'equip s'ha desconnectat una mica massa, donant opcions al Nàpols, que el 30' ha marcar un gol a Rrahmani sol dins l'àrea del Barça.
A la segona part, el Nàpols volia l'empat, però els canvis de Xavi, ha fet el seu efecte. S'ha tornat a activar i el 84' una molt bona combinació entre Gündogan i Sergi Roberto, ha permès a Lewandowski marcar el 3-1 definitiu. El Nàpols, també ha tingut algunes opcions per ampliar el marcador, però no han estat afortunats. Cal destacar a Raphinha; Lamine Yamal, i Cubarsí a la defensa ha donat un rendiment espectacular. Una nit que sense ser màgica, ha permès respirar i tal vegada somiar en els quarts de final. Malauradament, no hi haurà un Nàpols al davant.
Open Arms i World Central Kitchen obren el camí a Gaza
dilluns, 11 de març del 2024
Una tarda al teatre: Los Watson
Los Watson és una obra teatral on encabir moltes coses, potser masses. Hi ha una història inacabada, que Jane Austen va deixar sense terminar. Això permet a Laura Wade, l'autora del text, jugar al "I ...si?" Obra brillant per moments, delirant a estones, una mica ensopida sobretot a la primera part. Parla de la protagonista l'Emma, amb una actuació estel·lar de Laia Manzanares. Austen parlava de les dones i el seu paper dins d'una societat governada per els costums. Cal dir que el segle XVIII, el mot no és exactament el mateix d'avui dia. Costum implicava ambient i mentalitat, és a dir, cultura, també significava el comm law* (dret comunal), aquest dret consuetudinari podia acabar en norma jurídica. Si les dones tenien el paper que tenien, un paper social subaltern, on l'única sortida virtuosa era el casament amb un home de la mateixa classe. Els Watson, pertanyen a una classe superior els treballadors, tenen terres, però no son nobles, com els Osborne. En aquell món, els nobles vivien de les rendes de la terra, eren grans propietaris. Literalment, vivien de renda. I en un ambient així, la possibilitat de les filles del senyor Watson, era un bon casament. De fet tindrà filles era un mal negoci.
L'obra parla del acte d'escriure, de la creació artística. Què ha de fer el creador/ra amb el seus personatges? Han d'estar sotmesos els capricis del seu autor/ra? La segona part de l'obra juga a aquesta vessant. Cap a on han d'anar les personatges? Poden tenir vida propia? Hi ha un moment, a la segona part, on els personatges tenen més de Los Sims que de Pirandello. El lliure arbitri crea les escenes més delirants de l'obra. El preu a pagar és el desconcert, la parodia i l'astracanada.
A l'obra el paper dels homes és paradoxalment insignificant. En un món d'homes i fet per ells, a l'obra son personatges insignificants, una mena de castic simbòlic. Així, per exemple, el paper de Lord Osborne, interpretat per Dafnis Balduz, un personatge que pot encarnar l'abisme entre el seu llinatge i la seva personalitat buida. O en el cas de Tom Musgrave, el canalla simpàtic, interpretat per Jordi Coll, un personatge que tenia molts punts per casar-se amb una filla de la noblesa. Menció especial per Laura Aubert, en el paper d'escriptora. Molt efectiva, dona la replica a al Emma Watson. Quina mena de paper tenen els nostres escriptors/res en la nostre societat? Cal reflectir els problemes de la societat o cal que poguí crear sense tenir en compte l'ambient on viu?
L'escenografia és excel·lent, minimalista, però efectiva. Potser masses personatges. A remarcar el paper d'en Charles Howard, el nen de l'obra interpretat, no ho tinc clar si és en Arnau Cot o Jan Daniel González. La musica excel·lent. En definitiva, una obra entretinguda que parla d'ahir, però també d'avui. De les diferències de classe i de gènere. També parla de la creació artística i el paper del creador/ra.
diumenge, 10 de març del 2024
Recomanacions musicals
dissabte, 9 de març del 2024
Grossman i els seus dubtes existencials
Avui, al Ara.cat, (8/3/24) apareix un article de David Grossman, Israel està caient en un abisme. Un article extens, emotiu, amb molts dubtes i una sensació de neguit existencial. Hi ha una frase prou ambigua quant diu: “¿Els països amb interessos en el conflicte no veuen que els israelians i els palestins ja no són capaços de salvar-se a si mateixos?”. Què vol dir això?
