Ressenya: La societat pal·liativa de Byung-Chul Han

 

Byung-Chul Han, La societat pal•liativa. El dolor avui. Trad. David Torres Sanz. Herder Editorial. Barcelona, 2021.

El llibre, és una instantània, una més, que Han, a través dels seus llibres vol fer de la nostra societat actual. Han interpreta el dolor com allò que ens fa humà. Al llarg del breu assaig (88 pàgines) interroga a diferents autors, per explicar què vol dir el dolor avui. Per les seves pàgines, apareixen Heidegger, Nietzsche, Jünger i d’altres, per parlar del dolor i el seu significat.

La tesi de Han és que la nostra societat no vol parlar del dolor. Li fa pànic la sola idea de poguer sentir dolor. I es per això que la nostra societat postmoderna, voldria abolir-les de totes les esferes el dolor. Per això, el títol de l’obra: La societat pal•liativa. Anestesiar-se és millor que patir dolor. El nostre sistema neoliberal, exalta la positivitat, mentre el dolor suposa negativitat. Una societat que nega el dolor, podrà dir Han: “Qui pretengui eradicar tot dolor haurà d’eliminar també la mort” (pàg.88). Aquesta es la promesa de biotecnologia actual. Han sentencia el que vol dir això: “Però una vida sense mort ni dolor ja no és una vida humana, (...)” (pàg.88).

En aquesta societat del rendiment i la positivitat a tota costa, el dolor, la malaltia i la mort son la triada malèfica que cal esborrar de qualsevol equació. El rendiment, la productivitat, el consumisme, son la triada virtuosa. Per això, la medicina actual té com objectiu eradicar aquella triada malèfica. El empresari de la pròpia vida, es a dir, cadascun de nosaltres, no podem aturar-nos per res, i menys per el dolor. La paradoxa de tot plegat és que qualsevol persona, veu al seu televisor una quantitat ingent de gent que mort per accidents, guerres, conflictes de tota mena, a les pel•lícules, els morts ja no conten, les males notícies, son rebutjades passant a un altra canal més amable. 

Tant dolor que hi ha al mon i el resultat no es més solidaritat amb aquells que pateixen, si no, un replegament a dins d’un mateix. Voldríem blindar-nos contra allò que ens dona por. L’altre s’ha convertit en l’enemic. Qualsevol pot infectar-nos. Cal establir separacions, la nova biopolítica –G.Agambe-, troba aliats inesperats a la societat. Quarantenes preventives son acollides de la millor manera possible. 

El neoliberalisme, ha trobat un filo inesperat i profund. La nostra societat te por. Una por què abans, amb allò que dèiem “societat sòlida”, podíem reconèixer fàcilment, malgrat que l’enèmic cal construir-lo. Però ara en aquesta “societat líquida”, l’enèmic està per tota arreu. Es com diu Z.Bauman, una societat assetjada. Les nostres pors no poden ser curades amb píndoles. Si amb aquella societat sòlida, hi havia un horitzó d’emancipació, ara mateix, sembla que l’horitzó és el de la submissió.     

Alsàcia: Estrasburg- Obernai- Eguishem- Barcelona

 Dia 4

M’he llevat a les 6.30h. Hem acabat de preparar la maleta, l’altre ja estava feta. Preparar la maleta vol dir què és ella qui la fa. Desprès del ritual habitual, hem anat a esmorzar (7.15h). Croissant i caputxinos. Poc desprès s’han afegit altres companys. Estàvem al espai ample que el dia anterior va inaugurar la cap. Hem pujat a la habitació per acabar de tancar la maleta i repassar de no deixar-nos res. Hem fet temps fins a les 8.45h. Hem anat a peu fins a la parada del nostre autocar. Hem anat arrastrant les maletes, no podíem dir què no érem turistes que ja marxàvem.

Hem pujat al bus, hem pogut fer una visita amb bus per les institucions europees. Els edificis son colossals i volen representar el poder de la UE. Sense baixar del autocar, es fa difícil fer fotografies com deu mana. 

El nostre primer objectiu a sigut Obernai. Un poblet molt bonic, amb les típiques cases “Hans-Gretel”. Tots els aparadors estàvem en estat de revista. La decoració demostrava bon gust, al igual que la presentació del seus productes. Hi havia una reivindicació de productes de proximitat. Hi havia un munt de pastisseries, totes amb molt bona pinta. També van trobar una pastisseria “sens gluten”! Van comprar un pastís (petit). 

