Bon Nadal, malgrat tot!

 

La rifa de Nadal arriba a Pachà !

 

"(...). El dret inalienable del poble és l'enveja i, gràcies a l'enveja, tota la democràcia civilitzada rutlla! D'aquesta manera el poble somnia, i la gent es presenta als concursos, i compren números  de totes les loteries i rifes, estatals, nacionals i comarcals... El poble ha de tenir les seves fantasies, sí senyor, i creure fermament que un dels seus, potser un dia i gràcies a la sort, serà un privilegiat. Per això els mostrem, en imatges, tanta bellesa*...(pàg.176) (...)"

El Covid torna a guanyar la rifa d'aquest any !

 Ahir va haver la rifa de Nadal. Un impost què surt de gratis al Estat, en aquests temps pandèmics. Un Nadal que sembla que ja no serà el que volíem. Restriccions. Sembla que las vacunes no acaben de immunitzar a la població. A les UCI hi ha molta gent que no s’ha vacunat. Però malgrat el “passaport Covid” molta gent no acaba de vacunar-se, ja sigui per conviccions i altres per pors. El resultat es un nou rebrot que es tradueix en un augment de malats els hospitals i a les UCI. 

Rifa de Nadal (2021)

Bones paraules dels Governs, però no arriben les ajudes per els sectors més sensibles a aquests tancaments preventius. La restauració especialment, però també a tots aquells que veuen com aquestes restriccions comporten menys clients i per tant menys facturació. Sense mesures addicionals, rebaixa d'impostos, ajuts directes que no arriben o be son molt restrictives, aquest final d’any pot ser un polvorí social què els únics beneficiats seran l'extrema dreta i la dreta extremada.

Per què, quina diferència hi ha entre els negacionistes de les vacunes i aquells que no s’ha la volen posar perquè addueixen tota mena de explicacions –racionalitzacions- per no  posar-se-la? Si parlem de drets, per què el dret de qui no vol posar-se-la ha de prevaldre per de munt d’aquell que si s’ha la posada? En un cas, posa en risc la salut dels que l’envolten i a ell mateix. No s’ha de fer res, en aquests casos? Ja sé que això es molt delicat. La llibertat ha de tenir prioritat, però també la salut. Com vivim en societat, i no en una illa aïllada, s’ha de posar en valor el be més ampli, potser això es una visió molt utilitarista (J.S.Mill), però no es menor les conseqüències de cridar llibertat a costa que la resta es posin en risc, perquè un volgui gaudi de la seva llibertat.

Sevilla-Barça: El Sevilla dona una mica d'oxigen al Barça

 

Ahir un partit devaluat, amb dos equips molt diferents i amb trajectòries desiguals. Un Barça que va ser capaç d'empatar a un camp difícil com es el Sevilla. Però aquest empat, molt valuós per l'estat anímic del equip, va ser possible per l'expulsió de Koundé. El Sevilla sent el segon de la classificació de la Lliga, ja li va anar be aquest empat. 

El Barça va poder guanyar el partit, però està negat per el gol. Un tir al pal de Dembélé els últims instants va poder capgirar el partit. Al final empat. Si veiem la fotografia sembla que hagin guanyat no sé sap què. Injecció de moral. 

Un altra cop l'heroi del equip es diu Gavi, un noi tot cor, ganes i ambició, precisament, el que falta a bona part del equip.  Luuk de Jong, va tornar a sortir quant quedava uns minuts per acabar el partit. No sé quin sentit té això. Així, és molt difícil que un jugador que no té minuts, que va ser fitxat, no sé ben be perquè, té que estar a la banqueta veien com juguen els juvenils del Barça. Deu ser molt depriment i poc engrescador per ell. 

Un cas a part va ser l'àrbitre Del Cerro Grande. Sense cap criteri, va deixar que els jugadors del Sevilla repartissin estopa sense mirament, mentre l'àrbitre s'ho mirava tranquil·lament. Quan eren els joves del Barça, falta immediata. Va treure una vermella a un jugador del Sevilla, merescuda. Quant deixes de castigar entrades a destemps, sense ensenyar la groga, el llisto mental puja a nivells estratosfèrics. Un autèntic disbarat d'arbitratge. Un camp moll, i unes sobreactuacions del jugadors -de totes les bandes- generen teatre i confusió. Aquest tipus de comportament, tindrien que castigar-se, per exemple, amb el VAR. 

  

Destitució o Substitució?

