Barça-Celta: Victòria in extremis

 

Barça-Celta (3-2)

Un partit catastròfic fins el minut 81 què el Celta hauria pogut i mereixia alguna cosa més que perdre tota la bona feina que havia fet, però com diu el tòpic, futbol és futbol. Per començar, una alineació del Barça estrambòtica que ha fet què tothom anés perduts i des ubicats.  Un Celta molt consistent en defensa i una teranyina què impedia jugar al Barça sense extrems, perquè posar a Ferran Torres al cantó dret, era tenir un jugador menys. Pèrdues de pilota i contraatacs letals que han fet a Ter Stegen recollir dues pilotes dins de la xarxa (19' i 76'), però que haurien pogut ser més.

Cancelo no ha estat fi, fins al final del partit que ha  marcar el gol que donava la volta en 10' elèctrics (86'). En aquests deu minuts el Barça s'ha transformat, els canvis també han ajudat una mica, convertint en or tot el que feia, mentre el Celta s'ha esborrat del camp. D'una possible derrota havíem passat a una victòria agònica. El Barça no sap gestionar partits on l'equip rival crea una teranyina defensiva que fa que els jugadors toquin la pilota però sense encarar la última passada. S'ha notat el canvi forçós de De Jong al mig del camp. Gavi no pot substituir-lo. Una defensa que pateix massa quant la davantera ataca en velocitat. Aquesta tarda hem tingut molta sort.

   

Art i musica: Andy Warhol

 

Andy Warhol 

(1928-1987)

Ressenya: Història del avis que no vaig tenir (I)

 Llegeixo al llibre de Ivan Jablonka, Història del avis que no vaig tenir. Una investigació. Trad. Marta Marfany. Llibres Anagrama 93. Editorial Anagrama, 2022.

A la contraporta del llibre és pot llegir:

"Aquest llibre narra la recerca de dos fantasmes: els avis a qui l’autor no va arribar a conèixer. En aquesta recerca, es rescaten cartes i documents, es recullen testimonis de persones que els van conèixer, s’indaga en arxius i biblioteques... De tot plegat n’emergeix el retrat de dos personatges de carn i os, i també d’un període molt convuls de la història europea, sacsejada per les dues guerres mundials, l’estalinisme, el nazisme i l’Holocaust." Així, ens situa en el context que l'autor Ivan Jablonka fa la seva particular investigació de passat i del present.

“-Ell era diferent de Matés. Però va continuar sent comunista tota la vida.

-Fins i tot després de la purga dels generals, la liquidació del KPP, el pacte germanosoviètic?

-És clar! Ser comunista és una identitat. Tant és el que facin Stalin o el Partit. “ (pàg.150)

+++++++++++++++

Xenofòbia, misèria, vulnerabilitat: el lot de tots els immigrants. (...) Hem de recordar que Matès va néixer a l’imperi dels tsars, on els jueus no tenien el dret de residir a la ciutat, ni el dret de comprar terres, ni el dret de dedicar-se a determinades professions, ni el dret de sortir de “la zona de residència”, qua abraça la Polònia del Congrés, Ucraïna, Bielorússia, Lituània i una part de la Rússia de l’oest. París és terra de llibertat.” (pàg.150)

++++++++++++++

El revolucionari valent i íntegre es retracta com a jueu de la diàspora. El comunista polonès queda despullat per tothom, de Parczew a París, d’Estocolm a Roma, de l’extrema dreta al PCF. Clandestí a Polònia, clandestí a França: dues classes d’absència en el món, però la primera, alimentada per l’esperança de ser útil a la humanitat, transforma els perills en missions, els turments en sacrifici, i ofereix moments de plenitud. França, en comparació, és la grisor, l’absurditat, el laberint amb el qual topes –i tinc curiositat per saber quins sentiments va provocar en Matès el pacte germano-soviètic del 23 d’agost de 1939. “En molt poques ocasions”, escriu Arthur Koestler, “en les hores més fosques, la humanitat resta abandonada sense una fer particular per la qual viure i morir” “ (pàg.152)

Obituari: Gianni Vattimo (1936-2023)

 