Hem passejat per el poble (11 mil habitants), queia pluja fina i un escamot del exercit (3) amb els seus fusells d’assalt, advertien de què la seguretat no està assegurada.

Hem pogut reservar el dinar en un lloc molt bonic i amb encant. Hem dinat molt be. He menjat civet. Estava molt bo. Algú és deu pensar que soc no sé sap què, perquè explico que he dinat, simplement, ja no m’ha agrada menjar entrepans, això ho deixo per els mes joves, si és el què li ve de gust. A les 15h marxen cap el últim destí d’aquesta marató per Alsàcia. Plou suaument. El autocar en ha donat un recorregut alternatiu, per veure els camps, ple de vinyes, en paral•lel a l’autovia A-35. 

A les 16.20h –podria dir que per fer més efecte, poso les hores exactes, val més que ho pensin, dona rigor a la narració- hem arribat a la nostre última parada, és diu Eguishem (mil set-cents habitants). Un poble què està inclós a la ruta del Nadal a Alsàcia, un lloc, què la millor paraula que se li escau és pintoresc. Tot molt cuidat i engalanat de Nadal, amb les típiques cases estil “Hans-Gretel”. La infraestructura turística està molt ben pensada. Hi ha uns aparcaments i uns lavabos a 5’ del centre turístic, a més d’un directori amb els llocs d’interès.   A partir de les 17h s’ha fet fosc, les llums omplien la foscor i els turistes gaudien d’aquest nou parc temàtic nadalenc. 

Reproduction d'une gravure (1885) se trouvant à la bibliothèque nationale représentant le château d'Eguisheim au temps de Hugues IV (1027-1048).

Què un poblet petit, arribi tanta gent, és mèrit del poble, dels seus habitants i de les Autoritats corresponents. Això falta a casa nostre, com a la resta d’Espanya. Durant la visita, no plovia hi hem fotografiat el lloc amb insistència. Com els horaris del vols son malauradament molt estrictes, a les 18h hem agafat el autocar per anar al aeroport de Basel (Basilea) que està a 66 km d’Equishem. A l’autovia no hi havia enllumenat, tot fosc, sort què l’autocar si tenia i per això puc escriure sobre aquest dia. Al poblet d’Equishem hi havia molts turistes espanyols. Ara els milmil•lionaris, no tenen que creuar-se amb els turistes, és compren illes per ells sols. 

 Hem arribat al aeroport de Basilea (Basel). Des del moment què entres ets sospitós. Hem facturat maletes al mostrador de la companyia que hem volat. Hem tingut que anar com ovelles per les cintes ben recargolades, simulant meandres d’un riu inexistent, però en aquell moment no havia ningú més. És una manera de dir-t’he qui mana allà.  Ensenyar el bitllet de viatge i el DNI. Un altra porta i el control de escàner per les bosses de mà i el arc de la sospita. El arc a xiulat en honor de les meves botes, ací no he tingut que treure-me-les, perquè tenien una màquina on posaves la bota o sabata i et marcava si esta be o no. Semblava una andròmina del servei secret del “super-agent 86”. La corretja del cinturó imprescindible treure-la per la seguretat del avió i passatges. Teníem a prop d’una hora abans d’embarcar. La cafeteria estava al començament, desprès tot estava tancat. Hem caminat per els passadissos mig buits. Hem arribar al costat de la porta d’embarcament. Carregar el mòbil i llegir una estona. A l’hora han cridat per el embarcament, un altra cua. Nou control per accedir-hi al avió. El meu lloc com a l’anada al costat de la finestra que mira les ales del avió. L’espai es estret. Hem sortit a l’hora en punt (21.15h) i a les 22.45h arribaven a Barcelona. Hem passat un nou control de Covid què ens havien enviat des de la Meva Salut, però un dels mòbil ja no tenia bateria, moment de pànic. Hem tingut que endollar el mòbil a un lloc habilitat per aquestes emergències. Una mena de purgatori aeronàutic. Afortunadament, el mòbil encara li queda un 12% i hem pogut resoldre aquesta contingència inesperada. Quant  hem passat aquest control, les maletes estaven varades a les cintes. Les hem recollit com la resta dels companys i ens han fet la fotografia de grup. Afora la temperatura  era relativament bona, havia plogut, perquè el terra estava humit. El autocar a arribat al cap d’uns minuts. Pujar i cap a Sabadell. El so de les maletes ha inundat els carrers on passàvem. Agafar el cotxe i a casa. El viatge a Alsàcia havia acabat.

