Arte y música: Martin Johnson Heade

 

Martin Johnson Heade (1819-1904)

Ressenya: Fer exercici o fer el que vulguis?

Llegint a Nassim Nicholas Taleb, Sección 2 por qué doy todos esos paseos, o de cómo se vuelven frágiles los sistemas *(pág.423 y ss.)

Parla d’una idea recurrent que té base a en la nostra evolució com espècie. Som caçadors-recolectors durant bona part del nostre desenvolupament com homo sapiens. Això vol dir, que la Natura, mitjançant l’evolució, ens ha fet capaços per sotmetre el cos a estrès intensos juntament, amb períodes de tranquil•litat i benestar. Depenia dels llocs de caça i el cicles estacionals. Més difícil al hivern que a la primavera. Des de que l’agricultura va començar la fixació de les poblacions en petits assentaments, a poder ser a prop d’un riu, el nostre desenvolupament com espècie  dominant s’ha anat fent cada vegada més extensiu i intensiu. Vivim en ciutats, cada vegada més grans contra la lògica. Es fa difícil viure en megalòpolis que deixen els seus habitants en condicions precàries. Avui la immensa majoria de la població mundial viu en ciutats.

Els nostres hàbits alimentaris i d’exercici han canviat molt des de aquells caçadors-recol•lectors. Han vist en el reportatges de National Geogràfic que hi hagi caçadors-recol•lectors grassos? La resposta es que no. L’obesitat es una malaltia que s’ha generat en les ciutats. Sempre hi ha hagut gent obesa, però era l’excepció. Ara, en aquest món globalitzat, l’obesitat s’ha transformat en epidèmia. Per què passa això? Com sempre, no hi ha respostes simples. El que hi ha es una multiplicitat de causes que no sempre son fàcils de destriar. Es parla de dietes, de fer exercici, de menjar menys i millor, de deixar el menjar escombraria, de la genètica de les persones, de canvis al metabolisme, del efecte de la pobresa. Avui no cal anar a caçar per menjar. Simplement cal anar al supermercat i omplir el carret de la compra, per posar-ho al frigorífic, un invent genial, però que també ha tingut un impacta per el medi ambient més gran del que es podia pensar.

Tota aquest digressió ve a compte del fet que el cos es defensa del que fan exercici sistemàtic per rebaixar pes. Els nostres avantpassats no anaven a  córrer per els carrers o feien curs de mitges maratons ni res per el estil. El cos es rebota contra aquesta manera de fer. Això vol dir, que cal un enorme esforç de perseverança i constància en el exercici continuat per rebaixar greix. El cos es revenja, hi ha memòria genètica. Cada vegada que mengem el cos reté tot el greix perquè no sap si estem en època de bonança o no. Les dietes que fan baixar el pes corporal molt de presa té com a conseqüència que si ho deixes recuperis molt ràpidament el pes. Es indiscutible que si fas molt exercici i passes gana acabares aprimant-te. Però el efecte rebot estarà esperant qualsevol oportunitat per tornar a recuperar pes. Tantes dietes miraculoses, tantes lluites personals, tantes vegades començant de nou allò que no va acabar de funcionar. Però nosaltres seguint intentant-ho.

Les persones necessiten “variabilitat i aleatorietat”. Les rutines poden fer mal. Tant si es per fer com si es per no fer res. Cal estressar al cos. Aquest està preparat per suportar un cert nivell d’estres. Ja sé que la vida porta força estrès. Però si volen un canvi en el nostre mode de vida, cal incorporar-ho. Així per exemple, no cal anar tots els dies al gimnàs o anar a corre cada dia. Hi ha una imatge molt expressiva en el text de Taleb: “caçàvem en resposta a la gana; no esmorzàvem per anar a caçar, sinó que la caça accentuava els nostres dèficits energètics” [ “cazábamos en respuesta al hambre; no desayunábamos para ir a cazar, sino que la caza acentuaba nuestros déficits energéticos”] (pág.425)

Si bona part de la nostra evolució com homo sapiens, ha passat gana, potser això pot donar-nos pistes  del que hem de fer nosaltres. Els nostres estomacs encaren son els que portaven els homes que van destruir els neandertals. No ha hagut una evolució genètica en el nostre cos. Estrès i descans sembla que aquesta equació era la que funcionaven els nostres avantpassats. Temps de passar gana, ja sigui per les males collites o sequeres o guerres, però el cas, es que passaven gana. I desprès a omplir-se el estomac no sigui no tornin les vaques grasses. Es el “Extremistàn gris” (pág.429), es a dir, variabilitat, en el exercici, en la forma de mirar el món. No hi ha un món com si fos una gràfica plana, monotonia, cal alterar-la, aleatorietat, es exactament el que tenim ara mateix, amb la pandèmia. Un cigne negre –un fet imprevisible al qual no la havien previst en cap escenari- que trasbalsa tota la nostra manera de viure. I això si porta estres.    