Gianni Vattimo

I

LAS VENTAJAS DE LA SOSPECHA

GIANNI VATTIMO 

 Lo que Nietzsche llamó "escuela de la sospecha" es quizá lo que caracteriza de manera más general el pensamiento de este siglo, a tal punto que puede considerarse su principal "descubrimiento" o herencia para el próximo siglo. Es como si nos hubiéramos dado cuenta de que, como escribe Nietzsche en “Más allá del bien y del mal”, detrás de cada caverna se esconde otra caverna y así sucesivamente. Entendida de esta manera, la escuela de la sospecha no se identifica ni con la simple crítica de la ideología de sello marxista, ni con el psicoanálisis freudiano, según la cual iluminar el inconsciente significa también apoderarse de él y disolver su poder de condicionarnos.  Marxismo y psicoanálisis freudiano encajan, por cierto, dentro de la definición pero, sin la radicalización que sugiere Nietzsche, seguirían siendo sólo nuevas teorías de la verdad y la realidad. Una sospecha muy limitada, por ende, que no se apartaría, en esta versión, de la sospecha que siempre caracterizó la búsqueda -platónica, pero también de los presocráticos- de las "esencias" de las cosas. La sospecha de este siglo -reconocible en tantas posiciones intelectuales de estas últimas décadas- sospecha también de la verdad "verdadera". Heidegger nos enseñó a llamar a este proceso el fin de la metafísica. Efectivamente, si de todo se debe preguntar el por qué, la noción misma del ser se transforma radicalmente. Ya no hay nada ante lo cual el pensamiento pueda aquietarse como frente a un dato definitivo, a un fundamento, a una autoridad indiscutible. Dado que esa imposibilidad de encontrar un fundamento sólido también es insoportable, no se puede eludir la pregunta acerca de las buenas razones que tiene, si las tiene, la escuela de la sospecha. ¿No habrá que sospechar ante todo de la sospecha (demasiado) generalizada? Es la tesis de quienes (iglesias, ideologías tranquilizadoras, autoridades varias) lamentan la tendencia nihilista de la cultura del siglo XX. Y sin embargo, cuesta oponer a esta tendencia nihilista la indicación de algo que posea títulos como para resistirla. Dicho de otro modo: ¿no es acaso experiencia común la caída de los absolutos en nuestra época? Los creyentes objetarán que no es cierto que "Dios ha muerto", como pretendió anunciar Nietzsche. Sin embargo, tampoco la teología cristiana pudo asistir al Holocausto y a los tantos otros horrores del siglo sin tener que rever sus propias ideas acerca de Dios. Pese a ser difícil de soportar porque parece no dejarnos ningún terreno sólido bajo los pies, el nihilismo tiene sus "ventajas". La disolución de los absolutos metafísicos implica también el fin de las autoridades indiscutibles. Si no al triunfo de La Razón, que no llega nunca a certezas definitivas, asistimos por lo menos al triunfo de Las Razones, o sea de la exposición, de tanto en tanto, de los motivos y los argumentos que hacen recomendable una elección más que otras. Así, en el nihilismo del siglo XX entran también teorías que parecen alejadísimas de él, como la del "actuar comunicativo" propuesta por Habermas, según la cual la racionalidad no es sino la "presentabilidad" de una tesis, de un valor, a otros, en términos capaces de ser discutidos "razonablemente" y eventualmente aceptados, y las muchas teorías de la argumentación que se desarrollaron sobre la base de la reflexión sobre la lógica y el lenguaje. Ya no encontramos fundamentos últimos e indiscutibles, sino que debemos tener en cuenta las expectativas, los intereses, el consenso de nuestros semejantes. Podríamos decir, quizá, que al ser y la realidad ya no les interesa la objetividad de las cosas sino más bien la caridad y la atención hacia las personas. De todos los legados que deja el siglo XX, en muchos casos densos y negativos, el nihilismo tal vez sea justamente el más productivo y cargado de futuro. 

 (c) Gianni VATTIMO para Clarín, 1999. Traducción de Cristina Sardo

http://www.alcoberro.info/pdf/vattimo2.pdf (Consulta de 20 de setembre 2023)

Ressenya: Historia del fascismo

 He llegit el llibre de Stanley G.Payne, Historia del fascismo. Col. La Línea del Horizonte. Trad. C.Boune y Víctor Alba. Planeta. Barcelona, 1995. 

Excel•lent llibre de història sobre el feixisme i les seves dificultats analítiques i conceptuals per encabir les diferents cares que pot adoptar. El llibre fa èmfasi sobretot al feixisme italià i el nacionalsocialisme alemany. Mussolini i Hitler. Un llibre què intenta fugir de retòrica política i que vol copsar el fenomen en les seves característiques pròpies. L’autor utilitza un desplegament de bibliografia per donar-nos idea de la complexitat del fenomen. Fa un anàlisi molt acurat del feixisme italià i de les diferents fases que va anant passant. Analitza els partits i sobretot, la figura de Mussolini. Si Itàlia és per dir-ho així, el bressol del feixisme, l’alemanya de Hitler és una versió extremada del feixisme. 