 

Sembla que si el Govern fa alguna cosa, be o malament, sempre es motiu per desencadenar un allau de critiques. Aquestes crítiques no son mai neutres, totes porten un esbiaix ideològic. Què un govern, canviï a Trapero de la cúpula del Mossos, tindria que ser un acte normal, però, desprès del 1-O (2017) res ja es normal a Catalunya. Trapero va ser portat els Tribunals per destruir-lo a ell i la Institució. La seva defensa va ser una bufetada contra els que el volien destruir, Pérez de los Cobos i companyia. Va ser absolt. Però el mal estava fet. El van restituir del càrrec. Les seves afirmacions de què tenia un pla per detenir al Govern de la Generalitat, si calia, va ser el detonant. I ara, el Conseller Elena, el destitueix segons uns i el substitueixen segons el Govern (ERC i Junts) i posa el seu lloc a Josep Maria Estela com nou Cap dels Mossos d’Esquadra.

Pensar que aquesta substitució es per fer feliç a la CUP és inversemblant, perquè la CUP mai estarà contenta amb res. Mai a aprovat uns Pressupostos, mai donarà el seu vist-i-plau a res. Així què voler relacionar-los simplement, es voler posar llenya al foc, munició per el PSC.  

Ressenya: La societat pal·liativa de Byung-Chul Han

 

Byung-Chul Han, La societat pal•liativa. El dolor avui. Trad. David Torres Sanz. Herder Editorial. Barcelona, 2021.

El llibre, és una instantània, una més, que Han, a través dels seus llibres vol fer de la nostra societat actual. Han interpreta el dolor com allò que ens fa humà. Al llarg del breu assaig (88 pàgines) interroga a diferents autors, per explicar què vol dir el dolor avui. Per les seves pàgines, apareixen Heidegger, Nietzsche, Jünger i d’altres, per parlar del dolor i el seu significat.

La tesi de Han és que la nostra societat no vol parlar del dolor. Li fa pànic la sola idea de poguer sentir dolor. I es per això que la nostra societat postmoderna, voldria abolir-les de totes les esferes el dolor. Per això, el títol de l’obra: La societat pal•liativa. Anestesiar-se és millor que patir dolor. El nostre sistema neoliberal, exalta la positivitat, mentre el dolor suposa negativitat. Una societat que nega el dolor, podrà dir Han: “Qui pretengui eradicar tot dolor haurà d’eliminar també la mort” (pàg.88). Aquesta es la promesa de biotecnologia actual. Han sentencia el que vol dir això: “Però una vida sense mort ni dolor ja no és una vida humana, (...)” (pàg.88).

En aquesta societat del rendiment i la positivitat a tota costa, el dolor, la malaltia i la mort son la triada malèfica que cal esborrar de qualsevol equació. El rendiment, la productivitat, el consumisme, son la triada virtuosa. Per això, la medicina actual té com objectiu eradicar aquella triada malèfica. El empresari de la pròpia vida, es a dir, cadascun de nosaltres, no podem aturar-nos per res, i menys per el dolor. La paradoxa de tot plegat és que qualsevol persona, veu al seu televisor una quantitat ingent de gent que mort per accidents, guerres, conflictes de tota mena, a les pel•lícules, els morts ja no conten, les males notícies, son rebutjades passant a un altra canal més amable. 

Tant dolor que hi ha al mon i el resultat no es més solidaritat amb aquells que pateixen, si no, un replegament a dins d’un mateix. Voldríem blindar-nos contra allò que ens dona por. L’altre s’ha convertit en l’enemic. Qualsevol pot infectar-nos. Cal establir separacions, la nova biopolítica –G.Agambe-, troba aliats inesperats a la societat. Quarantenes preventives son acollides de la millor manera possible. 

El neoliberalisme, ha trobat un filo inesperat i profund. La nostra societat te por. Una por què abans, amb allò que dèiem “societat sòlida”, podíem reconèixer fàcilment, malgrat que l’enèmic cal construir-lo. Però ara en aquesta “societat líquida”, l’enèmic està per tota arreu. Es com diu Z.Bauman, una societat assetjada. Les nostres pors no poden ser curades amb píndoles. Si amb aquella societat sòlida, hi havia un horitzó d’emancipació, ara mateix, sembla que l’horitzó és el de la submissió.     

Alsàcia: Estrasburg- Obernai- Eguishem- Barcelona

 Dia 4

M’he llevat a les 6.30h. Hem acabat de preparar la maleta, l’altre ja estava feta. Preparar la maleta vol dir què és ella qui la fa. Desprès del ritual habitual, hem anat a esmorzar (7.15h). Croissant i caputxinos. Poc desprès s’han afegit altres companys. Estàvem al espai ample que el dia anterior va inaugurar la cap. Hem pujat a la habitació per acabar de tancar la maleta i repassar de no deixar-nos res. Hem fet temps fins a les 8.45h. Hem anat a peu fins a la parada del nostre autocar. Hem anat arrastrant les maletes, no podíem dir què no érem turistes que ja marxàvem.

Hem pujat al bus, hem pogut fer una visita amb bus per les institucions europees. Els edificis son colossals i volen representar el poder de la UE. Sense baixar del autocar, es fa difícil fer fotografies com deu mana. 