    

Recomendaciones musicales

             

Barça-Elx: Lluitan per sobreviure

 

Un Barça B, jugant amb un Elx què tindrà dificultats per eludir a Segona divisió, ha acabat amb un petit miracle, amb gol de Nico que havia sortit feia cinc minuts abans. Un Gavi fent de Messi, sense ser-ho, amb cor i ànima ha connectat amb Nico i rematant el gol salvador, desprès d'una segona part absurda i plena de despropòsits. Dos gols de l'Elx en menys de cinc minuts, a la segona part, ha tornat a demostrar que aquest Barça i masses jugadors es queden adormits. Un defensa sempre mal ubicada ha permès un segon gol d'escàndol, perquè ningú vigilava a Pere Milla, que ha marcat a plaer. Dembélé se li fa molt llarg un partit. Desencertat i sense criteri, i un Frenkie de Jong, desdibuixat. Un equip amb jugadors amb uns salaris estratosfèrics, molts dels quals no jugant, tenen que ser rescatats per aquest joves què posen almenys l'ànima. 

Ara mateix, el Barça (B), no té un horitzó massa encoratjador, tindrà que lluitar amb equips que ara saben que poden guanyar-lo, i uns equips, la part alta de la classificació, que veuen amb esperança jugar amb un rival que ara mateix, es molt fàcil batre. 

Arte y música: Zinaida Serebriakova

 

Zinaida Serebriakova

(1884-1967)

Casado defensor del alumnat de Catalunya

 "Es pot tolerar que hi hagi professors amb instruccions de no deixar anar al lavabo a nens perquè parlen en castellà?" El líder del PP, Pablo Casado,

"Es pot tolerar que hi hagi nens que per parlar castellà al pati els posessin pedres a la motxilla?", s'ha preguntat.” (Ara.cat, 17/12/21)

Es diu fake news, Casado deu inspirar-se en el seu ídol, José María Aznar, què desprès del atentats de Madrid al 11 de març de 2004 no va voler reconèixer  què va ser el terrorisme gihadista qui va cometre els atentats. El Mundo el va secundar en les seves mentides miserables.

Ara arran d'una Sentència d'uns pares a una escola a Canet, obliga a tothom, què ha d'haver un 25% de classes en castellà. La nena fa P5. Tota la resta de nens i nenes tindran que fer el que volen uns pares amb catalanofobia. Sembla estrany què una Sentencia pugui esmenar la plana a una Llei d'Educació. Quaranta anys de immersió sembla que ara ho volen esborrar. El "a por ellos" en versió lingüística. 

I què fa un candidat a ser President amb aquesta qüestió? Fer de portaveu de Vox. S'ha assabentat de la realitat catalana? Es veritat que el PP català amb 3 diputats no té res a dir, perquè no té cap força parlamentaria. A Catalunya té una plataforma formidable: els tribunals. Cap dels tres diputats li a explicat el que passa a casa nostra?

S'ha de estar molt malament, per llançar acusacions genèriques, sense aportar cap prova, no es prova un tweet, utilitzant a una nena de P5 com arma llancívola contra el govern és d'un miserable i mesquí comportament impropi d'algú que vol ser President de Govern. El pares de la nena no tenen res a dir?

La Generalitat té que fer tots els esforços per què la Llei d'Educació es compleixi. El TC, durant dècades va establir la constitucionalitat de la immersió lingüística. Cal lluitar amb les lleis què els Tribunals no poden fer. 

Alsàcia: Riquewihr- Kayserberg-Colmar- Estrasburg (II)

 

La següent parada es Kayserberg, un altre poble, ple de vinyes, el lloc es terra viticultora. Està dins la ruta del vins al llarg de tota Alsàcia. A les 12.10h hem arribat a aquest poblet. Desprès de dos intentes per reservar taula, a la tercera hem tingut sort. El lloc és diu “Caveau du Schloosberg”. Hem dinat molt bé. Un del cambrers parlava castellà i uns parents seus, viuen a l’Escala. He dinar galtes de porc, estava molt bo, i l’acompanyament era un mena de pasta, que omplia el plat, sense aportar res. La carn estava molt tendra i melosa. Hem pres vi un pineau blave. Les nostres companyes de taula han begut el justet. Eren taules llargues per omplir-les amb una bona colla. Al restaurant hi havia molta gent, apart de nosaltres. Bon ambient, dinàvem a les 13.40h, desprès a aparegut la Galatea que tampoc menjava amb nosaltres. Jo m’he he pres un cafè ligueaux.