També analitza el feixisme europeu. Fent anàlisi dels diferents països que el llarg de finals del segle XIX i començament del XX varen protagonitzar la vida política de les diferents estats. Cal remarcar que el esfondrament del Imperi Austrohongar com a conseqüència de la Primera Guerra Mundial, va donar lloc a l’aparició d’un nou ventall de països, molt d’ells va abraçar la dreta radical i el feixisme. El cas de Hongria, Romania, els països Balcànics –Sèrvia i Croàcia-, permeten fer-se una idea de la posterior història. 

Allà on hi havia règims democràtics sòlids, els moviments feixistes no van tenir mai força suficient per influir en el decurs dels esdeveniments. La invasió alemanya en la Segona Guerra Mundial, va generar que el nazis donessin prioritat els partits de dreta radical abans que els partits pròpiament feixistes.  Una característica general és que els partits de dreta no moderaven al partits radical o feixistes, el què feien era escorar-ho encara més cap opcions feixistes. Això és el que va passar a França.

La descripció que fa del règim croata a la Segona Guerra Mundial, el moviment ústaixa de Ante Pavelić, no pot deixar indiferent a ningú. Al igual que va passar a Romania i Hongria Romania, Polònia, Txecoslovàquia, Bulgària, i t’ha a dones que allà mai han tingut règims democràtics, de cap mena, bona part d’ells, van néixer de les derivades de la Primer Guerra Mundial, i la destrucció de l’Imperi Austrohongarès. Amb la Segona Guerra Mundial, l’exèrcit roig va implantar el comunisme integrant a molts països membres dels moviments feixistes sense cap mena de problema. A Romania va haver el major extermini de jueus per obra i gràcia del dictador Antonuscu a finals de 1942 on van ser assassinats entre 200.000 a 300.000 jueus,  per part de l’exèrcit i policia romana. Desprès de la derrota de Romania, fou executat al 1946 per crims de guerra, però miles de legionaris –Legió del Arcàngel Miquel- és van poder incorporar al nou règim comunista sense cap problema.

També Espanya és analitzada. Primo de Rivera, José Antonio Primo de Rivera, Falange, Guerra Civil, Franco. 

Hi ha una última part sobre el futur que pot tindré el feixisme a finals del segle XX. La avantatge de llegir el llibre ara, és que saps com a anat i desenvolupat aquests moviments. No estem els anys vint o trenta del segle passat. I malgrat que moltes veus –interessades- parlen de feixisme, caldria tenir en compte el que deia Payne i d’altres per no confondre el que va succeir ahir amb el què està passant avui. La història no és repeteix, perquè les dinàmiques socials i la introducció de nous elements – tecnologia i actors socials i polítics- fa que el passat no pugui tornar-hi de nou, el que no vol dir que nous reptes –autoritarisme postdemocràtic- puguin estar creant noves bases per un incert futur.

Champions: Barça-Anvers (5-0)

El Barça pot dormir tranquil, després de la golejada contra l'Anvers. Un partit sense complicacions, on els gols entraven sense voler i on una alineació força conservadora ha resolt al cap de 23' de joc.  Amb un 3-0, l'equip ha jugat  amb molta tranquil·litat. Un Anvers molt tou en defensa no ha sigut rival contra el Barça. A la segona part i amb els canvis de jugadors  ha sigut capaç de marcar dos gols mes per arrodonir una nit de Champions. Amb un rival com aquest el Barça no pot calibrar el seu estat de forma i sobretot, d'ànima. Ara mateix se sent en ratxa i capaç de tot. Caldrà rivals de més entitat què aquest Anvers.

PD: 

Miquel Ferreres

Remuntant el riu Llobregat: Cal Rosal a Pedret (i II)

 

Sant Quirze de Pedret

"Sant Quirze de Pedret és una obra del municipi de Cercs (Berguedà) declarada bé cultural d'interès nacional, tot i que el seu accés es fa des de Berga travessant el riu Llobregat mitjançant un pont medieval molt ben conservat.