El nostre primer objectiu a sigut Obernai. Un poblet molt bonic, amb les típiques cases “Hans-Gretel”. Tots els aparadors estàvem en estat de revista. La decoració demostrava bon gust, al igual que la presentació del seus productes. Hi havia una reivindicació de productes de proximitat. Hi havia un munt de pastisseries, totes amb molt bona pinta. També van trobar una pastisseria “sens gluten”! Van comprar un pastís (petit). 

Hem passejat per el poble (11 mil habitants), queia pluja fina i un escamot del exercit (3) amb els seus fusells d’assalt, advertien de què la seguretat no està assegurada.

Hem pogut reservar el dinar en un lloc molt bonic i amb encant. Hem dinat molt be. He menjat civet. Estava molt bo. Algú és deu pensar que soc no sé sap què, perquè explico que he dinat, simplement, ja no m’ha agrada menjar entrepans, això ho deixo per els mes joves, si és el què li ve de gust. A les 15h marxen cap el últim destí d’aquesta marató per Alsàcia. Plou suaument. El autocar en ha donat un recorregut alternatiu, per veure els camps, ple de vinyes, en paral•lel a l’autovia A-35. 

A les 16.20h –podria dir que per fer més efecte, poso les hores exactes, val més que ho pensin, dona rigor a la narració- hem arribat a la nostre última parada, és diu Eguishem (mil set-cents habitants). Un poble què està inclós a la ruta del Nadal a Alsàcia, un lloc, què la millor paraula que se li escau és pintoresc. Tot molt cuidat i engalanat de Nadal, amb les típiques cases estil “Hans-Gretel”. La infraestructura turística està molt ben pensada. Hi ha uns aparcaments i uns lavabos a 5’ del centre turístic, a més d’un directori amb els llocs d’interès.   A partir de les 17h s’ha fet fosc, les llums omplien la foscor i els turistes gaudien d’aquest nou parc temàtic nadalenc. 

Reproduction d'une gravure (1885) se trouvant à la bibliothèque nationale représentant le château d'Eguisheim au temps de Hugues IV (1027-1048).

Què un poblet petit, arribi tanta gent, és mèrit del poble, dels seus habitants i de les Autoritats corresponents. Això falta a casa nostre, com a la resta d’Espanya. Durant la visita, no plovia hi hem fotografiat el lloc amb insistència. Com els horaris del vols son malauradament molt estrictes, a les 18h hem agafat el autocar per anar al aeroport de Basel (Basilea) que està a 66 km d’Equishem. A l’autovia no hi havia enllumenat, tot fosc, sort què l’autocar si tenia i per això puc escriure sobre aquest dia. Al poblet d’Equishem hi havia molts turistes espanyols. Ara els milmil•lionaris, no tenen que creuar-se amb els turistes, és compren illes per ells sols. 

 Hem arribat al aeroport de Basilea (Basel). Des del moment què entres ets sospitós. Hem facturat maletes al mostrador de la companyia que hem volat. Hem tingut que anar com ovelles per les cintes ben recargolades, simulant meandres d’un riu inexistent, però en aquell moment no havia ningú més. És una manera de dir-t’he qui mana allà.  Ensenyar el bitllet de viatge i el DNI. Un altra porta i el control de escàner per les bosses de mà i el arc de la sospita. El arc a xiulat en honor de les meves botes, ací no he tingut que treure-me-les, perquè tenien una màquina on posaves la bota o sabata i et marcava si esta be o no. Semblava una andròmina del servei secret del “super-agent 86”. La corretja del cinturó imprescindible treure-la per la seguretat del avió i passatges. Teníem a prop d’una hora abans d’embarcar. La cafeteria estava al començament, desprès tot estava tancat. Hem caminat per els passadissos mig buits. Hem arribar al costat de la porta d’embarcament. Carregar el mòbil i llegir una estona. A l’hora han cridat per el embarcament, un altra cua. Nou control per accedir-hi al avió. El meu lloc com a l’anada al costat de la finestra que mira les ales del avió. L’espai es estret. Hem sortit a l’hora en punt (21.15h) i a les 22.45h arribaven a Barcelona. Hem passat un nou control de Covid què ens havien enviat des de la Meva Salut, però un dels mòbil ja no tenia bateria, moment de pànic. Hem tingut que endollar el mòbil a un lloc habilitat per aquestes emergències. Una mena de purgatori aeronàutic. Afortunadament, el mòbil encara li queda un 12% i hem pogut resoldre aquesta contingència inesperada. Quant  hem passat aquest control, les maletes estaven varades a les cintes. Les hem recollit com la resta dels companys i ens han fet la fotografia de grup. Afora la temperatura  era relativament bona, havia plogut, perquè el terra estava humit. El autocar a arribat al cap d’uns minuts. Pujar i cap a Sabadell. El so de les maletes ha inundat els carrers on passàvem. Agafar el cotxe i a casa. El viatge a Alsàcia havia acabat.