Hem sortit com si vol mon s’ha acabés en aquells mateix instant i nosaltres volguéssim contemplar-ho. Un grup hem pujat al castell, plovia sense fer soroll. Hem fet fotografies del poble i les vinyes. El carrers estaven engalanats, però no hi havia el enllumenat. Les cases estil “Hans-Gretel” omplien carrers i comerços. També hi havia altres turistes. Com dos pobles no sembla massa cosa, calia un tercer lloc per anar-hi. I aquest és Colmar ciutat que te a prop de setanta mil habitants i la tercera ciutat més important d'Alsàcia.

Sempre en preses hem arribat a Colmar a les 15.30h. Ens han deixat a la parades de bus i autocars, i caminant estaven a 6’ del centre. El centre històric és molt bonic i espectacular, ple de llum i decorats per embadalir a tothom. Botigues plenes de  tot, moltes parades amb figures de Nadal, però també per menjar. El fred fa aquestes combinacions, a moltes parades venien “vin chaud”. 

Un passeig per el monuments clàssics de Colmar, Galatea volia desplegar tot els seu coneixement, jo li he deixat fer, mentre feia fotografies. Se suposa que teníem temps per nosaltres, però a l’hora de la veritat, no ha estat així. Hem estat al costat del Museu August Bartholdi. Tanta pressa i no hem anat a cap Museu, tot ho hem vist des de fora. Al pati del Museu hi ha una estàtua al•legòrica on està representada el mon i els seus pilars fonamentals per segons quina ideologia: la justícia, el treball i les armes. Hem anat a la Catedral, hem entrat. Hem vist cases senyorials, barrejant estils de tota mena. La riuada de turistes es feia evident a cada estona que passava. Hem tingut sort i durant una bona estona no plovia. A les 18.10h nosaltres i altres turistes enfilaven el camí per anar a buscar el autocar.

                                     

El autocar a enfilat un altra vegada el camí de tornada a Estrasburg, per l’autovia A-35. He pogut escriure una part del que hem fet aquest dia. La memòria es un mecanisme molt estrany i selectiu. Li agrada barrejar imatges i llocs, i si no vas en compte, els noms, els pobles, els monuments, va adquirint una tonalitat gasosa i etèria. Parlant en plata: s’ho oblida.

Molt a prop d’Estrasburg, hi ha una presó, o millor dit, un centre de detenció, on hi ha a prop de 535 persones, entre homes, dones i joves. Un centre de detenció és un lloc, on s’espera judici i la sentència corresponent. AL 2014 va haver un escàndol per les deficiències del lloc.

Plovia una mica quan de sobte al entrar a Estrasburg, l’autocar a parat en un lloc desconegut per a nosaltres, a prop de les vies del tren i ens ha conduït durant 10’ fins l’hotel! El conductor s’ha estalviat el caos circulatori habitual. Hem entonat l’hora dels adéus, perquè demà ja no ens a companya en el nostre últim dia a Alsàcia. 

Desprès de treure pes a les motxilles, hem sortit al carrer, volíem acomiadar-nos de la ciutat que malauradament hem vist poc. Hem sortit plovent i a mesura que anàvem cap el centre plovia més. Al cap d’uns 5’ hem vist a un grup de companys. Però s’han desviat per un altra avinguda i nosaltres volíem prendre un últim “vin chaud”. Hem arribar a la plaça del arbre de Nadal gegant –Kléber-, plovia amb ganes i les parades començaven a tancar (20h). Hem arribat a temps per prendre un got per nosaltres. A la cantonada hi havia tres gendarmes (CRS) un amb fusell d’assalt i altres dos amb pistoles. La mesura de tres és per seguretat dels policies. Malgrat la presència de la policia, no pot haver una seguretat absoluta. Hem passat per la plaça on està l’estàtua d'en Gutenberg i hem enfilat la Rue Mercière què permet veure la Catedral il•luminada a aquella hora. En aquells moments, la pluja havia parat i he pogut fer algunes fotografies. Hem donat una última volta per els carrers al voltant de la Catedral i ens enfilàvem un altra poc cap a el hotel. Torna a ploure. Els sense sostre ocupen llocs estratègics per passar la nit. Sembla que aquesta imatge desoladora acompanya a totes les ciutats d’aquest primer mon. Com és pot eradicar aquesta pobresa extrema? 

Hem arribat al hotel, acalorats, anàvem equipats per fer la travessia al Pol Nord, Roald Amundsen, no anava tan abrigat com nosaltres. Hem sopat una “truita francesa”. Ara preparem les maletes perquè demà marxem. Estrasburg és mereixia un dies més, però som turistes i tenim horaris que complir i llocs a visitat, es la llei del turisme de masses.