L’ inici del seu article explica el què representa el 7 d’octubre del 2023: “Com durant diverses hores els terroristes de Hamàs van envair llars d'israelians, van assassinar unes 1.200 persones, van violar i segrestar, saquejar i incendiar. Durant aquestes hores terribles, abans que les forces de defensa d'Israel sortissin del seu estat de commoció, els israelians van tenir una perspectiva dura i concreta del que podria passar si el seu país no només patís un cop dur, sinó si realment deixés d'existir. Si ja no hi hagués Israel.”
Grossman parla del altre costat, els palestins: “segons dades del ministeri de Salut gazià, dirigit per Hamàs, des del 7 d'octubre a la franja de Gaza han mort més de 30.000 palestins. Entre ells, molts nens, dones i civils, molts dels quals no pertanyien a Hamàs ni van participar al cicle de la guerra. “No implicats”, els anomena Israel en conflictès, l'idioma amb què els països en guerra s'enganyen a si mateixos per no afrontar les repercussions dels seus actes.”
Sembla que Grossman, no acaba de creuràs les xifres de mort del costat palestins. Dir que han mort molts nens, dones i civils, és quedar-se molt curt. No tothom és de Hamàs. Cal recordar que Hamàs va ser encoratjat dins del Estat israelià per afeblir a l’Autoritat Palestina.
“Tota la sang va a la ferida” (Gershom Scholem). Gairebé cinc mesos després de la matança, així és com se sent Israel. La por, la commoció, la ira, el dolor i la humiliació i la venjança, les energies mentals de tota una nació: tot això ha fluït sense parar cap a aquesta ferida, cap a l'abisme en què encara seguim caient.” Això és també la resposta israeliana contra els palestins. No hi ha aturador, malgrat algunes veus. Perquè aquesta ferida té a veure amb la sensació de pèrdua. Una pèrdua se seguretat existencial. Malgrat la seva fortalesa militar, incomparable els seus veïns, Grossman cau en una mena d’auto compassió, què vist des de fora, sembla ridícul. Pensa que el món odia a Israel, ho diu així: “ El que també ha quedat clar és com està de profundament arrelat l'odi a aquesta nació.”
Més enllà de la retòrica d’Iran, Hamàs, Hezbol•là, no crec que tothom volguí la seva desaparició, perquè això és impossible. I el poble d’Israel, ja farà l’impossible per impedir-ho. La destrucció de Gaza, te a veure amb l’ocupació de territoris per part del govern de Benjamin Netanyahu i la seva coalició d’extrema dreta política i religiosa. La polarització de la que parla Grossman ha generat per obra d’Hamàs un replegament de la societat israeliana, cap a una fortalesa i no una llar. Existeix un antisemitisme? Es clar que si existeix. Però això sempre ha estat latent. Però no crec pas que sigui majoritari, més enllà dels grups extremistes. Avui Israel, no és pas un estat paria, ni res per l’estil. Es una societat molt complexa per la seva diversitat d’estils de vida. El 7 d’octubre, Hamàs va atacar una festa rave on els joves israelians ballaven i s’ho passaven be. Dubto molt que Hamàs permetés res semblant al altra costat del mur dels territoris ocupats.
Grossman vol treure un missatge d’esperança per solucionar aquest conflicte etern. Acaba amb aquestes paraules d’un desideràtum: “Que tràgic que seria que això passi –si és que passa– no des de l'esperança i l'entusiasme sinó des de l'esgotament i la desesperació. D'altra banda, aquest és l'estat mental que sovint porta els enemics a reconciliar-se, i avui dia és l'únic que podem esperar. I ens conformarem amb això. Sembla que hàgim hagut de travessar el mateix infern per arribar al lloc des d'on poder veure, els dies excepcionalment lluminosos, els llunyans límits del cel.”
Grossman és massa parcial, i això és molt normal i comprensible. Però el que està passant a Gaza és massa esgarrifós per no incidir-hi, perquè quina mena de generació sortirà a Gaza, desprès de la destrucció de la seva població? Quins sentiments pot albergar els nens sense pare i mare que malviuran si arriben quant siguin adolescents? Quanta ràbia i odi envers l’enemic, sinó hi ha cap esperança per una vida millor?