És una església de tres naus (bé que la de migdia fou parcialment suprimida el segle XII), capçades a llevant per tres absis, el central de planta trapezoïdal i els laterals de planta de ferradura. La nau central era coberta originàriament amb una encavallada de fusta, que fou substituïda a finals del segle xii o principis del XIII per una volta apuntada sobre arcs formers.(...) Les naus laterals es comuniquen mitjançant dues obertures d'arc de ferradura a cada un dels murs de la nau central. Però només les del mur de tramuntana són originals. De les de migdia, una fou convertida en portal d'accés al segle XII-XIII, i l'altra és una còpia feta en la darrera restauració. La porta és doncs al mur de migdia de la nau central. És formada per dos arcs de mig punt en degradació, amb una arquivolta exterior, i una columna amb el capitell molt malmès a cada banda. La construcció de la porta en època romànica comportà l'enderroc d'una part de la nau de migdia. El campanar d'espadanya del segle XVII que s'alçava al mur de ponent va ser eliminat en la intervenció de l'any 1995.[1]

A l'interior s'han reproduït les pintures murals els originals de les quals es conserven a diferents museus -Solsona i MNAC-.[1]

Els orígens de Sant Quirze de Pedret són molt poc documentats. El lloc de Pedret és esmentat l'any 983 entre les possessions del monestir de Sant Llorenç prop Bagà, però de l'església, no se'n té referència fins al 1167, tot i que és evidentment anterior."[1]

Actualment hom s'inclina a pensar que l'església correspon únicament a dues etapes constructives: l'obra preromànica del segle X (fruit d'una sola campanya i d'un únic projecte, contra allò que s'ha dit a vegades), i les modificacions romàniques de finals de segle XII. En els anys 1960-62 l'església fou restaurada per la Diputació de Barcelona, sota la direcció de l'arquitecte Camil Pallàs. Aquesta restauració introduí alguns elements de confusió en la lectura arquitectònica de l'edifici que dificulten encara més la comprensió de la seva complexa cronologia.[1]

Absis nord

Absis sud

MNAC [2]

Seguint les indicacions d'Albert López Mullor* [3] indiquen de manera molt sintètica la història de la necròpolis de Sant Quirze de Pedret. 

"El concili Bracarense de l’any 561 va prohibir taxativament enterrar els fidels a l’interior dels temples, encara que aquesta pràctica va continuar durant alguns anys, sobretot si es tractava de personalitats religioses o civils. En tot cas, l’arqueologia palesa que, almenys des del segle VII, els llocs de culte estan freqüentment envoltats d’enterraments. (...)  El cas de la necròpolis de l’església de Sant Quirze de Pedret és un exemple, entre molts, d’aquesta darrera tradició, tot i que aporta alguna novetat, com és la presència d’un mur que delimitava el recinte funerari ja des del segle X, quan se suposa que els límits físics de les sagreres no es van establir fins al segle XI (Martí 1988)."

Trobar restes implica tasques de excavacions i l'estudi de tot allò que apareix a les tombes. Des de "Gómez Moreno (1919, 59) afirmava que l’església carece de historia, asseveració una mica radical però que no deixa de resultar significativa en indicar que està gairebé absent de la documentació escrita altmedieval." Passant per Pallàs (1962,63,64) "que la feia visigòtica". altres com Sitjes (1977,118) "el va situar al segle IX". Junyent (1983, 142) "que podia ser d'un moment inicial al segle X". Així les coses, sembla que entre les hipòtesis que s’havien proposat en el passat la més assenyada era la de Junyent, que també s’adiu amb el que es va descobrir en un altre paral·lel il·lustratiu, com és l’església de Sant Miquel de Sornià (Ponsich 1948, 1983)."

"A la segona fase d’ús del cementiri correspon un bon nombre de tombes situades a l’oest i al sud oest de l’església. La dispersió dels enterraments dins la necròpolis de Pedret no podia ser ortodoxa perquè resultava difícil d’enterrar en sagrat al voltant del seu perímetre, atès que la roca aflorava arreu. D’altra banda, hi ha una cita textual que al·ludeix una església en el lloc de Pedret, però sense esmentar ne l’advocació. Figura a l’acta de consagració del temple parroquial de Sant Miquel bastit dins el recinte del monestir de Sant Llorenç prop Bagà, datada del 984, un any després de la consagració de la basílica abacial: “El levita Franc li va donar el seu alou franc, és a dir, cases, casals, graners, hortals, horts, terres i vinyes, cultivades o sense cultivar, boscos, garrigues, prats, pastures, viaductes i aqüeductes, amb l’església de Sant (...), que està en el comtat del Berguedà, en la muntanya de Pedret, en el lloc anomenat Nesplosa” (Sallès 1985). Per tant, la primera dada sembla útil, encara que revestida de la lògica imprecisió que implica l’estudi d’un estil conegut parcialment i d’una iconografia mancada de repertoris extensos. La segona, proporcionada per les fonts és força minsa; no s’hi esmenta l’advocació de l’església però, en tot cas, s’hi diu que ja existia l’any 984."[3]

[4]