dijous, 14 d’abril del 2022

El laïcisme en temps de guerra

 


En un món cada vegada més inestable e imprevisible, on el populisme fake news fa furor, on aquesta sensació de deriva, és aprofitada per l’extrema dreta –una multinacional en vies d’expansió-, l’únic antídot és la reivindicació del laïcisme. Al llibre de Yuval Noah Harari, 21 lliçons per al segle XXI*, en el seu capítol 14 en parla del laïcisme. El seu subtítol es “Reconeix el teu costat fosc”. Veiem que ens diu Harari.

Què vol dir ser laic? Hi ha qui ho veu com gent que no creu ni “en déus ni en àngels” (pàg.285). I per tant, “el món laic sembla buit, nihilista i amoral” (pág.285)

Per els laics, aquest visió fosca, no correspon a la realitat. De fet, “molts valors laics són compartits per diverses tradicions religioses” (pàg.285)

Els laics, veuen els valors morals, no com un regal dels déus, sinó com  un esforç que els humans han fet per viure amb comú. Els laics, no reivindiquen cap monopoli de la veritat, i això els separa dels creients, accepten que certs valors com “la veritat, la compassió, la igualtat, la llibertat, el coratge i la responsabilitat” (pàg.286) son valors compartits per creients i no creients. La dificultat d’aquest codis és que “no es fàcil viure d’acord amb un ideal” (pàg.286).

Harari fa un repàs a aquests valors –veritat, compassió, la igualtat, la llibertat, el coratge, i la responsabilitat-. Si no tens a un Déu per demanar-li res o un Déu que et digui que has de fer, llavors, els laics tenen que tantejar respostes a les urgències d’aquest món. Veritat i creença son valors que poden ser compatibles, per exemple, quina és a finalitat de l’existència humana? En canvi, si el que vols es sortir d’aquest món, el millor es pujar a un coet, i per això, la ciència és més convenient que no pas que una catifa voladora. 

Harari, en tots els capítols d’aquest llibre, posa èmfasi en els límits, amb allò obscur, el cost irracional dels homes. I així, planteja aquesta pregunta: Era laic, Stalin? El propi Harari, es conscient de les dificultats de conrear aquests valors. Compassió i responsabilitat, dos valors fonamentals del laïcisme, son ara mateix posats a prova en la despietada Guerra a Ucraïna. Qui no vol ajudar els ucraïnesos? Però, volem una Guerra Mundial? Fins a quin punt volem que això s’aturi immediatament? Alemanya no vol prescindir del gas rus, la seva economia, el llocs de treball que estan en joc, fa de còmplice de Putin, sense voler-ho. Aquesta responsabilitat s’escampa a tota la UE. De fet la UE està finançant la Guerra a Putin, qui li surt de franc. De veritat volem entrar a una Guerra de conseqüències catastròfiques? 

Els valors son fàcils de dir, però tenen el seus límits, perquè cal prioritzar, no tots els valors son compatibles a la vegada. Això ja ho deia Isaiah Berlin, cal escollir. De fet la situació en la que estem, ja s’ha viscut altres vegades a l’historia. I malauradament, de la història no aprenen mai res d’ella.  L’exemple que es posa ara, es el de Hitler, i la seva política d’annexió de territoris. Quin és el límit? 

Harari, ens explica que en aquestes situacions, els humans “inventen i s’expliquen” històries" (pàg.295). Així sorgeix, la doctrina dels drets humans. A Ucraïna, aquest drets son destruïts sense cap mania. I qui porta la veu cantant té nom i cognom, Vladimir Putin, es el dolent de la barbàrie. Sempre hi ha qui ho negarà i voldrà posar a altres culpables. Potser arribarà un dia que Putin tingui que respondre del crims comesos a Ucraïna. 

Harari, fa una pregunta que li podríem traslladar a Putin: “Quin va ser l’error més gran que va cometre la teva religió, ideologia o visió del món? En què es va equivocar?.” I diu: “Si no en dones cap resposta seriosa, no seré jo qui confiï en tu”. (pàg.299). Les declaracions de Putin, i les seves mentides escandaloses, donen fe que no podem confiar en ell.  