Els fixatges del Barça

 

S'ha acabat el període de  fitxatges d'hivern. El Barça volia que marxes Dembélé, però cap equip el vol. Uns fixatges que faran mal al planter. Mai saps com reaccionaran les noves adquisicions, però el que sembla clar és que el Barça no hi ha cap planificació de futur, cap projecte, que no sigui sobreviure a la penúria econòmica en el que el club està immers. 

S'ha fitxat un jugador Aubameyang provinent del Arsenal, que ja no el volia. Ha tornat un altre jugador que havia jugat al Barça, Adama Traoré. Jugadors que no son de futur. No hi ha diners, però sobretot no hi ha idees de futur. Tampoc cap jugador de futur vol anar a un equip devaluat com és el Barça. Ferran Torres i Alves completen un quadra d'honor que no farà tremolar el Camp Nou.

Què pensen fer amb els joves Abde, Jutglà? I amb el "nou" golejador Luuk de Jong? Encara hi és Memphis Depay? Què faran amb tots ells? Ja posats, Dembélé es quedarà a la grada com Umtiti? No era el futbolista més desequilibrant del món mundial? Tot plegat un desastre.  En els últims quatre anys, el Barça ha incorporat 26 jugadors al primer equip. Excepte els del planter, la resta han sigut un mal negoci. Sembla que no hi ha massa talent a l'hora de fitxar jugadors de futur, sobretot fora de la Masia.  Com pensa l'ombra allargada de Messi.

 

"El meu pare ja m'ho deia", Belloch

 

"El meu pare, que desgraciadament va morir fa molts anys, deia que l'únic problema real que hi havia a Espanya no era el País Basc, sinó Catalunya. Ho deia quan el terrorisme estava en plena expansió, i pot ser que el meu pare tingués raó, que en termes institucionals la situació a Catalunya és molt més perillosa que la que provocava el terrorisme, que generava i genera dolor, ràbia i indignació però no qüestiona l'estat de dret. En el fons, a l'inrevés, el reafirma". (Ara.cat. 29/1/22)

Utilitzar al pare per dir el que ha dit Juan Alberto Belloch (PSOE), demostra el tarannà d'aquest dinosaure polític. Sembla que a certa edat els antics esquerrans es tornen rancis i nostàlgics.  Es pot, naturalment, no estar d'acord en el ideari independentista, però aquesta obsessió de fer entrar a ETA, sembla indecent, d'un partit PSOE i un govern de Felipe González que va crear el GAL. Te raó, Catalunya genera un problema institucional, però el que es segur, es que no amainarà el problema, perquè el PSOE és incapaç de donar resposta més enllà de l'apel·lació a la unitat de la pàtria, això ja ho deia Franco, i sembla que tots aquests eterns dirigents del PSOE, siguin els seus testaferros. 

Recomendaciones musicales

 

Arte y música: David Hockney

 

David Hockney

Dia Internacional de Commemoració en Memòria de les Víctimes de l'Holocaust

 

La Commemoració és oportuna tal com diu l'article de Vicenç Villatoro, El mal no és banal (Ara.cat,26/1/22). La desmemoria col·lectiva és molt gran. A Espanya és parla de nazis, per referir-se els catalans que volen un estat independent. Aquesta connexió demostra fins a quin punt és pot arribar per destruir el contrari, tot si val.

La memòria dels que van morir els camps de concentració està assegurada, però el que no està és que aquesta memòria sigui banalitzada per aquells que aplaudeixen la "División Azul". El llibre de Montserrat Roig, "Els catalans als camps nazis"  Edicions 62, fa un inventari amb noms i cognoms. A Espanya costa molt reivindicar a tots ells.

Oblidar, negar  i banalitzar, heus ací la triada que voldria silenciar per sempre aquestes víctimes que fan nosa per el relat interessat que alguns voldrien imposar.