 

Aniversari de la República (91 anys)

 


Proclamació de la II República a Madrid el 14 d' abril de 1931

dimecres, 13 d’abril del 2022

Ucraïna: 46 dies de guerra

 



Mariúpol


La devastació a Ucraïna, les matances de civil a mans dels russos es el pa nostre de cada dia. L’horror s’ha fet present a Mariúpol, els crims de guerra semblen no tenir aturador. I la Comunitat Internacional, segueix embarrancada en les seves pròpies contradiccions. Ucraïna està sent doblement destruïda, mort indiscriminada de la població civil i destrucció sistemàtica de les ciutats. Una guerra que porta 46 dies en marxa i no sembla que s'hagi d’acabar aviat. Putin vol la destrucció d’un país i d’un poble. Milosevic ho va fer a Bòsnia, però Putin te armes nuclears, i tothom te clar que seria capaç de fer-les servir. La UE segueix pagant a preu d’or el gas rus, li estem finançant la guerra, i a pesar d’això, no vol que Ucraïna poguí entrar a la UE ni a l’OTAN. L’exclusió àrea seria una ajuda inestimable per la població ucraïnesa i evitar la destrucció de tot el país. I malauradament, sembla que això no passarà. Segueixen estan sols. I tothom serà còmplice del desastre.

Ningú estima a Catalunya

  


A Catalunya no l’estima ningú. Amb l’excepció del País Basc, la resta suspèn a Catalunya. Andalusia, País Valencià, Extremadura (34,7), Galícia, Madrid (45,2). El “A por ellos” fa furor. Però, des dels temps de Pujol, els nostres polítics no s’han interessat massa per el nouvinguts de fora. A més les picabaralles eternes entre ERC i Junts, fan molt de mal al moviment independentista. La dreta mediàtica i el seu discurs d’odi contra tot el que té a veure amb el català, ha calat amb l’imaginari col•lectiu de fora de Catalunya. Els tòpics es repeteixen una i un altra vegada sense que cap instància faci res per contradir-la. 

Un dels clàssics: "amb separatistes que consideren inferiors els nens que parlen castellà", això ho diu una autoritat -Alfonso Fernández Mañueco- que pacta amb l’extrema dreta de Vox, que juga a la contra, contra Catalunya, ells volen eradicar el estat autonòmic, però no tenen cap inconvenient en asseure's a la cadira, un discurs neofranquista, contra la immigració –aquesta es el seva bandera-. Tenen un enemic i ell es el responsable de tots els mals que pateix Espanya, perquè ells adoren Espanya, i si fos necessari, matarien a la meitat que gosin posar amb dubte aquest amor patri. I malgrat tot, Mañueco i el PP no tenen cap dubta que el millor per ells, es pactar amb Vox. Un grup antisistema, neofranquista i predemocràtic, sens dubte, un aliat molt més fiable que el PSOE, posem per cas.


dimarts, 12 d’abril del 2022

l'Index GINI conspira contra Espanya

 Índice GINI (estimación del Banco Mundial) - Ranking de países - Europa








Segons aquest quadre Ucraïna és el lloc amb menys desigualtats social amb un índex GINI de 25.00(2016) i es troba a la posició 88 (0,751) amb el ranking del índex de Desenvolupament Humà (IDH). Això vol dir, que  Ucraïna, abans de la invasió russa, era un país, relativament pobre, però que no hi havia unes desigualtats social extremes. Al altre extrem, Turquia encapçala el rànquig de desigualtat amb un 41,90, però en la cinquena posició es troba Espanya amb un 36.20, per davant de Grècia (36.00). I això vol dir que les desigualtats son cada vegades més grans entre rics i pobres. La concentració de riquesa a Espanya està més concentrada en poques mans que altres països del  nostre entorn, ja sia Dinamarca (28.20), Polònia (31.80), França (32.70), Alemanya (31.70) o el nostre veí, Portugal (35.50). 

https://t.co/Oh9NzwW4r0

dilluns, 11 d’abril del 2022

Les banalitats de Ricardo Moreno Castillo

 Voldria comentar l’article de Ricardo Moreno Castillo “El mal de la banalidad” aparegut a la revista Claves de Razón Práctica, nº 281, marzo/abril 2022.




El text es polític, i per això les seves credencials –catedràtic de matemàtiques, i doctor en filosofia- no avalen el que pot dir des de la seva particular ideologia. Parla de la banalitat del mal, però malauradament, la seva mirada es també, banal. 

El articulista posa en el mateix sac fenò-mens radicalment diferents: el Brexit, el Procés a Catalunya, el terrorisme d’ETA, i a tots ells, els hi dona el mateix tractament. Si el terrorisme d’ETA va naixé en un context de dictadura, que el autor no explica, carrega contra els que li van donar suport o simplement van mirar a un altra lloc. La mort no es banal, l’expressió de l’Hanna Arendt, malgrat el seu èxit, no es fens genial. I la mort del poble jueu, a la Segona Guerra Mundial, va ser una catàstrofe. Però, segons Ricardo Moreno, tots aquests fenòmens tenen les mateixes arrels. 

En un pàgina explica segons ell, el Procés a Catalunya. La culpa de tot, ho tenen els seu mandatari, li fa tanta mandra dir els noms, escollits democràticament, què no els menciona, deixa un retrat rebot, com a les pel•lícules de detectius, per dir que “ todo empezó porque un político frívolo y atolondrado, del cual por cierto ya nadie se acuerda, decidió, así sin más, que los catalanes deseaban un nuevo estatuto” (pàg.39).  Segons el nostre articulista, els catalans varen ser enganyats per uns mandataris que havien perdut el seny, i el pitjor va ser que una part de la ciutadania, el va seguir. Al darrera d’aquests laments, hi ha la idea llançada per el eminent ultra-lliberal Vargas Llosa, quan da dir que “havia de votar lliurament, però que havia que saber votar be”. 

Ricardo Moreno, segueix l’estela de Vargas Llosa, si el que voten no compleixen les expectatives del qui si saben el que es bo, llavors, la culpa es de la gent. Si votes els partits independentistes, per exemple, ets o un ingenu o un malvat antipatriota –espanyol-. No puc deixar passar el retrat ja canònic del que ha passat amb el Procés, segons la versió interessada i esbiaixada d’una part de la societat espanyola. L’autor denuncia que “Persones de una misma familia se enfrentaron entre sí y muchas empresas salieron de Catalunya provocando una catastrófe económica para el país que los nacionalisrtas decían defender” (pàg.39).

En fi, l’anàlisi del Sr. Moreno, deixa clar que per ell, el independentisme, està fora de lloc. Dos milions de persones son banals, si haguessin triat el PP o Cs’ o PSC serien intel•ligents. I això vol dir que caldria que no votessin.

Banalitat en el diccionari de María Moliner, vol dir sense interès, i això és aquest article, què al ficar fenòmens diferents –molt diferents- dins del mateix concepte, explicats amb tòpics, fa prescindible la seva lectura. La revista Claves de Razón Práctica, dona espais a una sèrie de personalitats, que semblen tallades des de el mateix patró ideològic.  


Una tarda a l'opera

 Avui hem anat al Liceu. Les noces de Figaro, era l’escollida. La representació començava a les 19h. Hem anat amb tren. Amb la targeta de jubilats ens ha sortir força be de preu (4.25€). Hem passejat per una Barcelona atapeïda de turistes. Hem passejat per les Rambles, la Catedral, ocupada per diferents musics de carrers amb les seves guitarres.  Hem passat per la plaça Sant Jaume, amb reivindicacions sobre Ucraïna. Plaça Sant Miquel, per carrerons poc polits fins arribar a la Plaça Reial, feia molt de temps que no hi passàvem. Hi havia bombers, però no semblava que hi hagués cap incendi. Desprès ens en ficat per carrers fins arribar a la Basílica de Santa Maria del Pi, i hem anat per el carrer Petrixol. Encara sobreviuen un parell de cafès per prendre cafè i suïssos. La modernitat s’ho vol menjar tot, però faltaven les botigues de papereria i dibuix que eren un tret característic d’aquest carrer. Hem tornat a La Rambla, i tot envoltats de turistes. En voltat per la Boqueria,  ple de petits locals per menjar. A les 18.30 ens hem posat a la cua per entrar-hi al Liceu. Hem pujat al entresol, de la primera planta, es veia el 93% del escenari. Bon lloc per veure l’orquestra. Impressiona el lloc. Hi havia els habituals, perquè molts es saludaven com si fossin assidus a l’opera.



La Rambla



Plaça Reial


Una de les obvietats es que a Barcelona, un turista podria passejar-se per les Rambles, i veien les tendes de souvenirs, plena de imatges andaluses, on tothom parla castellà, és que aquí només hi ha un idioma, el castellà. Quant més turistes vinguin, menys català es parlarà. 




Liceu


A les 22.20h s’ha acabat l’opera. Un bon espectacle, amb música de Mozart, i unes històries de amors i embolics permanents. Els cantants excel•lents, jo no entenc, però les veus eren precises i la seva modulació també. Jo portava la confusió del famós Figarooo....., però amb aquesta opera no hi ha aquesta cançó, sinó al Barber de Sevilla!.  Que és una continuació d’aquesta. Hem arribat a Renfe en 8’ i el tren a Manresa s’ha fet esperar 5’. Al tren, més enllà de les veus automàtiques, la llengua que s’escolta es el castellà. Hi ha molta gent de fora, especialment, de sud-americana. El tren ha parat a totes les estacions, i el que un vol es anar més de presa, i ha pocs tren directes. A les 23.50h hem arribat a casa. Una bona tarda!